Avui dijous, 25 de setembre, escric aquest text que es publicarà diumenge perquè un viatge m’obliga a tancar-lo ja. L’escric, per tant, una setmana després del referèndum escocès i abans que el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya hagi publicat el text de la Llei de Consultes. També abans que Artur Mas hagi signat la convocatòria per a la del N-9, que –no ens enganyem- provocarà d’immediat la reacció del govern de Rajoy, que l’enviarà al Tribunal Constitucional i aquest, previsiblement, n’acceptarà el tràmit i decretarà la suspensió cautelar del decret (no sé si de la llei).
Ens movem, doncs, en el marc jurídic. En aquest laberint de normes on els lletrats ens trobem a gust però els ciutadans fàcilment es perden. Però tots advertim que estem a punt de viure el moment culminant d’aquest procés que el govern de Mas (amb el suport d’una gran majoria del seu parlament i, també, de la ciutadania) ha endegat d’una manera radicalment contrària a com l’ha encarat el govern de Rajoy (aquest amb el suport d’una gran majoria del parlament espanyol i, també, dels ciutadans de l’Espanya no catalana).
És l’imperi de la llei vigent (posició que ha adoptat Rajoy) contra la força compulsiva de la democràcia (posicionament de Mas). I els qui sabem una mica com funciona el sistema, som conscients que l’imperi de la llei sempre s’imposa… fins que la força de la democràcia el doblega i obliga a modificar la norma. I quan això darrer acaba succeint, estem aleshores davant el triomf del que podríem denominar sense recança “una revolució” (que pot ser pacífica, perquè no necessàriament les revolucions han de ser violents). Però si succeeix el contrari, aleshores ens trobem davant del fracàs d’aquesta, que haurà cedit a l l’imperi de la norma.
Què succeirà a Catalunya? No ho sabem. I tanmateix estem convençuts que –tot i la topada (que serà d’alt voltatge)- el xoc es farà com les coses s’han fet fins ara: pacíficament. La qual cosa no vol dir que els catalans decideixin callar i retirar-se als quarters d’hivern un cop el Tribunal Constitucional els aixequi la barrera del “no podeu votar”. No. I si bé estic convençut que Mas no cometrà cap il·legalitat (em sorprendria molt que fes el contrari), sé també que no abandonarà un camí que –ho vaig dir fa un parell de setmanes- no té tornada enrere un cop s’ha iniciat.
Desconec, però, que farà: si avançarà les eleccions (ja ha dit que no), si dimitirà, si formarà un govern de resistència amb Esquerra Republicana per preparar unes autèntiques eleccions plebiscitàries… No ho sé, però del que estic segur és que, en primer lloc, Mas intentarà que la consulta quedi convocada legalment el màxim de dies i que la reacció de Rajoy sigui el màxim d’irada i es mostri com una mesura d’excepció a la democràcia. Perquè l’objectiu de Mas és que el gest (pretesament antidemocràtic de Rajoy) obtingui un gran ressò internacional i faci evident que el Govern del PP impedeix el vot (a diferència del que ha fet Cameron al Regne Unit). I això perquè, per molt que des d’instàncies internacionals es digui que els cassos d’Escòcia i de Catalunya són diferents, això no és perceptible per l’opinió pública europea, que no entendrà per què a Catalunya no se segueixin els passos d’Escòcia, tan pacífics, tan democràtics i prèviament acordats.
I com reaccionarà el poble de Catalunya? Com reaccionaran els centenars de milers de persones que, aquests darrers anys, no s’han estalviat sortir al carrer? Aquesta és també una altra incògnita.
Més enllà de les immediateses, penso que el conflicte ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre sistema constitucional. I res ve més a tomb que un text de l’assagista escocès Michael Keating, professor de Ciència Política a Aberdeen i a l’Insitut Universitari Europeu de Florència, que, aquests dies, en una de les seves magnífiques cròniques, el periodista Enric Juliana ens ha desvetllat.
En un llibre titulat “La independència d’Escòcia”, Keating diu el següent: “La nació ja no pot ser l’únic principi d’autoritat política en una societat moderna, liberal i multicultural, en la qual la identitat s’experimenta de formes múltiples, i fins i tot les identitats nacionals poden ser diverses i sobreposar-se. La independència nacional ja no significa el mateix que va significar en el passat, en un món que experimenta la integració transnacional i la interdependència. (…) El caràcter desordenat de la constitució britànica podia adaptar molt bé aquestes noves condicions, perquè, en no definir clarament la nació ni l’Estat, es pot adaptar a l’assentament constitucional plurinacional i asimètric sense preocupar-se massa per la consistència doctrinal. És com si el Regne Unit hagués aconseguit transformar-se des d’un Estat premodern a una constitució postmoderna, sense haver passat per l’etapa intermèdia de la modernitat vuitcentista en què altres països segueixen encallats. Els Estats-nació tradicionals, com França o Espanya, que es basen en la identitat entre l’Estat i la Nació i el principi de sobirania que emana del poble unitari, tenen moltes dificultats per adaptar-se a aquesta concepció. Això explica la dificultat de l’acomodació de les nacionalitats històriques a Espanya, on existeixen grans conflictes entorn dels símbols i la terminologia de nació i nacionalitat i el concepte de sobirania “. (‘La independència d’Escòcia’, Universitat de València, 2012, pàgs. 181-182)
Keating rebla certament el clau. I per molt que la majoria de ciutadans (i de partits) espanyols encara no ho puguin (o no ho vulguin) entendre, jo veig ben clar que, en un futur que no necessàriament ha d’estar molt lluny, els conceptes d’Estat i de Nació s’hauran de revisar a casa nostra, perquè Espanya difícilment podrà aconseguir l’encaix dels seus diversos territoris (especialment d’Euskadi i Catalunya) fins que adopti un marc confederal unit –no us espanteu!- pel ciment de la monarquia, una institució que pot ser útil en aquest sentit i que, a la llarga, només sobreviurà si és capaç d’impulsar aquesta transformació política per adaptar-la a les exigències del temps.
Avui –això no ho dubto- Rajoy té el suport no sols de la llei vigent sinó també de les cancelleries europees i dels homes de govern de la UE, temorosos d’enfrontar-se a un nou problema europeu. Però si el problema català s’enquista i s’eixampla (per exemple, amb la victòria d’una gran majoria independentista en unes properes eleccions), aleshores seran aquestes mateixes cancelleries que exigiran a Rajoy (o a qui ostenti la presidència del govern) que resolgui el problema “espanyol” (perquè ja no serà “català”); un problema que posarà en risc l’estabilitat europea i que, digui el que digui la llei, no es podrà resoldre amb la força, sinó –i només- amb diàleg i amb democràcia. Com l’han resolt admirablement els britànics. De comú acord.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.