Als estats s’han constituït una sèrie d’organismes d’índole diversa per assessorar els governs, que tenen una naturalesa distinta d’aquells altres organismes als quals la llei encomana dirimir, jutjar i resoldre els conflictes. Els primers estudien col·legiadament les qüestions que se sotmeten al seu estudi i acaben elaborant dictàmens que passen al poder executiu, que és qui els ha encarregat. En molts casos aquest tipus de dictàmens s’han de demanar ineludiblement, però els seus resultats no són imperatius, per més que esdevenen útils als governs, ja que se suposa que aquests òrgans deliberatius estan formats per persones independents i de gran prestigi. Aquesta és la naturalesa que tenen, a Catalunya, els dictàmens el Consell de Garanties Estatutàries (CGE), ja que aquest, com el Consell Consultiu o bé com la Comissió Jurídica Assessora d’aquella comunitat, és un òrgan assessor que, d’acord amb l’Estatut de Catalunya, vetlla perquè les normes i disposicions aprovades pel Govern català s’ajustin a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia.
Radicalment diferents són les conseqüències de les resolucions dels Tribunals de Justícia, als quals la llei encomana exercir la jurisdicció, és a dir, resoldre litigis amb eficàcia de “cosa jutjada”. En aquest cas, doncs, no estem davant d’òrgans consultius, sinó sentenciadors, les resolucions dels quals (quan s’esgoten els recursos) són d’obligat compliment. Certament que, a Espanya, el Tribunal Constitucional (TC) no és pròpiament un “tribunal de justícia”, però és –com aquests tribunals- un òrgan col·legiat (el formen 12 magistrats) que té el monopoli d’interpretar la Constitució. Té jurisdicció a tot el territori espanyol i les seves resolucions són d’obligat compliment. Més enllà de la diferent naturalesa que observem entre el TC (a Espanya) i el CGE (a Catalunya), la manera d’elegir els membres que componen aquests organisme són semblants: pel que fa al TC, les Corts Generals elegeixen vuit magistrats (quatre el Congrés i quatre el Senat); el Govern n’elegeix dos i el Consell General del Poder Judicial dos més. I pel que fa al CGE (que està format per nou membres) sis són nomenats a proposta del Parlament català i els tres restants, a proposta de la Generalitat.
Tot aquest excursus ve a tomb arran de la decisió presa pel CGE sobre el text del projecte de “Llei de consultes” que aprovarà, sens dubte, el Parlament de Catalunya el proper dia 19 de setembre. Aquest, en un informe de 150 pàgines, conclou que la consulta prevista per al 9-N (amb la doble pregunta que tots coneixem) s’adequa a l’article 122 de l’Estatut català, que versa sobre la capacitat de convocar consultes populars no referendàries. En els seus fonaments, el dictamen estableix que la Generalitat pot interpel·lar els ciutadans sobre les competències que té assignades i també sobre el conjunt de “funcions i facultats d’impuls polític que li són atribuïdes”. Però la qüestió que ara ens importa és que, segons diu aquest informe (aprovat per cinc vots contra quatre), la consulta que ha decidit fer el govern d’Artur Mas no és un referèndum. Per tant és viable, ja que no ho seria cas que revestís aquest caràcter perquè només pot convocar referèndums el govern de l’Estat per modificar Estatuts o la mateixa Constitució, i ho fa convocant el cos electoral. El document al·lega que la votació és “consultiva i no vinculant” i que només aspira a conèixer amb “certa precisió” la posició de la ciutadania sobre un tema de valoració política i, en conseqüència, en aquest cas, “no tindrà cap efecte sobre l’article 1.2 de la Constitució”, el qual consagra que la sobirania recau en tots els espanyols. El cos de l’informe anima en diverses ocasions a fer una lectura flexible i oberta de la norma constitucional i recorda que ni l’article 92 de la Llei Fonamental, que tracta sobre la convocatòria dels referèndums, ni la mateixa llei a què l’article fa referència acoten els assumptes a abordar.
Sigui com vulgui, el que jo vull remarcar aquí és que el CGE no ha fet sinó el que s’esperava d’ell i tots podíem intuir: decidir en favor de la proposta governamental pel vot dels juristes nomenats pels partits favorables a la consulta i amb les excepcions raonades dels designats pels partits que no l’avalen, els quals entenen que les preguntes que el govern de Mas sotmetrà a la consideració dels ciutadans de Catalunya són referendàries i, per tant, no poden emparar-se en la llei que aprovarà el Parlament. No sabem encara què dirà el TC quan el govern de Rajoy impugni la norma catalana (i el decret de convocatòria de la consulta) un cop aquests s’hagin publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), però tant el president del govern com la vicepresidenta donen ja per fet que el TC admetrà a tràmit el recurs, suspendrà automàticament la llei i el decret, i resoldrà més tard sentenciant que la consulta és il·legal. Per què n’estan tan segurs? Doncs perquè el govern de Rajoy prejutja i sap què decidirà la majoria de magistrats del TC, de la mateixa manera que el govern de Mas prejutjava i sabia què decidiria la majoria de membres del CGE. La qual cosa demostra que alguna cosa molt important falla en matèria institucional, ja que només un dubte justificat sobre la “no independència” dels magistrats i dels membres d’aquests alts organistes de l’estat i de les comunitats autònomes explica la seva sempre previsible actuació i el resultat (cantat per endavant) de les resolucions que estan obligats a prendre. Lamentable.
Josep Maria Quintana 