La modificació del règim electoral municipal: Elecció directa d’alcalde, sí. Cacicada, no

by

La notícia apuntada (però no explicada pel PP) d’un possible canvi, decidit unilateralment pels populars, en el sistema d’elecció dels alcaldes (l’actual fa que siguin els regidors els qui l’elegeixin un cop ja format l’ajuntament després dels comicis municipals), ha provocat un daltabaix i un atac directe a la jugular del PP de la resta de partits que formen l’arc parlamentari.

La decisió de modificar les regles de joc unileteralment, encara que el PP tingui la majoria necessària per fer-ho, és, em sembla, una decisió poc encertada ja que, si les lleis que configuren el sistema electoral no tenen un ample consens, aleshores correm el risc de modificar-les a cada legislatura segons quins siguin els interessos del partit (o de la coalició) governant, i això no és bo per al país. Era el que sostenia Rajoy fa un  parell d’anys quan assegurava que ell mai no modificaria unilateralment el sistema electoral, però sembla que les circumstàncies l’han fet canviar de criteri.

Arguments per mostrar-se en contra d’un canvi del sistema n’hi ha molts, i alguns de pès, però també n’hi ha d’igual –o superior- bagatge a favor de modificar-lo, encara que no per fer-ho unilateralment. Ara bé, l’únic argument que no accepto és el repetit fins a la sacietat per la inefable Susana Díaz quan afirma que “No es poden modificar les regles del joc a meitat del partit”. Però de quin partit em parla, venerable senyora? Quin partit s’està jugant en aquests moments?

Al nostre país, la modificació de  les lleis estatals –també les que regulen el sistema electoral municipal- és competència del parlament espanyol, i aquestes es modifiquen durant el temps vigent d’una legislatura. Sempre, per tant, es modificaran entre una elecció municipal i la següent. Sempre entre un partit i el següent, però mai a la meitat d’un partit. I si bé el partit és ja proper en el temps, del que no hi ha dubte és que ara no se n’està jugant cap.

Dit això, puc acceptar que s’ataqui el PP perquè vol modificar el sistema electoral per por de perdre poder, per fer-ho en interès exclusivament propi, per proposar-s’ho quan les eleccions municipals ja s’acosten, per no tenir una visió d’estat en aquesta qüestió, etcètera, etcètera (de fet, d’arguments n’hi ha per donar i vendre!), però no per modificar les regles a meitat del partit, perquè sempre que el parlament espanyol modifiqui una llei electoral municipal ho farà entre una elecció ja realitzada i la següent. Per tant, l’argument de la senyora Díaz és (amb perdó) una solemne bestiesa.

 

El sistema actual

En dissenyar-se el sistema actual, el 1985, ja s’havien celebrat dues eleccions municipals (1979 i 1983). Primigèniament, la UCD volia l’elecció automàtica del candidat de la llista més votada. Per evitar alcaldes en minoria, aquesta elecció automàtica exigia un premi de majoria per al partit més votat. Diguem que també el PSOE se sentia temptat d’acceptar aquesta fórmula, per bé que el feia dubtar l’elecció a Madrid capital, on la UCD podia continuar sent el primer partit i només una aliança dels socialistes amb els comunistes barraria el pas al centredreta. El PCE-PSUC i la Minoria Catalana s’oposaven a l’esquema bipartidista, amb suport, per cert, d’Aliança Popular. El PNB, bastant segur de les seves forces a Euskadi, s’ho mirava des d’una certa distància, per bé que finalment es va mostrar contrari a l’automatisme. Tot aquest joc de sentiments i de passions va fer que el 9 de març del 1978 s’acceptés l’esmena que van fer els comunistes a la llei d’Eleccions Locals i s’aprovà que els alcaldes serien escollits pels regidors i que, només en el cas que amb els pactes no es pogués obtenir la majoria a favor d’un candidat, seria proclamat el número 1 de la llista més votada.

 

L’elecció directa de l’alcalde

Fa uns mesos, el PP sembla que hagi decidit repescar la vella idea de la UCD d’elecció directa del batlle. I encara que no ha desvetllat els detalls de com pensa modificar el sistema, tot indica que vol mantenir l’actual criteri de llistes tancades i bloquejades, però fent que el partit que obtingui el 40 per cent dels vots assoleixi la majoria absoluta de regidors i, per tant, converteixi en alcalde qui la presideix.

Des del meu punt de vista, si la hipòtesi que acabo de formular s’ajusta (com sembla) a la proposta que vol imposar el PP, el partit de Rajoy escull el pitjor sistema d’elecció directa d’alcalde; un idea –l’elecció directa- que tanmateix jo no rebutjo, perquè el sistema actual, proporcional, amb les correccions de la Llei d’Hondt, que deixa l’elecció de batlle als pactes postelectorals que es fan a la cuina dels partits i d’esquena als electors una volta s’han acabat els comicis, a mi no m’agrada.

Però què és l’elecció directa? L’elecció directa no és el que sembla que vol imposar el PP. És una altra cosa i es practica als Estats Units, al Gran Londres i a diversos lands d’Alemanya i a Itàlia, des de la greu crisi institucional de 1992-1993. L’elecció directa consisteix a deixar en mans dels ciutadans -en una o dues voltes electorals- l’elecció de l’alcalde. I això implica el vot d’aquest en urna a part de la que elegeix els regidors i comporta un sistema presidencialista.

 

Sistemes que es podrien adoptar

Primer supòsit.- Model italià: Elecció directa d’alcalde a dues voltes. Surt elegit el que a la primera treu més del 50%. Si cap dels candidats aconsegueix aquest percentatge, s’ha d’anar a una segona volta amb els dos candidats més votats. Els altres candidats i partits donaran suport a un dels dos candidats o cridaran a l’abstenció, per bé que no tots els seus electors els faran cas. A la primera volta s’hauran votat els regidors, en urna separada i l’alcalde guanyador obtindrà un premi de majoria per garantir la governabilitat. L’alcalde tindrà un límit de dos mandats.

 (Aquest és, doncs, un model que deixa que triïn els ciutadans, no les cuines dels partits d’esquena a l’elector).

Segon supòsit.- Model francès per a les grans ciutats: L’alcalde és elegit pels regidors, però els partits més votats han de passar per una segona volta. Per accedir a aquest ballottage cal traspassar un llindar de vot (que determina la llei electoral). Només passen uns partits. Els altres hauran de decidir per qui demanen que votin els seus anteriors votants, prèvia negociació amb els finalistes.

Tercer supòsit.- Model francès per a les petites ciutats: els regidors són elegits en circumscripcions uninominals (sistema majoritari). Un candidat ha d’assegurar els vots d’almenys el 25% dels votants registrats de la circumscripció i més del 50% del nombre total de vots efectivament emesos en la primera ronda de votació per ser elegit automàticament. Si cap candidat satisfà aquestes condicions, a continuació, una segona ronda de votació es duu a terme una setmana més tard. A aquesta ronda només es presenten els dos candidats que hagin obtingut el major nombre de vots en la primera, a més de qualsevol altre candidat o candidats que hagin rebut els vots d’almenys el 12,5% dels inscrits per votar a la circumscripció. A la segona volta, el candidat que rebi el major nombre de vots (fins i tot de manera simple) és elegit. (Aquest sistema també fa que siguin els ciutadans, no les cuines dels partits, qui elegeixin l’alcalde).

Quart supòsit.- Sistema alemany: L’alcalde i el plenari són triats per procediments molt diferents. L’alcalde és escollit de manera directa pels ciutadans, amb un mandat que pot oscil·lar entre els cinc i els deu anys. A la primera volta cal superar el 50%. La segona volta la disputen el primer i el segon. Guanya el més votat, sense necessitat de majoria absoluta. El ple es renova cada quatre anys, mitjançant un sistema d’elecció proporcional obert a tots els partits. L’alcalde és el director de l’administració local i presideix el plenari, sense premi de majoria. Pot ser un alcalde sense filiació, un ciutadà independent, amb el suport inicial d’un partit. Pot ser que les tensions entre l’alcalde i el plenari siguin freqüents. L’alcalde té l’autoritat del vot directe ciutadà i dirigeix la maquinària municipal; els partits expressen el sentir polític de la ciutat i tenen l’última paraula amb l’aprovació del pressupost. Hi haurà conflictes, però ni l’alcalde ni el plenari poden convertir-se en tirans. Hauran de pactar. Model vigent en alguns lands alemanys. (A les ciutats Estat de Berlín, Hamburg i Bremen, l’alcalde és elegit pel plenari, amb majoria absoluta.)

Cinquè supòsit.- El que sembla que propugna i vol imposar el PP en solitari: manté tot el pitjor del sistema actual, com les llistes tancades i bloquejades que donen tot el protagonisme a les cuines dels partits. I de fer-se la reforma en els termes que coneixem, l’únic que s’aconseguirà és que, a partir d’ara, sigui elegit alcalde de manera automàtica el cap de llista del partit més votat sempre que el partit obtingui el 40% dels vots. En aquest cas, el partit rep un premi de majoria (un determinat nombre de regidors), per impedir la formació d’una majoria alternativa dels altres partits que tindran regidors al consistori.

 

En síntesi

Com sàviament ha sentenciat Enric Juliana (de qui és, en part, deutor aquest article), la fórmula que proposa el PP difícilment es pot considerar regeneracionista. Ni obre les llistes perquè els ciutadans triïn els regidors que volen, ni ofereix als electors una vertadera possibilitat d’elegir els seus alcaldes. Estem, simplement, davant una iniciativa de notable importància política que pot modificar una de les regles del joc pactades el 1978. I no, precisament, en benefici de la democràcia ni dels ciutadans. I això perquè, espantat pel desastrós resultat de les europees i amb por de perdre l’hegemonia electoral a Madrid, al País Valencià i a l’Andalusia més urbana, el Govern espanyol pensa en termes molt defensius i decideix que els regidors perduts per culpa de la crisi li siguin retornats per ministeri de la llei, en la convicció que les seves candidatures, si bé no obtindran majories absolutes, podran continuar sent la minoria més votada al municipi i seguir governant.

Anuncis

%d bloggers like this: