Diumenge passat, en obrir el diari Menorca, a la pàgina que confecciona setmanalment el nostre editor, Josep Pons Fraga, vaig trobar una referència a la mort del periodista nord-americà Herbert R. Lottman, que als anys vuitanta va escriure nombrosos treballs sobre la política francesa, especialment d’entreguerres (La rive gauche, Éditions du Seuil, Paris 1981) o bé posterior a la segona guerra mundial (L’épuration, 1943-1953, Fayard, 1986), sense oblidar altres treballs memorables, com la biografia de Camus (Albert Camus, Éditions du Seuil, 1980) o La caída de París 14 de junio de 1940, (Tusquets 1993), que prèviament s’havia publicat en anglès.
Vaig conèixer Lottman gràcies a l’Enrique Cuadra, que em va regalar La rive gauche amb una bella dedicatòria: “Como recuerdo de los tiempos en que incuestionablemente todos estàbamos por ahí. Un fuerte abrazo.” I mai no li hauré agraït prou aquest descobriment, perquè les obres citades han estat clau per a la meva formació, ja a l’edat madura, i han influït molt en la meva obra (tant d’assaig com literària) que, en moltes ocasions ha tingut París (i el París d’aquella època) com a eix de la recerca o de la creació. De manera destacada, això es pot veure al llibre sobre Nicolau M. Rubió (Nicolau M. Rubió i Tudurí, 1891-1981, literatura i pensament, Edicions de l’Abadia de Montserrat, 2002), perquè aquest personatge, no sols va ser un intel·lectual de formació francesa, sinó que va viure intensament la vida de París entre el 1937 (un cop va de fugir de Barcelona, mantenint, però, la fidelitat al catalanisme i a la República) i el 1945, que tornà a Espanya en el cotxe del pintor Josep M. Sert.
Sergio Vila San Juan ens deia a La Vanguardia del passat diumenge que va ser a mitjans dels vuitanta quan va caure a les seves mans La rive gauche, un llibre que –diu- el va impactar extraordinàriament. L’edició espanyola es va intitular La rive gauche. Intelectuales y política en París 1935-50, (Editorial Blume 1985), i Lottman el va escriure quan ja era un veterà periodista dels Estats Units instal·lat a la capital francesa, per recollir al llarg de les seves pàgines l’ambient intel·lectual del París d’abans i després de la Segona Guerra Mundial. Fonamentalment, els debats ideològics, les baralles personals, els llocs de trobada, editorials i llibreries, publicacions, amistats, enemistats i embolics d’aquells irrepetibles personatges. És, en definitiva, el retrat coral d’un gran moment de la cultura europea, amb l’avantatge que l’obra no és el treball d’un historiador acadèmic, sinó el producte esplèndid del periodista que era Lottman, una qualitat que feia el llibre atraient no sols pel que contava, sinó també per com ho contava.
Diguem tanmateix que el què (em refereixo al tema de La rive gauche) era francament atractiu perquè, a meitats dels anys vuitanta, molts de nosaltres ja sabíem que les successives generacions d’intel·lectuals que guiaren els moviments polítics a partir dels anys trenta a Europa havien desaparegut, precisament, per la claudicació d’aquests; una rendició que ja havia anunciat (denunciant-la) Julien Benda (La Trahison des clercs, Bernard Grasset éditeur, Paris 1927), que els acusava d’oblidar el seu compromís de ser defensors del racionalisme democràtic.
Per aquells dies –em refereixo a la dècada dels vuitanta- tots constatàvem la decepció que havia seguit a l’eufòria que va anar lligada a la recuperació democràtica, i érem conscients del poc pes que exercien els intel·lectuals en el poder, aleshores representat per un PSOE dirigit autocràticament per Felipe González i Alfonso Guerra. Però aquest procés d’abandó de la tasca intel·lectual no era tan sols cosa nostra, perquè per aquells mateixos dies, la revista francesa L’Histoire, sota el títol “Le pouvoir des intellectuels”, publicava un editorial de Claude Sales i un documentat treball de Michel Winock, conseller de redacció de la revista, sobre aquest abandó, que preocupava molt als francesos, els quals havien estat, tradicionalment, els caps visibles de les ideologies en el poder o del poder de les ideologies (digueu-ho com més us agradi).
Vet-ací, doncs, per què la lectura de “La rive gauche” ens va ser tan plaent a nosaltres: perquè ens mostrava l’espai demogràfic intel·lectual més important des del punt de vista ideològic dels anys 1935 a 1950, una època certament alliçonadora per al segle en què vivíem, ja que aquests anys van ser decisius en el treball intel·lectual dels que coneixem com els “escriptors compromesos”, concepte aquest –el d’escriptor compromès- que no neix amb Sartre, com molts creuen, sinó que trobem ja expressat en escrits de Jean Guéhenno del 1933 (per no remuntar-nos a Zola, que ja fou clarament un escriptor compromès en el cas del capità Dreyfus, amb el seu famós i recordat “J’accuse”).
Escrivint La rive gauche, Lottman comprova que aquest món ideològic s’havia acabat. Ja no hi havia ningú, tant dins com fora de França, amb la influència i el pes que tingueren André Gide, Jean Paul Sartre, François Mauriac o Albert Camus. I no ho dic tan sols perquè estic parlant de quatre intel·lectuals que van ser premiats amb el Nobel (premi, per cert, que Sartre refusà), sinó per la densa (i tensa) aventura humana i literària que van viure.
Avui –d’això ja fa temps-, succeeix el contrari, perquè ni tenim ideòlegs amb força convincent (dubto que l’aventura iniciada per Podemos tingui arrels netament intel·lectuals), ni els literats s’ocupen excessivament de la política. Fatigades totes les aventures ideològiques del segle XX, des del feixisme fins al comunisme, l’home s’ha tornat forçosament conformista i ha anat configurant un món de desil·lusionats que ja no llegeix amb la nostàlgia d’aquells moments del segle que vam deixar enrere, en què una massa d’homes pensants tenia una funció moral basada en la creença de valors universals.
El savi Néstor Luján, en un article publicat a La Vanguardia l’any 1985 que conservo, comentava el treball de Michel Winock a què he fet referència, i es mostrava d’acord amb les conclusions d’aquest quan afirmava que “les nostres generacions nascudes amb Gutenberg s’han convertit en contemporànies dissortades de Mc Luhan”. I potser no errava en aquesta afirmació escrita fa gairebé 30 anys, en observar que –segueixo citant Luján- “hem passat de la persuasió de les lletres a la conformada fascinació de la imatge que iguala il·lusions i desenganya d’aventures.”
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.