Josep Maria Quintana

La setmana passada, el premi Nobel de Literatura del 2014, l’escriptor francès Patrick Modiano, va dir en el discurs d’acceptació davant l’Acadèmia Sueca que el paper del novel·lista és “revelar” el misteri que es troba en el fons de cada persona, com si fos “una espècie de vident i fins i tot de visionari”. I va repassar tot seguit els temes que marquen la seva obra: l’escriptura, la memòria i l’oblit, sense deixar de fer una mirada a un futur marcat per internet ni de recordar la seva ciutat, París, que tanta incidència ha tingut també en algunes de les meves novel·les.

Modiano va considerar que el novel·lista infon “misteri als éssers que semblen submergits per la vida quotidiana, a les coses en aparença banals” a força d’observar-les “amb una atenció sostinguda i de manera gairebé hipnòtica”. Segons l’escriptor, el paper del creador, ja sigui poeta, novel·lista o pintor, és revelar aquest misteri. Seguint la ressenya que d’aquest acte han publicat les agències de notícies, Modiano va desgranar el procés de l’escriptura, o el que és el mateix, d’aquesta “curiosa activitat solitària”, des que, a les primeres pàgines, l’escriptor creu que no va per bon camí, fins al moment d’escriure els últims paràgrafs. I és en aquest moment final quan “el llibre manifesta una certa hostilitat en la seva pressa per alliberar-se”, cosa que provoca un sentiment d’abandó que el porta a escriure el pròxim llibre “per restablir l’equilibri”. De totes maneres -va puntualitzar- aquest equilibri mai no s’aconsegueix del tot.

Modiano va acabar el seu discurs dient que la vocació del novel•lista, “davant aquesta gran pàgina en blanc que és l’oblit”, és “fer ressorgir algunes paraules mig esborrades, com icebergs perduts a la deriva a la superfície de l’oceà”. I té raó perquè, des del meu punt de vista, l’escriptura és sempre un passeig pel laberint abstret de la memòria, que el duu a observar l’ “altre” des del punt de vista del “jo”.

En efecte, quan jo mateix he treballat com a historiador –és a dir, des d’un altre punt de vista que el d’escriptor de novel·les- sempre m’he preocupat d’explicar el perquè de les coses i he maldat per trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes i/o dels pobles que han estat objecte d’estudi. I quan he actuat –vaja, quan actuo encara- com a jurista, sempre he intentat trobar (en el marc de la legalitat vigent) la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Encara menys he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a  propòsit d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però ens conduiria, sens dubte, a un altre tema. Ara diré només, respecte d’això darrer, que sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions.

Aquesta és, precisament, una idea que reblava fa uns anys l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

És, doncs, en “la vida dels altres” observada des del “jo” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, he volgut estudiar, contemplar i esmicolar a la novel·la per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany. Perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, doncs, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com va deixar escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes tenia raó quan observava que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –seguia dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”.

En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, va declarar a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell reaonava, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·ista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tornant, doncs, ja per acabar aquest article, a Patrick Modiano, diré que, també com ell, sento curiositat per saber com les generacions que, a diferència de la nostra, han nascut ja amb internet i amb el mòbil, expressaran amb la literatura aquest món en el qual les xarxes socials segresten part de la intimitat i del secret que, fins a fa ben poc, nosaltres protegíem i defensàvem com un bé molt sagrat. I era precisament aquest secret el que sovint donava profunditat a les novel·les. Potser no ens n’hem de preocupar seriosament, entre d’altres raons perquè no podem fer-hi res, per bé que, si la literatura no té sinó per objecte “desvelar” el misteri que es troba al fons de cada persona –tant dels “altres” com del “jo”, i aquest secret és ja un fet a l’abast de tothom, aleshores entrarem segurament en una nova dimensió que ara per ara no puc tan sols preveure.

Des d’una posició absolutament honesta amb Espanya –aquesta que, malauradament, els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre-, el notari López Burniol, que conec i admiro des que jo vaig exercir la meva professió a Catalunya (1981-1992), defensa des de fa molts anys –potser deu- que el camí per resoldre el futur territorial de l’Estat passava perquè aquest permetés un referèndum d’autodeterminació de Catalunya –això que, amb un eufemisme, n’hem dit el “dret a decidir”, ja que, de les diferents maneres teòricament possibles d’articular jurídicament l’Estat espanyol, dues d’elles –l´Estat unitari, uniforme i centralista, i l’Estat confederal- són impensables. Aquest posicionament l’enfrontava a una doble possibilitat: a) la d’un Estat federal simètric pel que fa a la relació entre els estats federats i el Govern central, i asimètric pel que fa a les competències de cada un d’aquells. I b) La d’un Estat independent, previ l’exercici del dret d’autodeterminació per part dels ciutadans catalans, un cop coneguda l’oferta federal i debatuts a fons els pros i contres de la independència.

El govern espanyol, amb el suport incondicional de l’oposició socialista –per més que ara, en una situació desesperada del PSOE davant la possible alternativa de Podemos, Pedro Sánchez intenti fer de la necessitat virtut-, va decidir, però, tancar els ulls davant el problema real que comportava Catalunya per a la futura integritat de l’Espanya. S’aferrà tot seguita la lletra de la Constitució ignorant que aquesta permetia, amb l’acord majoritari de les Corts, transferir les competències per fer aquest referèndum, i es va decidir per l’enfrontament radical amb els nacionalistes catalans, conscient que aquest era –com sempre ha estat- un brou de cultiu per collir vots a la resta d’Espanya. Tancats, doncs, a qualsevol mena de cessió o d’acord amb el govern de la Generalitat, Rajoy ha conduït el país a la pitjor de les alternatives –si l’observem des del punt de vista espanyol: la convocatòria a Catalunya d’unes eleccions que, essent de dret eleccions al parlament autonòmic, esdevindran, però, de fet, un plebiscit per a la independència.

I per què dic que aquest és el pitjor escenari vist des del punt de vista espanyol? Molt simplement, perquè un referèndum pactat entre el Parlament espanyol i el Govern de Catalunya permetia –com hem pogut contemplar a Escòcia- que es pactés la pregunta, que hauria estat clara i simple (sí o no a la independència) hauria permès pactar els mínims –tant de quorum de participació com de suficiència en els resultats-, hauria permès que l’Estat central i les forces unitàries existents a Catalunya haguessin fet la defensa del seu vot i, finalment, hauria estat un exercici brillant de la democràcia. Perquè, digui el que digui la Constitució i qualsevol que sigui la nostra història comuna, hem de recordar aquelles paraules del filòsof francès, Albert Renan (1823-1892) quan ens recordaven sàviament que la democràcia és –hauria de ser- “un plébiscite de tous les jours”, o el que és el mateix, una decisió de cada dia. Un plebiscit quotidià.

Emparats en arguments legalistes, quan tots sabem que la realitat sempre acaba per fer modificar les lleis, i en arguments tant demagògics per desmentir la força de les grans manifestacions pacífiques que s’han dut a terme a Catalunya des del 2011, com aquella que intentava comptar la gent que no havia sortit de casa com a contraris al que es defensava a les manifestacions, el govern de Rajoy –Espanya en definitiva- es troba ara que no podrà impedir –perquè la llei ho empara- la convocatòria d’unes eleccions amb aires de plebiscit on, partint de la llei electoral vigent, segons quins siguin els resultats, amb un 40 per cent dels sufragis es pot aconseguir una majoria absoluta, sense que els perdedors puguin computar les abstencions com a vot propi, perquè en aquest tipus d’eleccions, l’abstenció no compta. Més encara, s’avé i reforça el resultat del guanyador.

Per poc, doncs, que reflexionem sobre totes aquestes coses veurem que, en un referèndum pactat, alhora que es reforçava el diàleg entre els uns i els altres i s’apostava davant tothom per la defensa d’un principi que legitimava molt més la democràcia i la comprensió mútua (en permetre Espanya “el dret a decidir” que defensava el 80 per cent de les forces parlamentàries catalanes), també es dificultava la victòria del sí a la independència, ja que aquest tipus de referèndums excita el gruix de la societat –la participació en el vot difícilment baixa del 80 per cent-, mentre que en unes eleccions ordinàries no hi ha mínims, i qui té un vot més que l’altre n’és el vencedor.

Vistes, per tant, les coses des d’una certa perspectiva i amb desapassionament, penso que, ben al contrari del que es diu a Madrid, no és Artur Mas qui “ha dut els catalans a un carreró sense sortida”. No, són “els catalans qui l’han obligat a liderar (segurament malgré lui) el projecte d’un camí sense retorn”. I ell, llegint els signes del temps, ha decidit posar-se al capdavant del projecte i ha fet l’oferta d’una llista única de les forces partidàries de la independència –perquè ara ja ningú no parla del “dret a decidir”-. I des del meu punt de vista, l’oferta és impecable. Tant, com difícil serà que arribi a reeixir.

D’entrada, Oriol Junqueres no l’ha acceptada, i uns dies més tard, ha proposat als catalans una mena de un paraigües electoral que, sota la defensa conjunta de la independència, aixoplugui, però, diverses llistes que recullin així la pluralitat de les opcions independentistes.

Aquesta és, també, la posició de Teresa Forcades, la indiscutible líder de l’ANC, la qual, en un article a VilaWeb, ha declarat que no està d’acord amb la proposició del president Mas per dos motius: perquè imposa la reducció de la pluralitat democràtica com a condició necessària per avançar les eleccions; i perquè no reconeix en matèria social el que ara ja es pot fer amb el pressupost en favor de les persones més necessitades.

Com podem veure, la qüestió no és fàcil i la gravetat del moment –també la dificultat de dur a terme l’objectiu- els obligarà a dialogar si no volen que tot se’n vagi en orris. Certament, que la opció per la independència de Catalunya no és la meva, encara que la comprenc i la respecto. I del que no hi ha dubte és que un projecte tan difícil de dur a terme exigeix un diàleg fluid, molta generositat i una enorme grandesa de mires. Veurem si la tindran.

El meu article del passat diumenge, on m’interrogava sobre la confiança que ens pot despertar el nou partit-estrella que brilla amb llum pròpia a l’horitzó democràtic espanyol, ha provocat una certa controvèrsia. Ho sé pels comentaris que m’han arribat. Per més que estic convençut que, diguem el que diguem, les coses tenen el seu dinamisme propi i, avui per avui, no hi ha dubte que l’opció “Podemos” és viva, poderosa i mou no sols l’adhesió de molta gent, sinó que, fins i tot, està condicionant les polítiques dels partits tradicionals, que veuen com la proposta de Pablo Iglesias els mou la terra de sota els peus.

Poca broma, per tant. Però això no ens eximeix de seguir dient què hi veiem, a l’interior d’aquesta opció política, si la mirem a contrallum. I el lector em permetrà que avui ho faci manllevant les paraules de José Álvarez Junco, un articulista que publicà a El País del passat 11 de novembre una anàlisi sobre el populisme –en cap moment nomenava Podemos- que no té pèrdua, i que jo voldria compartir. Ell descriu quatre punts que no podem deixar de valorar en les opcions que denominem populistes. Jo aquí en remarcaré tres:

El primer indiscutible és que els moviments o personatges polítics que conceptuem com a tals basen el seu discurs en la dicotomia Poble / Anti-poble. No cal dir que el primer concepte representa el súmmum de les virtuts: el poble és desinteressat, honrat, innocent i està dotat d’un instint polític infal·lible; molt millor ens aniria, per tant, si el deixéssim actuar, o almenys si l’escoltéssim. La seva antítesi, en canvi, l’anti-poble, és la causa de tots els mals i, segons els populismes, pot prendre formes diverses: l’oligarquia, la plutocràcia, els estrangers, el clergat, els jueus, la monarquia…. Doncs bé, en el discurs dominant avui, a Espanya, l’anti-poble seria la “casta política” o “el règim del 78”, que s’oposarien, per tant, “als ciutadans” o a “la gent (decent)”. Ara bé, en el cas dels populismes, per “poble” no s’ha d’entendre el proletariat –com observa Álvarez Junco- ni tampoc les classes treballadores (com pensaven els partits tradicionals d’esquerra). No, perquè en els populismes no serveixen de res les descripcions sociològiques, ni les anàlisis de classe. No, “Poble” és una mera referència retòrica, una invocació fantasmal. El que importa, la clau de tot, és que el Poble, la Voluntat del Poble, és el principi suprem de la legitimitat. Per tant, invocar la voluntat popular, com els dictats divins per als creients, permet saltar-se la exigència del respecte a la llei.

Un segon tret comú als populismes és l’absència de programes concrets. Ho va reconèixer com ningú José Antonio Primo de Rivera, aspirant a populista, quan va dir que les seves idees eren massa ambicioses com per intentar capturar-les en un programa. També va declarar que no eren de dretes ni d’esquerres… la seva gent. En realitat, dels projectes dels dirigents populistes sabem –com molt bé recalca l’articulista- que estan inspirats pels desitjos més grandiosos (“salvar el país”, establir una “democràcia real”), però no sabem com pensen fer-ho; ni coneixem tampoc els seus plans en el terreny institucional, l’econòmic o l’internacional. Vull canviar-ho tot, deia el Lerroux juvenil. Estic en contra de tot el que està malament, va declarar un cop l’inefable Ruiz Mateos. Una vaguetat que els permet actuar com a revolucionaris o com realistes segons requereixin les circumstàncies. Per als seus seguidors, el que importa és que la seva acció es veurà guiada per uns principis polítics i morals irreprotxables, ancorats en l’interès popular.

Tercer tret: en el discurs populista dominen les crides emocionals sobre els plantejaments racionals. Apel·len a l’acció, a la joventut, a la moralitat, a l’audàcia, a l’honradesa. I un dels seus principis preferits és que calen “menys paraules i més acció”; és a dir, cal superar la ineficaç verborrea que domina la política actual. L’objectiu d’aquestes invocacions és clar: no es tracta de fer pensar als seus oients sinó de mobilitzar-lo, de fer que entrin en l’arena política grups fins avui indiferents o marginats. Una mobilització que sol ser extra-institucional, per camins aliens als previstos pel “sistema”.

I acabaré aquesta reflexió, que he agafat prestada d’aquest (per a mi) esplèndid article publicat a El País, amb una altra que, per escrit, m’ha fet arribar un dels meus lectors. Diu aquest:

“Podemos és l’esperança d’un món millor, unida a la ignorància econòmica i a l’arrogància de creure que és fàcil fer el que no ha sabut fer mai ningú. I tot construït sobre el substrat clàssic de l’esquerra tronada i d’una gran capacitat mediàtica. És curiós que l’esquerra anti-capitalista empri tant bé les eines del màrqueting. La meva sensació és que Podemos decebrà molta gent, perquè promet molt més –molt, molt més– del que podrà aconseguir.

Podemos és un símptoma d’una malaltia, no la seva solució. El seu error més gran és creure que el cap del govern pot canviar el món. El segon, pensar que amb les seves propostes el món serà millor. El tercer, considerar que és fàcil aplicar el que proposen.

Per cert, a l’entrevista –es refereix a la que Pablo Iglesias va concedir a Ana Pastor (La Sexta)- parla del “govern dels millors” (ja ho va dir en Mas, això) i després passa a dir que els millors són els professors universitaris i els funcionaris. Coneixent la universitat (-el qui escriu això és doctor en una branca de ciències-), ja et dic jo que no és el lloc on s’hi troba el millor.

Esperem que sigui un soufflé. La seva arrogància unida a la seva ignorància sobre les realitats del món (de teoria en saben molta) és pura dinamita.”

Si una cosa ha aconseguit Podemos que hem de considerar com a indiscutible és que ha sacsejat el país, ha alterat l’estat d’ensopiment a què ens havien conduït els partits tradicionals –especialment els dos grans (PP i PSOE)-, ha fet que, per primer cop, aquests veiessin amenaçada la seva hegemonia i, sumits com estant tots dos en una greu crisi interna, han començat a mirar pel retrovisor i s’adonen que ells representen un món diferent del que ha emergit amb Podemos, un món que havien anat marginant lentament, amb sectors cada cop més grans –i transversals- de la societat que s’han adonat de sobte que potser hi ha solucions alternatives al conformisme, a l’ensopiment, a la corrupció i a moltes més xacres que mostra avui l’envellit sistema de partits que va sorgir a l’inici de la democràcia, emparat en una llei electoral que margina la participació ciutadana i fa de les cuines (cada cop més petites) d’aquests col·lectius un centre poder omnímode que ho acaba decidint tot, sobre tots, i amb la participació de gairebé ningú.

El filòsof Ricardo Forster, de 57 anys, intel·lectual argentí del kirchnerisme (si és que ser intel·lectual i kirchnerista esdevé possible) ha declarat a El País que Podemos apel·la al populisme com “un acte de provocació”, per diferenciar-se de les altres formacions polítiques. “I la forma que van trobar per diferenciar-se és la seva lectura d’algunes de les formes de populisme sud-americà i, sobretot, de l’última generació de populisme”. A més, creu que són profundament democràtics en la seva lectura de la societat espanyola i que representen una generació jove, però disconforme amb el pacte que va portar a una despolitització i a una profunda crisi econòmica, institucional i social.

Puc estar d’acord amb gairebé tot, i de manera especial, amb l’afirmació que “Podemos ha tret la política de l’encotillament”. I només per això ja els podem donar la benvinguda. D’altra banda, aquest nou partit està reunint una ingent quantitat de persones –el diari Menorca parlava d’una reunió de més de sis-centes (probablement, doncs, més que afiliats no tenen els altres grans partits), la qual cosa significa que un amplíssim sector de la societat no se sent a gust amb els polítics que ens han administrat i ens administren encara, els quals –i això és encara més greu- segueixen mostrant-se incapaços de mirar fora de la seva cuina, semblen impotents d’obrir-se a la societat, i un cop més seguiran configurant les llistes (ja que el sistema els permet elaborar-les i dominar-les absolutament) amb els escassos vímets amb què compten. I per posar un exemples de casa, dirà que seran ells sols (vull dir els vint-i-pocs socialistes que donen suport a la jove Noemí Camps a la batllia de Ciutadella, i els altres vint-i-pocs socialistes que el donen a la senyora Maria Cabrisas, els qui, a la capital de ponent -en total 52 afiliats, segons el diari– ho decidiran tot). A més, se sentiran satisfets, com si amb aquesta elecció hagin fet tot el que possibilita la democràcia.

Motius, doncs, n’hi ha perquè un gran sector del país cerqui alternatives, ja que la pobresa ideològica dels partits tradicionals, l’endogàmia en l’elecció dels càrrecs, la impotència (i les poques ganes) d’obrir-se a la societat i de cercar persones de vàlua provada per a l’exercici dels càrrecs, ens està duent a una atròfia de la intel·ligència, a un carreró sense sortida que sembla que treballi al servei d’aquesta nova elit que formava aquesta troika de Podemos que, darrerament, ha substituït el triumvirat al cabdillisme.

És, tanmateix, la solució que demana el país? No ho sé, però més enllà de la crítica que faig al sistema establert –la famosa “casta” com brillantment l’ha qualificada el líder Pablo Iglesias-, la nova formació presenta força interrogants. De moment, el partit es nodreix d’eslògans sonors i efectius, i per tant, d’un llenguatge curt, estudiat, potent, que la gent capta amb facilitat, perquè toca aspectes clau, que volia sentir de feia temps. Però val a dir que sense entrar al fons dels assumptes.

De la mateixa manera que “Por el cambio” va ser un eslògan que tothom va entendre quan, al 1982, el PSOE de Felipe Gonzáles va treure 202 diputats després de l’esfondrament de l’UCD (partit que havia aglutinat les deixalles del franquisme que van decidir abandonar el franquisme per fer possible la democràcia), Podemos ha llençat màximes poderoses (algunes, per cert,ja embruten les parets de la nostra illa, com succeïa al 1977), però no han anat més enllà d’això; i quan hi han anat, algunes de les seves concrecions m’han semblat francament qüestionables.

En una entrevista a Ana Pastor a La Sexta seguida per tres milions d’espectadors (ja ho voldria per a ell Mariano Rajoy!), Pablo Iglesias no ha aclarit les contradiccions de diversos missatges que havia llençat, ni tampoc d’algunes de les seves propostes, i ha deixat sense respondre moltes preguntes importants. No ha aclarit, per exemple, els seus pronunciaments sobre si “els mitjans de comunicació privats són una amenaça per a la llibertat d’expressió”, com va afirmar fa mesos; sobre l’ “enveja” que sent per algunes mesures implantades a Veneçuela (quines? les que han situat 14 televisions nacionals en mans de Maduro?); sobre l’alliberament dels presos d’ETA; sobre com pensa finançar moltes de les seves mesures, com, per exemple, la renda bàsica que ha promès; sobre “la casta” que Podemos vol exterminar; sobre un referèndum per dirimir el model d’Estat o, sense anar més lluny, sobre si pensa deixar que els catalans duguin a terme un referèndum secessionista; sobre les seves propostes relacionades amb les expropiacions; sobre com s’enfrontarà a la banca; sobre si els impagaments de les hipoteques o dels lloguers no podran acabar amb desnonaments; sobre què s’ha de fer amb el problema dels pisos buits, etcètera, etcètera.

Però el que a mi em preocupa per damunt de tot és que hagin decidit –a menys que rectifiquin- que no es presentaran a les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig. I això perquè aquest tipus d’eleccions són, en efecte, les més properes a la base i, per tant, les més allunyades de la cúpula dirigent. Són les eleccions locals aquelles on ells podrien demostrar que el partit és constitueix de baix cap a dalt, però el fet de no participar-hi em fa creure justament el contrari: que Podemos és un partit creat per una elit (bàsicament de professors/funcionaris) que el va forjant des de dalt cap a baix, que és tot el contrari del que prediquen en parlar dels seus ja famosos “círculos”, que sembla que vulguin quallar-lo com un partit gairebé assembleari, però que, a l’hora de la veritat, elegeixen (com tots els de la “casta”) un líder únic que l’anirà configurant des del poder. I això se’m fa molt difícil d’entendre.

Molt a pesar de la complexitat dels fets que succeeixen al món i de les interpretacions que en solen fer els polítics i els periodistes, normalment em veig capaç d’entendre tant els uns com les altres. I una d’aquestes interpretacions que puc compartir és la d’acceptar que la jornada participativa que va tenir lloc a Barcelona diumenge passat no té conseqüències jurídiques. Això ho saben fins i tot els sobiranistes catalans que, després de retirar totes les propostes de referèndum, de votació pactada, etcètera, van organitzar aquest succedani de consulta per avaluar la força dels descontents amb la política de Madrid respecte de la qüestió catalana. De fet, no pretenien sinó treure múscul davant les reiterades negatives del govern de l’estat. Ara bé, ¿és possible, és creïble, és mínimament raonable que el president del govern, el ministre de justícia, els principals dirigents del PP i molts directors de diaris espanyols afirmin –creguin- que l’acte de diumenge passat no té cap mena de conseqüència política?

Des de fa mesos, el govern de Rajoy i el seu partit (amb la inestimable cooperació del PSOE) ha fet impossible que els catalans es pronunciessin cívicament i legalment sobre el seu futur. Primer, el parlament espanyol els nega la petició de transferir les competències per fer un referèndum. Després, davant l’aprovació d’una llei de consultes pel parlament de Catalunya i el subsegüent decret de convocatòria d’aquesta, el govern duu aquestes normes al Tribunal Constitucional, que en admetre el recurs, les suspèn d’eficàcia temporalment fins a dictar sentència.

Sorprenentment, Mas i els seus companys de viatge ideen tot seguit aquesta pseudoconsulta amb urnes de paper, sense censos i administrades per voluntaris, al·legant amb una metàfora que estan duent a terme un “procés participatiu”, en el qual els que hi vulguin intervenir dipositaran una papereta que conté la mateixa doble pregunta que es proposava per al referèndum declarat il·legal.

Fet això, el govern de Madrid, els diaris de la capital i els polítics contraris a la possible secessió de Catalunya, es riuen de Mas i fan escarni del que, segons ells, no és sinó una “charlotada”, una pallassada, una acció ridícula que no condueix enlloc i que, a més, no tindrà cap mena de conseqüència política. Però els dies passen, i s’adonen que el famós “soufflé català” –com ells el titllen amb menyspreu- no es desinfla, sinó que segueix mantenint-se ben tou, i, preocupats novament davant la qüestió catalana, el govern de Rajoy decideix dur la pallassada, el no-res, aquesta acció ridícula dels catalans al Tribunal Constitucional. Déu meu! Si el “procés participatiu” era tot això que diuen que era ¿com es pot dur al Tribunal Constitucional? ¿Si el que anaven a fer els catalans no podia tenir conseqüències jurídiques… ni polítiques, per què l’impugnaven? I presentat novament el recurs al Tribunal Constitucional, aquest suspenia també la “pallassada”, la “charlotada”, la “costellada”… mentre des del govern de l’estat s’amenaçava Mas, el conseller de la governació català i els funcionaris que hi participessin amb querelles criminals.

Però arriba el diumenge 9N i els catalans, amb una tranquil·litat envejable, surten al carrer i duen a terme el “procés participatiu”. I són dos milions tres-centes mil persones les que fan cua sense immutar-se, aguanten la pluja sense protestar, no rompen un sol vidre i, per dir-ho clarament i amb paraules més bastes, fan botifarra a Rajoy, al seu govern, al Tribunal Constitucional i a la premsa de Madrid que els dóna suport. I no passa res!

Aleshores, tornen a sortir els ministres del govern –i més tard el president- per repetir-nos que l’acció de diumenge no té conseqüències jurídiques… ni polítiques! I jo em demano: ¿com no ha de tenir conseqüències polítiques una manifestació massiva, que treu al carrer un terç de l’electorat de Catalunya contravenint tot el que ha decidit el govern i el Tribunal Constitucional? Com no ha de tenir això conseqüències polítiques? ¿Creuen que rient-se’n novament, dient que les xifres no són creïbles, insinuant que pot haver-hi trampa o bé referint-se al 66 per cent de catalans que no va sortir al carrer (com si a les eleccions ordinàries hi sortís el 100 per cent!) poden deixar per resolt el problema? ¿Realment ho creuen, això?

D’entrada, els catalans han deixat en ridícul les institucions centrals del país, perquè més espantós que veure la imatge de la guàrdia civil retirant unes urnes (cosa que no es va produir) és que aquesta imatge no es produís després d’haver assegurat Rajoy que “¡no habrá votación ni referéndum!”, i ha demostrat, en efecte, que Espanya té un problema colossal que els responsables del govern no saben gestionar poc ni gens i que és a punt d’explotar-los a la falda. Perquè… si Podemos, que va obtenir un milió quatre-cents mil vots a les passades eleccions, és present a totes les tertúlies, ha confós els grans partits i ha fet que tothom visqui i actuï condicionat pel que pot succeir amb aquest col·lectiu que encara no ha demostrat res, ¿com es pot mostrar indiferència davant una manifestació de dos milions tres-centes mil persones –totes catalanes- que són capaces de fer el que volen contravenint les lleis, les disposicions del Tribunal Constitucional, les amenaces i –pitjor encara- les burles i els menyspreu que se’ls fa des de Madrid?

Si això no té conseqüències polítiques, no sé què en pot tenir.

I he d’acabar referint-me, ni que sigui mínimament, als resultats. Ja sé que, als nombres, cadascú els fa cantar com vol, però ben al costat de la demostració de múscul –pacífica i envejable- que han fet els catalans, el cert és que un milió vuit-cents mil vots per la independència no serien suficients –en un referèndum legal i acordat on votés el 75 per cent del cens- per aconseguir la separació d’Espanya. Potser ho seria si només anés a votar el 50 per cent de l’electorat, com succeeix als darrers temps, però no crec que fos així en un referèndum d’aquesta naturalesa. Per a mostra, el d’Escòcia de fa un mes.

Per tant, és evident que tots tenim un problema. Els catalans, perquè no serien prou per sortir-se d’Espanya en un referèndum legal i acordat (a menys que Rajoy continuï fent el que fa i, per tant, creant independentistes). Per això ERC i la CUP demanen una Declaració Unilateral d’Independència (la famosa DUI). Però també Mas i CiU tenen un problema, perquè saben que aquesta DUI no aniria enlloc, ja que, sense acord amb Espanya, ningú a Europa els reconeixeria com a estat independent. ¿I els socialistes? Ves si en tenen, també, de problemes!, perquè, per més que parlin d’una reforma federal del país, encara no han estat capaços de definir-la en uns termes que poguessin satisfer la majoria de catalans. Però la patata més calenta la té el govern de Rajoy, perquè no sap com s’ha de moure i és a punt de sofrir un atac de ràbia dels seus, mentre és acusat de covard i pusil·lànime per UPyD i C’c, que voldrien dissoldre totes les comunitats autònomes i retornar a un país marcadament dirigit des de Madrid.

I per acabar de complicar les coses, només cal que la fiscalia faci detenir Mas o que Rajoy promogui el mecanisme constitucional per suspendre l’autonomia catalana emparant-se en l’article 155 de la Constitució. Aleshores, a més d’un heroi, els catalans tindran un màrtir que proveirà l’independentisme dels vots que li manquen per dir: bay bay, Espanya! Adéu, Rajoy, adéu!

El fet que jo no vagi ser mai alumne de l’Institut Joan Ramis a l’època en què aquest centre encara no tenia un nom propi -tot en gros em va acollir com a examinand lliure- m’impedeix d’acudir a l’anecdotari estudiantil, que sempre obre un ample ventall de recursos a qui evoca el centre on va estudiar en una efemèride com la que estem celebrant. Tot i així no dubto que la instauració d’aquest centre d’ensenyament mitjà va ser bàsic en el progrés intel·lectual de Maó.

“Optimis institutis mentem infantium formare”, diu Quintilià evocant el mot “institut”, en una expressió que podríem traduir per “formar la intel·ligència dels al·lots amb les millors doctrines”- i que ens evoca el camp de l’intel·lecte, el de la formació intel·lectual i del raonament. Per tant, el de l’activitat més superior de l’home, aquella que l’eleva per damunt de les altres criatures, que l’allibera de l’esclavatge dels instints, que el fa lliure i capaç per decidir per ell mateix: tant per estimar com per odiar, tant per enlairar-se com per rebolcar-se, tant per encertar com per equivocar-se.

No és estrany, doncs, que la creació dels instituts a Espanya provoqués les ires del ultraconservadors, com per exemple la del rector de Santa Maria, Ambròs Carabó, que, en oposar-se també al naixement de l’Ateneu de Maó, l’any 1905, va dir al president Antoni Victory: “Som enemic de s’Ateneu pes mateix motiu que som enemic de tots ets ateneus, de totes ses universitats i de tots ets instituts d’Espanya”.

Vull dir amb això que la societat més conservadora, més obscurantista i menys democràtica, la societat que, havent renunciant a pensar per ella mateixa s’ancorava en el dogma, era també enemiga dels instituts, i ho era perquè veia clarament que aquestes institucions tenien una missió que anava més enllà de la simple transmissió de saber i assolien l’objectiu de formar els joves per a una ciutadania en llibertat, despertant-los la inquietud de conèixer el fons de les coses per discernir la veritat i decidir lliurement respecte de tot allò que s’esdevé essencial per a la configuració integral de la persona humana.

Potser per això voldria formular unes qüestions amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Ramis: ¿Segueix inquietant avui l’activitat intel·lectual de l’institut els sectors més immobilistes de la nostra societat? ¿Podríem afirmar que els sectors més dinàmics, més oberts, més tolerants, més democràtics de Menorca veuen en l’Institut Joan Ramis un lloc capaç de forjar persones en el sentit més complet i integral de la paraula? ¿És avui aquest institut una esperança clara per al futur de la nostra societat? ¿És realment una escola de ciutadania?

Al nostre batxillerat s’estudien matemàtiques, ciències, llatí, llengua i, fins i tot, filosofia. Més enllà, però, de l’abstracció que representa el saber après en els llibres de text ¿es baixa també al carrer?, ¿es fan esforços per comprendre el que succeeix a la vida quotidiana?, ¿s’ajuda l’alumne a discernir sobre el per què dels fets o de les realitats humanes?

Trobaríem, sens dubte, respostes afirmatives a aquests interrogants en una anàlisi diacrònica d’aquesta institució, molts professors de la qual van intervenir, per exemple, en la creació de l’Ateneu de Maó, per citar un clar referent en la nostra cultura. I això em dur a fer esment d’alguns, com José Pérez de Acevedo, un intel·lectual cubà format a Madrid, membre de la francmaçoneria i, per a més detalls, titular d’una càtedra que rebia el nom, realment florit, de “Psicologia, Lògica, Ètica i Rudiments de Dret”. Pérez de Acevedo era, en efecte, el que fa uns anys en dèiem “un intel·lectual compromès”. Compromès ideològicament, compromès en l’acció cultural, compromès fins i tot en el camp de la política. Però el més important, des del meu punt de vista, és que Pérez de Acevedo va ser, per damunt de tot, un home integrat, un home incardinat en el món, un home que va saber adoptar una posició davant tots i cadascun dels problemes que la vida li plantejà, tant en el camp individual com social.

Un altre fundador de l’Ateneu va ser Francesc Hernández Sanz, professor de dibuix d’aquesta mateix institut, arxiver de la ciutat i pare, sens dubte, de la historiografia menorquina contemporània, com ho avala no sols el seu “Compendio de Historia y Geografía de Menorca”, sinó també els molts treballs publicats a la Revista de Menorca, de la qual va ser impulsor, propietari i director a la seva segona època.

I ben al costat d’aquests grans personatges voldria, també, referir-me a un altre intel·lectual menys conegut, però no menys important, Jaume Pomar i Fuster, mallorquí, nascut a Palma, que arribà a la nostra illa l’any 1905 després d’haver guanyat la càtedra de “Geografia i Història” a l’Institut de Maó, la qual exercí al llarg de cinc anys. I vull citar aquesta figura perquè Jaume Pomar és un home que ve destinat a Menorca amb l’esperança d’obtenir una plaça a la seva illa nadiua, però que no per això viu desarrelat, sinó que s’incorpora decididament a la tasca intel·lectual menorquina, conscient que, si més no mentre duri la seva estada a Menorca, ha de donar als menorquins tot allò que li permeti la seva capacitat intel·lectual.

Sense un afany de ser exhaustiu -i corrent, per tant, el risc de deixar-me oblidades moltes persones entre els professors de l’institut, he de citar científics i naturalistes eminents, com Emiliano Castaños, Cardona i Orfila, Jaume Ferrer i Aledo o el farmacèutic Maurici Hernández, artífex alguns d’ells de magnífiques col·leccions en el camp de les Ciències Naturals; arquitectes als què Maó deu gran part de la seva configuració estètica i urbanística, com Francesc Femenias o Josep Claret; músics, com Josep Cardona Mercadal, fundador del Grup Filharmònic de l’Ateneu; erudits com Ferran Soldevila, Miquel Roura i Pujol, Gabriel Llabrés Quintana o Fèlix Duran i Canyameras; esportistes i educadors de l’oci, com Francesc Seguí (més conegut com el senyor Paco Ramonell), que fou l’introductor i l’ànima de l’escoltisme a Menorca dins la primera meitat del segle XX; periodistes ideològicament compromesos, com Germán Martínez Mendoza, editor, director i, pràcticament, redactor únic d’un periòdic, La Alquitara, que significà d’alguna manera la defensa del pensament radical i utòpic dins l’esquerra del seu temps; polítics com el doctor Frederic Llansó i Cardona; llatinistes i bibliòfils, com Joan Gutiérrez Pons, director durant molts anys d’aquesta casa, arxiver de Maó i també director de la Revista de Menorca; artistes, com el ja citat Francesc Hernández Sanz, i també Joan Vives Llull, potser el pintor maonès més interessant d’aquest segle; historiadors com Salvador Castelló; i polígrafs i col·leccionistes, com Joan Hernández Mora, per citar alguns dels professors ja desapareguts que representen aquest esperit d’intel·lectual compromès que no té res en comú amb el rònec esperit funcionarial de què avui està impregnada la nostra societat, no sols en el camp de l’ensenyament, sinó en tots i cadascun dels estaments que configuren els serveis públics.

I arran d’això m’agradaria fer una pregunta amb l’únic objectiu d’incitar a la reflexió: ¿està l’Institut Joan Ramis, estan els seus professors suficientment incardinats a la vida cultural, social i política de Menorca?, ¿són els professors d’aquest institut capdavanters d’aquesta activitat, pública i privada, que ha d’exercir una tasca intel·lectual, política o de servei dins la Menorca d’avui? I que consti que només ho pregunto, no faig cap judici d’intencions.

Certament que la tasca d’escriptor és perillosa. I ho dic perquè, després de publicar en un article que no sempre som honestos a l’hora de reflexionar sobre la corrupció, i de fer una lloança de Miquel Iceta, el qual posava com a model de persona que no desbarra, que és coherent amb ell mateix i respectuós amb les idees dels altres, resulta que –ver per on!- a la mateixa hora que el meu article veu la llum, Iceta és entrevistat per Sílvia Cópulo a Catalunya Ràdio i fa tot el contrari del que jo havia lloat. Vull dir que se li escalfa la boca i no dubta de comparar la festa del nou 9-N amb les eleccions plebiscitàries alemanyes que provocà Adolf Hitler. És a dir, per sorpresa meva, fa el mateix que el seu company Alfonso Guerra, al qual jo havia criticat durament.

De veritat que no som res! Apostes per un polític i aquest va i treu el peu del llençol! Mostres la teva simpatia per un partit, i poc temps després aquest té els seus líders imputats! Porca misèria! I tanmateix hem d’acceptar (que no vol dir estar-hi conforme)  la nostra realitat, aquesta que no ens evita sorpreses. Doncs bé, parlant de sorpreses, la que ens ha provocat l’Audiència Nacional que, en una operació que dugué a terme a principi de setmana detenia 51 polítics de les comunitats de Madrid i de Castella i Lleó i n’engarjolava 31 per una presumpta operació d’enriquiment injust. Ben curiós això! Fa mesos que només sentim parlar del 3 per cent de Catalunya, de Jordi Pujol i de la seva pròspera saga familiar i, ves per on!, de sobte, els qui han estat empresonats són tots polítics de la centralitat espanyola (aquesta que no entén poc ni gens la perifèria), la majoria del PP i algun també del PSOE. Per tant, dels dos grans partits que parlen de “la ley por encima de todo” i s’omplen la boca d’improperis en referir-se al famós “procés” català.

I no puc sinó referir-me també a aquest procés, especialment avui que, ves a saber si per despistar una mica el personal davant tanta detenció de polítics “de la casa”, la “vicepresidenta-para-todo” ens anuncia que el Govern de Rajoy està decidit a impugnar i impedir la consulta del nou 9-N i que, per això mateix, ha demanat l’informe corresponent al Consell d’Estat, com a pas previ a la denúncia de la possible il·legalitat davant del Tribunal Constitucional.

Però no havíem quedat, senyora vicepresidenta –i senyors periodistes de la Cort- que la nova consulta de Mas era una pallassada? No havíem quedat que els catalans feien el ridícul amb aquest succedani de consulta que no s’emparava en cap norma i que no pretenia sinó fer un acte sense cap valor electoral ni plebiscitari, sinó tan sols una nova manifestació del disgust que tenen per no haver-los deixat votar en referèndum? No havien dit vostès per activa i per passiva que serien la befa i l’escarni de la gent de seny?

I és ben curiós, això, perquè primer se’n riuen, en fan befa, denuncien la insensatesa dels polítics catalans en convocar aquest procés participatiu que –segons deia el Govern- no du enlloc, i de sobte, quan veuen venir que hauran d’enfrontar-se novament amb una manifestació monstre (de les que ja ningú fa des que Rouco Varela va ser premiat amb la jubilació), i mentre els jutges van engarjolant polítics “de la casa” o antics ministres del guru Aznar són forçats a declarar davant dels Tribunals com a imputats, aleshores els agafa el tremolor i diuen que han de vetllar per l’estat de dret (aquest que els seus trenquen de manera impietosa) i decideixen impugnar aquest fals referèndum, aquesta gran bereneta de seques amb botifarra, aquesta festa i costellada, com algú l’ha qualificat.

I tanmateix no em sorprèn aquesta actitud, perquè fa dos diumenges, en confessar la meva perplexitat davant la decisió de Mas de convocar la votació un cop el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment la vigència de la Llei catalana de consultes no referendàries i la convocatòria del 9-N, vaig dir que no entenia perquè Mas no dissolia el Parlament i convocava unes eleccions, formalment ordinàries però amb aspecte de plebiscit. Perquè aquest és –o era, al meu entendre- l’únic camí possible després de topar-se amb la paret que aixecava el Govern de Rajoy i els silencis d’un president que sembla incapaç de reaccionar davant dels problemes.

He de reconèixer que no vaig entendre prou bé el succedani que Mas es va treure de la màniga (val a dir que amb la incomprensió de molts altres partits catalans). Però no se’m va ocórrer titllar-lo de pallassada, com van fer els “savis” intèrprets de Madrid, per més que vaig aconsellar Mas que encengués un ciri a la Moreneta perquè impulsés Rajoy a suspendre novament aquesta cosa que, segons deia el mateix Govern, era ridícula, no tenia cap valor, i, per tant, s’havia de qualificar com “una nova ocurrència de Mas”, com un “succedani”, o com una “charlotada”, encara que aquest darrer qualificatiu no procedeix de membres del Govern. Però Rajoy ha caigut en el parany i, amb la decisió d’impugnar el “procés participatiu” –quan jo escric aquest article no sé què dirà el Consell d’Estat i, menys encara, què farà el Tribunal Constitucional- no posa sinó més llenya al foc i provoca el naixement de nous independentistes.

Dimarts passat, l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa afirmava al seu compte de twitter que “Hi ha més separadors a Madrid que separatistes hi ha a Catalunya” (i el cito de memòria perquè ara no puc contrastar aquesta expressió literalment). Per això em reitero en allò que vaig dir (i que Déu em perdoni si la torno a espifiar, com en el cas d’Iceta) respecte d’una eventual prohibició de la nova consulta que, per al 9-N ha programat el govern de Catalunya: Si ho fa, aleshores no serà l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que aquest ha fet al “poder real del país”. Més aviat serà l’estultícia de Rajoy la que brindarà a Mas en safata d’argent la possibilitat de convocar unes eleccions que, per a bé o per mal, amb l’acord o el desacord dels seus, provocaran sens dubte un nou ordre de coses que no m’atreveixo a predir.

A la inauguració del curs de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears que va tenir lloc el passat dilluns, el magistrat i acadèmic Antoni Montserrat va parlar de Ramon Llull. Montserrat, que de jove va viure a Maó i va estudiar a l’institut Joan Ramis quan aquest encara no tenia nom, és un conegut lul·lista que ha estat membre del Consell General del Poder Judicial i avui ocupa una plaça de magistrat al TSJ de casa nostra. Aquest, en el català antic del “doctor il·luminat” ens va recitar tot el que el savi mallorquí del segle XIII pensava de la corrupció i del poder. I escoltant-lo ens vam adonar que els homes del segle XXI no som tan diferents dels que van viure al segle XIII, i comprovàrem –si és que no ho sabíem- que el poder corromp i que la dignitat humana exigeix de rebel•lar-se contra aquesta corrupció.

Aquests darrers anys han estat especialment rics i densos en matèria de corrupció. L’escàndol que va protagonitzar Fèlix Millet (encara no resolt ni fer-hi prop) ha anat empetitint-se davant d’altres que han sorgit, com el provocat per la confessió insuficient de Jordi Pujol, que de seguida hem lligat als maneigs obscurs dels seus fills, i més darrerament, el que hem conegut per mor de les targetes “black” de Caja Madrid i de Bankia, unes entitats que han hagut de ser rescatades amb diners del contribuent i que, per això mateix, afegeixen més morbo a la cosa. Morbo que es dispara degut a la personalitat dels seus protagonistes, amb Rodrigo Rato en primera fila per desolació del govern de Rajoy (encara que no em sorprendria que el polític gallec –gat vell com pocs- somrigués dissimuladament davant la caiguda en picat del que va ser el seu company de files a la cort del rei Aznar. Per cert, que aquesta cort, cada dia que passa s’ensorra més i més, a la vista del que està succeint a homes de la seva més absoluta confiança, com Blesa o com Acebes (el gran mentider de l’11-M), que han estat imputats pel jutge Ruz per actuacions presumptament delictives.

I és curiós com nosaltres, els espectadors, que teòricament hauríem de contemplar l’espectacle perplexos, no l’observem, però, des de la neutralitat que potser exigeix un posicionament ètic, sinó que intentem servir-nos d’aquestes actuacions corruptes –o presumptament corruptes, per dir-ho com exigeix la guia de les bones maneres- per dur l’aigua al nostre molí.

Fixeu-vos, si no, com ha emprat l’esquerra el cas Gurtel per atacar (i amb raó) la trama madrilenya-valenciana ideada per Francisco Correa i Pablo Crespo (“el bigotes”), conscient que tot aquest moviment rolava entorn del PP d’Aznar; o com ha tractat darrerament la premsa de Madrid el cas Millet i, especialment, el cas Pujol, que ha servit als més remarcables periodistes de la capital i als tertulians més insignes (en aquest cas no sols de dretes, sinó també a d’altres que fan gala del seu esquerranisme) per demonitzar tot el procés que s’està vivint a Catalunya.

Fa poc, un d’aquests personatges proclamava que no es pot construir un estat “sobre la escoria del pujolismo”, posant, doncs, tots els sobiranistes –també els ciutadans- en un mateix paner. I és encara més trist escoltar un home clau de Suresnes –l’etern diputat Alfonso Guerra-, tot proclamant de manera solemne que “la base del proyecto nacionalista es el descontento y el victimismo, y su técnica, la manipulación y el engaño; conocemos bien las experiencias de los años 30 de embelesar a millones de personas tras un político que es un monumento a la vanidad y la arrogancia con final trágico.” I ho deia com si fos el més natural del món, com si comparar el president Mas (i els nacionalistes) amb Hitler fos acceptable. No és estrany, doncs, que des d’aquesta perspectiva de biaix, conclogués el discurs afirmant que “algunos políticos, borrachos de vanidad, empujan a su Comunidad a una secesión suicida”.

¿Ens és lícit emparar-nos en els casos de corrupció (que, com hem pogut contemplar, són força transversals), o en fets històrics de dubtós paral·lelisme per intentar destruir els qui no pensen com nosaltres, per afirmar tot seguit que la seva manera d’entendre el món no persegueix sinó la defensa vanitosa i insensata dels seus interessos més egoistes i espuris?

És potser perquè hem perdut el nord de l’ètica que, en aquesta Espanya nostra (Catalunya inclosa), ens costa tan poc fulminar l’adversari emprant tota mena d’argúcies, atacs, improperis, falsedats, injúries i calúmnies, i se’ns fa tan difícil (per no dir impossible) el debat de les idees usant el raonament, el discurs fonamentat i la paraula amiga. I tanmateix hi ha excepcions, com per exemple Miquel Iceta, l’aparició del qual al capdavant del Partit dels Socialistes de Catalunya ha esdevingut una espècie de miracle, un regal que no podíem imaginar.

Ho dic perquè vaig escoltar la seva intervenció al darrer debat de l’estat de la nació a Catalunya el passat més de setembre, i l’hi he escoltat també dues llargues entrevistes que li ha fet Mònica Terribas als “Matins de Catalunya Ràdio”. I escoltant-lo m’ha semblat que tenia davant meu un model de claredat, d’intel·ligència, de diàleg, de savoir faire, de respecte a l’altre i fins d’agudesa, d’ingeni i d’humor per defensar unes idees i un posicionament polític que -reconeguem-ho- no és fàcil de mantenir avui davant una aposta, la sobiranista, de la qual la senyora Terribas n’és, per cert, un ferm puntal radiofònic.

Les opinions d’Iceta sobre “el procés” no són, certament, les de Mas, i menys encara les d’ERC o de la CUP, però no tenen res a veure amb les de C’s o amb les del PP (encara que l’acusin d’això els seus adversaris). I el seu llenguatge –tant en el fons com en la forma- és radicalment contrari a la matraca que vomita la senyora Sánchez Camacho, o a la crítica fulminant (encara que més intel·ligent) d’Albert Rivera. Miquel Iceta té un discurs entenedor amb el qual podràs sintonitzar fàcilment si no ets nacionalista, o bé hi discreparàs si creus que el futur passa necessàriament pel “sí-sí”. Però és un discurs que no ofèn, sinó que convida al diàleg. Per això penso que és un luxe tenir polítics com Iceta a Catalunya en un moment tan complex com el que estem vivint; polítics capaços de llegir els signes del temps i d’entendre el que està passant, encara que ell en discrepi; polítics que sense ofendre ni perdre el sentit de l’humor (que no és poc) siguin capaços de veure –i de dir- com en són, d’insensats, els dirigents nacionals espanyols tancats en un “no-no” tan visceral com inamovible, i com en són, segurament, d’il·lusos aquells altres que creueu que tot es resoldrà –inclosa la independència- l’endemà mateix del “sí-sí”.

Els qui ens hem proposat analitzar la vida política d’aquest país deixant una mica el cor a la gelera –la frase és d’Antoni Puigverd- i ho fem, per tant, a partir de raonaments que ens semblen lògics i fonamentats, sovint ens equivoquem perquè la vida presenta caires ocults, aspectes interns que són sovint mals de preveure.

Els lectors que han seguit els meus escrits aquests darrers mesos saben  com m’han preocupat els fets que estan succeint a la nostra veïna Catalunya, que he procurat analitzar sempre des d’una posició lleial amb mi mateix i, sense haver de coincidir necessàriament amb les posicions nacionalistes, m’he situat, però, en un punt radicalment contrària al que proclama ordinàriament la premsa de Madrid sobre el que ells denominen “el órdago catalán”, “la ocurrencia de Mas”, “el camino hacia ninguna parte”, etcètera, etcètera.

Em fa la impressió que jo entenc una mica el que passa a Catalunya i em sorprèn que el govern de Rajoy –i els media de Madrid en general- no s’adonin de la gravetat de la situació i presentin els moviments del catalanisme com un joc insensat de polítics que freguen la follia.

Tanmateix, sempre m’he mostrat pessimista respecte del que està succeint, potser perquè conec una mica les lleis del país i el sistema en el qual s’incardina la nostra vida democràtica, i per tant, entenc molt bé Rajoy quan parla del “imperio de la ley”, per més que em costa de comprendre que el president del govern no sigui conscient que es troba encarat a un gravíssim problema polític que no es pot resoldre de lege data sinó fent política i, per tant, s’haurà d’afrontar en algun moment de lege ferenda. En definitiva, agafant el bou per les banyes i discutint de tu a tu amb els catalans i modificant la Constitució.

Citant-me a mi mateix (perdoneu-me la immodèstia) el passat 20 d’abril vaig dissenyar el que, al meu entendre succeiria a Catalunya passat l’estiu que acabem de deixar enrere. Deia:

“Si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest problema català que acabarà essent el gran problema espanyol, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.”

Tenim, doncs, que ja m’he equivocat en el segon punt de la meva anàlisi, perquè si bé el president Mas no ha conculcat la llei, davant la barrera infranquejable que li han aixecat (com era previsible) el govern de Rajoy i el Tribunal Constitucional, no ha passat directament a la dissolució del parlament de Catalunya i a la convocatòria d’unes eleccions que, ordinàries en la forma, podrien esdevenir, de fet, un plebiscit, sinó que s’ha tret un as de la màniga que, no sols m’ha desconcertat a mi i a tots els qui creiem que no havia de trencar la legalitat, sinó també als seus socis més compromesos amb la independència (ERC i la CUP) que apostaven per la “desobediència civil” i preferien seguir endavant, conscients que no serien ells, sinó Mas, qui s’enduria les bufetades del “Poder” que, assentat a Madrid i amb la “brigada Aranzadi” a la vora (el qualificatiu és de Juliana) es mostra segur, ferm i inamovible.

Per què ho ha fet? Només ell està en el secret d’aquesta decisió que ha esquerdat la porcellana i que no té una explicació sensata a no ser que Mas cerqués: a) guanyar temps; b) convèncer Junqueras que l’única alternativa al fracàs (i al ridícul) no és ERC sinó “el partit del President”, la qual cosa implicaria no sols una refundació (desaparició?) de CDC, que hauria de deixar el llast d’UDC, sinó també un canvi radical en els plantejaments polítics d’ERC, que hauria d’oferir un paper secundari en aquesta candidatura al seu líder indiscutible;  i/o c) provocar Rajoy perquè cometi un darrer error i, emparant-se en la llei i en el Tribunal Constitucional, suspengui també aquesta “nova consulta” que, de fer-se mancada de les mínimes garanties democràtiques que exigeix un referèndum, temo molt que serà un nyap.

Si això darrer succeís -em refereixo a la suspensió de la “nova consulta”-, aleshores no seria l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que ha fet al “Poder”. Seria l’estultícia de Rajoy la que li brindaria en safata d’argent la possibilitat de convocar eleccions que, bé o malament, amb acord o amb desacord dels partits, provocarien un nou ordre de coses que, a hores d’ara, no m’atreveixo a predir. En definitiva, que si jo fos Mas, posaria un ciri a la Moreneta perquè Rajoy emboqui i prohibeixi aquesta “nova consulta” que, o molt m’equivoco o pot ser el final del president… i de moltes altres coses.

“L’escàndol que no cessa ha arribat al seu apogeu aquests últims mesos, quan es compleix un any de l’ingrés a la presó preventiva de l’exgerent del partit en el Govern. L’estiu va vibrar i de quina manera amb la confessió de Jordi Pujol sobre els fons de la seva família a Andorra i amb la difusió de material comprometedor sobre els negocis sospitosos d’alguns dels seus fills (…) Acaba de difondre’s aquesta setmana una notícia amb efectes devastadors: la llista dels 86 beneficiaris d’unes targetes de Caja Madrid per a despeses lliures de control, que l’entitat -salvada per l’Estat d’una fallida monumental-, disfressava en la seva comptabilitat oficial (…) L’intel·ligent triumvirat de Podemos difícilment podia somiar un escenari millor quan va decidir dibuixar una nova bisectriu espanyola: la casta i la gent. En els propers mesos en tindran prou amb no cometre cap error important.”

És difícil sintetitzar millor que Enric Juliana la realitat espanyola del moment. I davant aquesta situació, diumenge passat, el diari Menorca publicava una llarga enquesta que dissenya un canvi molt notable en el mapa polític de les Balears, si les coses no canvien d’ara al proper 31 de maig, on viurem la nostra propera experiència electoral. Però si he de ser sincer –i no tindria sentit que no ho fos en una reflexió a la qual ningú no m’empeny-, he de dir que em sorprèn que la dreta balear, liderada gairebé exclusivament pel Partit Popular, amb José Ramón Bauzá al capdavant, mantengui encara un suport tan i tan considerable (l’enquesta li dóna 27 diputats).

Però el que, des del meu punt de vista, ens mostra la prospecció demoscòpica és que el trencament gran ve per l’esquerra, amb un ventall multicolor de propostes que disminueix –i no poc!- la força i la presència dels petits col·lectius (especialment d’Esquerra Unida-Verds) amb una gran fractura del PSOE. Tot això per donar pas al naixement vigorós d’un nou partit, Podemos, per més que, com he pogut llegir també al nostre diari, la gent que pretén dirigir aquesta nova (i sembla que estratosfèrica força política a Menorca) encara no ha passat de debatre sobre com s’han de discutir les coses a les reunions dels seus ja famosos “círculos”.

Tots sabem que, avui, la corrupció al nostre país s’ha mostrat clarament transversal i afecta tant a exgerents del PP com al sant pare de Convergència i als seus fills. També a polítics espavilats que s’han passat de la política als negocis (les famoses portes giratòries), a dirigent de bancs, d’empreses públiques i de caixes d’estalvi, i fins a líders sindicals, socialistes i comunistes. A més, la febre de la corrupció no sols ha afectat les persones, sinó que ha penetrat també dins les estructures polítiques d’algunes institucions (pensem en el ja famós 3% -val a dir que encara no demostrat judicialment- de Catalunya, en el cas dels ERE a Andalusia, o bé en el repartiment il·legal de fons europeus dedicats a cursos de formació, que han acabat a les butxaques dels qui havien de repartir-los). Tot això significa que la corrupció impregna el moll de l’os de la societat, fins al punt que no hi ha ja gaire diferència entre l’Espanya real que podem observar avui i la Tangentòpolis italiana que, fa uns anys, va acabar escolant per l’aigüera tota la classe dirigent que havia governat aquell país des de la Segona Guerra Mundial.

Dit això, penso que he de precisar una mica més, perquè –si les dades que ens revela l’enquesta són creïbles (i a mi em semblen versemblants)-, em fa l’efecte que és dins l’esquerra on hi ha una major consciència del problema, ja que la dreta balear, tot i que té a la presó, condemnats i convictes, personatges altra hora tan influents i poderosos com Matas, Alemany, Munar, Nadal, Vicens, Rodrigo de Santos… i segurament me’n deixo algun, no sembla immutar-se gaire. I de fet, m’espanta que la dreta no es rebel·li també contra la impresentable política de Bauzá, que ha cremat ja un bon nombre de consellers (Administracions Territorials, Turisme i Educació), val a dir que de manera impietosa.

Certament que no sabem encara què succeirà amb grups de nou encuny, com UPyD, com C’c, com el PI, o –per damunt de tot- com el novíssim Podemos, però les dades que evoca l’enquesta no són encoratjadores per a ningú, tret potser per a Podemos, al qual se li atribueixen uns resultats tan bons que, de confirmar-se, li seran difícils de pair i, més encara, d’administrar. I no són tampoc dolents per al PP que, tot i la crisi econòmica, la corrupció i el desgast d’exercir el poder, a les Balears es manté encara prou sòlid.

El líder del PSOE a Menorca, Vicenç Tur, que difícilment pot liderar una alternativa forta des de l’escassa presència que té a les institucions (és el cap de l’oposició a l’ajuntament de Maó), es mostrava optimista davant l’enquesta que publicava el diari, perquè –deia- “el PSOE té possibilitat de pacte, mentre que el PP ha trencat tots els ponts”. És cert que, a aquest món, no es conforma qui no ho vol. I segurament té raó Vicenç Tur en això dels ponts trencats. I ben potser que sigui aquesta ruptura el que fa que, l’endemà de publicada l’enquesta, un treball periodístic fet des del diari ens enunciés que la majoria de gent que milita o dóna suport a l’esquerra, recomana també un acord dels partits (o coalicions) tradicionals amb Podemos. I jo em demano: ¿Creuen realment Vicenç Tur i els altres dirigents de partits enquadrats dins “la casta” (per emprar la terminologia de Pablo Iglesias), que és factible un acord electoral entre PSOE i Podemos (si aquesta opció acaba per concretar-se electoralment)? ¿Creu Vicenç Tur que hi ha cap possibilitat d’acord estable? ¿Pot mostrar-se optimista davant una macrocoalició d’esquerres si el PP queda tan sols a dos o tres diputats de la majoria absoluta al Parlament i a un conseller per a la constitució del Consell de Menorca? Més encara: ¿Creu que és viable –i bo per al país- que el PSOE impulsi un nou Pacte a la italiana de quatre o cinc partits, amb MES (que ja és, ell sol, una coalició), amb Esquerra Unida-Verds (que és una altra coalició) i amb Podemos (que no sabem encara què és), per molt que tots aquests col·lectius plurals es defineixin genèricament com a d’esquerres?

Jo no sé què farà Podemos. Ni sé tan sols si s’acabarà concretant com una opció electoral amb la força que indica l’enquesta, però si hem de fer cas a la citació de Juliana que he transcrit al primer paràgraf d’aquest article, Podemos (i el que aquest fenomen representa) va decidir dibuixar per boca de Pablo Iglesias una nova bisectriu espanyola entre la casta i la gent. I tota bisectriu marca un lloc equidistant dels costats dels angles que, en aquest cas, són la gent i la casta. És a dir, marca un lloc també equidistant dels partits que han tingut el monopoli del poder durant la nostra vigent –i esperem que per molts anys- experiència democràtica. Vaja! Que des del meu punt de vista, un pacte sòlid i estable entre PSOE i Podemos comportarà, si és que el duen a terme, el que en castellà en diuen (i mai més ben dit) “la cuatratura del círculo”.