Podemos, la casta, la gent, els partits i un futur incert

by

“L’escàndol que no cessa ha arribat al seu apogeu aquests últims mesos, quan es compleix un any de l’ingrés a la presó preventiva de l’exgerent del partit en el Govern. L’estiu va vibrar i de quina manera amb la confessió de Jordi Pujol sobre els fons de la seva família a Andorra i amb la difusió de material comprometedor sobre els negocis sospitosos d’alguns dels seus fills (…) Acaba de difondre’s aquesta setmana una notícia amb efectes devastadors: la llista dels 86 beneficiaris d’unes targetes de Caja Madrid per a despeses lliures de control, que l’entitat -salvada per l’Estat d’una fallida monumental-, disfressava en la seva comptabilitat oficial (…) L’intel·ligent triumvirat de Podemos difícilment podia somiar un escenari millor quan va decidir dibuixar una nova bisectriu espanyola: la casta i la gent. En els propers mesos en tindran prou amb no cometre cap error important.”

És difícil sintetitzar millor que Enric Juliana la realitat espanyola del moment. I davant aquesta situació, diumenge passat, el diari Menorca publicava una llarga enquesta que dissenya un canvi molt notable en el mapa polític de les Balears, si les coses no canvien d’ara al proper 31 de maig, on viurem la nostra propera experiència electoral. Però si he de ser sincer –i no tindria sentit que no ho fos en una reflexió a la qual ningú no m’empeny-, he de dir que em sorprèn que la dreta balear, liderada gairebé exclusivament pel Partit Popular, amb José Ramón Bauzá al capdavant, mantengui encara un suport tan i tan considerable (l’enquesta li dóna 27 diputats).

Però el que, des del meu punt de vista, ens mostra la prospecció demoscòpica és que el trencament gran ve per l’esquerra, amb un ventall multicolor de propostes que disminueix –i no poc!- la força i la presència dels petits col·lectius (especialment d’Esquerra Unida-Verds) amb una gran fractura del PSOE. Tot això per donar pas al naixement vigorós d’un nou partit, Podemos, per més que, com he pogut llegir també al nostre diari, la gent que pretén dirigir aquesta nova (i sembla que estratosfèrica força política a Menorca) encara no ha passat de debatre sobre com s’han de discutir les coses a les reunions dels seus ja famosos “círculos”.

Tots sabem que, avui, la corrupció al nostre país s’ha mostrat clarament transversal i afecta tant a exgerents del PP com al sant pare de Convergència i als seus fills. També a polítics espavilats que s’han passat de la política als negocis (les famoses portes giratòries), a dirigent de bancs, d’empreses públiques i de caixes d’estalvi, i fins a líders sindicals, socialistes i comunistes. A més, la febre de la corrupció no sols ha afectat les persones, sinó que ha penetrat també dins les estructures polítiques d’algunes institucions (pensem en el ja famós 3% -val a dir que encara no demostrat judicialment- de Catalunya, en el cas dels ERE a Andalusia, o bé en el repartiment il·legal de fons europeus dedicats a cursos de formació, que han acabat a les butxaques dels qui havien de repartir-los). Tot això significa que la corrupció impregna el moll de l’os de la societat, fins al punt que no hi ha ja gaire diferència entre l’Espanya real que podem observar avui i la Tangentòpolis italiana que, fa uns anys, va acabar escolant per l’aigüera tota la classe dirigent que havia governat aquell país des de la Segona Guerra Mundial.

Dit això, penso que he de precisar una mica més, perquè –si les dades que ens revela l’enquesta són creïbles (i a mi em semblen versemblants)-, em fa l’efecte que és dins l’esquerra on hi ha una major consciència del problema, ja que la dreta balear, tot i que té a la presó, condemnats i convictes, personatges altra hora tan influents i poderosos com Matas, Alemany, Munar, Nadal, Vicens, Rodrigo de Santos… i segurament me’n deixo algun, no sembla immutar-se gaire. I de fet, m’espanta que la dreta no es rebel·li també contra la impresentable política de Bauzá, que ha cremat ja un bon nombre de consellers (Administracions Territorials, Turisme i Educació), val a dir que de manera impietosa.

Certament que no sabem encara què succeirà amb grups de nou encuny, com UPyD, com C’c, com el PI, o –per damunt de tot- com el novíssim Podemos, però les dades que evoca l’enquesta no són encoratjadores per a ningú, tret potser per a Podemos, al qual se li atribueixen uns resultats tan bons que, de confirmar-se, li seran difícils de pair i, més encara, d’administrar. I no són tampoc dolents per al PP que, tot i la crisi econòmica, la corrupció i el desgast d’exercir el poder, a les Balears es manté encara prou sòlid.

El líder del PSOE a Menorca, Vicenç Tur, que difícilment pot liderar una alternativa forta des de l’escassa presència que té a les institucions (és el cap de l’oposició a l’ajuntament de Maó), es mostrava optimista davant l’enquesta que publicava el diari, perquè –deia- “el PSOE té possibilitat de pacte, mentre que el PP ha trencat tots els ponts”. És cert que, a aquest món, no es conforma qui no ho vol. I segurament té raó Vicenç Tur en això dels ponts trencats. I ben potser que sigui aquesta ruptura el que fa que, l’endemà de publicada l’enquesta, un treball periodístic fet des del diari ens enunciés que la majoria de gent que milita o dóna suport a l’esquerra, recomana també un acord dels partits (o coalicions) tradicionals amb Podemos. I jo em demano: ¿Creuen realment Vicenç Tur i els altres dirigents de partits enquadrats dins “la casta” (per emprar la terminologia de Pablo Iglesias), que és factible un acord electoral entre PSOE i Podemos (si aquesta opció acaba per concretar-se electoralment)? ¿Creu Vicenç Tur que hi ha cap possibilitat d’acord estable? ¿Pot mostrar-se optimista davant una macrocoalició d’esquerres si el PP queda tan sols a dos o tres diputats de la majoria absoluta al Parlament i a un conseller per a la constitució del Consell de Menorca? Més encara: ¿Creu que és viable –i bo per al país- que el PSOE impulsi un nou Pacte a la italiana de quatre o cinc partits, amb MES (que ja és, ell sol, una coalició), amb Esquerra Unida-Verds (que és una altra coalició) i amb Podemos (que no sabem encara què és), per molt que tots aquests col·lectius plurals es defineixin genèricament com a d’esquerres?

Jo no sé què farà Podemos. Ni sé tan sols si s’acabarà concretant com una opció electoral amb la força que indica l’enquesta, però si hem de fer cas a la citació de Juliana que he transcrit al primer paràgraf d’aquest article, Podemos (i el que aquest fenomen representa) va decidir dibuixar per boca de Pablo Iglesias una nova bisectriu espanyola entre la casta i la gent. I tota bisectriu marca un lloc equidistant dels costats dels angles que, en aquest cas, són la gent i la casta. És a dir, marca un lloc també equidistant dels partits que han tingut el monopoli del poder durant la nostra vigent –i esperem que per molts anys- experiència democràtica. Vaja! Que des del meu punt de vista, un pacte sòlid i estable entre PSOE i Podemos comportarà, si és que el duen a terme, el que en castellà en diuen (i mai més ben dit) “la cuatratura del círculo”.

Anuncis

%d bloggers like this: