El fet que jo no vagi ser mai alumne de l’Institut Joan Ramis a l’època en què aquest centre encara no tenia un nom propi -tot en gros em va acollir com a examinand lliure- m’impedeix d’acudir a l’anecdotari estudiantil, que sempre obre un ample ventall de recursos a qui evoca el centre on va estudiar en una efemèride com la que estem celebrant. Tot i així no dubto que la instauració d’aquest centre d’ensenyament mitjà va ser bàsic en el progrés intel·lectual de Maó.
“Optimis institutis mentem infantium formare”, diu Quintilià evocant el mot “institut”, en una expressió que podríem traduir per “formar la intel·ligència dels al·lots amb les millors doctrines”- i que ens evoca el camp de l’intel·lecte, el de la formació intel·lectual i del raonament. Per tant, el de l’activitat més superior de l’home, aquella que l’eleva per damunt de les altres criatures, que l’allibera de l’esclavatge dels instints, que el fa lliure i capaç per decidir per ell mateix: tant per estimar com per odiar, tant per enlairar-se com per rebolcar-se, tant per encertar com per equivocar-se.
No és estrany, doncs, que la creació dels instituts a Espanya provoqués les ires del ultraconservadors, com per exemple la del rector de Santa Maria, Ambròs Carabó, que, en oposar-se també al naixement de l’Ateneu de Maó, l’any 1905, va dir al president Antoni Victory: “Som enemic de s’Ateneu pes mateix motiu que som enemic de tots ets ateneus, de totes ses universitats i de tots ets instituts d’Espanya”.
Vull dir amb això que la societat més conservadora, més obscurantista i menys democràtica, la societat que, havent renunciant a pensar per ella mateixa s’ancorava en el dogma, era també enemiga dels instituts, i ho era perquè veia clarament que aquestes institucions tenien una missió que anava més enllà de la simple transmissió de saber i assolien l’objectiu de formar els joves per a una ciutadania en llibertat, despertant-los la inquietud de conèixer el fons de les coses per discernir la veritat i decidir lliurement respecte de tot allò que s’esdevé essencial per a la configuració integral de la persona humana.
Potser per això voldria formular unes qüestions amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Ramis: ¿Segueix inquietant avui l’activitat intel·lectual de l’institut els sectors més immobilistes de la nostra societat? ¿Podríem afirmar que els sectors més dinàmics, més oberts, més tolerants, més democràtics de Menorca veuen en l’Institut Joan Ramis un lloc capaç de forjar persones en el sentit més complet i integral de la paraula? ¿És avui aquest institut una esperança clara per al futur de la nostra societat? ¿És realment una escola de ciutadania?
Al nostre batxillerat s’estudien matemàtiques, ciències, llatí, llengua i, fins i tot, filosofia. Més enllà, però, de l’abstracció que representa el saber après en els llibres de text ¿es baixa també al carrer?, ¿es fan esforços per comprendre el que succeeix a la vida quotidiana?, ¿s’ajuda l’alumne a discernir sobre el per què dels fets o de les realitats humanes?
Trobaríem, sens dubte, respostes afirmatives a aquests interrogants en una anàlisi diacrònica d’aquesta institució, molts professors de la qual van intervenir, per exemple, en la creació de l’Ateneu de Maó, per citar un clar referent en la nostra cultura. I això em dur a fer esment d’alguns, com José Pérez de Acevedo, un intel·lectual cubà format a Madrid, membre de la francmaçoneria i, per a més detalls, titular d’una càtedra que rebia el nom, realment florit, de “Psicologia, Lògica, Ètica i Rudiments de Dret”. Pérez de Acevedo era, en efecte, el que fa uns anys en dèiem “un intel·lectual compromès”. Compromès ideològicament, compromès en l’acció cultural, compromès fins i tot en el camp de la política. Però el més important, des del meu punt de vista, és que Pérez de Acevedo va ser, per damunt de tot, un home integrat, un home incardinat en el món, un home que va saber adoptar una posició davant tots i cadascun dels problemes que la vida li plantejà, tant en el camp individual com social.
Un altre fundador de l’Ateneu va ser Francesc Hernández Sanz, professor de dibuix d’aquesta mateix institut, arxiver de la ciutat i pare, sens dubte, de la historiografia menorquina contemporània, com ho avala no sols el seu “Compendio de Historia y Geografía de Menorca”, sinó també els molts treballs publicats a la Revista de Menorca, de la qual va ser impulsor, propietari i director a la seva segona època.
I ben al costat d’aquests grans personatges voldria, també, referir-me a un altre intel·lectual menys conegut, però no menys important, Jaume Pomar i Fuster, mallorquí, nascut a Palma, que arribà a la nostra illa l’any 1905 després d’haver guanyat la càtedra de “Geografia i Història” a l’Institut de Maó, la qual exercí al llarg de cinc anys. I vull citar aquesta figura perquè Jaume Pomar és un home que ve destinat a Menorca amb l’esperança d’obtenir una plaça a la seva illa nadiua, però que no per això viu desarrelat, sinó que s’incorpora decididament a la tasca intel·lectual menorquina, conscient que, si més no mentre duri la seva estada a Menorca, ha de donar als menorquins tot allò que li permeti la seva capacitat intel·lectual.
Sense un afany de ser exhaustiu -i corrent, per tant, el risc de deixar-me oblidades moltes persones entre els professors de l’institut, he de citar científics i naturalistes eminents, com Emiliano Castaños, Cardona i Orfila, Jaume Ferrer i Aledo o el farmacèutic Maurici Hernández, artífex alguns d’ells de magnífiques col·leccions en el camp de les Ciències Naturals; arquitectes als què Maó deu gran part de la seva configuració estètica i urbanística, com Francesc Femenias o Josep Claret; músics, com Josep Cardona Mercadal, fundador del Grup Filharmònic de l’Ateneu; erudits com Ferran Soldevila, Miquel Roura i Pujol, Gabriel Llabrés Quintana o Fèlix Duran i Canyameras; esportistes i educadors de l’oci, com Francesc Seguí (més conegut com el senyor Paco Ramonell), que fou l’introductor i l’ànima de l’escoltisme a Menorca dins la primera meitat del segle XX; periodistes ideològicament compromesos, com Germán Martínez Mendoza, editor, director i, pràcticament, redactor únic d’un periòdic, La Alquitara, que significà d’alguna manera la defensa del pensament radical i utòpic dins l’esquerra del seu temps; polítics com el doctor Frederic Llansó i Cardona; llatinistes i bibliòfils, com Joan Gutiérrez Pons, director durant molts anys d’aquesta casa, arxiver de Maó i també director de la Revista de Menorca; artistes, com el ja citat Francesc Hernández Sanz, i també Joan Vives Llull, potser el pintor maonès més interessant d’aquest segle; historiadors com Salvador Castelló; i polígrafs i col·leccionistes, com Joan Hernández Mora, per citar alguns dels professors ja desapareguts que representen aquest esperit d’intel·lectual compromès que no té res en comú amb el rònec esperit funcionarial de què avui està impregnada la nostra societat, no sols en el camp de l’ensenyament, sinó en tots i cadascun dels estaments que configuren els serveis públics.
I arran d’això m’agradaria fer una pregunta amb l’únic objectiu d’incitar a la reflexió: ¿està l’Institut Joan Ramis, estan els seus professors suficientment incardinats a la vida cultural, social i política de Menorca?, ¿són els professors d’aquest institut capdavanters d’aquesta activitat, pública i privada, que ha d’exercir una tasca intel·lectual, política o de servei dins la Menorca d’avui? I que consti que només ho pregunto, no faig cap judici d’intencions.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.