Mas, la “nova consulta” i un ciri a la Moreneta

by

Els qui ens hem proposat analitzar la vida política d’aquest país deixant una mica el cor a la gelera –la frase és d’Antoni Puigverd- i ho fem, per tant, a partir de raonaments que ens semblen lògics i fonamentats, sovint ens equivoquem perquè la vida presenta caires ocults, aspectes interns que són sovint mals de preveure.

Els lectors que han seguit els meus escrits aquests darrers mesos saben  com m’han preocupat els fets que estan succeint a la nostra veïna Catalunya, que he procurat analitzar sempre des d’una posició lleial amb mi mateix i, sense haver de coincidir necessàriament amb les posicions nacionalistes, m’he situat, però, en un punt radicalment contrària al que proclama ordinàriament la premsa de Madrid sobre el que ells denominen “el órdago catalán”, “la ocurrencia de Mas”, “el camino hacia ninguna parte”, etcètera, etcètera.

Em fa la impressió que jo entenc una mica el que passa a Catalunya i em sorprèn que el govern de Rajoy –i els media de Madrid en general- no s’adonin de la gravetat de la situació i presentin els moviments del catalanisme com un joc insensat de polítics que freguen la follia.

Tanmateix, sempre m’he mostrat pessimista respecte del que està succeint, potser perquè conec una mica les lleis del país i el sistema en el qual s’incardina la nostra vida democràtica, i per tant, entenc molt bé Rajoy quan parla del “imperio de la ley”, per més que em costa de comprendre que el president del govern no sigui conscient que es troba encarat a un gravíssim problema polític que no es pot resoldre de lege data sinó fent política i, per tant, s’haurà d’afrontar en algun moment de lege ferenda. En definitiva, agafant el bou per les banyes i discutint de tu a tu amb els catalans i modificant la Constitució.

Citant-me a mi mateix (perdoneu-me la immodèstia) el passat 20 d’abril vaig dissenyar el que, al meu entendre succeiria a Catalunya passat l’estiu que acabem de deixar enrere. Deia:

“Si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest problema català que acabarà essent el gran problema espanyol, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.”

Tenim, doncs, que ja m’he equivocat en el segon punt de la meva anàlisi, perquè si bé el president Mas no ha conculcat la llei, davant la barrera infranquejable que li han aixecat (com era previsible) el govern de Rajoy i el Tribunal Constitucional, no ha passat directament a la dissolució del parlament de Catalunya i a la convocatòria d’unes eleccions que, ordinàries en la forma, podrien esdevenir, de fet, un plebiscit, sinó que s’ha tret un as de la màniga que, no sols m’ha desconcertat a mi i a tots els qui creiem que no havia de trencar la legalitat, sinó també als seus socis més compromesos amb la independència (ERC i la CUP) que apostaven per la “desobediència civil” i preferien seguir endavant, conscients que no serien ells, sinó Mas, qui s’enduria les bufetades del “Poder” que, assentat a Madrid i amb la “brigada Aranzadi” a la vora (el qualificatiu és de Juliana) es mostra segur, ferm i inamovible.

Per què ho ha fet? Només ell està en el secret d’aquesta decisió que ha esquerdat la porcellana i que no té una explicació sensata a no ser que Mas cerqués: a) guanyar temps; b) convèncer Junqueras que l’única alternativa al fracàs (i al ridícul) no és ERC sinó “el partit del President”, la qual cosa implicaria no sols una refundació (desaparició?) de CDC, que hauria de deixar el llast d’UDC, sinó també un canvi radical en els plantejaments polítics d’ERC, que hauria d’oferir un paper secundari en aquesta candidatura al seu líder indiscutible;  i/o c) provocar Rajoy perquè cometi un darrer error i, emparant-se en la llei i en el Tribunal Constitucional, suspengui també aquesta “nova consulta” que, de fer-se mancada de les mínimes garanties democràtiques que exigeix un referèndum, temo molt que serà un nyap.

Si això darrer succeís -em refereixo a la suspensió de la “nova consulta”-, aleshores no seria l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que ha fet al “Poder”. Seria l’estultícia de Rajoy la que li brindaria en safata d’argent la possibilitat de convocar eleccions que, bé o malament, amb acord o amb desacord dels partits, provocarien un nou ordre de coses que, a hores d’ara, no m’atreveixo a predir. En definitiva, que si jo fos Mas, posaria un ciri a la Moreneta perquè Rajoy emboqui i prohibeixi aquesta “nova consulta” que, o molt m’equivoco o pot ser el final del president… i de moltes altres coses.

Anuncis

%d bloggers like this: