Certament que la tasca d’escriptor és perillosa. I ho dic perquè, després de publicar en un article que no sempre som honestos a l’hora de reflexionar sobre la corrupció, i de fer una lloança de Miquel Iceta, el qual posava com a model de persona que no desbarra, que és coherent amb ell mateix i respectuós amb les idees dels altres, resulta que –ver per on!- a la mateixa hora que el meu article veu la llum, Iceta és entrevistat per Sílvia Cópulo a Catalunya Ràdio i fa tot el contrari del que jo havia lloat. Vull dir que se li escalfa la boca i no dubta de comparar la festa del nou 9-N amb les eleccions plebiscitàries alemanyes que provocà Adolf Hitler. És a dir, per sorpresa meva, fa el mateix que el seu company Alfonso Guerra, al qual jo havia criticat durament.
De veritat que no som res! Apostes per un polític i aquest va i treu el peu del llençol! Mostres la teva simpatia per un partit, i poc temps després aquest té els seus líders imputats! Porca misèria! I tanmateix hem d’acceptar (que no vol dir estar-hi conforme) la nostra realitat, aquesta que no ens evita sorpreses. Doncs bé, parlant de sorpreses, la que ens ha provocat l’Audiència Nacional que, en una operació que dugué a terme a principi de setmana detenia 51 polítics de les comunitats de Madrid i de Castella i Lleó i n’engarjolava 31 per una presumpta operació d’enriquiment injust. Ben curiós això! Fa mesos que només sentim parlar del 3 per cent de Catalunya, de Jordi Pujol i de la seva pròspera saga familiar i, ves per on!, de sobte, els qui han estat empresonats són tots polítics de la centralitat espanyola (aquesta que no entén poc ni gens la perifèria), la majoria del PP i algun també del PSOE. Per tant, dels dos grans partits que parlen de “la ley por encima de todo” i s’omplen la boca d’improperis en referir-se al famós “procés” català.
I no puc sinó referir-me també a aquest procés, especialment avui que, ves a saber si per despistar una mica el personal davant tanta detenció de polítics “de la casa”, la “vicepresidenta-para-todo” ens anuncia que el Govern de Rajoy està decidit a impugnar i impedir la consulta del nou 9-N i que, per això mateix, ha demanat l’informe corresponent al Consell d’Estat, com a pas previ a la denúncia de la possible il·legalitat davant del Tribunal Constitucional.
Però no havíem quedat, senyora vicepresidenta –i senyors periodistes de la Cort- que la nova consulta de Mas era una pallassada? No havíem quedat que els catalans feien el ridícul amb aquest succedani de consulta que no s’emparava en cap norma i que no pretenia sinó fer un acte sense cap valor electoral ni plebiscitari, sinó tan sols una nova manifestació del disgust que tenen per no haver-los deixat votar en referèndum? No havien dit vostès per activa i per passiva que serien la befa i l’escarni de la gent de seny?
I és ben curiós, això, perquè primer se’n riuen, en fan befa, denuncien la insensatesa dels polítics catalans en convocar aquest procés participatiu que –segons deia el Govern- no du enlloc, i de sobte, quan veuen venir que hauran d’enfrontar-se novament amb una manifestació monstre (de les que ja ningú fa des que Rouco Varela va ser premiat amb la jubilació), i mentre els jutges van engarjolant polítics “de la casa” o antics ministres del guru Aznar són forçats a declarar davant dels Tribunals com a imputats, aleshores els agafa el tremolor i diuen que han de vetllar per l’estat de dret (aquest que els seus trenquen de manera impietosa) i decideixen impugnar aquest fals referèndum, aquesta gran bereneta de seques amb botifarra, aquesta festa i costellada, com algú l’ha qualificat.
I tanmateix no em sorprèn aquesta actitud, perquè fa dos diumenges, en confessar la meva perplexitat davant la decisió de Mas de convocar la votació un cop el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment la vigència de la Llei catalana de consultes no referendàries i la convocatòria del 9-N, vaig dir que no entenia perquè Mas no dissolia el Parlament i convocava unes eleccions, formalment ordinàries però amb aspecte de plebiscit. Perquè aquest és –o era, al meu entendre- l’únic camí possible després de topar-se amb la paret que aixecava el Govern de Rajoy i els silencis d’un president que sembla incapaç de reaccionar davant dels problemes.
He de reconèixer que no vaig entendre prou bé el succedani que Mas es va treure de la màniga (val a dir que amb la incomprensió de molts altres partits catalans). Però no se’m va ocórrer titllar-lo de pallassada, com van fer els “savis” intèrprets de Madrid, per més que vaig aconsellar Mas que encengués un ciri a la Moreneta perquè impulsés Rajoy a suspendre novament aquesta cosa que, segons deia el mateix Govern, era ridícula, no tenia cap valor, i, per tant, s’havia de qualificar com “una nova ocurrència de Mas”, com un “succedani”, o com una “charlotada”, encara que aquest darrer qualificatiu no procedeix de membres del Govern. Però Rajoy ha caigut en el parany i, amb la decisió d’impugnar el “procés participatiu” –quan jo escric aquest article no sé què dirà el Consell d’Estat i, menys encara, què farà el Tribunal Constitucional- no posa sinó més llenya al foc i provoca el naixement de nous independentistes.
Dimarts passat, l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa afirmava al seu compte de twitter que “Hi ha més separadors a Madrid que separatistes hi ha a Catalunya” (i el cito de memòria perquè ara no puc contrastar aquesta expressió literalment). Per això em reitero en allò que vaig dir (i que Déu em perdoni si la torno a espifiar, com en el cas d’Iceta) respecte d’una eventual prohibició de la nova consulta que, per al 9-N ha programat el govern de Catalunya: Si ho fa, aleshores no serà l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que aquest ha fet al “poder real del país”. Més aviat serà l’estultícia de Rajoy la que brindarà a Mas en safata d’argent la possibilitat de convocar unes eleccions que, per a bé o per mal, amb l’acord o el desacord dels seus, provocaran sens dubte un nou ordre de coses que no m’atreveixo a predir.
Josep Maria Quintana 