Sobre la corrupció i el biaix de la crítica

by

A la inauguració del curs de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears que va tenir lloc el passat dilluns, el magistrat i acadèmic Antoni Montserrat va parlar de Ramon Llull. Montserrat, que de jove va viure a Maó i va estudiar a l’institut Joan Ramis quan aquest encara no tenia nom, és un conegut lul·lista que ha estat membre del Consell General del Poder Judicial i avui ocupa una plaça de magistrat al TSJ de casa nostra. Aquest, en el català antic del “doctor il·luminat” ens va recitar tot el que el savi mallorquí del segle XIII pensava de la corrupció i del poder. I escoltant-lo ens vam adonar que els homes del segle XXI no som tan diferents dels que van viure al segle XIII, i comprovàrem –si és que no ho sabíem- que el poder corromp i que la dignitat humana exigeix de rebel•lar-se contra aquesta corrupció.

Aquests darrers anys han estat especialment rics i densos en matèria de corrupció. L’escàndol que va protagonitzar Fèlix Millet (encara no resolt ni fer-hi prop) ha anat empetitint-se davant d’altres que han sorgit, com el provocat per la confessió insuficient de Jordi Pujol, que de seguida hem lligat als maneigs obscurs dels seus fills, i més darrerament, el que hem conegut per mor de les targetes “black” de Caja Madrid i de Bankia, unes entitats que han hagut de ser rescatades amb diners del contribuent i que, per això mateix, afegeixen més morbo a la cosa. Morbo que es dispara degut a la personalitat dels seus protagonistes, amb Rodrigo Rato en primera fila per desolació del govern de Rajoy (encara que no em sorprendria que el polític gallec –gat vell com pocs- somrigués dissimuladament davant la caiguda en picat del que va ser el seu company de files a la cort del rei Aznar. Per cert, que aquesta cort, cada dia que passa s’ensorra més i més, a la vista del que està succeint a homes de la seva més absoluta confiança, com Blesa o com Acebes (el gran mentider de l’11-M), que han estat imputats pel jutge Ruz per actuacions presumptament delictives.

I és curiós com nosaltres, els espectadors, que teòricament hauríem de contemplar l’espectacle perplexos, no l’observem, però, des de la neutralitat que potser exigeix un posicionament ètic, sinó que intentem servir-nos d’aquestes actuacions corruptes –o presumptament corruptes, per dir-ho com exigeix la guia de les bones maneres- per dur l’aigua al nostre molí.

Fixeu-vos, si no, com ha emprat l’esquerra el cas Gurtel per atacar (i amb raó) la trama madrilenya-valenciana ideada per Francisco Correa i Pablo Crespo (“el bigotes”), conscient que tot aquest moviment rolava entorn del PP d’Aznar; o com ha tractat darrerament la premsa de Madrid el cas Millet i, especialment, el cas Pujol, que ha servit als més remarcables periodistes de la capital i als tertulians més insignes (en aquest cas no sols de dretes, sinó també a d’altres que fan gala del seu esquerranisme) per demonitzar tot el procés que s’està vivint a Catalunya.

Fa poc, un d’aquests personatges proclamava que no es pot construir un estat “sobre la escoria del pujolismo”, posant, doncs, tots els sobiranistes –també els ciutadans- en un mateix paner. I és encara més trist escoltar un home clau de Suresnes –l’etern diputat Alfonso Guerra-, tot proclamant de manera solemne que “la base del proyecto nacionalista es el descontento y el victimismo, y su técnica, la manipulación y el engaño; conocemos bien las experiencias de los años 30 de embelesar a millones de personas tras un político que es un monumento a la vanidad y la arrogancia con final trágico.” I ho deia com si fos el més natural del món, com si comparar el president Mas (i els nacionalistes) amb Hitler fos acceptable. No és estrany, doncs, que des d’aquesta perspectiva de biaix, conclogués el discurs afirmant que “algunos políticos, borrachos de vanidad, empujan a su Comunidad a una secesión suicida”.

¿Ens és lícit emparar-nos en els casos de corrupció (que, com hem pogut contemplar, són força transversals), o en fets històrics de dubtós paral·lelisme per intentar destruir els qui no pensen com nosaltres, per afirmar tot seguit que la seva manera d’entendre el món no persegueix sinó la defensa vanitosa i insensata dels seus interessos més egoistes i espuris?

És potser perquè hem perdut el nord de l’ètica que, en aquesta Espanya nostra (Catalunya inclosa), ens costa tan poc fulminar l’adversari emprant tota mena d’argúcies, atacs, improperis, falsedats, injúries i calúmnies, i se’ns fa tan difícil (per no dir impossible) el debat de les idees usant el raonament, el discurs fonamentat i la paraula amiga. I tanmateix hi ha excepcions, com per exemple Miquel Iceta, l’aparició del qual al capdavant del Partit dels Socialistes de Catalunya ha esdevingut una espècie de miracle, un regal que no podíem imaginar.

Ho dic perquè vaig escoltar la seva intervenció al darrer debat de l’estat de la nació a Catalunya el passat més de setembre, i l’hi he escoltat també dues llargues entrevistes que li ha fet Mònica Terribas als “Matins de Catalunya Ràdio”. I escoltant-lo m’ha semblat que tenia davant meu un model de claredat, d’intel·ligència, de diàleg, de savoir faire, de respecte a l’altre i fins d’agudesa, d’ingeni i d’humor per defensar unes idees i un posicionament polític que -reconeguem-ho- no és fàcil de mantenir avui davant una aposta, la sobiranista, de la qual la senyora Terribas n’és, per cert, un ferm puntal radiofònic.

Les opinions d’Iceta sobre “el procés” no són, certament, les de Mas, i menys encara les d’ERC o de la CUP, però no tenen res a veure amb les de C’s o amb les del PP (encara que l’acusin d’això els seus adversaris). I el seu llenguatge –tant en el fons com en la forma- és radicalment contrari a la matraca que vomita la senyora Sánchez Camacho, o a la crítica fulminant (encara que més intel·ligent) d’Albert Rivera. Miquel Iceta té un discurs entenedor amb el qual podràs sintonitzar fàcilment si no ets nacionalista, o bé hi discreparàs si creus que el futur passa necessàriament pel “sí-sí”. Però és un discurs que no ofèn, sinó que convida al diàleg. Per això penso que és un luxe tenir polítics com Iceta a Catalunya en un moment tan complex com el que estem vivint; polítics capaços de llegir els signes del temps i d’entendre el que està passant, encara que ell en discrepi; polítics que sense ofendre ni perdre el sentit de l’humor (que no és poc) siguin capaços de veure –i de dir- com en són, d’insensats, els dirigents nacionals espanyols tancats en un “no-no” tan visceral com inamovible, i com en són, segurament, d’il·lusos aquells altres que creueu que tot es resoldrà –inclosa la independència- l’endemà mateix del “sí-sí”.

Anuncis

%d bloggers like this: