Josep Maria Quintana

Haurem de convenir que el meu fill Pere i els seus amics de Libertaddigital estan d’enhorabona, si més no per les declaracions que féu a Barcelona George Yúdice sobre el futur dels drets d’autor.

En unes declaracions fetes a Xavi Ayén (La Vanguardia, 18,05,05), aquest intel·lectual nord-americà, després d’avaluar el projecte que encapçalen Brasil i Xina, diu “El actual sistema [de derechos de autor] es horrible: yo no he podido incluir una cita de los Beatles en mi último libro porque pretendían cobrarme 1.000 dólares por ella. El ministro Gilberto Gil, músico tropicalista y, como tal, hijo de los samplers y las mezclas, sabe que el actual sistema es un freno enorme a la creatividad. Por eso ha contactado con una organización internacional, Creative Commons, que pone obras en el dominio público, en internet, salvándolas de las garras de las empresas discográficas. Los usuarios de esa música pagan por su uso, si pueden, y va directamente al autor. Brasil está sumando cada vez más estados al proyecto de un gran archivo musical en la web, donde los autores sitúan voluntariamente sus obras, un espacio público vetado a las discográficas”.

Davant aquestes afirmacions, el periodista demana a Yúdice si això no perjudicarà als creadors. I la resposta d’aquest és contundent: “En absoluto: hoy quienes se enriquecen son las empresas, los creadores se llevan un porcentaje ínfimo; con el nuevo sistema, ellos percibirían cantidades por lo menos semejantes a las actuales.”

Tot i que aquesta darrera afirmació és dubtosament vàlida pels autors de best sellers (que guanyen pasta llarga amb les seves obres un cop tenen prou força per negociar de tu a tu amb els editors) possiblement és acceptable pels autors modestos. De totes maneres, la proposta de Yúdice i la seva experiència en el Brasil sembla interessant.

Anit passada, Ponç Pons em féu arribar el seu “Dillatari” (Quaderns Crema, Barcelona 2005), un nou llibre que recull el diari d’un poeta que, a pesar de la seva universalitat, es defineix a ell mateix com a “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos”.

No cal dir que el llegiré amb la fruïció i la sana enveja que sempre em provoca la seva poesia, aquesta poesia que, com diu Vargas Llosa i jo també subscric (sempre convé penjar-se del carro dels grans), “alcanza una intensidad a través de las palabras que llega a expresar estados de conciencia que la prosa no alcanza jamás. Eso hace que se asocie a la magia, porque la mejor poesía es una forma de espiritualidad que no pertenece a este mundo. Por eso los poetas nos parecen imbuidos en una cierta cualidad trascendente que los que no somos poetas admiramos”.

Tanmateix he de recriminar-li que s’hagi passat a la dedicatòria. D’ací que em vegi obligat a dir-li que, abans d’escriure a la pàgina en blanc que precedeix la lletra impresa dels llibres, procuri sempre recordar que aquests es deixen en herència als fills. I aquests, que són els qui realment em coneixen, en llegir les seves elogioses paraules, estic segur que es faran un fart de riure a costa meva. I això no està bé.

Gràcies, doncs, estimat poeta. I felicitats!

Encara que sovint hagi estat criticat per companys de professió (com García Márquez, al qual, per cert, no se li coneix cap crítica seriosa de Fidel Castro) i també per polítics d’esquerra, per mor de la seva ideologia liberal, considero Mario Vargas Llosa com un dels escriptors més importants de la meva època, no sols com a narrador, sinó també com a intel·lectual que pren postura davant les diferents situacions polítiques, econòmiques i socials que afecten la humanitat.

Quan l’escriptor peruà rep algun premi, sovint el que li dóna se sent en l’obligació de justificar-se i de puntualitzar que, tot i que no comparteix les idees polítiques de Vargas Llosa, reconeix el mèrit indubtable de l’escriptor, cosa que sols provocar a l’autor de Conversaciones en la Catedral unes certes ganes de riure, a més de refermar-lo en el compromís de continuar sent fidel al seu pensament.

En unes declaracions fetes a “El Cultural” del diari El Mundo, del passat 19 de maig, Vargas Llosa ho deixa clar: “Yo creo que aunque no esté de moda que el intelectual intervenga en la política, sí debe participar en el debate cívico. No digo que deba ser político profesional, pero sí que no debe exonerarse del debate cívico sobre la libertad y la justicia, sobre el terrorismo, la violencia social… Son cuestiones que nos afectan a todos, y alguien que se dedica a escribir y tiene una tribuna debe tratar de facilitar el debate y la búsqueda de soluciones. Eso es lo que he hecho siempre, con el máximo de autenticidad, de independencia y de libertad.”

També jo penso que els qui d’alguna manera (i cadascú en el seu nivell) ens dediquem a l’exercici intel·lectual, tenim l’obligació de parlar quan el silenci ens faria còmplices de la injustícia. Potser doncs faríem bo de prendre nota d’aquestes paraules de Vargas Llosa, i encara que rompre el silenci impliqui en determinats casos que algun hipotètic interlocutor nostre es vegi després obligat a iniciar la conversa dient allò de “encara que jo no penso com vostè…”

El passat mes de gener, sota la influència de Rodríguez Zapatero, la Unió Europea va treure les sancions a Cuba. Potser ara veurem que no va ser una bona idea, ja que Castro continua demostrant que es incapaç de donar veu als que no comparteixen la seva mateixa manera de pensar.

De fet, i per primer cop en gairebé cinquanta anys, l’oposició al sistema ha organitzat un Congrés, tot i sabent que Castro no el permetria. El més interessant, però, és que l’actitud de Castro s’ha posat de manifest quan ha impedit l’assistència a les reunions dels enviats de la Unió Europea, tot expulsant-los de l’Illa. “És lamentable que els parlamentaris experimentessin aquestes prohibicions”, ha declarat Amadeu Altafaj, portaveu del comissari europeu de Desenvolupament i d’Ajuda Humanitària, Louis Michel. Dimarts passat, les autoritats cubanes expulsaren dos diputats polonesos. El dijous, tocà el torn a un senador txec i a un diputat alemany, que foren reenviats als seus països. El comportament de les autoritats cubanes no és acceptable, ha declarat el cap de la diplomàcia alemanya, Joschka Fischer, després d’haver cridat l’ambaixador a consultes. “Això no està gens d’acord amb els desigs de la Unió Europea, sobretot després que el consell de finals de gener, optés pel diàleg polític”, ha insistit Amadeu Altafaj.

Castro no té reconversió possible. Convé que no ho oblidem.

Acabo de rebre un correu amb un power point en favor de la pau. No conté paraules sinó imatges, unes imatges, per cert, corprenents, que abracen des de l’atac a les torres bessones de Nova York fins a escenes de misèria i de fam agafades en territori africà, passant per fotografies de camps de refugiats. Totes, en conjunt, mostren l’horror de la guerra i la injustícia en la què viuen milers i milers de persones que, en el nostre món, no han pogut superar l’estadi mínim de benestar que exigeix a crits la condició humana. El power point acaba amb un “sin comentarios” força eloqüent i una petició expressa de divulgar-lo per tot el món.

Davant això, hom es queda sempre una mica sense saber què dir o què fer. Ens sabem impotents per a resoldre mínimament aquest problema universal de la desigualtat, de la fam i de la injustícia, i tanmateix sabem que hi ha homes i dones que, menys cartesians que nosaltres, menys dispostos a passar el temps pensant que, a la fi, hom no pot fer-hi res, individualment parlant, es llancen –com sol dir-se vulgarment- a la piscina, i parteixen cap allà on són aquestes injustícies per a fer el que bonament puguin fer, no ja per a resoldre-les globalment, que això és impossible, però sí per a mitigar el mal o el dolor en la mesura que a ells, individualment considerats, els sigui possible.

Alguns ho fan empesos per un compromís ètic que han alimentat per via de la fe en un absolut transcendent, d’altres ho fan simplement per un compromís solidari amb l’altre, amb el no-jo, amb aquest ésser que la realitat d’aquest món ha condemnat al sofriment i la misèria.

Tots tenim mil excuses per a obviar aquest compromís. Que si la família, que si la feina, que si els problemes de salut… Però la veritat és més simple. Uns som egoistes i d’altres són generosos. Uns posem en primer lloc el jo i d’altres hi posen l’ell, els altres. Uns normalment preferim considerar-nos a nosaltres mateixos l’eix del món mentre que d’altres, força més humils i generosos, prefereixen de situar-se a la perifèria.

Fa uns dies, us parlava de la tesis de Götz Aly sobre el nazisme en un article intitulat “Alemanya, 60 anys de la derrota”. Com que el debat entre els historiadors és sempre viu, faré referència avui a la tesi de l’historiador britànic J. Adam Tooze, un professor que ensenya economia a Cambridge, segons el qual la tesi de Götz Aly és brillant, però falsa.

L’article de Tooze a què faig referència s’inicia amb aquesta frase de Götz Aly: “El qui no vol parlar dels avantatges que aprofitaren milions d’Alemanys faria millor de no dir res sobre el nacional-socialisme i l’Holocaust.” Segons Tooze, no fou el capitalisme, sinó una forma específica de l’Estat social, de factura europea, allò que hi havia darrera les matances i l’explotació nacional-socialista.

Pensar l’Holocaus com un pillatge fonamentat sobre l’assassinat no és nou. I veure-hi abans que res un acte d’enriquiment del sector privat (com insinua Aly) és un error. L’objecte principal del pillatge en massa fou per alimentar les caixes de l’Estat, assegura Tooze.

Però aquest afirmació desmentida no és el principal que defensa Götz Aly –segons escriu Tooze-. Ell apunta sobretot als qui veritablement s’aprofitaren del procés –els contribuents alemanys-. Si això fos cert, no hauria estat, doncs, per ideologia, sinó per un corrupte interès econòmic que els alemanys haurien seguit Hitler fins a la seva caiguda. Tesi, aquesta, altament provocativa que l’autor, però, segons assegura Tooze, difícilment pot apuntalar. Car Aly té una manera molt singular de calcular. D’una banda, ell acumula els recursos extrets dels països ocupats, el deute comercial d’Alemanya, les sumes extretes als jueus i els impostos pagats pels treballadors estrangers, per una suma total de 170.000 milions de reichsmarks. I d’una altra, situa el modest muntant retingut dels sous alemanys sota la forma d’un impost de guerra suplementari –que com a molt pujaria 84.000 milions de reichsmarks. D’ací que dedueixi que el 70% de “les despeses de guerra engolides quotidianament del costat alemany” foren finançades per l’estranger i pel pillatge i els assassinats de jueus. Els alemanys, doncs, amb una petita o mitjana retenció, haurien pagat a tot estirar el 10% de les despeses corrent de guerra del III Reich.

Aquest càlcul, segons Tooze, és espaterrant, però fals, perquè les proporcions foren exactament inverses. Més de les tres quartes parts dels recursos foren proporcionats per l’economia alemanya, és a dir, pels mateixos alemanys. La contribució exterior fou certament important, però mai no va passar d’una quarta part de les despeses. Aly, doncs, comet, segons Tooze, un gran error de càlcul: Del costat alemany, ell no computa els impostos; del costat estranger, ho suma tot.

En realitat, els principals recursos de finançament de la guerra foren, segons Tooze, els milers de companyies d’assegurances, i les banques i les caixes d’estalvi alemanyes que aterraren dins les caixes del III Reich. Però no les receptes fiscals i menys encara els recursos extrets dels països ocupants.

Fins en el cas que el règim hagués preferit de no gravar en excés el poble ari, tenim els milers d’homes mobilitzats, les matèries primeres i les capacitats de la indústria. I els resultats de la recerca comparada en donen testimoni, de tot això, però Aly –segons creu Tooze- ho ignora.

En definitiva, que el debat sobre com es finançava la guerra del costat dels perdedors, resta obert i viu entre els historiadors que, 60 anys després de la derrota del nacional-socialisme, estudien les causes de l’èxit de Hitler entre el poble alemany.

Fa uns dies, The Washington Post duia un llarg i interessant reportatge sobre els catòlics d’Àfrica del Sud i el problemes que implica afrontar la SIDA amb el preservatiu. Aquest recollia el testimoni d’un exseminarista sudafricà de 32 anys, Luyanda Ngonyama, que, després de participar com a laic a la conferència de bisbes d’Àfrica del Sud, ha decidit consagrar tots el seu temps a la més gran associació de lluita que hi ha al seu país contra la SIDA, la Treatment Action Campaign. “Quan heu estat testimoni una o moltes vegades d’històries on les persones haurien pogut ésser salvades si haguessin utilitzat un preservatiu, us asseguro que tindríeu un problema de consciència –explica Ngonyama-. Cal ésser realista: la gent desitja el sexe, fins i tot fora del matrimoni.”

Segons Ngonyama i d’altres catòlics de l’Àfrica del Sud que defensen la utilització del preservatiu com a mitjà de prevenció contra el virus de la SIDA –un grup en el qual trobem preveres, monges i, com a mínim un bisbe-, la magnitud del problema exigeix que, si més no en el marc africà, es concebin els preservatius com a instruments eficaços per a lluitar contra la propagació d’un virus que mata a milions de persones i no, només (i exclusivament) com a anticonceptius.

A partir d’aquest postulat, nombrosos catòlics sudafricans afirmen que la utilització de preservatius hauria d’ésser encoratjada per una Església la doctrina bàsica de la qual és el respecte al caràcter sagrat de la vida humana. La vida humana és el que tenim de més preuat, des de la concepció a la mort –recorda el bisbe Kevin Dowling, de Rustenberg, per ventura el més cèlebre defensor catòlic dels preservatius a l’Àfrica del Sud. I afegeix: “Nosaltres no podem salvar la vida de tothom, però sí que podem salvar algunes vides gràcies a la utilització dels preservatius.”

És evident que, en un moment o altre, l’Església haurà de replantejar-se aquesta qüestió, que hauria de ser analitzada, no des dels despatxos vaticans, entre llibres preciosos i obres d’art que causen l’enveja de tots, sinó in situ, entre els milers i milers de persones míseres afectades pel virus i condemnades a morir. Com ha escrit Gunther Simmermacher, redactor en cap d’un setmanaris catòlic de Ciutat del Cap, “Tot catòlic que s’hagi trobat dins un tuguri i hagi assistit a l’agonia d’una persona malalta de SIDA, dirà: ‘Bé, d’acord, utilitzeu els preservatius’.”

Avui matí he collit els primers nispros de la temporada. Aquest any han vingut especialment tardans, suposo que degut al fred intens que hem sofert durant els mesos hivernals que ens regalaren moltes setmanes de temperatures baixes, entre 0 i 10 graus, cosa especialment rara per aquestes latituds.

De fet, no són només els nispros, també els farratges que se sembraren cap al març per a poder collir menjar de bestiar a l’estiu han nascut de mala manera. En aquest cas no ha estat el fred el causant de la desfeta, sinó les ventades que hem també hagut de suportar a l’entrada de la primavera d’estiu que, per cert, empeny ja amb força i ens ofereix uns cels força transparents (la pluja s’ha allunyat sembla que decididament) i unes temperatures més aviat altes.

Però tornem als nispros, que és el que ha motivat aquest escrit d’avui. Aquest anys no n’hi ha molts, ni són tampoc massa grans, però penso que han de ser gustosos. El problema que jo tinc, però, amb aquests fruits, és que he de compartir-los amb els ocells que, força més àgils, me’ls devoren sens esma. De fet estic disposat a repartir-me amb ells el cinquanta per cent de la collita, però els ocells no són lleials i mai no compleixen el pacte. I a més, cosa de poc gust, em deixen el nispro a mig menjar, penjat de l’arbre, perquè quan se’n cansen d’un, comencen tot d’una a picotejar-ne un altre. I això no està bé. Vaja, que no és correcte!

Avui, el matí és d’un blau lacerant i l’aigua del port, d’aquest port del qual jo en començo a ser part inalienable, és calma i tranquil·la, i m’envia reflexos de llum com si fos un mirall en el qual el sol s’hi contempla. No he vist que el creuessin massa barques encara, tot i que, cap al mig dia, possiblement algú sortirà mar endins.

Mentrestant, tot és calma. Sota la immensitat de la volta del cel, el silenci embolcalla tot el meu univers. I jo, contemplant-lo, m’agradaria poder-m’hi fondre fins a desaparèixer.