Josep Maria Quintana

He observat que Benet XVI ha restaurat la utilització del llatí com a llengua vehicular entre ell i els clergues. En llatí va dirigir-se als cardenals en l’homilia que seguí a la seva elecció papal, i en llatí s’ha dirigit als clergues de Roma per comunicar-los la decisió d’iniciar el procés de beatificació de Joan Pau II, seguint així els desigs expressats per milers i milers de cristians devots del desaparegut papa.

Em sembla fantàstica la recuperació de la que havia estat l’única llengua de l’Església fins al Concili Vaticà II. A més, amb aquesta decisió papal, el més provable és que es doni una paradoxa força divertida: Que els vells progressistes l’entenguem, mentre que els joves carques, dels discursos del papa, n’entenguin (i mai més ben dit) de la missa la meitat.

Fa temps que volia escriure un al·legat contra el liberalisme sense ànima que entre nosaltres començà a aplicar la senyora Thatcher a Anglaterra durant el seu mandat (1979-1990), i que ara els neocons defensen a ultrança. Elias Canetti ho farà per mi en un text que deixà escrit cap al final de la seva vida (ell va morir el 1994).

“Inglaterra es hoy el legado de un gobierno cuya única y sagrada receta fue el egoísmo. La gente estaba orgullosa de esa receta como de una nueva revelación; una secta de hombres con trajes a rayas finas se extendió por el país, se llamaban busy executives y pretendían extraer del país lo que antaño se acarreó desde todos los países de la tierra. Inglaterra decidió expoliarse a sí misma y para ello creó un ejército de yuppies. A cada cual se le prometió una casa, como el paraíso, pero en este mundo. La gente se lanzó al ataque y con una prisa muy poco inglesa consiguió el éxito. El Estado declaró muy orgulloso que ya no se ocuparía de nada más, pues cada uno se ocupaba de sí mismo. […] La hipocresía que había sido el verdadero aglutinante de la vida inglesa desapareció. En brevísimo tiempo se generalizó el lema: «Yo miro por mí, y que el diablo coja al prójimo». Ahí se demuestra –lo admito asombrado- que el egoísmo es un asunto tan apropiado para el sermón como la generosidad. Una mujer se convirtió en sumo predicador del país, fue descartando incansablemente todo lo que constituyera un beneficio público, para eso todo resultaba demasiado caro, mientras que nada era caro para uno mismo. El agua, el aire, la luz pasaron a manos de negociantes que, según las circunstancias, funcionaron o fallaron, más bien fallaron. Se declaró una pequeña guerra en las antípodas [es refereix a la guerra de las Malvinas entre Anglaterra i Argentina] para devolver a los mares del mundo la sensación de que eran ingleses. Fueron invocados Churchill en persona y el grave peligro que Inglaterra había corrido hacía unos años, todo resultó más eficaz porque las duras consignas provenían de una mujer que estaba casada con un simple millonario. Él se retiró a un segundo plano y no la estorbó. Gracias a ella algunas ciudades cayeron en la ruina y la desazón. Las escuelas perdieron calidad para que los niños pensaran pronto en sus propias iniciativas y su dureza de corazón. Lo que otros personajes de la vida pública habían propuesto con reservas, precisamente porque su corazóntambiéntenía algo que decir, se puso ahora en práctica sin consideraciones. Como todos los hombres tienden a la ruindad, que sólo con cierto esfuerzo reprimen, un suspiro de alivió corrió entre los ingleses, que de pronto podían ser tan abominables como el resto de la humanidad, y encima recibían elogios por ello.” (Elias Canetti, Fiesta bajo las bombas. Los años ingleses. Galaxia Gutenbert. Círculo de Lectores, Barcelona 2005)

¿Com em puc atrevir a parlar jo d’un tema com aquest si disposo d’aquest text sensacional del mestre Canetti?

Continuo astorat per la campanya dels nostres bisbes a favor de la insubmissió. Ara, no sols s’acontenten de recordar als parlamentaris i funcionaris catòlics la seva necessària abstenció de votar o d’aplicar la futura llei que permetrà la celebració de matrimonis homosexuals, sinó que duen la campanya fins al punt més alt de l’estructura de l’Estat: el Rei, al qual demanen que no sancioni la llei, si aquesta arriba a aprovar-se.

Negar-se a sancionar una llei aprovada democràticament per les Corts (per injusta que sigui des del punt de vista cristià) implica un acte contra la Constitució. El rei no pot no sancionar una llei aprovada pel Parlament. I això ho saben els bisbes. El rei, en aquest cas, l’únic que pot fer és dimitir. ¿És això el que, en realitat, pretenen?

Els demano: ¿I si el rei dimiteix, què? ¿Per ventura creuen ses eminències que la llei deixarà de promulgar-se? Tindrem un màrtir, això sí! Però després d’aquest, segur que un altre rei la sancionarà. O si el país no en troba un, de rei, doncs, potser que haurà arribat el moment de propiciar-nos una altra mena de cap d’Estat, que sí acabarà sancionant-la.

Més que insistir en la seva incitació a la rebel·lia, el que potser haurien de fer els bisbes després d’exposar lliurement i clarament la seva doctrina (que a això sí que hi estan obligats), és demanar als partits que, en matèries com aquesta, donin llibertat de vot als parlamentaris. També nosaltres ho hauríem de demanar, això. I, ni que sigui per qüestió de decència, ho haurien d’acabar exigint els mateixos parlamentaris que, en accedir a les llistes dels partits, sembla que renunciïn a la seva independència i abdiquin de la seva capacitat de pensar i de decidir.

Si els partits no donen llibertat de vot als diputats i senadors per a decidir en consciència en una matèria com aquesta, tan lligada a l’obrar moral, ¿quan els donaran llibertat? Digueu-me: Quan?

I si és així, ¿quin sentit té, doncs, que la Constitució digui que els parlamentaris no estan subjectes al mandat imperatiu?

Per sanitat pública, és indispensable revisar el sistema electoral espanyol. Amb el que tenim, amb aquest sistema que anul·la sistemàticament la personalitat dels parlamentaris, aquests seran cada dia més i més mediocres. Inevitablement.

He seguit el debat amb una gran desplaença. I m’he convençut (si és que encara no ho estava) que mentre el PP no assumeixi la seva derrota –o dit d’una altra manera, mentre no assumeixi que no va ser només derrotat per la casualitat d’un fet terrorista- el país no recobrarà la normalitat.

Qualsevulla que sigui la consideració que em mereixi Rodríguez Zapatero (que, en la meva opinió, no passa de ser un polític mediocre –l’home promet més que no dóna-), el que sí tinc clar és que Mariano Rajoy (que, d’altra banda, considero un excel·lent parlamentari) no remuntarà el vol mentre no deixi d’imitar el pitjor Aznar (la qual cosa també vol dir que ha d’acomiadar del seu costat Acebes i Zaplana) i decideixi esdevenir ell mateix (suposant que ell mateix sigui allò que jo crec que és i no allò que en realitat aparenta).

Encastellat en el més ranci discurs de la dreta més barroera no s’arriba enlloc. Podrà, evidentment, torpedinar totes les reformes institucionals que precisin del seu suport, però ni aconseguirà el poder, ja que, per aconseguir-lo un polític necessita fer el ple dels seus i també de fer forat en la clientela de l’adversari (la sentència no és meva, és de Mitterrand) ni aconseguirà tampoc de fer-se un nom entre els polítics que realment han marcat alguna fita en el nostre país. I el que és encara pitjor, dificultarà la resolució d’algun dels grans problemes que té aquest, com, per exemple, la pacificació definitiva d’Euskadi.

Escoltant aquell discurs seu, amarg i ple d’insults, obsessionat –com la dreta més ferotge- amb l’Esquerra republicana, amb el senyor Carod Rovira i amb el Partit Comunista de les Terres Basques, Rajoy donava a la tribuna la imatge d’un gos ferit, d’un polític estancat a les trinxeres. I això no és bo per ell, ni ho és tampoc per ningú. Menys encara per Espanya, per aquesta Espanya amb la bandera de la qual s’ha embolicat aquesta dreta mordaç que sembla condemnada a no saber reaccionar i a trobar un lloc adequat en la vida política.

Sempre havia arrufat el nas davant les manifestacions que van signades per aquell magma de persones que definim com a formant part del col·lectiu d’“intel·lectuals i artistes”.

Doncs he de reconèixer que vaig assistir el dimarts passat al sopar de gala al qual els Prínceps d’Astúries convidaven un col·lectiu que representava precisament això: els intel·lectuals i artistes de les Balears, o el que vol ser el mateix, el dit també “món de la cultura”. Evidentment que dins aquell saló del palau de l’Almudaina no hi érem –ni fer-hi prop!- tots els qui en formem part, d’aquest col·lectiu, i fins és dubtós que en forméssim part tots els qui hi érem, però la realitat és com és, i sol resultar sempre injusta i limitada. Ara que, un cop reconegut això, he de dir que l’acte va quedar bé. Tothom estava content de ser-hi i la vetllada sort, si és no, a gust dels qui hi érem.

Abans de començar l’àpat, el Príncep féu un discurs ad hoc, que començà i acabà en català. I tant ell com la Princesa d’Astúries van estar simpàtics i accessibles a tots.

Al final, però, i com sempre sol succeir en aquests casos, els qui es van endur la palma van ser els artistes. I per damunt de tots, la supertelevisiva Chenoa, tan petitona i poca cosa ella, però he de reconèixer que moneta, extravertida i, sobretot, simpàtica. Pau Faner, el nostre escriptor més destacat, va aconseguir fins i tot de fer-li dos petons i que li signés un autògraf. I això que sembla tímid el nostre personatge! També Tomeu Penya rebia felicitacions de tothom.

Avui, que m’he reunit amb el conseller de cultura per una matèria que aquí no fa al cas, li he confirmat la meva impressió: Que en aquest món nostre (i també en el que no és tan nostre), la faràndula continua pesant força més que la cultura. No debades tots els diaris balears, l’endemà portaven la fotografia del conseller rebent la famosíssima Chenoa. I això que en el sopar hi havia –per citar tan sols una persona de primera línia- Carme Riera, que com tots sabem, és una de les nostres escriptores més universals.

El fet d’haver transcorregut 60 anys d’ençà la derrota de Hitler ha incitat a la publicació d’articles que reflexionen sobre aquest fet. Diumenge passat (8.05.05), El País en portava dos d’extremadament interessants. Un d’ells era, en realitat, una entrevista a Götz Aly, un historiador que acaba de publicar un llibre el títol del qual seria, en català, aproximadament aquest: “L’estat popular de Hitler. Robatori, guerra racial i socialisme nacional”. L’altre text a què faig referència és un llarg article del Nobel Günter Grass, “Alemania 60 años después de Hitler”.

Diguem d’entrada que no tots els historiadors contemporanis estan d’acord amb les tesis d’Aly, però em sembla convenient destacar-la en els mateixos termes que ho fa El País: La seva tesi –diu- és que els alemanys que feren possible el nazisme no actuaren per antisemisisme o seduïts pel carisma del Führer, sinó per motius més vils: comprats per les prebendes i beneficis econòmics, dels quals s’aprofità el 95% de la població a costa del patrimoni dels jueus deportats i exterminats i dels països ocupats per les tropes de la Wehrmacht.

L’anàlisi és, si més no interessant, pel fet d’oferir una interpretació nova al per què del suport popular al règim de Hitler. Però, si bé aquesta opinió fa referència a uns fets ja superats –el gran suport popular al nazisme- , i s’inscriu, per tant, en el que podríem denominar l’anàlisi històrica, l’article de Günter Grass fa referència al moment actual, un moment que descriu amb uns tons molt crítics i força pessimistes. Voldria destacar alguns punts de la seva reflexió.
(more…)

El passats dies 1 i 2 de maig, el diari Menorca va publicar un article, dividit en dues parts, de Josep Mir (que s’autodefineix com un “ciutadellenc de Maó”) elaborat en forma de carta dirigida a Francesc Tutzó, únic menorquí que forma part de la pomposament nomenada “comissió de savis” que, sota la presidència de Rosa Estaràs (vicepresidenta del govern de les Illes Balears), elabora una ponència sobre la reforma de l’Estatut.

Josep Mir dirigeix la carta a Tutzó pel fet de ser menorquí com ell, però en realitat la dirigeix a tota la comissió, i l’escriu per denunciar –i demostrar amb arguments sòlids, i des del meu punt de vista, irrebatibles- l’error que implicaria que el nou Estatut, en parlar de la llengua catalana, com a llengua pròpia de les Balears, baixés al detall de subdividir-la nominatim en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, com sembla que ha aconsellat la dita comissió. La qual cosa seria semblant a parlar en el text constitucional de la llengua espanyola, subdividint-la després en castellà, andalús, lleonès, manxec, murcià, etc. etc. (per referir-me tan sols a les varietats dialectals peninsulars, que podríem encara engrandir amb les que es parlen a l’Amèrica del centre i del sud.

Mir, al llarg d’aquest article esplèndid, denuncia la idea d’Estaràs com una maniobra política profundament equivocada que, en el fons, no pretén sinó confondre sobre quina és realment la nostra llengua, idea que –segons ell ens diu- està inspirada pel periodista Antoni Alemany que, des de les pàgines del diari El Mundo, instrueix el pensament de la senyora Estaràs i, en definitiva, del govern de Jaume Matas. Mir és encara més dur: “Tots sabem –diu- que a Balears qui inspira i dirigeix realment la política del Govern és el vostre amic Antonio Alemany i els seus acòlits, per açò he considerat que l’editorial d’El Mundo, que està escrit en to imperatiu donant ordres a la vicepresidenta Rosa Estaràs, és per posar-nos a tremolar.”

“Me fa l’efecte –continua dient Mir en un altre moment del seu article- que la postura més sàvia per part dels ponents del nou Estatut hagués estat deixar en mans dels veritablement entesos aquestes coses, com es va fer quan es va aprovar el vigent Estatut d’Autonomia, en el qual s’encomana a la Universitat de les Illes Balears tot el que es relaciona amb la llengua”, recomanació, per cert, força sensata, que s’hauria de mantenir en el nou text, el qual, en aquest punt, possiblement no hauria de modificar ni una sola coma de l’actual.

Jo, com a jurista que ha dedicat a l’Estatut moltes hores d’estudi i de treball, i també com a filòleg, faria als membres de la comissió tres recomanacions: que siguin realment savis en aquest punt; que en tot moment actuïn seguint les coordenades dels especialistes en la matèria i no dels afeccionats; i, finalment, que no es deixin endur per opinions que –respectables com totes- no s’ajusten, però, als criteris científics reconeguts per totes les Universitats.

Vagi d’entrada que jo era partidari de regular els drets dels homosexuals amb una figura jurídica nova que els atorgués els mateixos drets i deures que el matrimoni implica als contraents, però que no s’inscrivís en la institució matrimonial que, des que en tenim consciència, ha significat jurídicament, etimològicament i socialment “la unió legítima d’un home i d’una dona en orde a la procreació”. I això no ho penso com a cristià que sóc, ho penso simplement com a persona que ha desplegat algun tipus d’activitat intel·lectual i també com a jurista.

D’altra banda és ben curiós observar com canvien les coses. Els més progressistes de la meva generació no volien contreure matrimoni, volien “ajuntar-se”, la qual cosa consideraven força més avançada, alternativa i antisistema. Ara, però, tot és diferent. No sols volen contreure matrimoni els progressistes, sinó també els homosexuals (incapacitats naturaliter per a la procreació) i a més, a uns i a altres els agrada de fer-ho amb tota la parafernàlia barroca possible del cerimonial, un cerimonial, per cert, que nosaltres, trenta anys enrere, rebutjàvem per carca, burgès i rònec.

Però jo no volia parlar exactament d’això, avui, sinó del comunicat dels bisbes publicat el passat divendres, dia 6 de maig, el qual m’obliga a formular una pregunta: Atès que el parlament espanyol sembla que arribarà a reconèixer el dret dels homosexuals a contreure matrimoni i fins a adoptar fills, ¿quina és la postura que hem de prendre els ciutadans que ens sentim cristians i alhora ens considerem demòcrates?

Els bisbes espanyols, en una clara al·lusió a l’obligatorietat legal per a jutges, batlles i regidors (en tant que funcionaris públics) de celebrar aquests casaments, indica que “en aplicació d’una llei que no té força d’obligar moralment a ningú, cadascú podrà reivindicar el dret a la objecció de consciència”.

En llegir això, d’entrada vaig pensar que tenia la sort de no haver de decidir sobre la l’aprovació de la llei, i també de no ser jutge, ni batlle ni regidor. Però immediatament vaig veure que la cosa no era tan simple i que també jo em sentiria involucrat per l’admonició episcopal. ¿Podré –em vaig dir-, com a registrador de la propietat que sóc (és a dir, com a funcionari públic), inscriure béns a favor d’un matrimoni d’homosexuals per a la seva societat de guanys? La Llei Hipotecària no permet que m’abstingui al·legant qüestions d’inconstitucionalitat i, menys encara, problemes morals o de consciència. En realitat, qualsevol títol que contempli l’adquisició, modificació o constitució de drets reals que es presenti a l’oficina de la qual sóc titular a favor d’un matrimoni d’homosexuals, haurà de ser qualificat per mi i, si no té cap pega legal, haurà de ser inscrit forçosament, perquè la llei no em permet disquisicions morals o ètiques. ¿Com hauria, doncs, d’exercir jo aquesta hipotètica objecció de consciència? ¿Posant-me al marge de la llei? ¿Prevaricant? ¿Dimitint? ¿Demanant que se’m posés un registrador substitut sense problemes d’ordre moral?

Tinc la impressió que els nostres bisbes estan perdent els papers. I no perquè al·leguin tot el que considerin oportú contra el dret dels homosexuals a contreure matrimoni i a adoptar nens a partir d’una reflexió fonamentada en la doctrina de l’Església. Això han de fer-ho, naturalment! El problema és aquesta passa més que sempre donen sabent que, amb comunicats com el que estic comentant, s’estan immiscint en la consciència de la persona, consciència que és –i sempre ha de ser- l’ultima ratio a l’hora de l’obrar moral.

Blair passarà a la història com el primer laborista que aconsegueix de vèncer els conservadors tres vegades seguides. Amb un percentatge molt menor que l’obtingut els darrers comicis, el seu 36%, que li dóna 355 escons, és més que suficient per no veure’s apurat per l’acció dels conservadors (estancats en el 33%, amb 197 escons), el líder dels quals, Michael Howard, ha dimitit (de fet, és el quart líder conservador que Blair jubila anticipadament). En realitat, doncs, en aquestes eleccions, els dos grans partits han perdut força. Només el liberaldemòcrata de Charles Kennedy (amb un 22,5% i 62 escons) ha augmentat la seva representació en el parlament.

Vistos els resultats –que finalment és el que importa-, si entrem en els programes dels partits, el que d’entrada pot constatar un observador atent és la dificultat que té per a distingir la ideologia dels uns i dels altres. Si ens fixem en els lemes electorals dels dos grans partits, ens trobem amb els missatges següents: “Cap endavant, mai cap enrere” (Laboristes); “¿Penseu el mateix que pensem nosaltres?” (Conservadors). ¿Reflecteixien aquests lemes algun tipus d’ideologia? La resposta és no, evidentment. En aquest punt, doncs, només els liberaldemòcrates transmeten una idea de canvi (tot i que no sabem en quina direcció): “La vertadera alternativa” ha estat el seu lema. Tanmateix, quan furgues en el programa liberaldemòcrata, aviat veus que Charles Kennedy no pretén sinó jugar el mateix joc que Blair i que Howard: Promet gestionar bé el poder. Però aquesta promesa, que de fet està molt bé, no implica cap mena de distintiu ideològic.

L’única gran diferència entre Kennedy y els altres dos candidats, és que aquest i el seu partit s’havien mostrat contraris a la guerra de l’Iraq, posició que ben segur li ha permès rebre molts vots que abans havien anat al partit laborista. Fora d’això, i que els liberaldemòcrates proposaven també una taxa sobre les grans fortunes, l’analista té la impressió que podria agafar qualsevol capítol d’un dels tres programes i situar-lo en el del partit contrari sense que res no s’alterés.

Amb aquest panorama, doncs, absolutament desideoligitzat, s’imposen finalment les persones, és a dir, la confiança que el líder et mereix.

Doncs bé, reconeixent que Kennedy està obrint-se camí amb força en el difícil sistema electoral britànic de districtes petits que es guanyen per majoria (com el cas del senador per Menorca), aleshores veurem que és el carisma de Blair (amb el suport indiscutible –i imprescindible- de Gordon Brown) el qui ha fet possible la tercera victòria consecutiva dels laboristes.