Nispros de primavera

by

Avui matí he collit els primers nispros de la temporada. Aquest any han vingut especialment tardans, suposo que degut al fred intens que hem sofert durant els mesos hivernals que ens regalaren moltes setmanes de temperatures baixes, entre 0 i 10 graus, cosa especialment rara per aquestes latituds.

De fet, no són només els nispros, també els farratges que se sembraren cap al març per a poder collir menjar de bestiar a l’estiu han nascut de mala manera. En aquest cas no ha estat el fred el causant de la desfeta, sinó les ventades que hem també hagut de suportar a l’entrada de la primavera d’estiu que, per cert, empeny ja amb força i ens ofereix uns cels força transparents (la pluja s’ha allunyat sembla que decididament) i unes temperatures més aviat altes.

Però tornem als nispros, que és el que ha motivat aquest escrit d’avui. Aquest anys no n’hi ha molts, ni són tampoc massa grans, però penso que han de ser gustosos. El problema que jo tinc, però, amb aquests fruits, és que he de compartir-los amb els ocells que, força més àgils, me’ls devoren sens esma. De fet estic disposat a repartir-me amb ells el cinquanta per cent de la collita, però els ocells no són lleials i mai no compleixen el pacte. I a més, cosa de poc gust, em deixen el nispro a mig menjar, penjat de l’arbre, perquè quan se’n cansen d’un, comencen tot d’una a picotejar-ne un altre. I això no està bé. Vaja, que no és correcte!

Avui, el matí és d’un blau lacerant i l’aigua del port, d’aquest port del qual jo en començo a ser part inalienable, és calma i tranquil·la, i m’envia reflexos de llum com si fos un mirall en el qual el sol s’hi contempla. No he vist que el creuessin massa barques encara, tot i que, cap al mig dia, possiblement algú sortirà mar endins.

Mentrestant, tot és calma. Sota la immensitat de la volta del cel, el silenci embolcalla tot el meu univers. I jo, contemplant-lo, m’agradaria poder-m’hi fondre fins a desaparèixer.


A %d bloguers els agrada això: