Per un sí o per un no

by

Estimat director: Últimament, per raons familiars, visito França amb assiduïtat, i més concretament Tolosa de Llenguadoc, una ciutat acollidora, agradable i plena d’estudiants, que no debades ocupa el segon lloc (després de París) en número d’universitaris. Aquesta vegada, a més d’anar a l’òpera on, per cert, vaig veure una Medea, de Cherubini, de la qual un dia m’agradaria parlar-te, i d’haver tingut l’oportunitat d’escoltar l’Orquestra Nacional de França, dirigida per Kurt Masur (la Simfonia nº 7 en mi major, de Bruckner va ser impressionant), el que més m’atreia era poder copsar de prop el debat que ha dividit els francesos amb motiu del referèndum sobre la Constitució europea.

En primer lloc t’he de confessar la meva sorpresa per la manca de signes externs als carrers. Ni un pasquí de propaganda. Només vaig veure una petita comitiva, d’un màxim de cinquanta persones, que postulaven el no a la Place du Capitole davant la indiferència de la gent que passejava o seia a les terrasses dels cafès.

Però dit això, la veritat és que els diaris francesos n’anaven plens, d’informació i de debat entorn del referèndum. Tant Le Figaro com Le Monde, com també els diaris regionals, dedicaven pàgines i pàgines a aquesta qüestió transcendent que, a França, es resoldrà el proper diumenge, dia 29 de maig. De tot el que jo he pogut observar, el més destacable és la gran divisió que s’ha produït en el si del Partit Socialista Francès, que oficialment ha optat pel sí, però que ha vist com una gran quantitat de militants, encapçalats per l’exprimerministre Laurent Fabius, optava clarament pel no, provocant d’aquesta manera unes ferides internes que no seran fàcils de curar.

Fabius parteix d’una premissa que diu i repeteix per activa i per passiva: Que el sí afavoreix una Europa liberal mentre que el no “d’esquerra” –naturalment ha de puntualitzar “d’esquerra”, perquè en el camp del no hi ha també l’extrema dreta de Le Pen- “condueix vers l’Europa social de la qual nosaltres en tenim necessitat”. Potser que la frase de Fabius sigui bella, però t’asseguro que és també discutible. Perquè si l’Europa que consagrarà el sí és una Europa liberal (“pourquoi croyez-vous que les vrais libéraux de droite, comme Nicolas Sarkozy, se félicitent de ce texte? –diu un Fabius intel·ligent i provocador-), el que jo no puc acceptar és que el no ens dugui directament a l’Europa social que anhela Fabius, ja que el no implica d’entrada –i això sens cap mena de dubte- el triomf dels aïllacionistes i dels partidaris del nacionalisme d’estat sobre els partidaris d’aquesta idea federativa a la qual apunta el text de la Constitució, una constitució que hem d’entendre com un pas indispensable per arribar a formar, en el futur, uns Estats Units d’Europa on les nacions individuals cedeixin el seu protagonisme de campanar a uns òrgans federals que siguin capaços de representar tots els europeus.

Comprendràs, amic director, que el més atractiu d’aquesta campanya francesa no sigui, doncs, la comparació dels raonaments de polítics de dreta, com Chirac o com Giscard d’Estaing, amb els de l’esquerra, sinó confrontar els raonaments que fan els socialistes partidaris del sí amb els raonaments d’un Fabius que se sent cada cop més crescut (les enquestes publicades diumenge passat donaven guanyador el no, amb un 52%, sobre el sí, amb un 48%) i al qual, fins i tot L’Humanité, un diari comunista que mai no havia concedit una entrevista a un dirigent socialista, havia entrevistat i convertit en un clar heroi de l’esquerra.

Potser per això, i com a retret, Jacques Lang, l’admirat ministre de cultura de Mitterrand, recordava al seu company Fabius que “els vertaders líders del no a Europa són els partidaris del nacionalisme, de la xenofòbia i de l’extrema dreta”; mentre Jacques Delors, també exministre i expresident de la Comissió europea, denunciava els “camarades que han escollit el no”, als quals recriminava “la manca de sentiment de fraternitat” propi del socialisme.

El cert és que tota l’esquerra socialista europea ha donat suport al socialisme del sí en aquesta campanya francesa. L’alemany Joschka Fischer, el portuguès Mario Soares i l’espanyol Josep Borrell parlaren en el gran míting que tingué lloc a París el passat 18 de maig, mentre Dominique Strauss-Kahn, que s’atribuïa el rol de moderador, confessava sentir-se “ressentit amb els companys que ens fan perdre el temps” i afirmava: “Un cop el sí haurà guanyat, caldrà que tots nosaltres fem memòria d’aquests homes i dones d’esquerra temptats de votar no. Desafortunats ells que no saben veure com l’Europa social es podrà construir ràpidament [des de la Constitució]”.

D’ací que el secretari general dels socialistes francesos, François Hollande, tanquès el míting preconitzant “courage et vérité” en els seus camarades. “Perquè això és –deia- el que marcarà la divisió entre l’esquerra i la dreta”.

França està, doncs, dividida en dues meitats, estimat director. Però aquest cop la línia divisòria no separa el que tradicionalment havia separat: la dreta i l’esquerra. No, aquest cop la línia serpenteja i fa uns meandres fins ara desconeguts unint l’extrema dreta xenòfoba, nacionalista i netament filofeixista, amb els comunistes, els verds i d’altres moviments alternatius, als quals s’ha ajuntat també aquesta fracció del socialisme que segueix Laurent Fabius. Tots aquests són partidaris del no. Mentre que en el camp del sí trobem el partit de Chirac, tots els grups polítics de centre i també el socialisme oficial, el d’Hollande, el de Strauss-Kann, el de l’exprimer ministre Jospin, el qual, per cert, ha retornat a l’escena política a Nantes, on ha assegurat que la seva sortida a la palestra no amagava cap ambició i no implicava tampoc cap mena d’estratègia personal, alhora que reconeixia François Hollande com “le seul chef du oui que je reconnaisse”.

Tu ja saps, amic director, què en penso, de tot això. I t’asseguro que lamentaria molt que a França (a la meva estimada i mitificada França) succeís el que pot molt bé succeir diumenge vinent: Una victòria del no. I més ho lamentaria ara que he acabat la traducció al català d’un magnífic assaig que meu admirat Nicolau M. Rubió publicà, en francès, a París, l’any 1945, amb el títol de La Patrie Latine, un assaig mitjançant el qual Rubió denuncia l’estretor de mires de les que ell anomena “unitats secundàries” (els actuals Estats-nació) i reclama la construcció d’unitats supranacionals.

Seixanta anys després d’haver-se publicat aquest llibre (que confio serà prest reeditat en la meva versió catalana) vint-i-cinc d’aquestes unitats secundàries es proposen de sotmetre’s a una Constitució, tan limitada i imperfecte com vulgueu, però que (si acaba proclamant-se) significarà ben segur un pas endavant en la construcció d’aquesta Unió Europea que molts desitgem. Perdre l’oportunitat seria lamentable.


%d bloggers like this: