L’Estatut i la llengua catalana. Siguem conservadors

by

Estimat director: Potser t’estranyarà la manera com he intitulat aquesta carta, però si en segueixes el fil, aviat ho comprendràs. Vull parlar-te de la llengua catalana i del nostre Estatut d’autonomia, en fase de modificació, que ara per ara és objecte d’estudi per un denominat “comitè de savis” que, posteriorment, elevarà una proposta al govern de les Illes Balears, el qual portarà un text al Parlament balear que, un cop aprovat, l’elevarà a les Corts Generals per a la seva aprovació com a Llei Orgànica de l’Estat.

1. El marc constitucional

La Constitució espanyola –que és on hem d’acudir en primer lloc- hauria pogut optar per diferents models a l’hora de regular la llengua. Hauria pogut prescindir de la coexistència de llengües diverses dins l’estat i optar per reconèixer només del castellà (com havia fet tot el constitucionalisme del segle XIX i també les lleis franquistes). També hauria pogut optar per un sistema com el belga o com el suís, estats en els quals coexisteixen llengües diverses però on mai no s’ha implantat el bilingüisme, perquè a cada territori amb llengua pròpia, només aquesta és l’oficial. I finalment hauria pogut optar per un plurilingüisme que reconegués les diverses llengües que coexisteixen dins l’estat. Doncs bé, aquesta darrera fórmula és la que finalment va adoptar la Constitució de 1978 la qual, en el seu article 3 diu:

“1) El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2) Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3) La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.”

Encara que aquest article sembli força respectuós amb les diferents llengües que es parlen a l’Estat, només que el llegim acuradament podrem observar que el teòric bilingüisme que consagra per a les comunitats amb llengua pròpia no castellana no és, però, realment un bilingüisme que possibiliti una igualtat de condicions per a les dues llengües coexistents. De fet, l’article consagra el que podríem qualificar de “bilingüisme asimètric”, i dic asimètric perquè dóna una indiscutible preeminència al castellà sobre la llengua pròpia de cadascuna d’aquestes comunitats.

Sí que és cert, en efecte, que els estatuts d’autonomia de les comunitats amb llengua pròpia diferent del castellà poden establir, en virtut d’aquest article, la cooficialitat d’ambdues llengües: del castellà i del català, posem per cas. Però aquest principi de cooficialitat, per a ser considerat realment com a tal, hauria de comportar-ne també un altre: el d’impossibilitar que els ciutadans poguessin al·legar el desconeixement o la incomprensió de la llengua catalana pel que fa a les actuacions en aquesta llengua per l’Administració autonòmica, ja que, només així, les dues llengües serien realment cooficials; o el que és el mateix, només així, el bilingüisme deixaria de ser asimètric en favor del castellà.

La realitat, però, no és aquesta, perquè, interpretant la Constitució, el Tribunal Constitucional afirmà que, així com el coneixement del castellà és un deure (recordeu l’article 3 CE transcrit) que “puede presumirse en cualquier caso, independientemente de factores de residencia o vecindad (…) no ocurre, sin embargo lo mismo con las otras lenguas españolas…” (STC 84/1986), d’aquí que, segons ha declarat el TC, “la utilitzación por los poderes públicos de una sola de las lenguas cooficiales puede hacerse indistintamente (…) siempre que no se lesionen los derechos de ningún interesado que pueda alegar válidamente el desconocimiento de la lengua utilizada…” (STC 82/1986), afirmació aquesta que, aplicada a la realitat, implica que qualsevol persona de parla castellana que es negui a aprendre i a parlar català, pot viure trenta anys a Catalunya o a les Illes Balears sense que mai ningú no li pugui obligar a parlar o a conèixer la nostra llengua pròpia.

Doncs bé, aquest bilingüisme asimètric que proclama el TC és una conseqüència directe de l’article 3 de la Constitució, segons el qual, tots els ciutadans tenen el deure de conèixer la llengua castellana i també el dret d’usar-la a les comunitats autònomes amb una altra llengua pròpia cooficial, mentre que els ciutadans d’aquestes comunitats autònomes tenen només el dret d’utilitzar aquesta llengua pròpia no castellana, però, en canvi, no tenen el deure de conèixer-la, matís aquest transcendental a l’hora de constatar la desigualtat de drets entre el castellà i les altres llengües pròpies d’aquests comunitats bilingües.

I si algú dubta del que dic, que llegeixi la STC 123/88, la qual decretà la inconstitucionalitat de l’article 7.1 de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, al·legant els drets a la tutela judicial efectiva que tenen uns ciutadans “que desconozcan una lengua (es refereix a la catalana) que no tienen el deber de conocer; máxime cuando las leyes del Parlamento balear pueden tener efecto fuera del ámbito territorial de la Comunitat Autónoma.”

2. L’Estatut

Vist el marc constitucional que tenim, l’Estatut no pot sinó adequar la normativa pròpia a la llei fonamental de l’Estat, perquè, com tots sabem molt bé –o hauríem de saber- no es pot modificar la constitució per la via dels estatuts d’autonomia (com pretenia, per exemple, el govern basc mitjançant el “Pla Ibarretxe”), ans són els estatuts els que s’han d’emmotllar al model constitucional.

Doncs bé, amb el marc que tenim, ¿a què pot aspirar el nostre Estatut d’autonomia? Simplement a reconèixer la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears; a declarar-ne la cooficialitat amb el castellà en els termes asimètrics traçats per l’article 3 de la constitució i a proclamar la competència del Parlament autonòmic per a desplegar els preceptes regulats a l’Estatut d’acord amb la Constitució.

I vistes així les coses, tenc la impressió que tots aquests punts estan perfectament desenvolupats en els text actualment vigent. Diu, en efecte, l’article 3 EA:

“1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.”

I més endavant, concretament a l’article 14 EA, diu:

“La comunitat autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. Les modalitats insulars del català seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l’idioma.”

3. La reforma de l’Estatut

Vist, doncs, el marc constitucional i els textos que, a l’Estatut d’autonomia vigent, regulen la matèria que ens ocupa, jo crec, estimat director, que és pràcticament impossible millorar el text estatutari en cap dels seus punts. I això per les raons següents:

1. Deixa clar que la llengua catalana és la pròpia de les Illes Balears.

2. En garanteix la cooficialitat.

3. Garanteix així mateix a tots els ciutadans de la nostra comunitat autònoma el dret de conèixer la llengua catalana i també d’usar-la.

4. Consagra el dret dels ciutadans a no ser discriminats per raons d’idioma.

5. Atorga als poders públics autonòmics la competència exclusiva en matèria d’ensenyament de la llengua catalana, com a pròpia que és de la nostra comunitat.

6. Obliga els poders públics a prendre les mesures necessàries per a aconseguir la normalització de la llengua catalana a les Balears.

7. Afirma que les modalitats insulars del català (és la dir, les varietats dialectals mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca) seran objecte d’especial estudi i protecció.

8. I, per últim, diu que tot aquesta acció dels poders públics es farà, en tot cas, sense perjudici de la unitat de l’idioma.

Jo t’asseguro, estimat director, que, partint del text constitucional del qual hem necessàriament de partir, l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears no pot anar més enllà del que ha anat en matèria lingüística. Aquest model no és, certament, el meu preferit, però és el que ens vam donar els espanyols en aprovar la Constitució espanyola de 1978, que, com ja he dit, no pot modificar-se per via estatutària.

I et dic això perquè, a la vista de la resurrecció paulatina del “gonellisme” damunt la premsa mallorquina (especialment des de les pàgines del diari El Mundo) a mans d’algun influent personatge que, per cert, forma part del “comitè de savis”, i a la vista també d’aquest interès que sembla que té el govern d’introduir modificacions en el text per reforçar tota aquesta obsessiva idea de les “modalitats” de la nostra llengua, unes modalitats que, per cert, només utilitzam els qui precisament no volem ampliar-ne la referència, perquè els seus màxim defensors, curiosament, solen utilitzar sempre com a llengua vehicular el castellà, a la vista, doncs, del panorama que tenim, pens que els qui som realment defensors la llengua catalana, del seu ús habitual com a llengua vulgar i com a llengua culta, i no dubtam de la seva unitat radical amb totes les altres parles, no sols balears, ans també catalanes i valencianes, hauríem d’alertar contra el perill real que aquest “comitè de savis”, primer, i el Parlament balear després, no desbaratin –empitjorant-los evidentment- els textos estatutaris actualment vigents.

A la vista, doncs, del marc en el qual inevitablement ens hem de moure, estic segur, estimat director, que l’Estatut, en matèria de llengua, no admet gaire millores, però sí que es pot fàcilment empitjorar.

Així doncs, atès que el Parlament espanyol (que és el qui, finalment, haurà d’aprovar la reforma estatutària) de cap manera està dispost a modificar el text constitucional vigent en aquest punt per a reforçar el paper de les llengües espanyoles diferents del castellà, i atesa també la correlació de forces que hi ha avui en el Parlament de les Illes Balears, jo estic segur, amic director, que qualsevol reforma de l’Estatut que s’abordi en matèria lingüística serà per empitjorar la situació actual, d’ací que insti a les principals institucions de les nostres illes perquè optin per ser conservadores –conservadores del que tenim, obviament!- ja que la realitat de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és susceptible –i no poc!- de ser empitjorada en el futur Estatut, per poc que baixem la guàrdia.

En aquest sentit, doncs, estimat director, ¿seria abusiu demanar que, des de les instàncies representatives del poble de Menorca (i amb això em referesc al Consell i als Ajuntaments) i també des d’instàncies culturals de prestigi, com, per exemple, l’Institut Menorquí d’Estudis i d’altres institucions culturals privades, s’instés al “comitè de savis” i, també, al Parlament balear, que no es modifiqui ni una sola coma de l’Estatut en matèria lingüística?


A %d bloguers els agrada això: