Josep Maria Quintana

A França trobem clarament i nítidament enfrontades aquestes dues posicions ideològiques, la qual cosa és d’agrair. De fet, no sé si podríem dir el mateix de la gent de casa.

La visió dels socialdemòcrates, que (curiosament) és també compartida per una part de la dreta, resulta, però, més ambigua que la liberal, que veurem després. Oficialment, els partidaris de la socialdemocràcia creuen que Europa pot ésser un mitjà per a domar (maîtriser, en francès) la globalització.

Tant en el discurs de Jospin com en el d’Hollande, el control de la globalització esdevé un clar objectiu de la política socialista. Però l’objectiu entès així és massa vague, massa poc concret. ¿Es tracta de protegir França contra la globalització, com demanen alguns o bé de reformar-la per a participar-hi activament, com desitgen uns altres?

Els liberals són en això força més clars. I en parlar dels liberals novament hem de parlar de Sarkozy, el qual, amb una certa voluntat de provocar (als personatges molt intel·ligents, provocar sempre els agrada), tot defugint l’alternativa de “globalització sí o no”, ha dit: “El millor model social és el que dóna treball a tothom. I aquest no és certament el nostre, amb 3 milions d’aturats.”

Europa, doncs, no té només per objectiu -com han afirmat la majoria de partidaris del sí (recordeu que Sarkozy també n’era partidari) en el referèndum-, la defensa del model actual. L’objectiu és canviar-lo. I en això radica la brillant proposició del nou número dos del govern: “Europa –diu- és l’ocasió més formidable que se’ns presenta de fer despertar França”, d’ací que convidi tothom a “girar l’esquena als mètodes que no fan sinó accentuar el creixement de l’atur en massa”.

Vegeu com amb aquesta proposta, Sarkozy no sols critica la política preconitzada pels socialdemòcrates, sinó també la que d’alguna manera ha dut a terme el govern de Chirac amb Rafarin al front de Matignon.

Chirac ha fet nou govern a França com a resposta al no del referèndum del passat dia 29 de maig. Le Monde, en un editorial de dia 1 de juny deia, entre d’altres coses, les següents que, traduïdes per mi, poso en consideració dels meus lectors:

“El nou impuls decidit per Chirac revela una quàdruple aposta. Trobem la primera en el nomenament de Villepin per ocupar Matignon contra l’opinió d’alguns dels seus pròxims, com Alain Juppé. L’hússar de la República, que, com Georges Pompidou i Raymond Barre, ha estat nomenat primer ministre sense haver mai afrontat el sufragi universal, és tan brillant com imprevisible. Si l’escrutini del 29 de maig ha significat un “avís”, podem demanar-nos si haver escollit un home que no és precisament pròxim als electors és el més apropiat.

La segona concerneix a Sarkozy, que veu com novament se li nega Matignon tot i la seva oferta pública de servei la nit del 29 de maig, el qual però retorna per la porta gran al govern com a ministre d’Estat, en el ministeri de l’Interior. Un escenari ideal per a Sarkozy: no es troba en primera línia i no haurà, doncs, d’assumir el balanç dels vint-i-dos mesos que manquen per a la fi del període chiraquià; tot disposant així, en el ministeri de l’interior, d’una eina magnífica per a preparar la seva candidatura a l’elecció presidencial de 2007. El cap de l’Estat s’ha pràcticament humiliat en haver hagut d’acceptar amb el cúmul de funcions que implica ser ministre i cap de partit la persona que va refusar fa sis mesos quan Sarkozy degué abandonar el govern per assumir la presidència de l’UMP. El testimoni de feblesa és patent.

Chirac es dispensa així d’una cohabitació amb Sarkozy, però s’imposa –i aquesta és la tercera aposta- en el cap del govern Villepin i Sarkozy que formen un equip impossible i barroc. Es troben units per una sòlida enemistat i una vella rivalitat.

És que el cap d’Estat podia escollir altrament? Quan el vaixell fa aigua, l’única possibilitat és d’evitar que l’equip s’esberli. Deixar Sarkozy fora del govern el feia córrer el risc de trencar la majoria, com li ha passat als socialistes. Tanmateix ens resta conèixer si els duetistes seran capaços de treballar conjuntament.

La quarta aposta és la més important, perquè fa referència a l’atur, matèria aquesta sobre la qual Chirac incita a la mobilització nacional. Una promesa semblant sobre la prioritat de l’ocupació havia estat feta després de les eleccions regionals de 2004. Però va quedà enlaire i l’atur ha continuat agreujant-se. Ningú no coneix les idees de Villepin sobre aquesta qüestió. I sabem que les de Sarkozy foren rebutjades per Chirac mitjançant el refús d’un model de caire anglosaxó. És en això que els francesos esperen resultats i sobre això que jutjaran el 2007.

El sociòleg Salvador Cardús és un pensador molt apreciat a Menorca, illa que visita regularment i on sol impartir conferències. Home de progrés, les seves reflexions solen ser profundes i habitualment m’hi sento identificat. El passat dia 2 de juny, concedia unes declaracions al diari Menorca amb motiu d’una conferència que havia de pronunciar sobre l’educació dels joves, al llarg de la qual va fer dues manifestacions que voldria destacar.

Mitjançant la primera, amb la qual estic d’acord, reconeix la necessitat de fer lleis que es preocupin del problema educatiu i opina que la proposta educativa de l’esquerra espanyola en el govern “arreglarà menys coses que la proposada pel Partit Popular (LOCE)”. Aleshores afegeix: “El PP va introduir elements que asseguraven una bona organització en el món escolar, va intentar arreglar les barbaritats de la LOGSE”. M’agrada sentir això en un intel·lectual independent de caire progressista com Cardús, entre altres coses perquè penso que és veritat.

Tanmateix discutiria mínimament la segona manifestació. Diu Cardús: “Crec que [els governs progressistes] estan atrapats en uns principis que han demostrat ineficàcia. Han demostrat que els preocupen més els principis que els resultats. En canvi, l’avantatge dels conservadors, és que, com que no tenen principis, sols els preocupa fer reglaments eficaços.”

Home, potser s’ha passat una mica massa Cardús! Jo crec que ell, en dir això de la manca de principis es refereix exclusivament al PP (i així i tot l’afirmació em sembla agosarada), perquè entre els conservadors també hi ha hagut persones amb una forta i sòlida ideologia. Una ideologia que potser no compartim ni ell ni jo, però em sembla francament exagerat afirmar –si és que ho ha afirmat així- que els “conservadors no tenen principis”.

Vaja, em sembla massa lleugera, l’afirmació. Massa fàcil. Massa simplista.

Més del seixanta per cert dels votants holandesos han dit no al tractat que ens proposa una futura primera constitució per Europa. No per esperada, aquesta negativa perd importància. De fet, si no succeeix un miracle, serà molt difícil cloure amb salvament el camí que la UE va encetar uns mesos endarrera.

Em dol. Em dol molt i em compromet a dedicar la meva propera “lletra de batalla”, a analitzar aquest no que, contra el que proposava el partit en el govern d’Holanda (en això com a França), ens deixa amb una mà al davant i l’altra al darrera.

Blair ja ha dit que el projecte és a punt de fracassar (¿convocarà o no, ell, un referèndum tal com va prometre?) i a Rajoy li ha faltat temps per acusar Rodríguez Zapatero d’estar aliat amb l’eix (franco-alemany) incorrecte. I això és encara més trist encara perquè, ¿per ventura no era també Rajoy partidari del sí a la passada consulta? ¿És que el no dels francesos i dels neerlandesos el fa feliç? D’altra banda, si ens atenem als francesos, és evident que la principal defensora del sí era la dreta de Chirac, la més propera ideològicament del PP; i pel que fa als alemanys, que jo sàpiga, tant els socialdemòcrates de Shröder com els conservadors que lidera Angela Merkel han votat sí al tractat. ¿A què ve, doncs, parlar de l’eix franco-alemany per denigrar el president socialista? De veritat que no l’entenc, a Rajoy. De cada dia menys. I em sap greu, perquè Espanya es mereix un altre tipus de dreta.

Ahir va venir a veure’m al despatx mossèn Llorenç Olives, un prevere jubilat, antic professor meu, amb el qual vaig mantenir una animada conversa. Té problemes a les cames i s’ajuda d’un bastó per caminar, però conserva un cap absolutament clar, fet que li permet d’escriure uns articles força interessants en el diari Última Hora.

Vam parlar de moltes coses i ambdós estàvem d’acord que el Concili Vaticà II va eixamplar els nostres cors i esdevingué un revulsiu per a les nostres vides. Ell, molt crític amb el populisme de Joan Pau II, confia, però, amb la saviesa de Benet XVI, el qual –em diu- va fer una homilia esplèndida de presa de possessió com a Summe pontífex, una homilia força diferent, és cert, de la que va pronunciar en el funeral del papa Wojtila. I és que ell, com jo, com molts cristians, s’aferra (ens aferrem) a l’esperança.

Tot seguit li expresso un cert pessimisme en observar el clergat jove, el qual puja –aquesta és, si més no, la impressió que en tinc- amb una idea força més conservadora i (el que em sembla encara pitjor) fonamentalista de la fe, molt diferent de la que va impregnar la nostra joventut. En això ell hi està també d’acord, i li dol perquè –com amb raó reconeix- el futur és seu i no nostre.

De fet, un jove catòlic pertanyent a no sé quina d’aquestes associacions religioses de moda, va criticar durament els meus articles sobre l’Església i va dir-me molt clarament el que en pensa, dels homes de la meva generació: “Recicli’ls –m’etzibà el personatge-, que vostè està ancorat en els anys setantes” (la frase no sé si és literal, però l’esperit era aquest). ¿Però què significa reciclar-se? ¿Significa fer-se conservador? ¿Retornar al cristianisme de pràctiques exteriors? ¿Tornar al nacionalcatolicisme? ¿Afirmar que fora de l’Església no hi ha salvació possible? Perquè el que jo puc constatar d’aquests joves (mossens o seglars) que prediquen això, és que tots –i quan dic tots vull dir tots- militen políticament en la dreta més liberal o neocon.

De tota manera, el fenomen deu ser complex perquè mostra també altres connotacions fora de l’Església. Sense anar més lluny, avui, en Pere, el meu fill, m’envia un correu des de Tolosa on em diu això: “Acaba de passar una escena molt curiosa a la pausa del cafè. Tots els joves defensaven el NO demagògic [al referèndum del passat dia 29], l’únic que els plantava cara era un home a punt de jubilar. Els acusava de ser conservadors per molt que ells es creguessin d’esquerres. També aquí –diu en Pere- [succeeix] com a l’Església, on els joves són els conservadors i els vells els progressistes…”

Potser això ens haurà de fer pensar.

¿Puc, avui, no parlar del “no” francès a la Constitució europea? Tot i que en els meus comentaris anteriors havia ja predit aquesta negativa, us confesso que en el fons del meu cor covava l’esperança d’equivocar-me i de veure com els nostres veïns francesos, aquells que miràvem amb enveja durant el franquisme, perquè ells representaven l’Europa del Mercat Comú, contradeien les enquestes.

França ha estat el bressol de dotzenes d’intel·lectuals que, al llarg del segle XX, s’han esmerçat a “pensar” i a “construir” aquesta Europa a la qual nosaltres no podíem entrar per mor de la dictadura i en el mirall polític de la qual ens miràvem de reüll. I qui diu polític, diu també cultural, perquè França ha estat durant moltes generacions, l’exemple a seguir, allò que nosaltres un dia volíem arribar a ser.

De sobte, però, tot s’ha esberlat i els francesos, que pel seu mal cap es van veure forçats a donar un suport del 80 per cent a Jacques Chirac les passades eleccions presidencials, ara sembla que s’hagin posat d’acord per enfonsar-lo, sense adonar-se que, votant no, optaven per autolesionar-se ells mateixos, condemnant França a un aïllament internacional sense precedents d’ençà el 1950.

Jo no sé si el no francès (i possiblement el futur no holandès) acabaran perjudicant el projecte constitucional europeu. És possible. Però no és del tot segur. La vida continua i els processos de ratificació seguiran el seu camí. I gens no m’estranyaria que, d’una manera o altra, un cop el senyor Chirac s’hagi convençut que no podrà ja optar a un tercer mandat, i sigui un altre qui ocupi l’Elisi, gens no m’estranyaria, dic, que el no d’ahir s’acabés reconduint, encara que no sabria dir de quina manera. Perquè d’una cosa estic segur: Els partidaris del no han aconseguit que França no s’incorpori, de moment, al projecte constitucional en marxa, es tanqui sobre ella mateixa i es torni més egoista i menys generosa, tal i com volia i preconitzava el senyor Le Pen, el vertader guanyador de la consulta; però no han aconseguit, com volien sobretot els socialistes dissidents, fer cap passa en la direcció d’una Europa social. D’això que es desenganyin. I sinó, al temps!

En el moment d’escriure aquest comentari, jo encara no conec el resultat del referèndum francès, ja que l’escric al llarg del matí del diumenge 29 de maig, un dia, per cert, de cels clars i un aire sec i primíssim que besa l’illa de Menorca i en fa de la meva terra un paradís.

Però en aquest mateix moment que vostè, amic lector, llegirà aquestes paraules meves, ja sabrà si els francesos hauran dit sí o no la tractat internacional que proposa una constitució per a l’Europa comunitària.

És possible que tots els qui estem preocupats pel nostre futur com a europeus ens hàgim de felicitar per com els francesos s’han interessat per aquest referèndum, però de la mateixa manera que ens felicitem, hem també de mostrar la nostra sorpresa i, més encara, la nostra inquietud per com ho han fet, car tant els arguments del sí com els del no que s’han donat a França, han defugit sovint la realitat i, més en concret, el fons d’allò que realment se sotmetia a la consideració dels ciutadans.

Des d’Alemanya (una Alemanya que ha ratificat el tractat per un vot gairebé unànime del Bungdestad i del Bungdesrat, aquest darrer el passat divendres, dia 27, per així encoratjar els seus veïns francesos a dir també que sí), Martina Meister es demanava a quina acrobàcia delirant assistirem el dia 29, és a dir avui (ahir per vostè, amic lector). Car si el no resulta vencedor, aquesta crisi considerada per alguns com saludable, haurà infligit una gran derrota al projecte “Europa”, tot condemnant França (aquesta França que, des dels temps de De Gaulle, sempre ha aspirat a liderar el projecte europeu) a un aïllament polític que no coneix cap paral·lel històric.

I en el cas que el resultat, contra tot pronòstic, hagi resultat favorable a la Constitució, aleshores tots els qui d’alguna manera li hem també donat suport, ens sentirem alleugerits pel tràngol passat, però sabrem que França afrontarà el futur capitidisminuïda, estripada en dues per un debat, tan dur com estèril, que ha tingut el nord posat en qüestions domèstiques que sovint res no tenien a veure amb el text sotmès a consulta.

La presència cada cop més gran d’àrabs musulmans entre nosaltres, i la necessitat d’acollir-los, d’integrar-los i de respectar-los no significa, però, que hàgim de deixar de banda la reflexió sobre els problemes que la seva integració suposa. I per molta bona voluntat que hi posem, hi ha unes qüestions que fan especialment difícil aquesta tasca.

Al meu entendre, la principal dificultat amb què ens trobem és la següent: Atesa la coherència interna de l’Islam, quan es posa en contacte amb la civilització occidental (dic civilització occidental i no religió cristiana) es produeix un xoc degut bàsicament a la interpretació literal que l’Islam fa del text alcorànic; un text que interpreta com a paraula de Déu dictada a Mahoma amb una força normativa immediata en tots els camps.

Així doncs, mentre que, a l’Islam, hi ha una llei musulmana i un dret musulmà, al dit Occident cristià no hi ha, en canvi, una llei cristiana ni tampoc un dret cristià. Fins i tot és molt dubtós que avui es pugui parlar d’una moral cristiana, a occident. Entre nosaltre hi ha, simplement, un dret, que és heretat en una part important dels romans o procedent dels usos i costums medievals, però que és també, en una altra gran part, producte de l’acord majoritari dels ciutadans expressat en els parlaments democràtics. Un dret, doncs, que és el reflex de la cultura vigent.

Però la diferència entre Islam i Cristianisme no radica només en el fet que el primer ho imbueixi tot (religió i política), sinó també en el respecte que el Cristianisme (a diferència de l’Islam) ha tingut, des dels seus inicis, a l’autonomia de la consciència individual. D’ací que, a les societats occidentals, religió i política siguin compartiments, no diré que estancs, però sí amb autonomia pròpia, cosa que no succeeix a l’Islam on la religió marca el compàs de tot, també de la política, produint d’aquesta manera una absoluta indissociabilitat entre els deures religiosos i les obligacions socials.

La diferència, doncs, no és banal, i té enormes conseqüències. I algunes d’aquestes encaixen molt difícilment amb els principis que regulen el constitucionalisme democràtic en el món occidental, el qual manifesta un educat respecte a les religions, però es nega a sotmetre’s als seus postulats.

Des de Tolosa de Llenguadoc, el meu fill em comenta la meva darrera lletra de batalla sobre el referèndum del diumenge vinent i també el meu escrit publicat ahir al bloc de notes. Els dos li han agradat, però en els dos -diu- hi ha observacions a fer.

En el cas de “Per un sí o per un no”, en Pere opina el següent: “T’ha quedat molt bé l’article d’ahir. Però hi ha un petit detall: els Verds fan campanya pel SÍ, encara que estan dividits com els socialistes. El cas dels verds és molt interessant perquè és l’únic partit que a les darreres eleccions europees va fer la mateixa campanya a tot Europa. Ara aguanten el temporal com poden perquè són molt europeistes i veuen com alguns dels seus se senten atrets pel costat “fosc” (emprant termes de StarWars) i votaran NO.”

Pel que fa “George Yúdice y els drets d’autor”, diu en Pere: “M’ha agradat molt que hagis parlat de Creative Commons! Els teus textos de la teva web estan sota una llicència de Creative Commons! Però, oups! t’has colat! a Libertaddigital no hi tinc cap amic!!!!!!!!!!! són els losantians! els necons desenfrenats! Els meus amics són els de ciberpunk.”

Lamento haver-me confús situant el meu fill en el mateix paquet que els seguidors de Jiménez Losantos, aquest predicador apocalíptic de la COPE al qual, incomprensiblement per mi, els bisbes mantenen com a estrella mediàtica d’una emissora 100% de l’Església Catòlica. D’altra banda, està molt bé la correcció pel que fa als Verds francesos. Per tant, que els meus lectors no els col·loquin a tots dins el mateix sac.