Dillatari

by

Anit passada, Ponç Pons em féu arribar el seu “Dillatari” (Quaderns Crema, Barcelona 2005), un nou llibre que recull el diari d’un poeta que, a pesar de la seva universalitat, es defineix a ell mateix com a “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos”.

No cal dir que el llegiré amb la fruïció i la sana enveja que sempre em provoca la seva poesia, aquesta poesia que, com diu Vargas Llosa i jo també subscric (sempre convé penjar-se del carro dels grans), “alcanza una intensidad a través de las palabras que llega a expresar estados de conciencia que la prosa no alcanza jamás. Eso hace que se asocie a la magia, porque la mejor poesía es una forma de espiritualidad que no pertenece a este mundo. Por eso los poetas nos parecen imbuidos en una cierta cualidad trascendente que los que no somos poetas admiramos”.

Tanmateix he de recriminar-li que s’hagi passat a la dedicatòria. D’ací que em vegi obligat a dir-li que, abans d’escriure a la pàgina en blanc que precedeix la lletra impresa dels llibres, procuri sempre recordar que aquests es deixen en herència als fills. I aquests, que són els qui realment em coneixen, en llegir les seves elogioses paraules, estic segur que es faran un fart de riure a costa meva. I això no està bé.

Gràcies, doncs, estimat poeta. I felicitats!


%d bloggers like this: