Fa uns dies, us parlava de la tesis de Götz Aly sobre el nazisme en un article intitulat “Alemanya, 60 anys de la derrota”. Com que el debat entre els historiadors és sempre viu, faré referència avui a la tesi de l’historiador britànic J. Adam Tooze, un professor que ensenya economia a Cambridge, segons el qual la tesi de Götz Aly és brillant, però falsa.
L’article de Tooze a què faig referència s’inicia amb aquesta frase de Götz Aly: “El qui no vol parlar dels avantatges que aprofitaren milions d’Alemanys faria millor de no dir res sobre el nacional-socialisme i l’Holocaust.” Segons Tooze, no fou el capitalisme, sinó una forma específica de l’Estat social, de factura europea, allò que hi havia darrera les matances i l’explotació nacional-socialista.
Pensar l’Holocaus com un pillatge fonamentat sobre l’assassinat no és nou. I veure-hi abans que res un acte d’enriquiment del sector privat (com insinua Aly) és un error. L’objecte principal del pillatge en massa fou per alimentar les caixes de l’Estat, assegura Tooze.
Però aquest afirmació desmentida no és el principal que defensa Götz Aly –segons escriu Tooze-. Ell apunta sobretot als qui veritablement s’aprofitaren del procés –els contribuents alemanys-. Si això fos cert, no hauria estat, doncs, per ideologia, sinó per un corrupte interès econòmic que els alemanys haurien seguit Hitler fins a la seva caiguda. Tesi, aquesta, altament provocativa que l’autor, però, segons assegura Tooze, difícilment pot apuntalar. Car Aly té una manera molt singular de calcular. D’una banda, ell acumula els recursos extrets dels països ocupats, el deute comercial d’Alemanya, les sumes extretes als jueus i els impostos pagats pels treballadors estrangers, per una suma total de 170.000 milions de reichsmarks. I d’una altra, situa el modest muntant retingut dels sous alemanys sota la forma d’un impost de guerra suplementari –que com a molt pujaria 84.000 milions de reichsmarks. D’ací que dedueixi que el 70% de “les despeses de guerra engolides quotidianament del costat alemany” foren finançades per l’estranger i pel pillatge i els assassinats de jueus. Els alemanys, doncs, amb una petita o mitjana retenció, haurien pagat a tot estirar el 10% de les despeses corrent de guerra del III Reich.
Aquest càlcul, segons Tooze, és espaterrant, però fals, perquè les proporcions foren exactament inverses. Més de les tres quartes parts dels recursos foren proporcionats per l’economia alemanya, és a dir, pels mateixos alemanys. La contribució exterior fou certament important, però mai no va passar d’una quarta part de les despeses. Aly, doncs, comet, segons Tooze, un gran error de càlcul: Del costat alemany, ell no computa els impostos; del costat estranger, ho suma tot.
En realitat, els principals recursos de finançament de la guerra foren, segons Tooze, els milers de companyies d’assegurances, i les banques i les caixes d’estalvi alemanyes que aterraren dins les caixes del III Reich. Però no les receptes fiscals i menys encara els recursos extrets dels països ocupants.
Fins en el cas que el règim hagués preferit de no gravar en excés el poble ari, tenim els milers d’homes mobilitzats, les matèries primeres i les capacitats de la indústria. I els resultats de la recerca comparada en donen testimoni, de tot això, però Aly –segons creu Tooze- ho ignora.
En definitiva, que el debat sobre com es finançava la guerra del costat dels perdedors, resta obert i viu entre els historiadors que, 60 anys després de la derrota del nacional-socialisme, estudien les causes de l’èxit de Hitler entre el poble alemany.
Josep Maria Quintana 