Josep Maria Quintana

El passat dissabte dia 17, el president Bush va reconèixer que havia encarregat a la CIA escoltar persones “conegudes notòriament pels seus lligams amb Al Qaïda”. Aquest reconeixement presidencial fou una conseqüència de les revelacions fetes un dia abans pel New York Times, diari que va revelar que centenars de persones, potser milers, eren vigilades de feia tres anys sense una ordre judicial.

Bush s’ha defensat dient que va prendre aquesta decisió per a evitar atacs contra els Estats Units, i ha assegurat que aquest programa secret era essencial per a la seguretat dels americans.

De fet és la primera vegada que Bush ha comentat públicament aquestes informacions del diari de Nova York que han provocat una reacció contrària aquesta política indiscutiblement il·legal del president.

Jo sé que no és fàcil defensar la seguretat d’un país (qualsevulla que sigui) quan està amenaçat per forces que actuen al marge de la legalitat i que utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast per a dur a terme els seus devastadors projectes, però en el moment que els estats perden la noció del principi de legalitat, també estan entrant en l’espiral de la violència, cosa que mai no haurien de fer.

D’ací que el descobriment d’aquesta actuació del president dels Estats Units sigui criticable i hagi de sumar-se als molts errors que aquest home ha comès d’ençà que accedí a la presidència.

Els recents sondeigs electorals confirmen la caiguda en picat del Likud alhora que anuncien uns bons resultats per al recentment creat partit d’Ariel Sharon. Si aquests resultats es produïssin el proper 28 de març, l’actual primer ministre podria, amb la seva nova formació, constituir una coalició de centre esquerra amb els laboristes, la qual cosa permetria una retirada de Cisjordània i el desmantellament de les colònies disseminades en aquesta regió després de l’evacuació de la franja de Gaza.

És clar que tots aquests sondeigs s’han de veure amb prevenció perquè tampoc no és fàcil que un partit amb llarga tradició com el Likud perdi de cop el suport de tot el seu electorat, però sembla ser que Sharon, no sols ha partit amb un bon grapat de diputats conservadors, sinó que ha deixat el Likud dividit entre els partidaris de Netanyahu, exprimer ministre, els de Mofaz, actual ministre de la Defensa, i de Shalom, el ministre d’afers exteriors. De fet, cap d’aquests tres personatges té gaire possibilitat de convèncer els nostàlgics del “Gran Israel”.

Així doncs, ara per ara, els partidaris del primer ministre pensen que l’aventura els ha de sortir bé i –així almenys ho corroborava Marc Henry, corresponsal de Le Figaro a Israel- molts d’ells veuen Sharon com una mena de De Gaulle israelià que ha capgirat les regles del joc polític i es proposa fixar per primera vegada les fronteres definitives d’Israel.

Vista des de l’exterior, la Conferencia episcopal sembla que hagi consolidat les seves dues tendències: la netament conservadora, encapçalada per Rouco i Cañizares, i la moderada, en la qual penso que hauríem de situar l’actual president, Blázquez, i la major part dels bisbes catalans.

El debat i els desacords entre una i altra tendència dificulten les decisions sobre la COPE que, segons sembla, en l’actual configuració, agrada molt al sector dur i desagrada profundament al sector moderat. En aquest sentit, els bisbes catalans, amb Martínez Sistach al front, han dit clarament que el missatge de l’emissora no respon als principis evangèlics, però de moment no han aconseguit absolutament res.

De tota manera, el que em sembla més important a destacar d’aquestes dues tendències enfrontades és que, mentre l’una intenta construir una església que sigui absolutament autònoma del poder civil, l’altra fa la impressió d’haver caigut en la temptació històrica de cercar paraigües polítics al seu desenvolupament institucional.

Curiosament, aquest darrer sector eclesiàstic sembla confiar més en el suport dels poders públics que en l’Esperit de Déu. O si més no, no sembla creure que l’Esperit de Déu sigui suficient per afrontar la vida diària i la funció pastoral de l’Església. Necessiten alguna cosa més davant la por (i en això els recolza el Vaticà) que, no només a Espanya, sinó també a Amèrica del Sud s’estengui l’ona laïcista que, de cada dia més, es reforça en el nostre país, tot i la bel·ligerància i la dedicació full time del grups religiosos absolutament contraris a aquesta expansió de la laïcitat.

El passat 24 de novembre, vint-i-quatre hores després del primer arrest, un nou manament judicial obligà l’exdictador xilè a no sortir de casa. En aquest cas ha estat el jutge Victor Montiglio el qui ha ordenat aquest segon arrest preventiu pels crims de l’operació Colombo, que féu desaparèixer 119 polítics de l’oposició, l’any 1975. El dia abans havia estat el jutge Carlos Cerda qui havia arrestat preventivament Pinochet per frau fiscal i evasió de divises.

Tot i que la qüestió dinerària sempre sol anar paral·lela a d’altres actuacions que mereixen la sanció penal, sempre té menys importància que l’acusació que inculpa Pinochet d’haver ordenat eliminar 119 membres del MIR (Moviment revolucionari d’esquerra ). La policia DINA, els agents de la qual foren els qui executaren l’operació Colombo, ha estat considerada com a responsable de la major part de les 3000 desaparicions i assassinats que es produïren durant aquells anys i també dels 25000 casos de tortura comesos entre 1973 i 1990.

El general Pinochet ha negat que sigui responsable d’aquestes violacions, però tanmateix ha reconegut que podien haver-se produït alguns “excessos” per part dels seus “subordinats”.

Sembla que ara les excuses de demència senil -que comportaren el tancament en fals de dossiers tan sagnants com el de la Caravana de la Mort o de l’Operació Condor- no li serviran. Confiem que ara la justícia pugi fer caure el seu pes sobre aquest home que tant de mal féu a la humanitat i als drets de les persones.

Davant la delirant i provocadora manera d’actuar de Federico Jiménez Losantos a la cadena COPE, s’ha organitzat una campanya de recollida de signatures perquè el Consell d’Administració de l’Emissora (la majoria mitrats amb solideu morat) el faci fora de la ràdio.

He de dir, però, que no vaig signar el correu perquè aquest tipus de campanyes no m’agraden, o m’agraden tan poc com les que organitza Jiménez Losantos, al qual, per cert, entre nosaltres li ha sortit un defensor: el director de la cadena local COPE, Guiem Ferrer, excensor del diari Menorca a l’època del bisbe Ciuraneta i, per tant, factotum dels processos inquisitorials contra la llibertat d’expressió en aquella època, processos aquests que, com tots sabeu, no es regeixen pel codi penal sinó per la libèrrima voluntat de l’inquisidor, que és qui s’encarrega de regular allò que els periodistes i escriptors podem dir i d’evitar que publiquem allò que a ell no li convé que diguem. I sense necessitat de donar explicacions!

Dic però, que tot i tenir la més pèssima opinió de Jiménez Losantos i de Guiem Ferrer, no vaig signar el manifest, i avui, quan anava a explicar perquè, em trobo amb un article del meu amic Ignasi Mascaró a illencs.com, aquest nou portal que, dirigit per dos joves intrèpids i intel·ligents, Francesc Febrer i Òscar Barber, fa possible que, cada matí, puguem tenir accés a allò que raonen alguns dels millors caps pensants d’entre nosaltres.

Doncs bé, no sols vull felicitar aquests joves periodistes, sinó que fins i tot els he d’agrair que la seva iniciativa m’hagi estalviat d’argumentar el perquè no vaig signar el manifest. Ignasi Mascaró ho fa magníficament a Vivan los liberales, i als seus arguments em remeto. Us recomano que els llegiu-los atentament.

Sovint em sembla que els polítics ens prenen el pèl i que, a més, pensen que ens l’hem deixat prendre. Dic això perquè el meu lector recordarà segurament el comentari que vaig fer quan Bono, després de negociar amb Hugo Chávez, va concertar la venda de vaixells de guerra i d’altre tipus d’armament “amb fins pacífics”. Aleshores (3.03.05) vaig escriure això: “El que a mi d’alguna manera m’indigna és que ens prenguin per ximples en assegurar-nos ‘fonts oficials espanyoles’ que aquests navilis només podran utilitzar-se en la lluita contra incendis, transport d’aigua potable i serveis hospitalaris. És a dir, que els avions i les corbetes de cap manera han de considerar-se material de guerra, sinó instruments de defensa i mai ofensius. En definitiva, que al populista i demagog Hugo Chávez li hem venut armes pacífiques. Bravo per ZP!”

Dimecres passat, l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, preocupat per la venda d’aquest armament, amenaçava el govern espanyol dient que no era de rebut vendre a Hugo Chávez (amb qui Bush està clarament enemistat) vaixells amb tecnologia americana. L’amenaça –i més provinent de qui prové- incideix clarament en aquesta presa de pèl a què els polítics volen sotmetre’ns: ¿A què ve ara que els americans, que fan el que els dóna la real gana amb el seu armament, ens hagin de dir si podem o no vendre armes a Veneçuela? A nosaltres ens podrà semblar bé o malament aquesta venda, però no és l’ambaixador americà qui ha de predicar-nos la seva licitud o il·licitud.

Però l’exercici de preses de pèl no acaba aquí. Fou també dimecres passat quan el ministre d’afers exteriors, senyor Moratinos, per a sortir al pas de les declaracions de l’ambaixador americà, es féu el desentès en aquesta qüestió i digué que això de la venda de vaixells a Veneçuela era una qüestió privada que havien de decidir només les empreses involucrades en la compravenda.

Fins aquí hem arribat! Record que fou Enric Juliana qui, a La Vanguardia 30.03.05, explicava aquest afer de venda d’armament en el qual hi incloïa quatre patrullers de vigilància costanera i quatre corbetes que serien construïdes en drassanes espanyoles, deu avions de transport C-295 i dos avions de vigilància marítima. I va ser Bono el qui, en un viatge a Veneçuela, va concertar amb Hugo Chávez aquesta venda d’armes pacifiques. A la vista d’això, ¿quin sentit té ara que Moratinos es tregui el mort de damunt i ens digui que es tracta d’una decisió que correspon només a empreses privades?

¿Per ventura creuen els polítics que els ciutadans som estúpids?

Un interlocutor m’envia un correu i em diu: “Sharon em té descol·locat des de fa molt de temps. ¿Ha deixat de ser un falcó? ¿és la dreta israeliana que s’ha falconitzat molt més enllà de Sharon?”

Òbviament jo no tinc la resposta a aquesta pregunta. Només Sharon la té. Però tot mirant el procés evolutiu de Sharon, hom té la impressió que el primer ministre israelià, altre temps líder dels falcons de la dreta likud i provocador dels palestins amb la seva presencia a l’esplanada de les mesquites, en trobar-se en el poder ha vist la necessitat de donar una sortida al greu problema de la coexistència d’un estat israelià amb un futur estat de Palestina, i ha comprès que les solucions radicals i de perenne enfrontament eren qualsevol cosa menys solucions.

El problema de l’Orient mitjà no es pot resoldre amb pólvores màgiques, però menys encara abocant gasolina sobre les brases enceses de l’odi en una terra on tanta sang s’ha vessat.

El Likud mai no aconseguirà la pau i Sharon sap que, d’una manera o altra, la pau hauria d’aconseguir-se. A més, Arafat, el corrupte líder palestinià, és mort, i tot i el radicalisme de grups palestins com Hamas, la pau és un objectiu que val la pena d’aconseguir. I Sharon ho sap, això. D’ací que hagi trencat amb el Likud, deixi aquest a mans d’un intransigent com Netanyahu que no arribarà enlloc i intenti crear un partit que pugui, d’una manera o altra, pactar amb el nou líder laborista per tal d’avançar en la recerca d’una pau definitiva.

Ho aconseguirà? No ho sé. Però ara per ara és aquesta l’única explicació que se m’acudeix per a respondre la pregunta.

El diumenge passat Joaquim Comas em va convidar a veure el partit Menorca-Barcelona de bàsquet. Encara no havia vist aquest polisportiu prefabricat que es va construir en tres mesos per tal que l’equip menorquí pogués jugar a l’ACB, la divisió d’honor del bàsquet espanyol.

He de dir que l’espectacle va valer la pena. I no sols perquè el Menorca va vèncer el líder invicte fins aleshores, sinó perquè tot allí era una festa, una gran festa que aplegava gent de tota l’illa i de totes les tendències.

Cinc mil tres-centes persones són una immensa multitud: el 6,63 per cent d’habitants de l’illa. Ni més ni menys. I això em sembla tan increïble com que un equip de Maó jugui a la lliga de les estrelles.

Només dues coses em van desagradar: que en un pavelló on tots els rètols i les indicacions estan escrits en llengua catalana, la pròpia de Menorca, des de la megafonia s’utilitzés exclusivament el castellà. Si la llengua de Menorca és el català i, a més, estadísticament, se sap que més del 90 per cent d’illencs l’entenen, ¿a sant de què utilitzar una llengua que no és la nostra?

La segona cosa –tot i que estrictament minòritaria- que em va doldre fou la presència d’un grupet de joves rere una pancarta que, emparada per la bandera espanyola, proclamava una “Menorca anticulé”. Aquests mateixos joves brandaven també contínuament una altra pancarta que deia “Baleares is not Catalonia” i –no podia ser d’altra manera- la inevitable “Mahó-Mahón”. Un d’aquests tres o quatre joves, vestia una camiseta amb l’escut d’Espanya preconstitucional –el de la dictadura, per entendre’ns- i continuament dirigia gestos procaços contra els jugadors de l’equip català. Tot en gros no-res, perquè ningú no li feia cap cas, però l’acció desentonava. És clar que, com a mínim, ens ha servit per a veure qui hi ha darrera la trista campanya del Mahó-Mahón. Els “plus ultra”, evidentment.