L’incert futur d’Ucraïna

by

Estimat director: A principis dels anys noranta, després d’un viatge a Rússia, vaig entrar a Ucraïna i em vaig estar uns dies a Kíev, la seva capital. Recordo que em vaig topar de sobte amb els mateixos problemes burocràtics de l’antiga “mare pàtria”, derivats tots de l’escola comunista, entre els quals hi havia el de pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera, un preu que aleshores significava la meitat del sou mensual d’un jubilat rus. Superats els tràmits, el contacte amb Kíev em va sobtar. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presentava un aspecte atractiu i agradable. De fet, la ciutat que jo vaig conèixer era una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin la va dinamitar íntegrament abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany. En aquell viatge vaig visitar els monuments més importants de Kíev, com l’arc commemoratiu del tres-cents aniversari de la “unió perpètua” de l’Ucraïna amb Rússia; el teatre de l’òpera, on vaig poder assistir a la representació de “La Dueña”, una per mi desconeguda òpera de Prokofiev; l’església de Santa Sofia, aleshores sense culte; alguns museus, entre el qual vull destacar el d’objectes preciosos, que guarda les joies de l’església ortodoxa confiscades per l’estat i un tresor escita francament excepcional; i també recordo una navegació pel Dnieper, un dels grans rius europeus, amb les voreres plenes de boscos i també de cúpules daurades de vells monestirs. Va ser recolzat a la borda d’aquell vaixell quan, a l’horabiaxa, s’il·luminà de sobte un monument faraònic: l’erigit en honor de la Mare Pàtria, que féu aixecar Brefnev amb la condició que fos més alt que la torre més alta de l’església més gran de Kíev, i que costà, ell tot sol, com una línia de metro, de les tres que té la ciutat. No cal que et digui, amic director, que aquest monument i l’arc commemoratiu del tres-cents aniversari de la unió perpètua amb Rússia esdevenien símbols d’un patètic sarcasme.

Tretze o catorze anys després de la meva visita, celebrades aquelles eleccions amanyades de 2004 que donaren el poder al líder pro-rus Viktor Ianoukovitch, tot el món occidental va admirar-se amb la revolució pacífica que dugué a terme el poble de Kíev en defensa del candidat perdedor, Viktor Iouchtchenko. Dies i més dies a la intempèrie, sota un cel de color de plom que deixava caure les volves de neu sobre els seus caps, els ucraïnesos, embolcallats amb bufandes de color taronja, aconseguiren sense disparar un sol tret la dimissió del responsable del frau i l’entronització en el poder del seu líder, un home que acabava de superar un tèrbol intent d’enverinament, sembla que imputable al candidat pro-rus.

Només ha passat un any des d’aquelles jornades heroiques i esplèndides per a la democràcia quan avui, Kíev festeja aquest aniversari amb un regust especialment amarg: l’economia ucraïnesa amb prou feines es va redreçant, els hereus del moviment revolucionari sembla que s’esqueixin, tenim la impressió que Occident es desinteressa cada dia més de la causa ucraïnesa i que Rússia, sempre a l’aguait, espera el moment d’actuar.

De fet, després del trencament entre el qui fou heroi de la revolució taronja, Viktor Iouchtchenko i la seva antiga primera ministra, Ioulia Timochenko, la premsa tem que, en la pròxima cita electoral per a elegir un nou parlament, prevista per al mes de març de 2006, la lluita entre aquests dos antics aliats faciliti el retorn dels homes que formaven part de l’antic aparell prosoviètic.

D’una banda, el president Iouchtchenko sembla que hagi perdut l’entusiasme per una entrada ràpida del seu país a la Unió Europea i a l’Aliança Atlàntica i que hagi optat per una mena de pragmatisme poc il·lusionant, al qual ajuda també la por i la lentitud amb què Europa enfronta l’ampliació de la Unió Europea. Diguem en aquest sentit que, front a les declaracions de Donald Rumsfeld demanant la integració d’Ucraïna a l’OTAN, Kíev es mostra cada cop més circumspecte. Com si allí ningú no volgués crispar Moscou.

De l’altra, sabem que Ioulia Tomochenko, una vertadera heroïna de la revolució taronja, enemistada però amb el president Iouchtchenko, acaba de visitar el Kremlin i ha assegurat a Poutin que, si d’ella depèn, Ucraïna mai no s’integrarà a l’OTAN. Així mateix no hem d’oblidar que sobre aquesta dita “princesa del gas”, hi pesen diferents actuacions de la justícia, que l’acusa de “contraban de gas rus”, de “falsificació de documents” i de “frau fiscal”.

L’enfrontament, doncs, està servit i, ara per ara, no en podem predir les conseqüències. Però el problema d’Ucraïna no afecta només a la possible integració europea o atlàntica d’aquest estat, sinó –i principalment- a la caiguda que ha experimentat el seu creixement econòmic. Segons explicava el diari berlinès Die Welt, d’un any ençà, l’economia ucraïnesa ha caigut en picat del 12 al 3 per cent. I la realitat és que els inversors occidentals semblen mostrar molt poc interès a penetrar en el magma d’una economia gris i incerta, mentre que els magnats de la indústria russa no esperen altra cosa que poder penetrar-hi i fer-se amb les regnes del mercat.

Molt crític amb l’actual president Iouchtchenko, el diari berlinès l’acusava d’haver aprofitat la seva posició per afavorir els interessos propis i d’haver desencadenat una lluita de poder amb les oligarquies de l’era Koutcha sense introduir cap reforma seriosa en el camp de l’economia ni tampoc en el de la justícia. “Sota la seva direcció –escriu Alexander Rahr a Die Welt– no hi ha hagut cap mena de liberalització de l’economia. Ben al contrari, els regals populistes consentits a la població i els mètodes dubtosos de control de l’economia no han fet sinó allunyar el país de la idea d’economia de mercat. En els mesos que han seguit a la revolució, Iouchtchenko ha passat més temps a l’estranger que a Ucraïna, ocupat a denfensar la integració del seu país a l’OTAN i a la UE, o bé a preparar plans per a la democratització de l’espai prosoviètic amb el president georgià Mikhaïl Saakachvili. Així –conclou Rahr- es fa difícil establir una tasca sòlida de govern.”

Val a dir també que, en termes de carisma popular, Ioulia Timochenko sembla que li vagi molt per davant, i no hi ha dubte que aquesta dona bella i ambiciosa intentarà aconseguir un lloc preeminent en les properes legislatives de març de 2006, i més si tenim en compte que el proper dia 1 de gener, Ucraïna passarà de ser una república presidencial a ser una república parlamentària.

I a tot això hem d’afegir que el gran derrotat per Iouchtchenko, l’excap d’estat Viktor Ianoukovitch, prepara el retorn a la política reclòs en el seu feu de Donetsk, des d’on acaba de fundar el seu propi partit, el Partit de les regions. Símbol de la corrupció i dels mètodes de l’antic règim soviètic, Ianoukovitch ha pogut sostreure’s per ara a l’acció de la justícia, mentre la investigació sobre l’enverinament del seu rival (l’actual president Iouchtchenko) sembla que cada cop estigui més lluny d’aclarir-se.

Fins i tot hi ha qui parla d’un possible acord entre aquests dos grans enemics (entre Iouchtchenko i Ianoukovitch) contra Iulia Timochenko, que aspira, però, a tenir la clau del futur govern del país.


%d bloggers like this: