Josep Maria Quintana

El meu editor (Edicions Proa, del grup “Gran Enciclopèdia Catalana”, Barcelona) em fa saber que avui espera que li arribin de la impremta els exemplars de la meva propera novel·la, “Els Nikolaidis” que serà distribuïda a totes les llibreries el proper dilluns dia 16 de gener. Si ahir augurava que l’any nou ens reportaria segurament alguna mena de joia, doncs he de reconèixer que aquesta potser serà la primera que experimentaré.

I val la pena, perquè els escriptors som persones que passem moltes hores en plena solitud, emmirallats en la nostra consciència pensant o crítica. De fet, la biblioteca o l’estudi on ens recloem per a pensar i fornir el sempre complex i extens bagatge que ha de constituir, no sols l’argument, sinó també la forma del nostre proper llibre, és una mena de lloc sagrat que tots els qui conviuen amb tu respecten. Un llibre, ja sigui novel·la o assaig el gènere al qual pertany, és un producte llarg i difícil de fer. És sovint un projecte que dura anys, durant els quals –com gairebé tots els projectes de l’esperit- passa per hores d’eufòria i de pessimisme. Hi ha moments fecunds on et sembla que les paraules ragin com l’aigua, i d’altres on creus que la sequera s’ha instal·lat en el fons mateix de la teva intel·ligència i penses que mai no la podràs superar.

D’altra banda, per molt traçat que tinguis l’esquema del llibre que escrius, aquest és sempre una aventura que no saps exactament on ha de conduir-te. De fet, l’esquema es transforma, s’escurça, s’allarga, es difumina, es comprimeix. Es modifica, en definitiva, a mesura que vius l’experiència diària de fer-lo avançar

Potser aquesta novel·la és una de les que jo he escrit que menys canvis han experimentat en allò que fa al projecte que prèviament m’havia fet. Però aquest projecte era senzillament una idea, i ha estat el frec diari de la ploma amb el paper (encara que això del “frec de la ploma amb el paper” avui esdevingui una metàfora) allò que ha construït el món que la novel·la enclou. Que sigui ficció no hi treu res, perquè tota novel·la és un univers per ella mateixa, on la gent que hi surt estima, odia, gaudeix i experimenta dolor i sofriment. En definitiva, és un món fictici amb tota l’aparença de ser un món real que podries trobar-te creuant el carrer o donant la volta a la cantonada.

Val a dir que hi he posat força il·lusió en la història d’aquesta família, els Nikolaidis, que arriba a l’illa de Menorca des de Cefalònia (Grècia) un dia de maig de mil set-cents quaranta i tants…, que s’hi instal·la, s’hi arrela, lluita per a fer-se un lloc i, tot i els entrebancs que ha de vèncer, vaja si l’aconsegueix! I tanmateix…

Bé, no és ara el moment de parlar d’aquesta història particular que transcorre dins la Història al llarg de més de seixanta anys, uns anys durant els quals els menorquins no calia que sortissin de l’illa per a sentir-se part de la Història del món, perquè durant totes aquelles dècades tinc la impressió que era la mateixa Història del món que els visitava. Però deixem-ho aquí per avui. Temps hi haurà de tornar-hi quan surti el llibre.

Avui hem tancat un any i n’iniciem un altre. Res de més natural i poc transcendent. I tanmateix aquest canvi de número el vivim cada dotze mesos amb una aire de reforma que sembla real. Ens desitgem bon any nou els uns als altres; ens donem els millors auguris i després, un cop l’escuma del cava s’ha esvaït, tornem a la història de sempre, a la monotonia dels dies i les hores.

Jo no sé què ens oferirà l’any. Ben segur que hi haurà coses bones i dolentes, coses que ens satisfaran i d’altres que contemplarem amb desgrat. Nihil novum sub sole. I tanmateix és meravellós seguir vivint, fent d’aquests dies i hores que, convencionalment, denominem el temps, el medi on se’ns és dat desplegar allò de més preciós que posseïm: la vida, en torn de la qual confegim tota la nostra experiència, tota la nostra realitat com a éssers vivents.

Potser és el pes dels anys allò que em fa valorar cada dia més la realitat de viure. Durant la joventut és com si tot se’m donés fet. Ara, cada matí, quan obro la finestra i puc contemplar el bell espectacle de l’univers, sé que no tinc altre remei que haver de carregar amb un cos que abans no em notava i que s’ha convertit amb un aliat força queixós. I tanmateix l’estimo, el cos, perquè és només a través seu que puc experimentar la joia de viure, la il·lusió de continuar, les ganes de fer. La voluntat de ser, en definitiva.

Des de sempre, els notaris i registradors, si en l’exercici del nostre càrrec tenim coneixement o sospita que s’està cometent un delicte, hem de notificar-ho al ministeri fiscal. Això és lògic perquè aquests funcionaris formem part de l’entramat estatal amb què es garanteix la seguretat jurídica.

Ara, el Ministeri de Justícia, i atès que la documentació dels actes de compravenda i que la documentació d’aquests contractes que poden tenir caràcter delictiu es fa a les notaries sota l’aparença de legalitat, i sabent la dificultat amb què es troben els notaris per a detectar el rerafons d’un acte que, en aparença, és completament lícit, ha creat una nova eina per a lluitar contra el blanqueig de diners: L’Òrgan Centralitzat de Prevenció, que estar format per personal especialista i assessorarà els notaris perquè aquesta lluita contra el blanqueig de capitals sigui efectiva.

Qualsevol iniciativa que col·labori a la lluita contra el crim organitzat ha de ser benvinguda, tot i que no estic segur que aquesta mesura tingui els efectes beneficiosos que se li suposen. Jo penso que és més aviat en el control bancari allí on es pot ser més eficaç. És clar, però, que la gravetat de la situació no permet posar cap mena de pega a les mesures que es prenguin per a posar fi a un tràfec il·legal que, per ell mateix, constitueix una gran injustícia. D’ací que beneïdes siguin totes les actuacions que vagin en el sentit que pretén el ministeri.

He llegit avui el darrer article de Joan F. López sobre “Sa Trinitat” i m’ha fet molt feliç de tornar sobre temes lingüístics. Els de sempre. Vull dir els que, per molts estudis que es publiquin sobre la matèria, els governs continuen tractant malament.

Això m’ha fet pensar en dues definicions d’Ernest Lluch que, amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, publicà Josep Maria Sòria:

Bilingüisme: “Hi ha algunes coses òbvies. A Catalunya (nosaltres podríem dir també a les Illes Balears) hi ha dues llengües oficials, cosa que hem de respectar escrupolosament. La segona és que cal tenir en compte el matís que una d’aquestes dues llengües és la pròpia de Catalunya (i de les Illes Balears). La tercera i última és que Catalunya (i també les Illes Balears) és un país solament bilingüe per als qui coneixen el català, ja que tots ells coneixen també la llengua castellana.” Efectivament. Bilingües nosaltres, no pas ells!

Català-Valencià (podríem dir també Balear): Entrarem en aquesta qüestió amb l’ajut d’una frase aguda de George Bernard Shaw –va dir Ernest Lluch-: ‘Els anglesos ens diferenciem dels nord-americans en el fet que parlem la mateixa llengua’”. De tota manera cal ésser una mica subtil per entendre-ho. Evidentment!

Amb una decisió d’exquisida neutralitat, el president del Congrés dels Diputats no ha accedit a la pròrroga del termini per a presentar esmenes al projecte d’Estatut de Catalunya. I dic exquisida, no perquè jo cregui que aquesta ha estat una bona decisió, sinó perquè ha estat una decisió neutral un cop el PP es negava a donar la pròrroga.

Però el més destacable del que ahir va ocórrer en relació a l’Estatut és el gir de 180 graus que ha dat el PP, sembla que a instància del seu home fort a Barcelona, Josep Piqué: Rajoy ha decidit presentar esmenes i participarà, doncs, en el debat. És cert que les esmenes presentades pels populars són tan radicals que, d’aprovar-se, amb prou feines modificarien l’estatut vigent, però és igual. Hi intervindran i això penso que és bo per a tothom, i sobretot per al PP, ja que no és saludable que un partit de les dimensions del popular estigui sempre aïllat i a la contra.

De tota manera, això no amaga el desencert de la posició catastrofista de Rajoy a la sessió parlamentària on es debatia l’admissió a tràmit del text provinent de Catalunya. El líder popular va dir aleshores ben clar que no participaria en el debat d’un text que no pretenia sinó modificar subreptíciament la Constitució, que “rompe la unidad de mercado”, “es antiliberal”, “es un disparate”, i “no tiene remedio”. I Rajoy (cal no perdre la memòria) es negava tan sols a discutir-lo perquè –com deia fent un símil- “no se puede hacer la permanente a un puerco espín”.

Dons bé, com a mínim haurà accedit a pentinar-lo, “el puerco espín”, i participarà en el debat. En un debat que serà difícil i del qual no podem a hores d’ara assegurar-ne l’èxit. Que això és una altra qüestió. Però el text es debatrà, i es debatrà en el Parlament espanyol, que, en el nostre sistema, és el lloc on radica la sobirania nacional. Sostreure aquesta possibilitat al Parlament al·legant que el projecte era una reforma encoberta de la Constitució era una fal·làcia i, sobretot, una irresponsabilitat.

El passat 24 de desembre, Renaud Machart publicava a Le Monde un excel·lent article sobre una matèria que, com alguns dels meus lectors saben (encara que en aquest bloc de notes no n’acostumo a parlar), m’apassiona: em refereixo a l’òpera.

L’article venia arran de la publicació d’un llibre, “La Malscène” (La Mala escena) (Fayard, 2005), del que n’és autor un novel·lista i musicòleg força conegut a França: Philippe Beaussant. Machart en destaca una frase cridanera: “Ens fan malbé el teatre, ens fan malbé l’òpera. La posada en escena ha esdevingut totalitària i l’escenògraf un dictador (…) Sovint xiulem els malfactors que pul·lulen a l’escenari a cop de milions d’euros. ¿Ens arribaran a comprendre? No n’estic segur. Aleshores cal que els escridassem encara més fort. El públic sempre té raó.”

És evident que el debat està servit. Beaussant parla, sense nomenar-les, de dues mise en scène d’Aix-en-Provence del passat estiu que foren molt contestades pel públic: la de Cosi fan tutte, de Mozart, que duia la signatura de Patrice Chéreau, i la de L’incoronazione di Popea, de Monteverdi, signada per Klaus Michael Grüber.

Machart, si bé comparteix una crítica genèrica a certes posades en escena extravagants (“és difícil –diu- acceptar unes joves pelant patates en un primer pla mentre s’explica la terrible història de Medea i de Jason, el sofriment i la mort”), ens alerta, però, davant la crítica sistemàtica a les innovacions i ens recomana de no caure en una contestació anecdòtica basada en plantejaments arquetípics.

Val a dir que la seva recomanació em sembla sensata. De tota manera, i sigui com vulgui, tot i la importància que cal donar a l’escenografia (que en té), l’argument que em sembla definitiu per a criticar una òpera és el musical, perquè a l’òpera hi ha una regla immutable: la pitjor de les escenografies s’oblida quan el cant és bo, però la més subtil mise en scène mai no salvarà una òpera que fracassi en la qüestió que afecta a la música i al cant.

D’ençà la publicació dels resultats parcials de l’escrutini parlamentari a l’Iraq, George Bush s’ha donat pressa a proclamar victòria i a reiterar “el compromís dels Estats Units de conduir el poble iraquià vers la democràcia i a ajudar-lo a vèncer els terroristes i els seguidors de Saddam Hussein”. Però la realitat és força més complicada perquè les eleccions que s’han dut a terme en aquell país mostren un panorama força diferent de la que sembla percebre el president nord-americà: la d’una nació dividida i minada per l’integrisme on els fonamentalistes religiosos s’han recuperat i on la laïcitat perd força. Això fins al punt que Ismaël Zayer, redactor en cap del diari iraquià Sabah al-Jadid, ha afirmat que potser “haurien de donar als americans el premi Nobel de la guerra. Per la seva estupidesa!”.

Davant la protesta contra l’escrutini oficial, el president iraquià, Jalai Talabani, ha hagut d’acudir a l’ayatollah Ali Sistani perquè demani tranquil·litat al país. Aquest ha fet una crida a la unitat del poble i ha demanat que les llistes guanyadores actuessin amb seny i sense recórrer a la violència.

La pregunta, però, és si la intervenció d’aquest prestigiós clergue serà suficient per a redreçar les coses en aquest polvorí en què s’ha convertit l’Iraq després del derrocament pels nord-americans de Saddam Hussein.

En Pere m’envia un correu i em diu:

Aquests dies he conegut unes al·lotes que m’han deixat parat. Les tres britàniques. Les tres estudiants. Una d’antropologia, l’altre de bioquímica i la tercera no ho sé.

En una conversa una diu “m’agradaria anar a Dublin”. L’altra contesta, “Jo no perquè no vull que em posin una bomba” (òbviament confon Dublin i Belfast.). La tercera diu, “mmmm però els problemes són al nord, no? Però, pertany Irlanda del nord al Regne Unit?”, les altres es miren, fan un silenci i una diu “si, no?” Ràpidament hi ha un canvi de tema.

Avui he conegut un francès, company de pis de n’Agus i en Joan. Em diu, “parles francès molt bé”. Jo contesto “gràcies”. Diu “quan de temps fa que ets a França?”, contesto, “quasi un any i mig. Però abans vaig ser mig any a Suïssa”. Diu, “aaah, així és normal que parlis bé. Però a Suïssa es parla francès?”. Dic “Sí, a la Suisse Romande”, contesta “Ah”. Dic “A Ginebra i a Lausana es parla francès”. Em diu “aaaahhh és que l’altre dia, en una festa, dos suïssos em parlaven francès molt bé i no entenia perquè”…

Ara la vida se’m va obrint, ja no estic rodejat tot el dia de gent que comparteix els meus interessos. Imagino que hauré d’aprendre que el que és fonamental per a mi, potser no ho és per als altres. Perquè vull creure que tota aquesta gent és competent.

I estem parlant d’universitaris europeus!!!

No sé què heu sentit vosaltres en llegir la dolorosa i amarga notícia d’aquests tres joves de Barcelona acusats de cremar viva una indigent en el local d’un caixer automàtic. “Se nos fue la mano” és el que, entre plors (si més no sembla que han acabat veient el desastre que han fet), han dit al jutge per justificar-se. Els tres joves tenien entre 16 i 18 anys, i tret d’un, que era fill d’una família trencada, els altres formaven part del que solem denominar “una família normal”, tot i que, sota d’aquest eufemisme, s’hi amaga un currículum escolar irregular, una certa peresa intel·lectual i una desmesurada ambició per triomfar a la vida.

Tinc la impressió que cap d’aquests comportaments es pot explicar sense una deixadesa familiar i una manca d’aquesta responsabilitat que exigim als educadors i a l’escola, però del qual abdiquem massa sovint els pares.

L’educació dels fills i la seva introducció en el món de les idees (entre el qual, per als creients, hi ha la introducció a la fe) no és feina –o no ho és en un sentit bàsic- dels educadors. Ho és dels pares, en primer lloc. Però això implica un esforç constant i també un exemple, cosa que no sovint estem disposats a fer o a dar.

D’altra banda, el que també resulta dramàtic és que ningú encara no hagi reclamat el cos de la indigent assassinada. I és que sota els llums i els enramats vistosos de Nadal, sota la despesa folla en la qual ens engresquem aquests dies, la soledat, el dolor i la pobresa continuen fent estralls entre nosaltres.

Avui vespre és la nit de Nadal i aquesta notícia amarga em fer, però no puc deixar de felicitar-vos, i de desitjar que tingueu una nit de joia i de pau.