Josep Maria Quintana

No hi ha dia en què, en un lloc o altre de qualsevol diari, en un moment o altre d’un programa de ràdio, algú parli del procés de pau. En general, la gent és pessimista, entre altres coses perquè té memòria històrica i sap que ningú no ho ha aconseguit encara, tot i que tots els presidents de govern (un rere l’altre) ho han intentat.

Més enllà de la gent normal, que voldria la pau però tem que aconseguir-la no serà fàcil, hi ha els qui hi especulen, i analitzen com repercutirà l’èxit o el fracàs del procés en el futur dels seus propis projectes polítics. Sembla, però, que la negociació (aquest pecat segons els uns, o aquest esforç ímprobe, segons els altres) no tingui un valor en sí, i que l’èxit o el fracàs no hagi de tenir altres conseqüències que les que afectaran als dos partits que més protagonisme han mantingut en el procés: el PP i el PSOE, respectivament. Tanmateix, l’èxit o el fracàs de la negociació tindrà conseqüències per se, objectives, transcendentals.

Si s’aconsegueix la pau definitiva al País Basc, no és el PSOE qui guanya, som tots, és Espanya. Si es trenca la “treva”, el dit “alto el foc permanent”, el resultat primer i principal és el que destaca Fernando Ónega, encara que ningú no en parli:

“Alguien morirá. Alguien saltará destrozado por los aires por la explosión de un coche bomba. Alguien sentirá en su nuca el frío de una pistola. Alguien sentirá el fuego de una bala en su pecho. No sabemos su nombre, ni la ciudad o el pueblo donde se cometerá el crimen. Sólo sabemos que ocurrirá si el alto el fuego se rompe. Sólo podemos adivinar una historia que ya hemos vivido un millar de veces: el sonido de la muerte, el llanto de una familia rota, el inmenso dolor que nos domina, la indignación visible en el entierro. Y sólo tendremos hueco en el alma para un temor y una incertidumbre: no saber qué lista de víctimas estará inaugurando ese cadáver.”

Això és el que succeirà. Qualsevol altra cosa és secundària.

Rodríguez Zapatero no amaga que la solució per la qual s’ha optat a Catalunya no és la seva preferida. Ell creu que, tant a l’Estat com a les Comunitats autònomes, ha de governar l’opció més votada i, en aquest cas, a Catalunya aquesta opció era CiU.

De fet, ara recordo molt bé que, abans de les eleccions del 14 de març de 2004 (fins i tot quan la majoria creia que guanyaria el PP), el líder socialista va dir que no acceptaria governar si no treia un vot més que Rajoy. En realitat, doncs, la posició actual és coherent amb la d’aleshores, i ningú no s’ha d’estranyar que la mantingui.

Una cosa ben diferent és que hagi acceptat la decisió presa pel PSC de governar amb ERC i IC-V. Com a mínim, s’haurà de reconèixer que el partit dels socialistes és autònom i no actua al dictat de Madrid. La contrapartida és que Rodríguez Zapatero no té per què sentir-se solidari amb la política dels socialistes catalans, si aquesta perjudica l’opció de govern a l’Estat.

En aquest sentit, doncs, Montilla haurà de resoldre els problemes que sorgeixin per ell mateix. No podrà cercar àrnica a la Moncloa. De tota manera, com que no hi ha teoria sense excepció, se li podria demanar a Rodríguez Zapatero per què no la va esgrimir quan Pérez Touriño i tots els altres impediren al PP de governar Galícia.

L’article que Eduardo Zaplana va publicar a El Mundo criticant Piqué i Arenas va ser la gota que fa vessar el got de Rajoy, el qual sembla que ara s’hagi adonat que la presència d’aquest mediocre i cínic personatge no li convé. Però no ha estat només això. Rajoy, que d’ençà les eleccions de 2004, es va recolzar en el sector dur i més aznarià del PP, ha vist com, durant la campanya catalana, els mitjans de comunicació espanyols més conservadors en qui tenia la vista posada, van girar l’esquena a Piqué per tal de donar suport a la candidatura de “Ciutadans”.

En efecte, el “Candidats en pilotes” (com algú ha decidit anomenar-los per mor d’haver aparegut el seu líder amb el vestit d’Adam) han tingut el suport incondicional d’El Mundo i de la COPE de Jiménez Losantos que, obnubilats pel seu radicalisme anticatalà consideren Piquè com un quasi nacionalista. És per això que ara Rajoy sembla que vulgui canviar d’amics i, tot intentant amollar llastra, es gira cap als barons del PP.

Jo era dels qui pensàvem que entre Aznar i Rajoy hi havia una gran diferència, però aquests dos anys m’han fet canviar d’opinió, perquè el líder popular, enlloc de voler ser ell mateix, semblava que volgués seguir per la línia marcada pel seu antecessor. Tanmateix això no conduïa sinó al suïcidi. Però tornar canviar d’imatge no és fàcil, i menys encara si continua en el seu discurs furibund i gens conciliador. Espanya no necessita una dreta losantiana, necessita una dreta capaç de saber interpretar mínimament la complexa i plural realitat del nostre país.

Quan Otegi demana al govern d’Espanya que paralitzi les accions judicials contra els membres de la kale-borroka, sembla que desconegui que, en un sistema democràtic, la separació de poders dóna plena autonomia als jutges, tot fent impossible una acció governamental en aquest camp. Això –actuar sobre els jutges- només pot fer-se en una dictadura, on el dictador fa i desfà com vol en tots els poders de l’estat.

Una altra cosa és el que ha fet ara el Govern basc, que ha demanat “empar” al Tribunal Constitucional contra l’acció del Tribunal Superior de Justícia del País Basc contra el lehendakari Ibarretxe. Què en sortirà d’aquesta acció no ho sé, però com a mínim es guarden les formes.

De tota manera, encara que molta gent (els socialistes inclosos) cregueren que la dita “llei de partits” (que deixava fora de joc Batasuna), era un bon camí per a eradicar la violència, jo sempre he pensat que aquest no era un procediment adequat. Amb aquesta llei a la mà, ni tan sols pot el lehendakari parlar amb membres de Batasuna sense cometre un delicte (de fet, aquesta és la causa del seu processament), i sense parlar amb Batasuna mai no arribarem al final de la violència. ¿O és que haurem de parlar-hi a Suïssa per a evitar així de cometre una il·legalitat?

Jo estic amb la vicelehendakaritza quan afirma que l’encausament d’Ibarretxe per part del TSJPV “contravé la democràcia, afecta al conjunt del sistema polític i desestabilitza la realitat política i social d’Euskadi”. Però és possible que, amb la llei a la mà, el Tribunal no pugui fer altre cosa que el que està fent. D’ací que, en la meva opìnió, la “llei de partits” (contrariament al que predica el PP) sigui un fre que impedeix de trobar solucions al problema polític del país basc, tot i que no negaré que hagi contribuït a aïllar i a descapitalitzar l’entorn dels terroristes.

El sistema parlamentari implica que, un cop s’ha configurat el Parlament, el president elegit contempla la cambra i encarrega govern a qui li sembla que podrà formar-lo. El més corrent és que doni l’encàrrec al líder de la majoria o de la minoria majoritária i que, quan aquest declina la invitació perquè no s’ha vist capaç de formar govern, aleshores cerqui a algun altre líder de partit o coalició que creu que podrà fer-ho.

En el cas de Catalunya, el president que resulti elegit per a dirigir el parlament, o bé haurà de fer una comèdia o ja haurà d’encarregar de formar govern a Montilla directament, perquè, molts dies abans de constituir-se la nova cambra, aquest ja té com qui diu el govern al sac. Encara més: ja sabem qui ostentarà les principals carteres.

És bo això? No ho sé, com a mínim és diferent del que solia fer-se.

Però no volia parlar del sistema parlamentari, sinó d’unes declaracions de Joan Saura, el tercer en importància d’aquest govern d’entesa –que així es dirà el nou govern-, el qual estarà al front de la sempre conflictiva i important conselleria de l’interior. Vaja! Que Saura serà l’home del sac, un paper que penso que ha fet molt bé la consellera Tura aquests darrers temps. Però no us preocupeu, que Saura no serà exactament l’home del sac, i menys encara l’home de la porra, serà l’home de les bones maneres, del “pari’s, sisplau, senyor conductor…”, del “¿seria tan amable de no robar en aquesta joieria?” O coses per l’estil. I ho dic això perquè, com hem sabut, ha traslladat als quadres intermedis d’Iniciativa per Catalunya-Verds, que, en assumir aquesta important cartera, han de saber demostrar que garantir la seguretat no és sinònim de repressió policial. “Mostrarem –ha dit- que hi ha una manera alternativa de dirigir el departament”.

La tesi ecosocialista és que hi ha una forma progressista d’entendre la política de seguretat, que “permet donar la volta a la doctrina de la dreta que vincula seguretat a repressió policial”. Des d’Interior, doncs, Saura “garantirà la seguretat, la coordinació policial i tots els elements que depenguin de la seva gestió, però alhora té l’oportunitat d’introduir valors propis de l’esquerra”, assenyalen en IC-V. Un d’aquests valors serà la formació dels Mossos d´Esquadra en matèria de drets humans, als quals traslladarà la consigna d’”apostar pel diàleg i el pacte amb els moviments alternatius i amb els manifestants”.

He de confessar que aquest pacte amb els moviments alternatius i amb els manifestants no sé exactament com es menja, però segur que serà molt bonic de veure. No hi ha dubte que, amb els ecosocialistes al front d’Interior, la porra no farà mal i el futur de la policia catalana serà una cosa esplendorosa.

És evident que la victòria demòcrata al Congrés, i sembla que també al Senat, dels Estats Units s’ha de conceptuar com una bona notícia, sobretot pels qui hem criticat seriosament la política exterior de Bush, única de la qual en tenim un mínim de coneixement. No hem d’esperar que els demòcrates girin la truita de l’inrevés, perquè això no succeirà, però si que faran de contrapès a la Casa Blanca que, ja d’entrada, ha cessat Donald Rusmfeld, el totpoderós i, des del meu punt de vista, nefast Secretari de Defensa, tot substituint-lo per un home de consens, l’exdirector de la CIA, Robert Gates, alhora que Bush convidava immediatament a dinar amb ell Nancy Pelosi, la nova líder del Congrés, una política clarament enfrontada amb l’actual president dels Estats Units.

Si algú ha seguit mínimament el que pensen respecte de l’Iraq els demòcrates, sabrà que, tot i les diferències que es donen entre els uns i els altres, aquestes no són particularment grans, tret de casos concrets com, per exemple, el de Nancy Pelosi, que sempre es va mostrar en contra de la política seguida per Bush en aquest camp. I si concretem en la pregunta “què s’ha de fer a partir d’ara?”, veurem que els demòcrates no tenen una resposta clara –i menys encara unànime- respecte d’això. Per tant, que ningú no esperi respostes radicals (que tampoc no permetria el president, que té dret de vet), però sí que és lògic esperar un canvi de to –hauria de dir talant?- en la política que han de seguir els Estats Units en els propers dos anys, i aquest canvi de to possiblement se’ns farà més amable als qui ens hi hem mostrat especialment crítics.

Potser el canvi no agradarà al senyor Aznar (i tampoc al senyor Zaplana, que sembla que hagi desaparegut del mapa, tot seguint el seu líder ben amat), però a mi, això, m’importa un borrall.

L’expresident de Nicaragua, Arnoldo Alemán, un home corrupte com molts dels qui han governat Centroamèrica, per interessos propis va baixar del 45% al 35% el percentatges de vots que ha d’assolir un candidat per resultar elegit a la primera votació, això a més d’obtenir cinc punts percentuals per damunt del més proper dels altres candidats.

Aquest canvi ha fet que Daniel Ortega hagi estat elegit, després de quatre intents, nou president de Nicaragua, un país pobre entre els pobres i amb més desigualtats. És normal que la victòria d’un sandinista faci una certa por, però tinc la impressió que el problema a què s’haurà d’enfrontar en primer lloc Ortega és de saber esdevenir ell mateix i no transformar-se amb un ninot d’Hugo Chávez, el líder bolivarià de Veneçuela.

Tant aquest com George Bush han aixecat les seves veus per a liderar el procés electoral nicaragüenc. Ell donant suport al dretà Eduardo Montealegre, mentre que Chávez el donava a Ortega, com si l’un i l’altre fossin membres d’una sucursal

Segons publica La Vanguardia, Ortega tractarà de negociar amb la banca local “una reprogramación de la deuda interna a largo plazo para liberar recursos a favor de las actividades productivas del campo, la salud y la educación”. També admet que els grups econòmics “deben ayudar a sacar a Nicaragua de la pobreza, para asegurar su propia estabilidad”. Si això es produeix i les forces que segueixen Bush no boicotegen la política del president, potser Nicaraugua podrà iniciar una certa sortida de la crisi. Però Ortega s’equivocaria de posar-se en mans d’Hugo Chávez. No penso que sigui aquest el camí.

Com si d’una pel·lícula d’èxit es tractés, tindrem una segona part de l’existosa experiència política catalana. I no és que jo ho hagués vist malament, el 2003, perquè vaig creure que era una solució més interessant que construir un govern estrictament nacionalista. Tanmateix l’experiència viscuda no ens permet fer volar coloms ni, menys encara, fer petar una traca. Però els protagonistes sembla que s’hagin posat d’acord en menys d’una setmana, un temps rècord per aquesta mena d’afers.

Jo tinc la impressió que Carod ha cregut que aquesta era l’opció que li donava més possibilitats de manar (sempre dins els límits de poder que corresponen a una segona força), i és això el que l’ha empès vers una reedició del tripartit, a la qual s’ha aferrat immediatament Montilla, perquè era l’única que li permetia ser ell el primer de la fila.

Com veieu, tot coses molt elevades, molt ideològiques, molt de programa de partit. De tota manera, no seria estrany que aquesta experiència (tot i que el govern serà més dèbil) sortís millor que l’anterior. L’Estatut ja és al cove (amb permís del Tribunal Constitucional) i ara toca administrar el país, això després de repartir-se la tortada, que és sempre el més apetitós de l’acord polític de govern.

Dissabte passat, El País duia a la portada una gran fotografia presa sobre un pont de Donostia on hi havia, l’una al costat de l’altre, la filla d’un assassinat per l’IRA i l’home que havia posat la bomba que el va matar. Ambdós assistien junts a unes jornades de reconciliació en defensa de la pau. Entremig, doncs, hi havia hagut el perdó de l’ofesa a l’ofensor, una actitud difícil de prendre, jo ho comprenc, però indispensable per a refer una relació tan durament trencada, i també per a reconstruir la pau i la normalitat polítiques a Irlanda del Nord.

Això que vaig veure a la fotografia ho havia vist, primer, a casa. Al meu sogre, el doctor Mateu Seguí Mercadal, durant la guerra civil espanyola li van matar el pare, el sogre, un oncle i un cunyat, tots ells afusellats per ser membres de la Comunió Tradicionalista. La guerra, però, acabà i, instaurada la dictadura, s’inicià la repressió franquista que condemnà a mort centenars de persones compromeses amb el que els guanyadors qualificaren sempre de “revolució marxista”.

Per aquells dies –era a principis dels anys quaranta-, durant un procés per causa criminal, un jutge va citar Mateu Seguí, aleshores estudiant de darrer curs de medicina, perquè denunciés davant el Tribunal alguns dels responsables d’aquells assassinats. Ell, però, amb vint i pocs anys, va declarar que no reconeixia ningú, que la seva religió l’incitava a perdonar i que, per això mateix, ja havia perdonat els assassins del seu pare.

Avui, a Espanya, el que va fer el meu sogre i ha fet també la jove de la fotografia de El País a què he fet referència, no sembla que sigui possible. És cert que jo no sóc ningú per donar lliçons de perdó, perquè ningú no m’ha fet mal i, per tant, potser no sóc capaç d’entendre el grau de dolor que tenen els qui, tan injustament, han perdut un familiar per mor d’un fet de guerra, d’un “passeig” vora la carretera, o d’un acte terrorista. Per tant, he de dir que els respecto i, sobretot, que els comprenc.

Tanmateix, després d’escoltar el que diu cada dia el senyor Alcaraz i de llegir el que ha dit Mar Blanco a Maó, penso que l’actitud de perdó de la jove irlandesa de la fotografia de El País, i també la del meu sogre (que nosaltres vam conèixer després de la seva mort, a partir del testimoni del sumari que ens va fer arribar un historiador amic, fill d’un represaliat pels franquistes) foren molt més grans moralment que les que han adoptat les altres persones a què m’he referit. I crec també, que el perdó de la jove irlandesa, avui, i el del meu sogre, fa seixanta anys, han fet molt més per la pau que l’actitud que (i repeteixo que ho dic amb tot el respecte) han adoptat algunes de les associacions espanyoles de víctimes del terrorisme.