Josep Maria Quintana

Sembla que hi hagi acord entre tots els presidents de l’àrea conservadora de fer desaparèixer un dels impostos directes amb més tradició: el que recau sobre les successions. La primera en eliminar-lo fou la presidenta de Madrid, senyora Aguirre. A partir del mes de gener de 2007, també a les Balears desapareixerà (o gairebé) aquest impost. La meva sorpresa, però, radica en el titular de La Vanguardia de despús-ahir, on, tot referint-se al discurs de presa de possessió de Montilla, deia –i ho deia a quatre columnes com a gran notícia: “Montilla rebajará al mínimo el impuesto sobre sucesiones”. I afegia: “La decisión será la primera medida económica importante del nuevo govern.”

Jo sempre he cregut que aquest impost era bastant injust quan s’aplicava entre cònjuges i potser també de pares a fills (i només fins a una certa quantitat, a partir de la qual penso que sí hauria d’aplicar-se), però no entenc que l’Estat deixi perdre’l d’una manera gairebé total.

De tota manera, la cosa té trampa, perquè normalment els governs autonòmics primer han apujat l’impost d’actes jurídics documentats. A les Balears, del 0’5% hem passat a l’1%, amb la qual cosa s’han duplicat els ingressos per aquest impost indirecte que, avui dia, amb l’auge dels actes jurídics documentats (per exemple, les hipoteques) ha assolit una importància recaptatòria molt gran.

De tota manera si no és ja la dreta, sinó també l’esquerra del país la qui creu que aquest impost és sobrer, possiblement els polítics deuen tenir raó, encara que jo no els acabi d’entendre.

Potser que dir el que ara vaig a dir és avançar-me, i no sempre això dóna bon resultat, però pel que he llegit avui als diaris (ahir per al lector), tinc la impressió que finalment els bisbes espanyols publicaran la carta pastoral en favor de la “unitat d’Espanya”, que roda des de fa mesos sobre dels pupitres episcopals, una matèria –aquesta de la unitat- que, segons publica La Vanguardia, farà manifestacions com les següents:

– “La unidad política de España, recuperada penosamente después de las sucesivas invasiones por los pueblos del norte de África, venía a restablecer una antigua unidad añorada y deseada por los diferentes reinos y poblaciones de España”.

– “Ninguna de las regiones actualmente existentes , más o menos diferentes, hubiera sido posible tal como es ahora, sin esta antigua unidad espiritual y cultural de todos los pueblos de España”.

– “La Iglesia, desde el punto de vista moral, reconoce la legitimidad teórica de las diferentes posturas políticas, también la de los partidos nacionalistas no partidarios de la violencia y verdaderamente democráticos”.

El més curiós és, però, que si la cosa no canvia en el darrer moment, l’acord de publicar aquesta carta pastoral es farà a costa de la desunió dels bisbes. Potser que la unitat d’Espanya deixi d’estar en perill gràcies a la tenacitat d’alguns prelats, i amb això els senyors Rouco i Cañizares podran dormir tranquils, però potser la veu d’aquests deixarà de ser unívoca, i amb això hi guanyarem tots perquè els aproximarà una mica a la realitat del país (i també a la de l’Església).

Què deu tenir aquest concepte polític que els és tan estimat als bisbes? Però no cregueu que és nou això, no. José Antonio Marina, en un llibre força interessant que es diu “Por qué soy cristiano” (Anagrama, Barcelona 2005) en explica el següent:

“Han pasado muchos años y aún recuerdo que decidí presentarme a un concurso sobre el tema: ‘La unidad de España durante la monarquía visigoda’. No alcanzo a comprender lo que me atrajo de este asunto, porque nunca me ha interesado nada ni la unidad de España ni la monarquía visigoda, pero lo cierto es que comencé a estudiar lo que tenia a mano sobre tan lejanísimo asunto, y leí un libro sobre San Isidoro de Sevilla, escrito por fray Justo Pérez de Urbel. En el capítulo dedicado a historiar el enfrentamiento religioso entre Hermenegildo –católico- y su padre Leovigildo –arriano- encontré un texto que decía, poco más o menos: ‘Reconociendo la santidad de Hermenegildo, San Isidoro recriminó su actitud, porque atentaba contra la unidad del reino.’ Aquellas líneas me produjeron la misma excitación que al buscador de oro descubrir una pepita, una emoción que no he olvidado todavía a pesar del paso de los años, y que no tenía tanto que ver con el valor del hallazgo como con la acción de hallar. ¡Un santo tan prestigioso como Isidoro de Sevilla consideraba que la unidad del reino era más importante que la defensa de la verdadera fe! Nunca me repuse de esa emoción.” (págs. 27-28).

———

P.S. Pels qui no sàpiguen qui era fray Justo Pérez de Urbel diré que fou un clergue lligat directament amb el franquisme. Catedràtic d’Història d’Espanya Medieval, va ser el primer abat de la basílica del “Valle de los Caídos”. Va publicar molts llibres d’història i també (les males llengües diuen que tenia “negres” que escrivien per ell) vint biografies de màrtirs de la Guerra civil espanyola.

En una de les obres de Graham Greene, “El factor humà”, llegim com els serveis secrets de l’Estat britànic fan desaparèixer un dels seus agents per error, l’han confús amb un delator, quan el delator era el seu company de despatx.

El que fereix la sensibilitat del lector no és, només, que una sèrie de senyors ben vestits, que es reuneixen en una casa dels afores de Londres envoltada de parcs i de jardins a l’anglesa, que juguen a golf i prenen whisky abans de sopar, decideixin fredament la mort del seu subordinat, sinó que aquesta la hi provoqui un d’ells, un doctor bon vivant i culte, que li va injectant el verí letal amb una insensibilitat absoluta.

No gaire diferent deu haver estat l’escena oculta que ha provocat l’enverinament de l’excoronel del KGB, Alexander Litvinenko, que, crític amb el règim del president Vladimir Putin, s’havia exiliat a Londres i sembla que, des d’allí, investigava l’assassinat de la periodista Politkovskaia.

La mare Rússia s’ha convertit novament (jo penso que mai no ho ha deixat de ser) en la serp que devora Laocoont i els seus fills per voler profanar el regal que algú ignot (en realitat els aqueus que havien simulat una retirada) feren a la divinitat. El cavall, però, era una trampa mortal per a Troia, i tots sabem què va succeir després. Però aquesta (la derrota de Troia) és la segona part de la història. La primera és la de la serp que devora el sacerdot d’Atenea, Laocoont, i tots els seus fills, simplement perquè pretenia dir la veritat.

El traç amb què escriu els discursos el senyor Acebes és tan gruixut, tan bast, tan exagerat, que sovint es desvirtua per ell mateix, però us asseguro que escoltar-lo pacientment, amb resignació cristiana, és un mètode impagable per a refer l’autoestima perduda.

Aquest matí seguia el seu que deia en tons apocalíptics sobre la inseguretat ciutadana, sobre aquest món de violència i de por on ens ha tocat viure. Més o menys deia el següent: “Es comença per a perdre la disciplina a les escoles, el respecte als mestres i superiors i aviat tenim els vidres romputs, els ocupes a les cases, la violència als carrers i la inseguretat ciutadana en tots els camps.”

Encara que estem davant un aiguabarreig ben original, potser té raó que s’ha perdut el respecte als mestres, que els al·lots d’avui tots són molt consentits pels pares i que la paraula disciplina s’ha tret del vocabulari corrent. Fins aquí, doncs, d’acord amb el senyor Acebes. I també que el fenomen “okupa” no és una matèria sense importància en el món de les nostres relacions socials. El que em demano, però, o més exactament el que demanaria al senyor Acebes és el següent: Aquest fenomen que ell critica –la indisciplina a les escoles, la manca de respecte als mestres, la violència als carrers, els atacs a la propietat privada-, és quelcom aliè a la responsabilitat dels pares i de les famílies? És quelcom que ens ve de nou? És un fenomen que es produeix a Espanya exclusivament des del 14 de març de 2004?

Molt em temo que els mals que descriu els senyor Acebes no sols no són atribuïbles en exclusiva al govern de Rodríguez Zapatero, sinó que ni tan sols poden atribuir-se als governs anteriors del senyor Aznar. El problema ve de més lluny, o potser de més a prop. Jo diria que una part important del problema ve de casa, de l’educació que hem rebut com a fills, de l’educació que donem com a pares.

El nobel José Saramago deia no fa gaire una cosa molt simple: “La escuela instruye, la família educa…” Això que sembla tan elemental, avui falla sovint i els pares demanem a l’escola que faci el que nosaltres hem deixat de fer: educar els fills, transmetre’ls la nostra fe, ajudar-los a aprendre a viure… D’ací que el món de tenebres que pinta Acebes no es degui només a l’acció dels governs. Penso que el problema és més profund, que ve de més enfora… o potser de més a prop.

Escolto per la ràdio que el bisbe de Granada crida a la desobediència civil en allò que fa a l’assignatura alternativa a la religió i em costa de creure el que sento. Però és cert i ho lamento. De fet m’espanta que alguns prelats no hagin entès encara la supremacia del poder civil en el marc d’una societat aconfessional com l’espanyola. I en una societat aconfessional el testimoni de la fe no pot sinó oferir-se com una experiència religiosa personal, com una invitació a creure, però mai com la imposició d’una veritat a la qual tothom s’hagi de sotmetre.

L’Església, com una gran part de les religions que hi ha hagut en el món, ha sucumbit fàcilment a dues temptacions: la ideologia de la veritat absoluta i la ideologia del poder al servei de la veritat absoluta. Tanmateix, la pròpia Església ha reconegut aquest error i, com escriu José Antonio Marina, ha comprovat les perverses conseqüències que aquest error comportava.

Confio que els ciutadans de Granada tindran una mica més de seny que el pastor que guia aquella comunitat de creients i no es plegaran a una invitació tan forassenyada.

Quan Acebes diu que “Rodríguez Zapatero es una máquina de crear inseguridad en todos los terrenos” és conscient del que diu? Pot parlar d’inseguretat el qui era ministre de l’interior quan a Espanya es produí el major atemptat de la seva història? Pot dir això el ministre que, tot i les evidències que es produïen a mesura que les hores passaven, aquell 11 de març de 2004, continuava creient que l’atemptat l’havia comès una organització diferent de la que el va cometre? És que, en aquestes circumstàncies –les d’un govern que ni tan sols havia detectat la presència d’uns terroristes de signe islàmic a Madrid- els espanyols estàvem més segurs que ara?

Els polítics pensen que a base de mentir, de cridar o de repetir eslògans, la realitat es conforma amb la ficció que ells creen, però no succeeix així, la veritat sempre és força més tossuda del que ells creuen i es va manifestant, de vegades lentament, però sempre de manera inexorable.

——

N.B. He rebut un comentari d’en Pere sobre el meu d’ahir que glossava la victòria de Ségolène Royal a les primàries del PSF. Diu el meu fill des de Tolouse:

Efectivament, Ségo ha guanyat.

1. Va coixa d’idees. La que em fa més por és “sobre Turquia penso el que pensen els Francesos”. Quin drama! Només el fet de pressuposar que hi ha una cosa que es diu “francesos” que té idees homogènies és terrorífic.

2. Les primàries han reforçat el partit, encara que aquí molts no ho veuen així.

Ségolène Royal ha guanyat les primàries dels socialistes francesos per una majoria aclaparant i serà la candidata d’aquest partit a la presidència de la República. Ségolène Royal ha sintonitzat amb els electors probablement perquè ha parlat un llenguatge entenedor i proper al de la gent, encara que ningú no gosa afirmar que sigui una dona amb un bagatge ideològic sòlid. Quan algú li demanava què era allò que la feia tan popular, la senyora Royal solia dir: “Jo penso el que pensa la gent”, resposta que si un l’escorcolla a fons no vol dir res, perquè… què és allò que pensa la gent? Seguint el joc hauríem de dir que la gent pensa el que pensa Ségolène Royal.

Sigui com vulgui, la realitat és que la senyora Royal ha retornat la il·lusió perduda a la família socialista francesa. I que la dreta no es confiï perquè ningú no diu que aquesta mateixa simplicitat, aquesta manera de connectar amb la gent de base socialista, no pugui també traslladar-se a l’electorat francès en general, aquest electorat que vés a saber si no cerca un candidat més proper, menys encastat políticament, en definitiva més elemental i comprensible.

D’altra banda, el sistema de primàries ha significat un gran èxit per al partit dels socialistes, perquè l’ha situat en el primer rang de la vida política del país durant els darrers mesos. D’altra banda, aquestes primàries han estat reals, autèntiques, sense engany. Res no tenien en comú amb aquell assaig del PSOE que, contràriament al que pensava i volia la direcció, va elegir Borrell. Aleshores tot l’esquema dels socialistes espanyols va caure perquè, en el fons, el PSOE no cercava democratitzar l’elecció del candidat, cercava només de fer-ho veure, i l’elecció va anar de mal borràs. No sols va comportar la renúncia de Borrell a ser elegit candidat, sinó que va desconcertar fins a tal punt la direcció, que el PSOE i el seu secretari general, Joaquín Almúnia, es van veure abocats a una derrota tan dura com inapel·lable.

Vaig seguir per les notícies de la televisió les respostes d’Eduardo Madina a l’interrogatori que li feia el jutge en el procés seguit contra els etarres que havien atemptat contra la vida d’aquest jove, avui diputat del PSOE al Congrés.

Eduardo Madina va perdre una cama en fer explosió una bomba que havien posat dessota el cotxe. Només la sort va fer que salvés la vida, però quedà mutilat.

Les respostes i les explicacions de la víctima foren tan nítides que no podien sinó afectar l’espectador, com també havia d’afectar-lo l’enteresa d’aquest esportista que veié com es truncava una projecte de vida per la intransigència d’uns criminals que escoltaven amb absoluta indolència la declaració.

A través d’aquesta vam saber que, no sols es va estendre la fosca sobre la seva família, ans també que la seva mare, presa d’una depressió que no suportà, morí d’un atac de cor als 49 anys.

Tot això, dit sense cap mena d’afectació, constituïa un testimoni penso que excepcional, però no només les declaracions d’Eduardo Madina eren corprenedores, també ho era aquest cop l’absència de l’associació de víctimes del terrorisme, la que presideix el senyor Alcaraz, que aquest cop no va exercir l’acusació particular. Per què? Doncs segurament perquè Madina era dels qui havia dit que, “en mi nombre sí” el govern podia iniciar una negociació amb ETA.

Pel que sembla, les víctimes no són totes iguals per la gent del senyor Alcaraz. Unes –les que sintonitzen amb ell i amb el PP- deuen ser més víctimes que les altres.