Josep Maria Quintana

Si realment creiem en la democràcia com a sistema, no podem deixar de llegir la voluntat del poble veneçolà. Vint punts llargs de diferència ho diuen tot: Hugo Chávez, aquest particular president que ha fet del socialisme populista una eina amb la que pretén no sols governar el seu país, sinó també crear una marca –la “revolución bolivariana”- que es pugi exportar a tot sud-amèrica, ha sortit vencedor.

El pas següent és modificar la constitució per tal de fer possible la seva reelecció ad infinitum, i potser que ho aconsegueixi sense problemes mentre el preu del petroli assoleixi unes cotes tan altes com les actuals, que li permeten dur a terme una important distribució del pressupost entre la gent humil.

Chávez representa un estil de fer política que no sols no m’agrada sinó que em repugna, però cal reconèixer que, a diferència dels seus antecessors, viu una particular situació de bonança que no ha aprofitat per enriquir-se (de moment no se li han adjudicat robatoris, com a tants altres mandataris, no necessàriament dictadors), sinó per actuar en favor de capes populars molt desfavorides, que són les que li donen un suport incondicional.

Mentre segueixin entrant diners en gran quantitat, Chávez no tindrà problemes. Aquests vindran quan no pugui dur a terme una política de repartiment dels guanys. Potser aleshores es veurà que no basta un llenguatge demagògic per conduir el país. Però el principal problema de Veneçuela no és Hugo Chávez, és el seguici de presidents corruptes que havia tingut fins l’arribada d’aquest exmilitar colpista que sembla que hagi abraçat la democràcia formal i que, de moment, governa el país amb el suport incondicional i lliure d’una gran majoria dels seus compatriotes.

Si les dictadures són sempre immorals, el seu allargament en el temps és, a més a més, patètic. Aquesta és la sensació que produeix avui l’agonia del règim cubà de Fidel Castro que, tot i que s’havia ajornat la seva festa d’aniversari –n’ha fet 80-, no ha pogut assistir finalment a la gran recepció que les autoritats castristes van oferir als 5.000 convidats –1.500 dels quals havien vingut de l’estranger- en el teatre Karl Marx de l’Havana.

A la magna festa, el coordinador de l’homenatge al president cubà, Alfredo Varela, va excusar la presència de Castro dient que “no estava encara en condicions, segons els metges, d’afrontar una trobada tan colossal”. Tot i així, es va llegir un missatge escrit que va ser rebut per tots els convidats dempeus i amb una fragorosa salva d’aplaudiments i de visques”.

Però era indispensable que aflorés el costat patètic de la celebració. Aquest el va protagonitzar el mateix Alfredo Varela que així va dirigir-se al patriarca absent: “Fidel, tú no tienes el deber de estar en cualquier parte; tu deber con la humanidad es cuidarte y seguir viviendo.”

Els dictadors, es diguin Fidel Castro, Francisco Franco o tutti quanti, sempre provoquen aquest tipus de manifestacions de les persones que els segueixen, l’estatus dels quals depèn en gran part que la dictadura continuï viva. D’ací l’aire patètic de clams com aquest que acabo de transcriure i que només poden ésser superats quan, un cop el dictador ha mort, se’n pronuncien d’altres (força més patètics encara) dient més o menys el mateix, i proclamant que, des de l’altra vida “onsevulla que siguis” (frase tan lapidària com absurda) el dictador ha de continuar exercint de pare protector i de benefactor de la humanitat que ha regit en vida.

Fa uns dies, Nicolas Sarkozy ha fet públic que presenta la seva candidatura a la presidència de França. Resolt l’enigma socialista amb la gran victòria de Ségolène Royal, la dreta haurà de decidir-se. Penso que l’única incògnita que ha de resoldre és la de Chirac. I crec que seria un horror que l’actual president presentés també la seva candidatura, però podria ser.

Dels candidats possibles de la dreta, només Sarkozy té possibilitats reals de disputar amb èxit la presidència a la senyora Royal, encara que, en una primera volta, Le Pen també intentarà situar-se. Però ni aquest ni d’altres possibles candidats minoritaris no suportaran l’“Scrutin de ballottage” (la segona volta). No es repetirà, doncs, o així jo ho veig, un cas “Jospin”, com l’any 2002.

De l’entrevista que publicava la premsa francesa vull destacar el següent. “Serà el vostre programa el de l’UMP?, li demana el periodista. Respon Sarkozy: “Lionel Jospin va dir, l’any 2002, que el seu programa no era socialista. L’electorat socialista el va ‘comprendre’ i no el va votar. Que ningú no compti amb mi per fer un discurs que no sigui fidel als valors de la dreta i del centre. Estimo el meu país, crec en les virtuts del treball, del mèrit, de la recompensa i de l’esforç. Però jo no sóc un conservador, doncs crec amb el moviment. L’ordre no és acceptable sinó en moviment. L’ordre just és justament l’ordre. Vull que el futur esdevingui una promesa i que deixi de ser una amenaça. Els francesos esperen arguments per a l’esperança. La fatalitat és patrimoni dels qui renuncien. Jo no ho faré mai.”

Penso que és un molt bon resum del que pensa la dreta francesa d’avui. Ja veurem, doncs, què podrà més: si “les desirs d’avenir” de la Royal, o bé “les raisons d’espérer” de Sarkozy.

En aquesta loteria de constructors que es fan rics i de polítics que s’enriqueixen de manera il·lícita (un món cada cop més habitual entre nosaltres), ha tocat la sort a la veïna Mallorca, concretament a la vila d’Andratx, la pàtria d’un dels més grans escriptors en llengua catalana de tots els temps, Baltasar Porcel, que ben segur que tindrà matèria per una nova novel·la només contemplant la realitat, que és el que fem els escriptors per després transformar-la en literatura.

De vegades, però, la realitat és més generosa que la ficció i ens ofereix espectacles com el que acabem de veure: un alcalde exguàrdia civil emmanillat, un director general d’urbanisme del govern de les Illes destituït i empresonat, un zelador d’obres que plora en entrar a la garjola… i, com sol succeir en aquests casos, un munt de societats gens transparents, grans propietats sense ingressos suficients per adquirir-les, cotxes esportius (per què, Déu meu, són sempre tan “cutres” aquests personatges?), i un llarg etcètera de misèries per explicar.

Val a dir que Jaume Matas ha estat ràpid i ha procedit immediatament a destituir l’alt càrrec del seu govern, tot expulsant del partit el batlle corrupte (o presumptament corrupte, com hem de dir per ser políticament correctes). Tanmateix sembla que, en casos com el que ens ocupa, l’expulsió immediata no eximeix d’una certa “culpa in vigilando”, perquè com ara sabem, el batlle d’Andratx, que fa només un any que havia ingressat en el PP, era un home que havia d’haver despertat sospites.

De tota manera penso que, com a mínim, Matas ha comparegut i ha demanat perdó (encara que d’alguna manera ha volgut involucrar els altres partits en l’afer), i a més ha destituït i expulsat del partit (i sense contemplacions) els personatges agafats “amb la mà a la caixa”. Això no passa en altres indrets, com per exemple a la Comunitat Valenciana, on persones sobre les quals recauen, no només sospites, sinó acusacions reals (estic pensant, per exemple, amb el president de la Diputació de Castelló) no sols no són foragitats del partit, com ho foren Adam i Eva del paradís, sinó que reben el suport de tots els seus correligionaris.

Sempre trobem una bona raó per consolar-nos.

Les reaccions que ha provocat la visita del papa a Turquia no es deuen, només, al discurs de Ratisbona (amb el fons filosòfic del qual jo estic d’acord, encara que penso que el papa es va equivocar pronunciant-lo), també porten causa de la manifestació que, arran de la frustrada Constitució europea, Joseph Ratzinger va fer essent cardenal contra l’accés a l’UE d’aquest gran país que s’estén per dos continents (“Asia a un lado, al otro Europa, / y allá a su frente Istambul”).

Tot i que ara el papa, a Turquia, s’ha manifestat clarament a favor de l’ingrés d’aquest estat a Europa, les manifestacions anteriors a què acabo de fer referència van anar lligades a la discussió que va promoure l’anterior papa, el polonès Wojtila, sobre la necessitat de reconèixer en el text constitucional les “arrels cristianes d’Europa”, matèria que va omplir molts diaris i respecte del qual jo mateix vaig dir el que pensava.

Hi tornaré, ni que sigui mínimament, perquè continuo pensant que no s’havia de pronunciar la Constitució sobre aquest tipus d’arrels, no perquè el cristianisme no hagi influït en la configuració d’Europa, sinó perquè en els estats membres de la Unió Europea hi ha avui tants ciutadans no cristians que seria inacceptable fonamentar l’ordre polític sobre valors cristians. I encara més: perquè l’Estat, després de la revolució, s’ha secularitzat, i no té sentint mesclar conceptes que no poden mesclar-se. Avui, la sobirania del poble i els drets humans són les fonts seculars de la legitimació dels estats constitucionals, legitimació que regeix exclusivament la raó, això encara que, com molt encertadament reflexionava Ratzinger, la religió no necessàriament és un fenomen irracional.

En aquest sentit, doncs, tot i que continuo pensant que a la Constitució europea no hi ha d’haver cap referència a les arrels cristianes d’Europa, estic completament d’acord amb Jürgen Habermas quan afirma que “la razón moderna, o posmetafísica, no acabará de comprenderse a sí misma hasta que no entienda su relación con la religión como un aspecto de la mente que, no obstante, le es ajeno o queda fuera de ella.” Però aquest és ja un altre problema.

Com un que no fa res d’importància, la casa reial ha fet saber a l’opinió pública que el fill que esperen els prínceps d’Astúries serà filleta. Quin alè! Els nostres polítics poden respirar tranquils i no cal que s’amoïnin per modificar les normes de la successió a la Corona d’Espanya.

És evident que aquest era el missatge que anava implícit a la comunicació que fa un parell de dies s’envià a la premsa. No cal, doncs, frissar perquè no hi ha cap mascle a la vista, d’ací que tinguem temps de preparar la modificació de la reforma constitucional i la dissolució de les Corts després d’un preceptiu referèndum.

El que resulta curiós –o potser no tant- és que una germana del rei hagi declarat que ella no és partidària de la reforma constitucional que tregui la preferència del mascle sobre la femella en la successió monàrquica. En el fons, penso que la mentalitat de la infanta és lògica amb el que és i sempre ha estat la monarquia: una rèmora que, per molt que intentem adaptar-la a la realitat d’avui, mai no s’hi ajustarà, perquè no hi ha res menys democràtic que un rei, encara que aquest sigui constitucional, i encara que el rei que tenim sigui un home que ho ha fet bé, com la majoria de ciutadans penso que estem disposats a reconèixer.

De tota manera, cal no oblidar que optàrem per la reforma i no per la ruptura amb el règim de Franco. I la monarquia de Joan Carles I és, sens dubte, el nexe que ens uneix a aquells franquistes que, encapçalats per Adolfo Suárez, decidiren fer l’harakiri a la dictadura tot amnistiant-se a ells mateixos per haver participat en un règim il·legítim i (això sobretot) per a poder participar, en igualtat de condicions, amb els qui havien estat sempre opositor al règim de Franco.

Nosaltres acceptàrem aquest comportament, no sé si perquè érem dèbils o perquè érem generosos, però la veritat és que l’acceptàrem, i és lògic que ara tinguem el que tenim. Per tant, poca cosa podem fer per a millorar un sistema polític –la monarquia- que és, per ell mateix, contrari a tota racionalitat democràtica.

El diàleg –si és que ha existit algun cop- s’ha suprimit de manera sembla que definitiva, si més no pel que resta de legislatura. PP i PSOE parlen llenguatges diferents, fins i tot sembla que parlin llengües diverses. A més, tenen òptiques també diferents: allò que veu l’un, l’altre no ho veu; allò que l’ un percep, l’altre no ho pot percebre.

Digui el que digui un dels dos partits, l’altre no ho sent ni, menys encara, ho escolta, ans segueix amb la tàctica del banya-riquer: l’únic que importa és fer forat, per veure si el vaixell enemic s’enfonsa.

I ara anem de vídeos: el PP en fa un que ens mostra una Espanya gairebé en rebel·lió permanent, com si fóssim a un país que viu en guerra. El problema és que no té gaire manya per muntar-lo i resulta que algunes de les imatges violents són de l’època en què governaven ells. Un èxit, doncs, el missatge! I tot seguit arriba la resposta del costat del PSOE, que treu imatges d’Azanar parlant dels diàlegs que vol mantenir amb el “Movimiento Vasco de Liberación” Quasi res! Això si que eren finors de llenguatge: Movimiento Vasco de Liberación”! L’eufemisme més eufemístic d’ETA!

Però als ciutadans que no som adeptes ni als uns ni als altres perquè sí, sinó que volem que es resolguin els problemes del país amb diàleg i amb sensatesa, aquests vídeos ens lleneguen. O el que és encara pitjor: ens molesten, ens dolen, ens fan avergonyir, perquè l’únic que evidencien és la incapacitat absoluta dels polítics per parlar serenament, per cercar el bé comú, que és l’única cosa que realment hauria de preocupar-los.

Dissabte vespre vaig ésser al Teatre Principal de Maó per veure l’obra “Vells temps”, de Harold Pinter, el recentment guardonat premi Nobel de literatura. En acabar, es lliurava el “Premi Born de teatre”, que és el més ben dotat dels que, en aquest gènere, es donen a Espanya.

Del teatre m’agrada sobretot la seva simplicitat. Per mi, el teatre és essencialment paraula, encara que no només paraula, però, a diferència del cinema, on la multiplicitat de càmares et poden mostrar una gairebé infinitud de plans, i on els elements complementaris –la fotografia, la música, el paisatge, els efectes especials, etc.- són d’una gran importància, en el teatre, la paraula i l’expressió corporal ho fan gairebé tot.

A “Vells temps” només hi ha tres actors sobre un escenari amb prou feines vestit: un decorat molt simple –el d’un menjador, que sembla que és alhora dormitori i sala d’estar, amb dos canapès i una butaca-. Tota l’acció transcorre en aquest habitacle on es mouen els tres personatges: un matrimoni i una vella amiga de la dona que els visita després de més de vint anys de no haver-se vist. El matrimoni viu a Anglaterra, en un lloc rural des d’on es veu el mar. La visitant, en casar-se, se’n va anar a viure a Sicília. De sobte, aquella nit, entre copa i copa de conyac, parlen d’allò que senten i també d’allò que van sentir ja fa temps, “en els vells temps”, encara que algunes imatges d’aleshores són més vives del que ells es podien pensar. Parlen, en definitiva, del passat, del present, de la realitat i també del desig.

No sabria dir si l’obra em va agradar prou, però em va captivar la força de la paraula d’aquells tres actors (a més, sempre he considerat la mirada perduda de l’actriu Rosa Novell com a particularment atractiva i enigmàtica), i vaig sortir de la sala amb una força interior, la intensitat de la qual mai no em provoca el cinema. La del dissabte, va ser, doncs, una molt bella nit.

Els catalans han fet possible que una cosa que no ho és encara a Espanya ho sigui a Catalunya: que un home nascut fora del país –a Còrdova concretament- pugui ser president de la Generalitat. Això –que un català pugui ser president del govern espanyol o que un cordovès ho pugui ser del de Catalunya-, que hauria de ser normal, no és, i ara per ara, només s’ha pogut materialitzar al Principat, d’ací que la lliçó que han donat els catalans sigui, penso, de primera magnitud, amb independència que ens agradi o no Montilla.

D’aquest, que no conec personalment, no puc parlar-ne gaire, només puc avaluar el que ha dit en el discurs de presa de possessió, del qual en vull destacar una afirmació que em sembla de gran valor. El nou president no se sent català perquè Catalunya sigui la terra dels seus pares, que no ho és, evidentment, s’hi sent perquè és la terra dels seus fills i dels seus néts. Algú em dirà que això són paraules, i jo el contradiré dient que aquesta asseveració és alguna cosa més que una frase feta: vol dir que front a l’essència, Montilla prima la voluntat de ser. No és el passat que heretem allò que determina el que som. Nosaltres som el que volem ser, i és la nostra voluntat de futur allò que marca les nostres vides.

Això a mi m’ha semblat molt interessant.