Josep Maria Quintana

Els qui estimem el diari “Menorca” malgré lui, els qui ens hem format com a escriptors a les pàgines d’aquest estimat (i a moments odiat) diari, ens hem de felicitar perquè darrerament –i penso que per primer cop en la seva història- a les seves pàgines s’ha pogut debatre lliurement una matèria que provoca tantes reaccions viscerals com la homosexualitat.

Que Carlos Salord Comella i Iñaki de Irala publiquin les seves opinions sobre aquest fet amb la qual els homes convivim des que som homes, entra dins la naturalesa de les coses, com també hi entra el fet que Pere J. Bosch opini el contrari que els dos primerament citats. El problema és que, fins avui, semblava que només l’opinió que sustentaven Salord i de Irala podia publicar-se en el nostre diari, però amb gran goig comprovem que les coses han canviat, perquè també el “Menorca” ha publicat sense limitacions l’opinió de Bosch. En ambdós casos, les tesis contradictòries foren exposades amb rigor i serietat, intentant pouar en el camp científic i fugint de desqualificacions personals, i això és el que importa, perquè només des del debat rigorós podem els homes arribar a conclusions sobre matèries com la que ara ens ocupa.

Jo, que no he estudiat a fons el problema de l’homosexualitat, i que, per tant, no podria defensar racionalment i amb plena convicció cap postura, m’he sentit en aquest debat molt més a prop de Pere J. Bosch que de l’opinió dels senyors Salord i Irala, i no ho dic per raons d’amistat, sinó perquè, entre altres coses, m’ha semblat menys dogmàtica i menys influïda per aquest enorme bagatge històric que ha fet de l’homosexualitat un vici, un delicte i un fet que comporta el menyspreu i la marginació social de l’homosexual.

Sense haver d’avaluar necessàriament aquesta realitat que afecta l’ésser humà en un dels seus espais més íntims (des del meu punt de vista l’homosexualitat no és “bona” ni és “dolenta”, simplement “és”), no puc deixar de referir-m’hi a partir d’aquella opinió que Jürgen Habermas exposava en un article publicat a Liberation (31.03.03): “la reconnaissance des différences –la reconnaissance mutuelle de l’autre dans son altérité- peut aussi devenir la marque d’une identité commune”.

Quan, dia sí, dia també, escoltem la queixa contra el govern de l’Estat dels dirigents de Batasuna perquè aquest no paralitza l’acció judicial contra membres de la seva organització per delictes comesos contra les persones o contra la seguretat de tots, els demòcrates –i en això coincidim les dretes i les esquerres- els recordem que, en un sistema democràtic, l’acció judicial és independent i no pot sofrir cap immissió de l’executiu. Ho exigeix el principi de separació de poders, que és la base i el fonament del sistema democràtic.

Quin sentit té, doncs, que a Palma de Mallorca, un grup de fidels al president Matas i al PP es manifestin darrera una pancarta que diu “PSOE: PERSECUCIÓ POLÍTICA”?

Realment creuen els manifestants que és el PSOE la mà que mou el jutge que coneix del cas “Voramar” i ha decidit processar un grup de persones addictes al partit que governa les Balears? No s’adonen que, en insinuar això, acusen de prevaricador el jutge que instrueix el sumari?

Primerament, Matas assegura que estem davant d’un nou 11-M perquè amb els processaments d’alts càrrecs es vol canviar el sentit de la votació dels ciutadans de les Illes i, uns dies més tard, empeny i apadrina una manifestació al seu favor acusant el PSOE de manipular la justícia en contra seu. Alguna cosa important falla en el nostre sistema, perquè aquest tipus de manifestacions no tenen cap sentit.

Que Batasuna actuï contra la democràcia ho comprenc, perquè d’una gent que recolza l’extorsió i l’assassinat per aconseguir els seus fins polítics es pot esperar tot, però que el partit que governa les Balears i ha governat Espanya actuï com ho està fet em sembla tan increïble com lamentable.

Dissabte passat em va entrevistar Pere Estelrich en el seu magazine d’IB3 Ràdio, i em demanà si no parlaria del Nadal en el meu bloc. Li vaig respondre que no, perquè no hi acostumo a parlar de coses personals, ans prefereixo contemplar des d’allí la realitat del món que m’envolta.

Potser no m’hi vaig pensar prou, perquè també el Nadal forma part d’aquest món que ens envolta, un món que estimem i odiem a l’encop, però que és tot el que nosaltres posseïm perquè, fora del món, la nostra vida no és possible.

És cert que entorn del Nadal hem construït un món tot fet d’aparences i de llocs comuns, un món que aprofita el negoci per fer més negoci i aconseguir que consumim més que mai. No ho negaré. Els homes sabem vestir tan bé les coses que, entorn del naixement en la indigència d’un “petit minyonet, ros i blanquet” (com diu la nadala), construïm la festa suprema del negoci i de la despesa sense nord. De fet, avui, abandonat el sentit religiós del Nadal, tornem als valors pagans i ens costa poc d’abandonar-nos a la disbauxa. De tota manera, el Nadal, ultra el sentit religiós que pugui continuar tenint per a la gent que creu, és un motiu impagable per reunir la família. Jo comprenc que, com escriu Pedro J. Bosch en el seu darrer article, el Nadal es pot traduir fàcilment en “una sobredosis de reuniones familiares que puede acabar en corrosivo hastío”. No dic que no, perquè aquest perill hi és, però la veritat és que jo avui només penso que tots els meus fills han tornat a casa a celebrar el Nadal, i que podré tenir en braços (“servar”, com diem a Menorca) aquest petit bé de Déu que és en Pau, un nét que encara no té cinc mesos i que em somriu quan li faig una carícia. I això és suficient per sentir-me ple de goig i creure que el Nadal continua essent un miracle.

He llegit les intervencions que, en el Congrés dels Diputats, es van fer en defensa de la proposta d’Estatut de les Illes Balears que s’havia de sotmetre a votació. Òbviament, les intervencions dels dos grans partits majoritaris (PP i PSOE) havien de ser favorables a l’aprovació, perquè hi havia unanimitat respecte del text. És ben curiós, però, que en la intervenció de la vicepresidenta del govern, senyora Fernández de la Vega, i en la de la diputada conservadora, senyora Salom, les paraules –gairebé les mateixes paraules- tinguessin un contingut semàntic força diferent.

Mentre la senyora Fernández de la Vega (PSOE) ressaltava la bondat d’un “Estatuto distinto, adaptado a los nuevos tiempos, que va a dar respuesta a las necesidades de los ciudadanos”, i assegurava que “las reformas estatutarias son necesarias y no rompen nada”, la senyora Salom (PP) ressaltava que aquest estatut implicava“consenso, sentido común e integración, con voz propia, en el modelo común de España”. Ambdues deien, doncs, el mateix, i semblava que estaven d’acord amb la bondat del nou estatut, però mentre el sentit del discurs de Fernández de la Vega conduïa a la idea que totes les reformes que s’han endegat fins ara no rompien aquesta unitat d’Espanya que tan preocupa als populars, el de Salom volia ressaltar precisament la bondat de l’Estatut de les Balears front a “la confrontacion, las imposiciones totalitarias, disgregadoras y que rozan el ridículo de otros estatutos.”

Calia, doncs, marcar el terreny i deixar l’empremta de la pròpia ideologia. És el valor de la semàntica, aquesta ciència que ens ajuda a comprendre el sentit dels mots.

Encara que ho puguem comprendre, als qui hem viscut en dictadura i en democràcia ens és difícil d’acceptar l’apatia amb què vivim la realitat política del país. I dic que ho comprenem perquè hi ha motius per al desencís, atesa la realitat de les coses, però en el fons és una mica lamentable que siguem tan insensibles a les conquestes que la vida diària ens ofereix.

Faig aquest comentari perquè dijous passat, 21 de desembre, alhora que acabava la tardor, el Congrés dels Diputats aprovava el text del nou estatut per a les Illes Balears, que ara haurà de ser discutit al Senat. Aquesta aprovació ha provocat una fotografia dels diputats que han intervingut en la seva elaboració a la porta del Congrés i alguns titulars de primera pàgina, però poca cosa més. Sembla que ens sigui igual tenir o no tenir un estatut que reguli el sistema de govern a les Balears, i tanmateix no és així, perquè –per malament que ho hagin fet els qui ens governen- l’Estatut ha significat una eina cabdal per a la nostra vida ciutadana: hem tingut institucions pròpies, hem pogut legislar, hem apropat l’administració i hem administrat una quantitat de diners que supera de molt la que, fins a la constitució de l’autonomia, havíem administrat.

Molt em temo, però, que aquesta indiferència d’avui es transformaria demà en irritació si de sobte retornéssim al statu quo ante de 1983, perquè –ho hagin fet bé o malament els qui ens governen, ens agradi més o menys l’estatut que ens hem donat- som infinitament més rics ara que fa vint-i-tres anys, i també ara tenim molta més possibilitat d’incidir en la construcció del futur de la que teníem aleshores. I tanmateix…

Sense abandonar l’esperit crític que sempre hem de tenir en analitzar la vida política, penso que, malgré tout, tenim raons objectives per estar raonablement satisfets. “Cualquier tiempo pasado no fue mejor”. D’això en podem estar segurs, per grans que hagin estat els nostres desenganys i per frustrades que siguin les nostres expectatives.

Vaig escoltar el reportatge telefònic que, dilluns passat, Ràdio nacional, va fer del míting de Jaume Matas davant dels seus seguidors a Mallorca, on parlà del cas Voramar, que ha implicat el processament i la presó preventiva per al batlle d’Andratx, un funcionari del mateix ajuntament i del que era director general d’urbanisme i ordenació del territori de la nostra Comunitat autònoma.

No podia donar crèdit al que sentia quan, seguit de grans aplaudiments, comparà el cas andritxol de presumpta corrupció urbanística amb els atemptats de l’11-M a Madrid, perquè –com assegurava Matas i tothom corroborava amb l’aplaudiment- ambdós casos són una manera indigna de pervertir el resultat electoral.

Així, doncs, segons opina el nostre president autonòmic, tot el que hem conegut fins ara d’aquest cas és un muntatge per foragitar del poder balear el PP i pervertir d’aquesta manera la lliure voluntat dels electors balears.

Que un president digui això i que els seus correligionaris li ho aplaudeixin implica que estem perdent el nord, que som incapaços d’assumir els errors propis i que no dubtem a l’hora de confondre els ciutadans, per molt que això vagi contra tota norma deontològica. I dic això de la manera més suau possible, perquè si el que insinua Matas fos cert, implicaria que el ministeri fiscal i la judicatura han comès prevaricació i que, per tant, a consciència, actuen contra la llei amb l’únic objectiu de perjudicar el Partit Popular, que ostenta el poder a les nostres illes.

Hem passat, doncs, del perdó que Matas va demanar el primer dia, un cop va destituir fulminantment el director general, a assegurar que tot el que succeeix no és, sinó, una maniobra política.

Il·lògic i, a més, immoral.

Tot i que el govern d’Espanya ens convida a no perdre les esperances en allò que fa referència a la pacificació del País Basc i a la renúncia d’ETA a practicar la violència, cada dia que passa em sento més pessimista. En primer lloc perquè ETA i els seus seguidors (Batasuna) no són demòcrates, o no ho són de la manera que ho som nosaltres, d’ací que sigui molt difícil que ens puguem entendre de cara a una normalització institucional. En segon lloc, perquè els demòcrates estem dividits. El Partit Popular s’ha enrocat en unes posicions inamovibles i es troba absolutament enfrontat amb la política del govern. I cal reconèixer que és molt difícil lluitar contra la intransigència dels abertzales radicals si els demòcrates també en som, d’intransigents, i no nom capaços de posar-nos d’acord amb els mínims necessaris per abordar els processos polítics que tota negociació implica.

Si el procés encetat fracassa definitivament i ETA romp la treva i torna a matar, el govern (ja sigui del PSOE o del PP) adoptarà novament la lluita policial com a única fórmula d’actuació, i és possible que amb aquesta aconsegueixi reduir els atemptats o, si més no, els efectes, però exclusivament amb la repressió serà difícil aconseguir la pau.

És evident que jo no tinc solucions per a resoldre aquest problema endèmic, i per tant no sóc ningú per donar consells en aquest camp. Però tinc el convenciment que, només per la via de la repressió, la pau no serà possible, perquè són centenars de milers les persones que, al País Basc, comparteixen els objectius d’ETA i Batasuna, encara que en una gran majoria no acceptin els mitjans violents que segueixen aquestes dues organitzacions il·legals.

Fa un parell de setmanes, un columnista del diari Menorca, membre de l’Opus Dei, Carlos Salord Comella, va publicar un article sobre l’homosexualitat a partir de la premissa ja coneguda que “El homosexual no nace, se hace”. El seu discurs em va fer sentir malament però vaig creure que era millor no fer-ne cas i deixar-lo sense resposta. Greu error el meu, que vaig calibrar en la seva magnitud quan, el passat dissabte, dia 16, vaig llegir l’article del meu amic Pedro J. Bosch, sobre “La cuestión homosexual”. Bosch va substituir el seu habitual article en forma de diari per una resposta contundent, respectuosa i alhora implacable des del punt de vista científic i humà.

La subscric de cap a peus i m’hi adhereixo, alhora que vull declarar, amb tot el respecte personal però també amb tota contundència, que sento vergonya de pertànyer a la mateixa Església de la qual forma part el senyor Salord.