Josep Maria Quintana

En tornant de Frankfurt em trobo amb un correu d’uns amics que s’han instal·lat recentment a l’Equador on duen a terme tasques de cooperació. En aquest fan unes remarques ben cordials al meu comentari del passat dia 7 d’octubre intitulat “CORREA”, en el qual jo expressava les meves inquietuds per com evoluciona la política d’aquell país a partir de la victòria del president Rafael Correa.

Considero la seva opinió molt valuosa i és probable que el seu comentari sigui més encertat que el meu, d’ací que publico la seva carta íntegra perquè els meus lectors puguin tenir una visió més àmplia de la realitat d’aquell país i del seu futur polític.

Benvolgut Josep Mª Quintana:

M’ha cridat l’atenció els teus comentaris sobre els resultats electorals a Equador, donat que fa un mes ens vam instal·lar a aquest país andí tenim una visió ben diferent a la que exposes al teu comentari d’opinió.

Estic completament d’acord amb el que dius al final, res del que anuncies s’ha produït encara, per la qual cosa queda un temps per veure com evoluciona aquesta nova etapa política que va encetar l’Equador amb l’elecció de Correa i també comparteixo el desig de que no s’instauri un govern “chavista”.

Alianza País contínuament s’està desmarcant de Veneçuela i Bolívia; els motius son clars, els orígens son totalment distints: Chávez és un militar (amb història colpista) que finalment va aconseguir arribar al poder i que, gràcies al control del petroli, ha instaurat un règim que està provocant l’exili d’empresaris i professionals i que te el suport de les capes populars al rebre un mínim de salut i accés a productes bàsics de consum (no cal comentar les febleses d’aquest règim i l’inquietant futur…). L’Evo és el representant del moviment indígena (a Bolívia els indígenes son la majoria, a Equador representen un 25% de la població) i ha provocat una fractura interna i un bloqueig institucional que fa que la situació estigui estancada.

Correa és un economista format als USA i a Europa (va estudiar a Bélgica d’on és la seva dona) i es el cap d’un moviment sorgit de la desconfiança en un sistema polític pensat per a crear una situació permanent de desgovern que beneficia als grans interessos de l’oligarquia local que controla el sector primari (plàtan, flors, “camarón”,…), la banca i els mitjans de comunicació (Equador no te pràcticament indústria), en una situació de “segrest” social que fa impossible que el país evolucioni.

Equador, amb la dolarització de l’any 2000, va perdre 8.000 milions de dòlars, i va provocar un exili de 3.000.000 milions de persones que van sortir a guanyar-se el pa a l’estranger. Aquesta situació és, en aquest moment, una gran esperança per al país, ara les remeses dels immigrants son el segon ingrés de l’economia (després del petroli, que serveix per a pagar la servitud del deute extern) i que per primera vegada està en mans de la gent, de la gran massa de la població. Aquesta democratització econòmica (recursos i aprenentatges de noves formes de fer i organitzar-se) ha empès aquest canvi polític.

El moviment (està pendent si es converteix, o no, en partit polític) està integrat, bàsicament, per persones que provenen del moviment social progressista, molts d’ells ben coneguts i amb una impecable trajectòria personal i professional. No és un moviment visionari amb un cabdill que vol dur la revolució.

Evidentment una societat no canvia per els resultats d’unes eleccions i seria ingenu pensar que el camí ja s’ha recorregut i que l’Equador compta amb una societat madura, no es així, sols al present curs, segons dades oficials, hi ha mes de 300.000 fillets sense escolaritzar, queda molt per fer.

Per acabar sols cinc cèntims del “Palau” que es construeix Correa: és el que me va sorprendre mes del teu article, i donat que no hi ha oposició a la premsa –que fa befa contínua del seu president- he demanat de que anava el projecte:

Montecristi és la ciutat natal de Eloy Alfaro, primer president lliberal de la república a finals del segle XIX, és un heroi nacional i es construeix un “mausoleu” amb unes instal·lacions que inicialment acolliran l’Assemblea Constituient però que volen ser un “Centre de Convencions”. Montecristi es una població de la província de Manabí (una de les mes pobres) però que te una costa molt atractiva i que vol ser desenvolupada turísticament. A prop de Montecristi hi ha la base militar de Manta, amb un important aeroport i port per a les forces nordamericanes que l’empren com a avituallament per a bastir el “Pla Colombia”; el Govern de Correa ja ha anunciat que la base torna a l’Equador (el conveni acaba en pocs anys) i es preveu que aquesta important infraestructura militar tingui un ús civil al servei del desenvolupament de la zona. Per les seves dimensions i biodiversitat l’Equador podria convertir-se en la “Costa Rica” de Sud-Amèrica, el turisme és un sector estratègic empès per l’actual govern.

Ja saps, a Quito tens casa, si vols tastar de prop els esdeveniments et convidem a passar uns dies amb nosaltres. Ben cordialment

Em van demanar que escrivís uns mots sobre sobre la ciutat com a paisatge literari a partir de la literatura que jo he creat, i se’m va ocórrer el que segueix:

Josep Piera, en la seva novel·la “A Jerusalem” escriu: “En la memòria, el passat és història i llegenda alhora. La història es fa mite, com el mite es fa història.”

Aquesta és una frase que defineix molt bé la meva relació d’escriptor amb “la ciutat com a passatge literari”, perquè gairebé tota la meva literatura –i en aquest terme hi introdueixo tant la creació com l’assaig- s’ha construït sobre una petita ciutat, Maó, la capital de l’illa de Menorca, la més septentrional de les Balears, un dels vèrtex –en aquest cas el més oriental- del domini de la llengua catalana.

És clar que jo he intentat sempre de saber quan la història es fa mite i quan el mite es fa història, però la creació literària sempre comporta una mena de mitificació, en el sentit que fabulem la realitat i l’expliquem passada pel sedàs de la nostra imaginació. Jo abans d’assajar l’ofici d’escriptor de novel·la havia passat molts anys capficat en el de jurista i en el d’historiador. Potser la meva conversió vingué en llegir una dita d’Eça de Queirós, el qual assegurava que la literatura era “o manto diaphano da phantasia sobre o nudez forte da verdade”. Aleshores vaig veure que aquella ciutat que tanta vida i tanta història acumulava, amb un segle XVIII aclaparador, que l’havia convertit en gairebé l’únic lloc del domini català on es feia literatura de la gran, que va viure tres dominacions britàniques, una francesa i dues espanyoles, la tercera de les quals va ser definitiva, aleshores –dic- vaig veure que aquella ciutat s’havia de transformar en literatura perquè aquesta era la manera més creativa i extraordinària que hi havia d’imaginar-la i d’explicar-la.

En aquest cas, doncs, la història féu el mite i el mite es féu literatura.

Comprendreu, però, que en aquesta situació tan personal de la meva relació literària amb la ciutat, no podia seguir el consell d’en Màrius Serra. A diferència del que ell opina en parlar de la seva obra, en la construcció de la meva calia treballar documentant-se prèviament, i també evitar que aspectes laterals i absolutament aliens al meu projecte em fessin perdre. Jo, en la meva literatura sobre Maó sempre he necessitat un bon quadern de bitàcola. L’única gran preocupació –això sí- era que el passat, aquest que, com diu Piera, és història i llegenda alhora, no ofegués en cap moment el mite, en definitiva la història que es fa literatura.

A “Aquella nit d’Òpera” és el Maó del XIX que pul·lula rera la dialèctica entre dos personatges de vida paral·lela i contraposada alhora. A “Els Nikolaidis” és la fabulosa història del XVIII que jau sota la saga d’aquesta família grega que s’instal·la, viu i perdura a Maó. A la propera novel·la, que si no canvio de criteri es dirà “Les revolucions perdudes”, que sortirà a començaments del proper any, serà el segle XX que hi jaurà, a través de dos moments clau: el juliol de 1936 i el maig de 1968.

Comprendreu, doncs, que en la meva encara curta experiència de narrador creatiu, la ciutat –en aquest cas Maó- hagi esdevingut un univers literari.

L’experiència de Frankfurt és nova i suposo que irrepetible. Ens ha tocat a nosaltres ser-hi quan els organitzadors de la fira del llibre més important del món ha convidat la literatura catalana com a protagonista de la mostra, i això ha fet que molts escriptors hàgim tingut l’ocasió de participar d’una manera activa en aquest gran, immens, aparador.

Ahir matí vaig tenir l’ocasió de passejar-me pel recinte firal i allò és inacabable. Sembla que hi siguin tots els llibres del món. La veritat és que no sé ben bé com va el mercat, però editorials en tots els idiomes s’arrepleguen per mostrar tots els seus productes i els intercanvis són constants.

En aquest cas, la literatura catalana disposa d’espais especials i, sobretot, disposa d’una gran exposició bibliogràfica i d’un plató des d’on es fan contínuament taules rodones, es produeixen debats i es presenten autors. En tot aquest muntatge hi participen escriptors, editors, polítics i periodistes. En aquest sentit, doncs, penso que no és cap disbarat afirmar que aquests dies la literatura catalana té una finestra oberta al món.

Predir quin serà el resultat de tot aquest esforç és difícil, però més enllà dels encerts i dels errors, penso que s’haurà fet un pas endavant per demostrar que nosaltres tenim una cultura normal en tots els sentits, tan particular i universal com poden ser les altres, amb una tradició i una continuïtat com molt poques, i amb una qualitat que res no ha d’envejar, a no ser la manca de suport d’un estat que faci del català una llengua oficial, amb tot el que això comporta de defensa, de protecció i de projecció.

Tot i aquest mancament que haurem sempre d’arrossegar, i potser per això mateix, ens cal actuar amb més cura que mai, perquè l’únic que pot salvar-nos és la força, el valor i la qualitat de les nostres obres. Espriu va encoratjar-nos a salvar els mots. Nosaltres hem de saber ordenar-los i fer amb ells el més gran que es pot fer: bona literatura.

En una entrevista a IB3, el periodista em demanava fa uns dies què pensava jo de la Fira de Frankfurt a la qual he d’assistir. La resposta meva era positiva, i ho era sense reserves. Després d’haver mantingut alguns contactes amb l’Institut Ramon Llull, després d’haver canviat impressions amb alguns dels escriptors que hi participaran, he de dir que estic convençut que hi ha d’haver un abans i un després en el coneixement i en la promoció exterior de la literatura catalana.

Màrius Serra, fent un joc de paraules (això que ell fa tant bé), deia que hi haurà “un avanç i un avenç” amb la Fira, això mentre en Lluís-Anton Baulenas li recomanava que no fes jocs de paraules com aquest en el debat que tindrem si no volia fer petar el sistema de traducció simultània.

Acudits apart, i més enllà de les opinions contràries que s’han pogut escoltar, penso que la gran majoria d’escriptors en català (els qui fem literatura catalana) estem convençuts de la bondat de la fira. Com ens ho recordava ahir Rosa Maria Piñol a La Vanguardia, aquesta és la fira del llibre més important del món i ha de servir sens dubte per promocionar la nostra literatura. I no només la literatura, perquè l’IRL ha programat una sèrie d’actes, que van de la música a la cinematografia, que també han de formar part d’aquest projecte de donar conèixer al món una literatura gran que presenta força mancances en la seva difusió.

I pels qui encara se sentin confusos, els recordaré que la literatura que fan a casa nostra, en castellà, autors també de casa, forma part, sens dubte, de la “cultura catalana”, però no de la “literatura catalana”. I el que persegueix bàsicament la Fira de Frankfurt aquest any és donar a conèixer a tot al món la literatura catalana, d’ací que no hi hauria d’haver respecte d’això cap mena de confusió.

Més enllà del que puguin pensar els espanyols sobre la política i els polítics, les opinions expressades en el sondeig de l’Institut Noxa publicat ahir per La Vanguardia es registren en un context marcat per un visible empitjorament de la percepció que tenen els ciutadans sobre la situació de l’economia espanyola. Concretament, les opinions positives sobre la conjuntura econòmica han caigut gairebé nou punts des de juliol passat. I, paral·lelament, les opinions negatives han crescut en més de sis punts. D’aquesta manera, mentre una mica més del 39% dels consultats fa un judici positiu de la situació, un 34,1% emet un judici negatiu.

Equilibri, doncs, encara favorable a la bondat de la situació, però amb un augment preocupant de les opinions negatives.

Ja sé que això es tracta només d’opinions i de percepcions particulars, però no deixa de ser significatiu que una part considerable dels opinants pensin que la situació empitjora. I jo crec que és veritat, encara que estem lluny encara de la “recessió” de què parlava Zaplana en un discurs en clau electoral i partidista, com és ja costum en ell.

Els mesos que manquen per a les eleccions seran importants de cara a la decisió que finalment prendrà cada ciutadà davant les urnes. Hi haurà –és cert- d’altres qüestions que seran també decisives i, a més, hi haurà força confusió perquè els dos grans partits actuaran (de fet ja hi actuen) estrictament en clau partidista. I també els nacionalistes perifèrics, que continuaran la seva particular batalla per fer-se un lloc més gran en aquest món.

El resultat de les passades eleccions a l’Equador han provocat la victòria aclaparant de Rafael Correa que ha decidit seguir sense dubtar-ho la ruta traçada per Chaves. Correa ha assumit el control del petroli (a partir d’ara l’estat controlarà el 99%), dissoldrà el parlament, convocarà una Assemblea Constituent que elaborarà una nova constitució feta a mida (ja s’està aixecant un nou palau en una de les poblacions equatorianes més pobres, Montecristi), i el més probable és que els partits desapareguin per donar pas a un règim autocràtic.

La revolució bolivariana comença a prendre força a l’Amèrica del Sud: Veneçuela, Bolívia i Equador són ja puntals ferms d’aquesta forma de govern autocràtica a la qual ha empès la pobresa de la majoria de la gent, la corrupció dels polítics i dels partits tradicionals i l’imperialisme dels Estats Units.

Les il·lusions que desperten aquests presidents populistes en un món de desheretats són immenses i solen crear unes expectatives difícils d’acomplir. A més, l’experiència ens mostra que, amb el pas del temps, aquesta forma de govern sol acabar generant un règim que, a causa de la manca d’oposició, es corromp encara més que els altres. Aleshores els desheretats continuen essent-ho, i una nova classe dirigent (tant en el vessant econòmic com polític) substitueix a l’anterior. Però el país sol acabar allà on inicialment era: a la bancarrota.

Això encara no ha succeït a l’Equador. I certament que jo no voldria que succeís. Però temo molt que el camí endegat respon al traçat d’aquest full de ruta.

Sovint es difícil saber per què les coses evolucionen de la manera que ho fan. Una de tantes és la campanya contra el Rei de què parlava fa un parell de dies, la qual continua agafant cos d’una manera tan caòtica com perillosa.

Ahir, l’Ajuntament de Berga (Barcelona), comandat per CiU, retirava el quadre del Rei de la sala de plens i el substituïa per un escut de la ciutat, tal i com obligava una moció aprovada el passat 6 de setembre. Tanmateix (i curiosament), els regidors de CíU es mostraven contraris a la moció que demanava que es retirés el Santcrist del mateix saló de plens, d’ací que ara presideix aquesta sala l’escut de la ciutat i el sancrist.

Així doncs, laus Deo i fora el Rei!

Després d’això anava a repetir l’adverbi curiosament, però potser no hauria de fer-ho perquè en matèria d’atacs al Rei sembla que tothom s’hagi posat d’acord. En efecte, abans d’ahir, un bon amic monàrquic dels d’abans, dels de dreta-dreta, dels qui estan convençuts que Espanya és un caos, em deia que a ell no li faria res que Espanya passés a ser una república.

Qui defensa, doncs, el Rei tret d’ell mateix? L’esquerra socialista? Els liberals d’esquerra? Els demòcrates de 1978?

D’altra banda, a la versió digital de La Vanguardia, aquesta que deixa escriure comentaris al lector, es podien llegir coses ben diverses rere la notícia de Berga.

Un lector dels de morro fort (aquests que tant abunden avui, segons podem constatar), escrivia (respecto el text): “ Ja es hora que despertem i no ens deixem enganyar mès. I digem que no tenim monarquia, sino dictadura encoberta i que els mateixos pensaments de l’època d’en franco estan avui en dia darrera la monarquia, govern i partits polítics”. Un altre expressava també el seu acord amb aquesta afirmació tan contundent: “Felicitats –deia- per aquesta acció de defensa de les llibertats democràtiques !!!”. I un tercer reblava la qüestió –aquest cop en castellà- afirmant que “ A mí me parece bien que se quite todo lo que simbolice a España de los lugares oficiales de Cataluña, que para eso es otra nación.”

El qui en un altre nivell també pensa que estem en plena dictadura és Pernando Barrena (l’únic que s’ha salvat del SuperGarzón), el qual ha qualificat la detenció de part de la direcció de Batasuna de “operación castigo” i de “venganza” per la postura que va prendre la formació il·legalitada durant el procés negociador.

Jo comprenc que no és fàcil sentir-se a gust en llegir totes aquestes coses i en contemplar el panorama que ens envolta. Potser sí que té una mica de raó el meu amic de dreta-dreta, i resulta que l’estat espanyol és una mica caòtic, però del que estic segur és que no estem en una dictadura, ja que si hi estiguéssim, ni es trauria la foto del rei del saló de plens de l’Ajuntament de Berga, ni es cremarien fotografies del Rei, ni Barrena podria obrir la boca. I us asseguro que els seus companys detinguts no tindrien cap judici just, ans simplement desapareixerien al fons d’una caverna o al mig del mar (pregunteu-ho sinó als seguidors del general Pinochet, que d’això n’eren mestres).

En definitiva, que la meva confusió continua, i que el paisatge que contemplo no em sembla gaire plaent. Tanmateix el prefereixo a d’altres que vaig conèixer de jove i que he pogut contemplar arreu del món. I a més he de dir que em rebenten els botxins, que em cansen els nacionalistes de misto fàcil i cap prim, i que també em carreguen els salvapàtries. Però que ningú no es confongui. Ni és el caos això que tenim, ni el sistema polític espanyol és tampoc cap dictadura. D’això n’estic segur.

La justícia és una maquinària lenta, d’ací que a voltes no mereixi aquest nom, però quan hi ha matèria penal suficient, encara que tard, acaba actuant. En el cas de Pinochet, ell ja no és entre nosaltres i suposo que des del cel deu contemplar amb goig (al cel no pot haver-hi penes) com a la vall de llàgrimes que és la terra la justícia xilena ha detingut la seva vídua i els seus fills per malversació de fons públics. I no sols aquests, ja que també disset antics col·laboradors del dictador han estat encausats.

Se’ls acusa d’haver tret il·legalment a l’estranger 19 milions d’euros, i és molt probable que sigui per aquest delicte que acabin anant a la presó.

Finalment doncs, seran els familiars i amics de Pinochet que pagaran la factura i el deute amb la justícia. I ho faran (en això com Al Capone) per haver robat diners.

A la fi, doncs, ha estat un robatori i una “exportació” il·legal de monedes i no els milers de morts i assassinats que va provocar allò que haurà servit per fer una miqueta de justícia.

He de dir que en el fons em fa ràbia això, aquesta ràbia que ja no podrà sentir l’ànima beatífica del desaparegut Augusto Pinochet.

Quan he escoltat la part del discurs del rei que, al Principat d’Astúries, sortia en la seva defensa i glossava els mèrits de la monarquia parlamentària, a la qual atribuïa els trenta anys de pau i de progrés que ha viscut Espanya, m’he sentit una mica malament. No perquè desconegui els mèrits de Joan Carles I, que els té (va fer el salt a Franco i va parar un cop d’estat, que no és poc), sinó perquè és evident que el rei no és l’únic element (encara que sí un dels més importants) de la transició de la dictadura a la democràcia, d’aquell pacte, en definitiva, que férem els demòcrates antifranquistes amb els franquistes que van decidir deixar de ser-ho.

Aquest pacte implicà –és cert- silencis clamorosos i oblits molt conscients, tot a canvi d’aconseguir un sistema democràtic que –no podia ser d’altra manera- l’havia de presidir el rei, concretament aquest rei que oblidava la promesa de fidelitat a Franco i al seu sistema de govern i es comprometia a servir la democràcia.

Així doncs, el rei és important per al sistema i ha fet molt per la seva consolidació, però no és l’únic responsable de la pau i de la prosperitat del país. D’això ho és principalment el poble espanyol i el sistema de llibertats i democràcia pel qual aquest va optar.

Dit això, em pregunto: era el rei el qui havia d’autodefensar-se? No ho sé, però no em sembla el més encertat, tot i que comprenc que no vegi amb indiferència la deriva que pren la societat. El primer a bandejar el rei va ser Aznar, que se sentia ell mateix un personatge regi: (“El rei irá a Cuba cuando toque”, i d’altres frases i actuacions per l’estil, recordeu-ho). Després, Zapatero ha presidit una legislatura on ha desempolsat tot els valors republicans (vull dir els de la república espanyola) com els únics aprofitables, actitud que ha culminat en aquest (inacabable) projecte de llei de la “memòria històrica” que ha posat lògicament en guàrdia la dreta (una part de la qual és hereva del franquisme) sense satisfer part de l’esquerra (ERC).

I no ho dic, això, perquè el projecte de llei em sembli dolent “per se”, que no ho és. Ho dic només pensant en allò a què ja m’he referit al principi: que la transició –ens agradi o no, els sembli bé o no als joves d’avui- va implicar un pacte entre dos sectors clau: els franquistes (que renunciaren al que sempre havien cregut), i nosaltres, els demòcrates (que, tot acceptant la reforma, renunciàvem a fer la ruptura amb el sistema i, doncs, a fer cap tipus de depuració).

Alguns diran que els demòcrates mai no havíem d’haver acceptat aquesta mena de pacte, i potser tindran raó. Però és concretament això el que es va fer. Ni més ni menys. I és per causa d’això que la nostra democràcia arrossega encara algunes mancances greus. Però és també gràcies a això que la democràcia que sorgí del pacte (la que es va configurar com a una monarquia parlamentària) ha produït a Espanya el període més llarg de pau i de progrés que mai no havia conegut.

I això darrer que acabo de dir (que també ho ha dit el rei) no és –ni molt menys- una bestiesa. És una realitat tan bella com inqüestionable. Un fet que admira tot el món.

He llegit a la premsa que el cardenal Cañizares s’oferia a pregar i demanava als cristians que preguem pel rei Joan Carles i per Espanya. De seguida he posat la COPE per veure què en deia. Però no, a la ràdio no passaven el rosari pregant per la monarquia parlamentària espanyola, ni pel rei, ni tampoc per Espanya. Però sí que he escoltat com el locutor feia una atac encès contra el govern amb una sèrie d’indirectes que picaven més amunt. A la nit, escoltant una tertúlia radiofònica, sento com algú explica que aquell mateix locutor havia demanat que el rei abdiqués en el seu fill per mostrar-se incapaç de defensar la unitat espanyola.

Com quedem? No és de la Conferència episcopal la COPE? I si ho és, com és possible que mantinguin aquest periodista estrella que ataca directament la corona espanyola alhora que el cardenal primat ens anima a pregar pel rei? Com es pot qualificar aquesta actitud si no d’hipocresia?