Maó o la ciutat com a paisatge literari

by

Em van demanar que escrivís uns mots sobre sobre la ciutat com a paisatge literari a partir de la literatura que jo he creat, i se’m va ocórrer el que segueix:

Josep Piera, en la seva novel·la “A Jerusalem” escriu: “En la memòria, el passat és història i llegenda alhora. La història es fa mite, com el mite es fa història.”

Aquesta és una frase que defineix molt bé la meva relació d’escriptor amb “la ciutat com a passatge literari”, perquè gairebé tota la meva literatura –i en aquest terme hi introdueixo tant la creació com l’assaig- s’ha construït sobre una petita ciutat, Maó, la capital de l’illa de Menorca, la més septentrional de les Balears, un dels vèrtex –en aquest cas el més oriental- del domini de la llengua catalana.

És clar que jo he intentat sempre de saber quan la història es fa mite i quan el mite es fa història, però la creació literària sempre comporta una mena de mitificació, en el sentit que fabulem la realitat i l’expliquem passada pel sedàs de la nostra imaginació. Jo abans d’assajar l’ofici d’escriptor de novel·la havia passat molts anys capficat en el de jurista i en el d’historiador. Potser la meva conversió vingué en llegir una dita d’Eça de Queirós, el qual assegurava que la literatura era “o manto diaphano da phantasia sobre o nudez forte da verdade”. Aleshores vaig veure que aquella ciutat que tanta vida i tanta història acumulava, amb un segle XVIII aclaparador, que l’havia convertit en gairebé l’únic lloc del domini català on es feia literatura de la gran, que va viure tres dominacions britàniques, una francesa i dues espanyoles, la tercera de les quals va ser definitiva, aleshores –dic- vaig veure que aquella ciutat s’havia de transformar en literatura perquè aquesta era la manera més creativa i extraordinària que hi havia d’imaginar-la i d’explicar-la.

En aquest cas, doncs, la història féu el mite i el mite es féu literatura.

Comprendreu, però, que en aquesta situació tan personal de la meva relació literària amb la ciutat, no podia seguir el consell d’en Màrius Serra. A diferència del que ell opina en parlar de la seva obra, en la construcció de la meva calia treballar documentant-se prèviament, i també evitar que aspectes laterals i absolutament aliens al meu projecte em fessin perdre. Jo, en la meva literatura sobre Maó sempre he necessitat un bon quadern de bitàcola. L’única gran preocupació –això sí- era que el passat, aquest que, com diu Piera, és història i llegenda alhora, no ofegués en cap moment el mite, en definitiva la història que es fa literatura.

A “Aquella nit d’Òpera” és el Maó del XIX que pul·lula rera la dialèctica entre dos personatges de vida paral·lela i contraposada alhora. A “Els Nikolaidis” és la fabulosa història del XVIII que jau sota la saga d’aquesta família grega que s’instal·la, viu i perdura a Maó. A la propera novel·la, que si no canvio de criteri es dirà “Les revolucions perdudes”, que sortirà a començaments del proper any, serà el segle XX que hi jaurà, a través de dos moments clau: el juliol de 1936 i el maig de 1968.

Comprendreu, doncs, que en la meva encara curta experiència de narrador creatiu, la ciutat –en aquest cas Maó- hagi esdevingut un univers literari.

Anuncis

%d bloggers like this: