Josep Maria Quintana

La crisi de les infrastructures a Barcelona, agreujada aquests dies pels problemes que ha provocat la decisió d’accelerar l’arribada de l’AVE a la ciutat per interessos electorals de Rodríguez Zapatero penso que és un exemple força paradigmàtic del que ha estat el govern socialista nascut de les eleccions de 2004.

Si hagués de definir-lo en dues paraules, aquestes serien “lleugeresa i improvisació”. De fet sembla que no hi hagi cap mena de profunditat en el pensament, en les idees i en la política del govern socialista. Una política, unes idees i un pensament que, d’altra banda, el president transmet sempre amb bones paraules i amb un somriure a la boca. Però no és suficient.

No negaré que ha fet coses interessants en política social, però durant tota aquesta legislatura, el govern de Rodríguez Zapatero s’ha vist una mica arrossegat per les circumstàncies. Ha obert fronts potser innecessaris (la Memòria Històrica), ha dit que sí a coses a les quals difícilment havia d’haver donat suport (l’Estatut de Catalunya en els termes –qualsevulla que fossin- que sortís del Parlament català), ha estat irreflexiu davant mesures força conflictives (de Juana Chaos), i ha demostrat una gran innocència davant de realitats implacables (el terrorisme d’ETA).

Curiosament, el que havia de ser un projecte estrella (dur l’AVE a Barcelona el 2007 després de molts anys de retard pel culpa del govern d’Aznar), pot acabar fent-lo descarrilar. En efecte, el que –segons els plans dels responsables de campanya- havia de coadjuvar a la victòria socialista a Catalunya, està fent aigua per tots costats (i mai més ben dit) a causa d’una sèrie d’improvisacions, d’errors tècnics i, per damunt de tot, a causa de la precipitació.

Per molt que s’ho proposi, Rodríguez Zapatero no pot anar demà al Parlament i dir que el que està succeint a Barcelona és culpa del PP. Amb això, no és que jo vulgui negar les responsabilitzats dels governs d’Aznar, però aquest no és ara l’argument de pes. El fracàs de la gestió actual és doblement socialista: del govern d’Espanya, especialment. I també del govern de la Generalitat.

Fins on aniran amb la seva victòria?, es demanava ahir el diari francès Le Monde, en referir-se als resultats de les legislatives celebrades a Suïssa, un cop s’ha vist que la Unió Democràtica de Centre (UDC), el partit ultranacionalista i conservador de Christoph Blocher, aconseguia un resultat històric obtenint el 29% dels vots del Consell nacional (cambra alta del Parlament).

No sé si heu vist els cartells de propaganda d’aquest partit guanyador, on un grup d’ovelles blanques expulsaven d’un camp de color vermell amb la creu pròpia de la seva bandera (és a dir expulsaven de Suïssa) una ovella negra. El pasquí duia una llegenda que deia: “Pour plus de sécurité” (per més seguretat).

Aquest partit vol imposar l’expulsió de tota la família d’una persona que delinqueix, per tal de preservar el país de contaminació. Un programa, doncs, dominat per la por i fet absolutament a la defensiva.

Després d’haver conegut els resultats d’aquestes eleccions, he pogut contemplar el vídeo enregistrat en el metro de Barcelona per una càmara fixa, en el qual es veu com un energumen, mentre parla pel mòbil, agredeix una jove immigrant a qui acaba clavant una coça a la cara. El fet és tant feridor com ho és també que ningú no es mogui per defensar la jove tot recriminant l’agressor.

No és que la xenofòbia sigui un fet nou. El món sempre n’ha estat ple, i sempre neix d’una exaltació desmesurada del jo (o del nosaltres) que ens posa en guàrdia i tendeix a menysprear, separar o, en el pitjor dels casos, ferir l’altre, tot entenent per altre el que és diferent.

Tanmateix, l’altre, el diferent, sol rebre els atacs xenòfobs quan és més dèbil o –diguem-ho clarament- quan és més pobre. A Espanya, per exemple, mai no són objecte d’atacs xenòfobs els àrabs rics de Marbella. Ho són, en tot cas, els àrabs pobres, els negres del top-manta, els sud-americans que busquen treball…

És clar que hem vist coses pitjors, però el que mostra aquest vídeo em sembla terrible. Revela una conducta i demostra una ideologia, contra la qual tots ens hauríem de rebel·lar.

Els liberals polonesos van batre clarament els germans Kaczynski a les eleccions celebrades a Polònia el passat diumenge i posaran fi a un govern que, durant dos anys, no ha intentat sinó assolir posicions ultradretanes i totalment favorables als sectors catòlics més ultres del país. Els qui ens agrada viure en un estat presidit per la laïcitat estem, doncs, d’enhorabona, ens agradi més o menys el partit vencedor.

De fet, els liberals de la Plataforma cívica (PO) han tret entorn d’un 44,2% dels vots, contra el 31,3% del partit Dret i Jusítica (PIS). La forta polarització de la campanya sembla que ha animat els electors (normalment abstencionistes), ço que ha fet que la participació assolís la xifra del 55,3%, un rècord des del 1991 ençà.

Els antics aliats del PIS, els populistes de Samoobrona i els ultracatòlics de la Lliga de les famílies poloneses no han assolit el 5% dels sufragis, fet que els impedeix d’entrar en el parlament. No així l’aliança de centre-esquerra LiD, ni tampoc el petit Partit de pagesos, que obtenen respectivament el 12,2% i el 7,9% dels sufragis.

Què farà aquest liberal multimilionari que es diu Donald Tusk? És una incògnita, però també una esperança, perquè és evident que la política dels bessons (recordem que un d’ells continuarà assolint la presidència de la República) era retrògrada en tots els camps i, enlloc de servir els interessos europeus, només estava pendent del que satisfeia els nordamericans (fet que havia posat en guarda la Rússia de Putin).

Lech Walesa, l’antic heroi de Solidarnosk, expresident de la Repúbica i premi Nobel, ha cridat als polonesos “a posar fi a un espectacle lamentable”. I Walesa no és certament un dirigent ultraesquerrà. En aquest punt, doncs, penso que Europa està d’enhorabona.

En el moment en què les crítiques li havien de ploure de tots costats, perquè no penso que pugui acceptar-se aquesta retirada tan dura, tan crítica i alhora tan injusta de Maragall contra els qui han estat els seus companys de partit –per raons que pugui tenir, per molest que pugui sentir-se-, l’home acaba de comparèixer davant la premsa i, en lloc de parlar amb circumloquis, va i diu que pateix d’alzehimer.

És evident que ell no ha fet aquesta confessió per evitar les crítiques. Coneixent-lo, tots sabem que no és això el que l’ha mogut a actuar, perquè ell, les crítiques, les passa per alt. No li importen. O li importen ben poc.

De fet, la confessió de Maragall, la serenitat com l’ha afrontada, i l’optimisme que hi ha posat, han estat tant d’alabar que, de sobte, ara no em veig amb cor de criticar-lo. Encara us diré més: la vis atractiva d’aquest acte ha estat molt superior a les ganes que jo tenia de dir-li que no és així que s’actua en política. Perquè jo entenc que no es pot haver estat tot gràcies a un partit i dar-te de baixa fent públics tots els plats bruts d’aquest un cop el partit et deixa a l’estacada.

Però he dit que no era d’això que havia de parlar, sinó del coratge de la declaració, i d’aquest corrent de simpatia que ha arrabassat, no sols entre els seus incondicionals, sinó també entre els seus crítics. Uns crítics –i això val per Montilla i els seus- que han sabut comportar-se i que mereixen també el meu elogi per no haver saltat a mata-degolla contra l’expresident.

Temps hi haurà per parlar del balanç d’aquest home que va ser el referent dels Jocs Olímpics i que va aconseguir el poder per l’esquerra a Catalunya després de més de vint anys de pujolisme. Avui, la serenitat de què ha fet gala amb la seva declaració i el coratge que ha mostrat per encarar un futur que ha de ser –i ell ho sap- força problemàtic, penso que ha esdevingut un exemple per a tothom.

No sé si amb “Z” de Zapatero, o amb “Z” de “El Zorro”, el cert és que la notícia que tots esperàvem s’ha confirmat: que la presidenta De La Vega encapçalarà la llista al Congrés dels Diputats per la circumscripció de València, terra on la dreta té camp abonat i on l’esquerra –deixeu-m’ho dir en castellà “está hecha unos zorros”.

De la Vega té enemics i adversaris –qui no en té?-, però s’ha revelat com una de les persones més sòlides i més ben valorades en el govern actual d’Espanya. No és estrany, doncs, que Zapatero l’hagi enviada a reconquerir València, com un nou Jaume I, aquest cop sense armadura, però amb vestits (cada dia nous a estrenar, o així m’ho sembla) de confecció.

D’altra banda, De La Vega és valenciana de naixement, i en aquest sentit no se la pot titllar de “diputada cunera” (com se’n deia abans). Per tant, no em sembla que hagi estat una mala pensada, tot i que, tal com corren les aigües del Túria, el peix serà mal de dur al cove.

No vull, però, acabar aquest comentari sense referir-me a la dimissió de Joan Ignasi Pla. Sembla que és cert que hi ha un episodi una mica confús respecte d’una reforma que no ha pagat, o que de moment li ha finançat un constructor. No sé prou bé com han anat les coses, però més enllà del que hagi pogut fer malament, més enllà dels errors d’aquest home que jo tenia (i potser el tinc encara) per un home honrat, tot i que no considero que fos un polític amb prou talla política per ocupar el lloc que ocupava, més enllà d’això, dic, el que se’m fa difícil d’entendre és la duríssima campanya mediàtica que li féu tot el grup PRISA. En efecte, a les 8 del matí del dia que va esclatar l’escàndol, Carles Francino va tirar amb bala des de la SER (de fet va ser ell qui el va destapar). Aquell mateix dia, també El País n’anava ple; i al migdia, altre cop: Pla havia esdevingut ja un corrupte que no tenia altra sortida que la dimissió. Aquesta immediatament es va produir i, d’aleshores ençà, tot han estat bones paraules. No sé, tot això m’ha semblat molt artificial i com a força premeditat. És com si algú es volgués treure aquest home de sobre. I certament que ho ha aconseguit.

Ja sé que aquesta notícia potser no té res a veure amb el cas De La Vega, però… per ventura no parlàvem de València? Doncs si és així, la cosa venia a tomb.

La decisió del Govern de recusar dos magistrats (dels dits conservadors) del Tribunal Constitucional per recuperar el poder de decisió en aquest alt òrgan jurisdiccional és una conseqüència lògica en el procés degeneratiu que afecta a aquesta alta magistratura del país.

El fonament de la justícia –i també de la justícia constitucional- és la seva independència del poder polític (allò de la separació de poders) i la seva imparcialitat. Tanmateix, cada dia que passa, sembla que aquests principis són oblidats, escarnits, rebregats i trepitjats per uns polítics que, mitjançant un sistema d’elecció dels magistrats que els permet de ficar-hi cullerada, estan a punt de fer saltar en mil bocins el mecanisme clau de l’estat de dret.

Avui, més enllà del que pugui fer el tribunal, tots tenim la convicció (i molt em temo que fonamentada) que, segons quina sigui la seva composició, tal serà la sentència. Basta obrir el diari, i ja no es parla de “magistrats”, sinó de “magistrats conservadors” i de “magistrats progressistes”. Estem –si el que intuïm és cert- en mans d’unes persones que no cerquen d’administrar justícia (en aquest cas la justícia constitucional), sinó de resoldre els litigis a partir de les seves conviccions polítiques.

Alfonso Guerra, que fa ja molts anys predicava la mort de Montesquieu (el pare de la separació de poders), pot veure confirmada la seva teoria només mirant el nostre Tribunal Constitucional. I si aquest deixa de ser el que d’ell reclama la Constitució –el garant de les llibertats i de l’equilibri de poders-, aleshores la seguretat jurídica d’aquest país s’envà en orris i s’esberla tot l’edifici jurídico-constitucional.

Penso que som molts els ciutadans que contemplem aquest panorama amb preocupació. I això ens exaspera. Però ens sentim impotents davant una classe política que, dia rere dia, arramba amb els principis de l’estat de dret que tant ens va costar aconseguir. I sense estat de dret no hi ha democràcia. És la llei de la selva on decideix el més fort.

Ahir em van demanar d’intervenir en un debat sobre la Llei de Memòria Històrica i vaig dir que no, que no hi volia intervenir, perquè no tenia interès a mantenir un diàleg que molt probablement ens hauria llençat a la confrontació partidista i difícilment hauria sabut esquivar les fòbies i les filies que aquesta llei ha provocat.

D’altra banda em resulta molt difícil dir si la llei m’agrada o no. D’entrada arguiré que no em satisfan aquest tipus de lleis perquè la “memòria” és un atribut de la persona que no crec que es pugui regular mitjançant una norma legal. D’ací que no tinc gaires esperances que la llei ens apropi els uns als altres i ens faci més tolerants.

Dit això és evident que no tot és negatiu en una norma d’aquest tipus, perquè permet satisfer alguns desigs personals molt arrelats i permet també reparar d’alguna manera determinades injustícies.

Per tant, si bé no sóc partidari d’aquest tipus de lleis, tampoc no m’atreviria a dir que aquestes són innecessàries i que no serveixen per a res.

Ara bé, partint, com partim, d’una democràcia construïda sobre un pacte ple de renúncies (tant de la part dels franquistes com de la banda dels demòcrates), la satisfacció dels dolors de la memòria només es podran satisfer plenament quan cadascú, en el seu fur intern, sàpiga condemnar el seu propi pecat i els seus propis errors. O dit d’una manera més clara: Quan els franquistes acceptin que el règim al qual van donar suport era intrínsecament pervers, i quan els republicans reconeguin que, tot i que donaven suport a un règim legítim, també ells van cometre força injustícies.

La Llei de Memòria Històrica seria aleshores un bé que ningú no gosaria discutir, i això implicava que fos aprovada per unanimitat. Però si el Partit Popular, que és el partit que aglutina tota la dreta a Espanya no li dóna suport (tot i que a darrera hora ha acceptat alguns punts de la llei) i no l’accepta tampoc un altre partit que representa interessos contraposats als de la dreta, com ho és l’Esquerra Republicana de Catalunya, això vol dir que la reconciliació no és prou sincera, que l’autocrítica no ha calat encara prou, i que alguna cosa falla en aquesta llei.

Així doncs, sens dubte que la llei repararà injustícies i satisfarà alguns interessos legítims, però molt em temo que no resoldrà el problema bàsic que hauria d’haver resolt.

A les edicions d’ahir, el titular de La Vanguardia deia: “Freno a Ibarretxe”, alhora que el d’ABC proclamava: “Zapatero no frena a Ibarretxe”. Què n’hem de pensar?
És cert que el llenguatge és complex, i que les voluntats que hi ha al darrere encara ho són més. D’ací que és probable que els dos titulars diguessin la veritat, o part de la veritat, més enllà de la voluntat dels qui els van escriure.

Jo vaig escoltar les paraules de Rodríguez Zapatero i em va semblar que no podien ser més contundents contra el projecte del lendakari, com també li ho van semblar a Rajoy, que, per primera vegada en la història, va reconèixer que ell hauria dit el mateix. Ara que també és cert que, tot i la contundència de les paraules de Rodríguez Zapatero, el lendakari, que circula a pinyó fix, va insistir en el seu propòsit. Ell –segons va dir- continuaria endegant el seu pla.

És evident que en aquests moments, mentre estiguem en el territori de les paraules, el govern d’Espanya no pot fer res més del que va fer ahir el seu president: dir que el projecte d’Ibarretxe era il·legal (Urcuyu, fent un joc de paraules va dir que era “alegal”, suposo que per sortir del pas). Però si el que va dir Rodríguez Zapatero no va ser suficient, com havia d’actuar? Què havia de fer per posar el fre a Ibarretxe, segons l’ABC? Li havia de dar una barrada?

No és que a mi no em preocupi aquest joc d’Ibarretxe. Però res no ha fet encara més enllà de posar-se en evidència, perquè ningú no gosaria dir que els darrers resultats electorals al País Basc el vagin reforçar. Ell, però, continua tenaç i malda per fixar posicions. Res no ha fet d’il·legal encara. Temps hi haurà –si és que acaba actuant fora de la llei- perquè el fiscal actuï, o perquè les forces d’ordre públic surtin al carrer, si el compliment de la llei ho reclama. És clar que seria força més interessant que fossin els mateixos bascos els qui veiessin que aquest camí no du enlloc.

Quan l’exministre i eurodiputat Jaime Mayor Oreja es demana per què ha de condemnar el franquisme “si muchas familias lo vivieron con naturalidad y tranquilidad”, jo l’entenc, perquè no diu sinó la veritat. I quan afegeix que en aquella època la situació era de “extraordinaria placidez”, també continua dient-la, perquè ell parla del seu món, d’allò que va viure a casa seva i en el seu entorn.

Encara us diré més: també a casa meva es va viure el franquisme amb placidesa i amb molta naturalitat. Els meus pares pertanyien al bàndol dels qui van guanyar la guerra i, com em recordava de petit la mare (de més gran ella va evolucionar), el 9 de febrer de 1939 va ser un dels dies més feliços de la seva vida. En efecte, va poder sortir de l’amagatall, va deixar de patir necessitat, es va poder casar per l’església i tenir fills, i se li va obrir un nou horitzó per a la seva existència.

Ara bé, dit això, que segurament es pot dir de moltes famílies humils que van ser perseguits per les seves creences o per les seves idees durant els anys de la guerra civil, penso que s’ha d’esperar alguna cosa més d’una persona que ha crescut, que ha madurat, que està obligada a reflexionar i que forçosament hauria d’haver arribat a la conclusió que, més enllà del seu entorn familiar, més enllà dels seus interessos més pròxims, el polític, el pensador, l’intel·lectual ha de saber veure que el franquisme va ser un règim polític intrínsecament pervers on una elit –la dels qui havien guanyat la guerra- va trepitjar els qui l’havien perduda, tot instaurant un sistema presidit per la força i on no es respectaven les llibertats individuals ni tampoc els drets col·lectius.

“Qui no es fica en res no té problemes”, deien els franquistes. I tenien raó. Ara que per fer això calia renunciar a moltes coses: en primer lloc a pensar (a menys que ho féssim en la direcció dels qui comandaven), calia també renunciar a viure com a éssers que volen ser lliures, calia renunciar al dret que els homes tenim a expressar públicament les nostres idees i a conviure en un marc presidit per un estat de dret.

Si renunciaves a tot això, o bé et plegaves al sentiment polític i ideològic dels poderosos, dels qui havien vençut i tenien la força, aleshores podies viure plàcidament. És això el que li devia passar al senyor Mayor Oreja, el qual, però, tot i que ha desenvolupat una llarga carrera política presidida per una constitució que és respectuosa amb tots els drets que el franquisme negava, continua pensant que el franquisme era el més natural del món.

Són tants els comentaris que he pogut escoltar i llegir sobre allò que ha passat a Frankfurt, són tantes les fòbies, les fílies, les enveges i els amors apassionats que he vist que la nostra presència a la Fira del Llibre representava, que voldria subscriure el que ahir deia un editorial de La Vanguardia, que transcric seguidament. Només m’agradaria que l’editorialista hagués estat una mica més generós i, allà on diu Catalunya, hagués fet també alguna referència als altres dominis territorials de la llengua catalana, perquè això de la llengua sense estat (un dels grans handicaps de la nostra) no només afecta als catalans de Catalunya, sinó també (i amb un problema afegit) als parlants i escriptors en llengua catalana de les Balears i de València, que, només que ens despistem una mica, podem acabar esdevenint una sots-classe. Tanmateix aquest cop –i gràcies a l’Institut d’Estudis Baleàrics- això no ha succeït.

La lección de Frankfurt

CUANDO la Feria del Libro de Frankfurt cierra sus puertas es hora de hacer balance de la presencia de la literatura catalana como invitada de honor a la presente edición del mayor y más importante encuentro mundial dedicado a la edición. Desde la jornada inaugural, con un memorable discurso de Quim Monzó, hasta los actos de clausura, con un colofón de alto nivel a cargo de Baltasar Porcel, las letras catalanas han sido protagonistas, como antes lo fueron otras culturas literarias. Ello implica que los autores catalanes son ahora un poco más conocidos dentro del enorme magma de títulos que conforma lo que podríamos llamar la nueva literatura global, en la cual las lenguas minoritarias siempre deben buscar el puente de las traducciones.

La misión cultural catalana ha culminado con éxito. Esto debe ser subrayado, sin caer en exageraciones ni derrotismos, y sin ceder al ruido mediático de quienes tratan de levantar falsas polémicas con fines descaradamente partidistas. Las instituciones catalanas, a través del Institut Ramon Llull, han sabido estar a la altura. Un proyecto de este calado, que empezó la Administración presidida por Jordi Pujol, que continuó preparándose durante el mandato de Pasqual Maragall y que ha sido bien ejecutado bajo la presidencia de José Montilla, es un triunfo de todos. Es justo consignar esta múltiple contribución, dentro de un consenso imprescindible a la hora de proyectar Catalunya al exterior.

Que las letras catalanas hayan sido invitadas de honor al mayor mercado editorial del planeta es un hito indiscutible, pero no debe confundirse con una varita mágica que cambie la realidad de las cosas. Lo importante es el trabajo diario que desarrollan escritores, agentes literarios y editores, con el concurso de los organismos públicos correspondientes.

La experiencia de Frankfurt ha servido para tres cosas, como mínimo. En primer lugar, ha divulgado la realidad de una cultura de primer orden que no siempre tiene la suficiente visibilidad por razones de orden geopolítico y demográfico. En segundo lugar, ha dado un empujón a la penetración de los autores catalanes en el gran circuito de las traducciones, algo que complementa la labor de los editores. Y en tercer lugar, ha servido para devolver un poco la autoestima colectiva a Catalunya, en un momento en el que algunos problemas y actitudes han producido un malestar y un desánimo muy amplios entre la ciudadanía. En esto, los catalanes no somos nada extraños: todos los países necesitan ocasiones para recuperar la confianza en sí mismos y para comprobar que pueden hablar de tú a tú, sin complejos, con el resto del mundo. Recordar y recordarnos que la literatura en catalán forma parte de la cuna de la gran cultura europea es algo que cobra un nuevo sentido en un mundo regido por la comunicación global. La lección de Frankfurt deberá ser tenida en cuenta. Catalunya puede y debe afirmarse en positivo, sin necesidad de ir contra nadie, con la excelencia y el diálogo como bandera. Éste es el camino.