L’experiència de Frankfurt és nova i suposo que irrepetible. Ens ha tocat a nosaltres ser-hi quan els organitzadors de la fira del llibre més important del món ha convidat la literatura catalana com a protagonista de la mostra, i això ha fet que molts escriptors hàgim tingut l’ocasió de participar d’una manera activa en aquest gran, immens, aparador.
Ahir matí vaig tenir l’ocasió de passejar-me pel recinte firal i allò és inacabable. Sembla que hi siguin tots els llibres del món. La veritat és que no sé ben bé com va el mercat, però editorials en tots els idiomes s’arrepleguen per mostrar tots els seus productes i els intercanvis són constants.
En aquest cas, la literatura catalana disposa d’espais especials i, sobretot, disposa d’una gran exposició bibliogràfica i d’un plató des d’on es fan contínuament taules rodones, es produeixen debats i es presenten autors. En tot aquest muntatge hi participen escriptors, editors, polítics i periodistes. En aquest sentit, doncs, penso que no és cap disbarat afirmar que aquests dies la literatura catalana té una finestra oberta al món.
Predir quin serà el resultat de tot aquest esforç és difícil, però més enllà dels encerts i dels errors, penso que s’haurà fet un pas endavant per demostrar que nosaltres tenim una cultura normal en tots els sentits, tan particular i universal com poden ser les altres, amb una tradició i una continuïtat com molt poques, i amb una qualitat que res no ha d’envejar, a no ser la manca de suport d’un estat que faci del català una llengua oficial, amb tot el que això comporta de defensa, de protecció i de projecció.
Tot i aquest mancament que haurem sempre d’arrossegar, i potser per això mateix, ens cal actuar amb més cura que mai, perquè l’únic que pot salvar-nos és la força, el valor i la qualitat de les nostres obres. Espriu va encoratjar-nos a salvar els mots. Nosaltres hem de saber ordenar-los i fer amb ells el més gran que es pot fer: bona literatura.
Josep Maria Quintana 