Josep Maria Quintana

Quan l’any 2004 Mariano Rajoy va perdre les eleccions i es va quedar de cap de l’oposició, vaig pensar que només el pes de la derrota li impedia de mantenir al seu costat, i al front del partit, homes com Eduardo Zaplana i Ángel Acebes, que representaven el més sucós de l’aznarisme, imatge que no quadrava prou bé amb la de Rajoy que, si bé va ser també ministre d’Aznar i l’home que aquest va elegir per succeir-lo, presentava un tarannà més obert que el seu antecessor.

Tanmateix el pas dels dies ha fet que, li agradés o no a Rajoy, Acebes, Zaplana i ell mateix constituïssin una simbiosi perfecta, la qual ha acabat per fer indestriable l’un de l’altre. Quatre anys d’unió en un mateix destí són massa anys com per ara trencar de sobte l’equip. Tot i això, Rajoy, en anunciar que segueix al front del partit i que es presentarà a la reelecció, ha dit que ho farà amb el seu propi equip, la composició del qual no ha explicat, però ha deixat entendre que aquest ha de ser un equip nou, que res no tindrà a veure amb l’anterior.

No dubto que ho intentarà, i que Rajoy procurarà per tots els mitjans de recuperar la imatge que teníem d’ell fa cinc anys. Però és possible això? Pot Rajoy desmarcar-se del que ha estat fins avui?

La idea és bona (de fet Zaplana ja ha tocat el dos), però em sembla dubtós que la proposta, que de moment ha estat ben acollida pels barons del PP, obtingui el resultat que, en un principi, desitja Rajoy.

En unes declaracions al Corriere della Sera, que el periodista ha intitulat “Matrimonio, aborto, eutanasia: così condurrà il Paese al disastro”,que traduït vol dir “Matrimoni, avortament, eutanàsia: d’aquesta manera conduirà el país al desastre”, referint-se evidentment a Zapatero i al PSOE, el cardenal primat d’Espanya, inicia una etapa que podem definir de qualsevol cosa menys de col•laboració. Jo encara diria més, si és que hem de parlar clar: inicia una etapa de clara i dura confrontació amb el futur govern que formarà novament el líder socialista, el clar guanyador de les eleccions.

Però si aquesta opinió és clarament política, el cardenal en fa una altra de netament ideològica. Diu: “Il governo spagnolo ha varato leggi che negano l’evidenza della natura e della ragione, che affidano allo Stato la formazione morale dei giovani, che si propongono di fondare una nuova cultura su una concezione falsa della libertà”, que traduït vol dir: “El govern espanyol ha aprovat lleis que neguen l’evidència de la natura i de la raó, que confien a l’Estat la formació moral dels joves, que es proposen fundar una nova cultura sobre una concepció falsa de la llibertat”.

Penso que qualsevol persona de seny s’hauria d’esverar en llegir aquestes afirmacions que freguen el disbarat. ¿Què vol dir el cardenal quan assegura que s’han aprovat lleis que neguen la raó? Quina llei nega la raó? Quina llei nega la natura?

Fa uns dies, vaig fer unes conferències a l’extensió universitària d’Alaior. Una d’aquestes la vaig titular “La laïcitat que enyorem” i va voler ser una diatriba raonada contra aquest tipus de pensament que supedita la raó a la fe.

No deixa de ser ben curiós que el cardenal no hagi encara descobert que, des del segle de les Llums, el coneixement de l’home es basa únicament en l’experiència i la raó, i que l’única cosa que no és font de coneixement és la fe. Tot el que els creients creiem, no necessàriament s’ha d’oposar a la raó, però no és demostrable per la raó.

El cardenal parteix de la fe i critica la legislació feta pel Parlament quan aquesta no concorda amb el que ell creu, amb el que ell sap per revelació (no per raonament), amb el que ell (per fe) assegura que és la veritat, i dedueix que tot el que no concorda amb aquesta veritat revelada va contra la raó. El resultat final d’aquesta reflexió és que Espanya va directament a les penyes.

Em sembla un raonament pervers i sense cap fonament, però tinc la impressió que el cardenal continuarà defensant aquesta tesi, la qual cosa ens augura una altra temporada d’enfrontaments entre l’Església i l’Estat que no sembla que hagi de conduir a res de bo.L’únic consol és que al cardenal cada dia hi ha més poca gent que l’escolta. He de dir que tot plegat em sembla lamentable.

L’Espanya del silenci, i de la concòrdia pesa més que l’Espanya del crit i de l’enfrontament. L’Espanya que es vol construir amb llibertat i amb una bona dosi de laïcisme és la que té més partidaris, i així ho han fet saber les eleccions d’aquest 9-M, fita a la qual hem arribat després de quatre anys d’una oposició, tan ferotge com irresponsable, del PP, una oposició que, tenint una ingent quantitat de temes amb els quals podia plantar cara al PSOE, ha preferit d’obviar-los per enrocar-se en una sèrie de mentides, que tots sabíem que ho eren –també ells-, però que semblava (ells així ho creien) que els donarien rèdits electorals.

En cap moment va acceptar el PP el veredicte de les eleccions del 14 de març de 2004. Els seus dirigents sempre van assegurar que aquell era un resultat que havia provocat una maniobra gairebé dirigida contra ells per foragitar-los del poder. Després, durant tres anys llargs, s’han dedicat a mantenir la teoria de la conspiració, una teoria que només ha existit en la seva ment, o que ni tan sols existia en la seva ment, però que ells creien que els resultava favorable als seus interessos, que certament no eren els interessos dels espanyols. I ja cap al final de la legislatura, quan era clar i llampant que aquella teoria era falsa, aleshores l’han abandonada en silenci, sense mai reconèixer que havien actuat deslleialment.

Durant quatre anys s’han dedicat a dividir els ciutadans d’aquest país, i per fer-ho, no han dubtat a emprar matèries tan delicades com l’Estatut de Catalunya o com la llengua, i ho han fet sabent que això ampliava cada cop més la rasa que ens separa els uns dels altres. Catalunya i la llengua catalana han estat, en efecte, l’argument per a treure vots en el graner de l’Espanya profunda, de l’Espanya que és incapaç d’acceptar que hi ha espanyols que són diferents els uns dels altres, espanyols que parlen una llengua que no és l’oficial de l’Estat i que l’estimen i la volen defensar a fons, perquè és la seva llengua pròpia. I han fet tot això sabent que això feia mal, que feria les sensibilitats de molts de nosaltres, que també ens sentim espanyols, però que, tot i així, mai no acceptarem la uniformitat que la dreta vol imposar-nos.

Finalment, quan ja veien que les coses pintaven malament per als seus interessos, el PP ha acudit a l’altre tema estrella de la dreta més rònega de tots els temps: el de la immigració, i no han dubtat a adoptar les teories a les quals sempre han acudit els xenòfobs: “No hi cabem tots!” “Ens deixaran sense feina!” Quan basta acudir a totes les grans empreses de construcció i de fusteria (i això sense sortir de Menorca!) per veure que els immigrants, no sols treballen com nosaltres, sinó que treballen en aquelles feines que nosaltres no volem fer.

Durant aquesta quatre darrers anys, la dreta també ha ficat mà en el tema religiós per continuar la seva acció devastadora, i ha oblidat que vivim en una Espanya aconfessional, en una Espanya on ningú no pot ser discriminat per les seves idees religioses, ni ningú tampoc pot ser primat per aquestes idees. Val a dir que en aquest camp no ho ha tingut gaire difícil, perquè ha trobat de seguida la col·laboració d’un sector de l’Església, el més influent, que, conscient de la seva pèrdua de poder i d’incidència, ha decidit fer “casus belli” de les seves creences i s’ha posat al capdavant de la manifestació, tot afirmant, com ho feia fa uns mesos el cardenal de València, que marxàvem cap dret a la dissolució de la democràcia.

Sortosament, els espanyols no ens hem cregut aquestes falòrnies i hem decidit que calia continuar pel camí emprès. I fins ho hem cregut, això, molts que no som fans incondicionals de Rodríguez Zapatero, persones que hem exercit la crítica durant tots aquests anys i hem dit i publicat els errors del president i de la seva política. Però el perill d’involució era tan gran que, pel que podem comprovar pels resultats obtinguts, també aquests sectors crítics han decidit donar suport a aquesta Espanya que, respectuosa amb les idees de cadascú, vol seguir avançant (ni que sigui cometent errors) sense mirar cap enrere, que vol seguir reconeixent els drets de tots, incloent-hi els dels qui no són com nosaltres. I entre aquests hi ha les persones com jo que, si bé mai no hem renunciat a manifestar públicament el nostre compromís religiós, volem, però, fugir de les temptació de tornar a un estat teocràtic.

A la vista, doncs, dels resultats obtinguts, Espanya sembla que seguirà per aquest camí, i ho farà perquè els espanyols ho hem volgut. I jo espero que la dreta aquest cop en prendrà nota, i que no ens donarà quatre anys més de martiri innecessari, entre altres coses perquè Espanya no s’ho mereix. La dreta, en efecte, s’ha de renovar. Ha de canviar de criteri, ha de fer una profunda autocrítica i ha d’intentar construir un partit més obert i més plural si no vol continuar assentada en la marginació i en el descrèdit, per més que hagi augmentat de vots i de diputats.

Per últim, no voldria acabar aquest article sense dir que també em satisfà que el PSOE no hagi obtingut la majoria absoluta. No se la mereixia. I a més, per les experiències que en tenim, aquest tipus de majoria no du gairebé mai res de bo. Alhora vull expressar la meva satisfacció perquè els nacionalistes de CiU, tot i la gran bipolarització de la campanya, hagin mantingut els 10 diputats que ja tenien, diputats que esdevindran decisius per a la propera formació del govern. Aquests, molt més que els d’ERC (que ha perdut més de la meitat dels diputats, cosa de la qual me n’alegro) són una garantia de manteniment de l’Espanya plural i d’una Espanya governable.

La democràcia, doncs, està d’enhorabona i els espanyols també.

El meu comentari d’ahir, fet des d’un cert desconeixement de la realitat sud-americana, però escrit amb la major dosi possible de sinceritat, s’ha vist avui compensat per un article aparegut a La Vanguardia, signat per Joaquim Ibarz, en el qual s’explica la visió que, des de Veneçuela, tenen mols dels desplaçats que foren acollits per Hugo Chávez a causa de ser perseguits per les FARC. Aleshores, Chávez els va acollir i els va donar la nacionalitat veneçolana perquè, entre altres coses, això li convenia a ell. Ara, aquests veneçolans desplaçats, veuen amb preocupació l’actitud de Chávez. És per això que penso que tots els qui d’alguna manera van poder sintonitzar una mica amb la preocupació que jo expressava ahir, han de conèixer aquest article d’Ibarz a què he fet referència.

Los infiltrados de Uribe

JOAQUIM IBARZ – Guarero (Venezuela) enviado especial

“¿Sabe usted la cantidad de gente que ha tenido que emigrar a Venezuela por culpa de las FARC?”

Hugo Chávez, pese a que se considera buen estratega militar y se vanagloria de ser un experto en guerra asimétrica, no se enteró de que ha creado una poderosa quintacolumna en Venezuela. El mandatario venezolano ni se dio cuenta de sus continuos ataques contra el presidente Álvaro Uribe han despertado el sentimiento nacionalista de los casi tres millones de colombianos que viven en este país.

“Llevo 30 años en Venezuela, quiero mucho a esta tierra, mi mujer y mis hijos nacieron acá, pero al escuchar tantos improperios contra mi país, me siento muy colombiano. Vivas donde vivas, cuando atacan a la gente de uno, ante todo te sientes colombiano”, explica Juan Echeverri, nacido en Medellín, que montó una empresa de construcción en Maracaibo (Venezuela).

Millones de colombianos sentían simpatía y gratitud hacia el presidente venezolano por haberles dado la nacionalidad en 2004, aunque fuera para que votaran por él en el referéndum revocatorio de aquel año. El propio Chávez dijo ayer que en sus nueve años de mandato dio la nacionalidad a cerca de dos millones de colombianos. Hasta el pasado noviembre, muchos se consideraban chavistas, pero cambiaron de parecer cuando empezaron las diatribas contra Uribe. Efectivamente, las encuestas mostraron que el voto de los colombianos fue determinante para que Chávez perdiera el referéndum.

“¿Cómo vamos a votar por un hombre que elogia a las FARC e insulta al presidente más popular que ha tenido Colombia”, dice Lola Jaramillo, modista de Barquisimeto, que nació hace 43 años en Pereira. Los colombianos se sienten aún agraviados con Chávez por haberse erigido en el gran defensor de la guerrilla. “Me repugnó que Chávez guardara un minuto de silencio por un terrorista como Raúl Reyes y no lo hiciera por los 46 muertos en el avión que se estrelló en Mérida. Vine a Venezuela huyendo de las FARC; la guerrilla robó mis tierras porque no quise cultivar coca!, nos cuenta Juan Argüello, un campesino de Palmira, que trabaja como mecánico en Valencia (Carabobo).

Luis Retrepo comenta que miles de colombianos llegaron a Venezuela huyendo de las FARC. “¿Sabe usted – dice- la cantidad de gente que tuvo que emigrar por culpa de la guerrilla? Que Chávez militarice la frontera en represalia por la muerte de un jefe de las FARC insulta a los colombianos. Esa guerrilla ya no tiene ideal político, son bandidos. Matan, secuestran, se dedican a la droga. Sólo quieren plata”.

Hasta hace poco, el empresario colombiano decía que la política va por un lado y los negocios por otro. Hoy piensan diferente. El asunto es que hay mucho dinero en juego. El intercambio comercial entre Colombia, Venezuela y Ecuador se acerca a los 8.000 millones de dólares. El año pasado las exportaciones colombianas a Venezuela superaron los 4.700 millones de dólares y a Ecuador 1.200 millones. Colombia importó 2.000 millones.

En rueda de prensa con el presidente ecuatoriano Rafael Correa, Chávez amenazó con nacionalizar empresas colombianas que operen en Venezuela. “El comercio con Colombia se va a venir abajo. Podemos nacionalizar algunas de las empresas colombianas en Venezuela. No estamos interesados en inversiones colombianas aquí, y las que hemos hecho en Colombia tendremos que venderlas”, aseguró Chávez.

El Consell Permanent de l’Organització d’Estats Americans (OEA) va aprovar a Washington una resolució consensuada per Colòmbia i Equador que estableix que Bogotà va violar la sobirania i integritat territorial d’Equador en l’operació militar ordenada pel president de Colòmbia, Álvaro Uribe, i també els principis del dret internacional. “Acceptem la resolució de la OEA i assumeixo la responsabilitat”, va afirmar Uribe qui, a continuació, va demanar “franquesa” en les relacions entre els països i va advocar per una “solució diplomàtica”.

Després de l’operació militar, el president d’Equador, Rafael Correa va decidir trencar les relacions diplomàtiques amb Colòmbia, i va ordenar l’enviament de tropes a la frontera comuna. Veneçuela va tancar la seva ambaixada a Bogotà, va expulsar l’ambaixador colombià a Caracas i va enviar també tropes a la frontera, fet que ha provocat una nova crisi a la zona que està lluny de tancar-se.

Vistes les coses des de la llunyania, se’m fa difícil opinar sobre els conflictes que ha generat la incursió colombiana en territori d’Equado,r que ha acabat amb la vida del número dos de les FARC (un exèrcit il·legal i terrorista que actua contra les forces democràtiques de Colòmbia), Raúl Reyes.

És cert que hi ha hagut una invasió d’un territori estranger i, per tant, una clara violació del dret internacional, però des d’aquí no podem deixar de demanar-nos què hi feia, Raúl Reyes, a Equador, i també fins a quin punt és certa o no l’acusació que ha llençat Uribe contra Hugo Chávez de finançar les FARC.

De fet, és inconcebible i inacceptable que pugui existir un exèrcit regular com les FARC al marge del dret internacional. Les FARC són terroristes i, com és natural, es mouen al marge de qualsevol mecanisme democràtic.

L’objectiu primordial de les Nacions Unides hauria de ser, doncs, de recolzar Uribe contra les FARC, i aquest també hauria de ser l’objectiu dels governs veïns, per tant de Veneçuela i d’Equador. Caldrà, per tant, superar la crisi actual i cercar solucions. Però aquestes no passen per mantenir un exèrcit rebel i terrorista a la selva colombiana.

Ahir em vaig quedar fins al final del debat i me’n vaig anar al llit amb un sabor amarg com poques vegades després d’escoltar el discurs agressiu, cínic i amb ribets totalitaris de Rajoy.

Els meus lectors saben que no som cap fan de Zapatero. Moltes de les coses que li ha retret Rajoy també les hi he retret jo des d’aquest blog. He dit que va ser frívol amb l’Estatut de Catalunya; que, després, en veure’s apurat, va enganyar Maragall i Mas; que va ser frívol amb la política seguida amb De Juana Chaos; que es va equivocar en moltes coses durant la seva etapa de govern. Però mai no havia vist un polític tan compulsiu, tan repetitiu de frases, d’idees-força, de dades difícils de demostrar i fins d’acusacions, com les que feien Zapatero còmplice de la guerra de l’Iraq, que no se les pot creure ningú.

Més enllà de si em convencien o no les propostes i les formes de Zapatero, el que em feria era la fúria que Rajov va demostrar contra tot allò que tenia a veure amb la defensa a Catalunya de la llengua Catalana. Quan Rajoy assegurava que no hi ha cap país al món que permeti que no es pugui parlar la llengua oficial en un territori, el candidat s’oblidava de dues coses: que això succeeix en els països amb diverses llengües oficials (no bilingües) com Bèlgica o Suïssa, per exemple, i que el teòric problema català que ell denuncia, no és un problema real, és simplement un arma que ara utilitza perquè sap que la confrontació contra Catalunya li dóna vots. A més, el model d’ensenyament català (que no prohibeix a ningú parlar la pròpia llengua, però que sí que utilitza com a llengua vehicular de l’ensenyament exclusivament el català durant la primera etapa) no és un model que han imposat els socialistes. A més no és cap model nou, ja que l’imposà Pujol fa més de vint anys, i hi hem conviscut sense problemes (fins i tot ells –vull dir el PP- hi han conviscut vuit anys), però ara a Rajoy li interessa burxar en uns temes que, tot i que són extremadament perillosos, li donen vots. Aquests temes són el lingüístic i el de la immigració. El problema, però, és que això ho fa amb arguments de caràcter racista, perquè es dirigeixen “contra els qui són diferents”, (ja es tracti d’espanyols amb una llengua que no és la castellana, ja es tracti d’estrangers que volen fer les feines que no volem fer els espanyols).

Ahir Rajoy em va fer mal. Em va crear anticossos. Si les passades eleccions vaig votar en blanc, aquest cop votaré contra Rajoy. I ho faré molt conscient. Perquè si aquest home (i el que ell representa) arribés al poder, penso que l’Espanya que forjaria seria per a mi inacceptable.

En política, els errors gairebé sempre es paguen cars. I penso que la referència cursi i mel·líflua de Rajoy de referir-se a la ja famosa “niña”, acabarà omplint tants diaris com, en el seu dia, va omplir el “primo” del candidat del PP.

Tots els sàtirs d’aquest país li treuen punta, i és que aquell comentari llegit (un bon opositor com Rajoy mai no hauria d’haver llegit aquest darrer comentari, ja que aquest tipus d’intervencions s’han de fer mirant a la cara de l’espectador) el pot acabar perjudicant.

És clar que més perjudicials per a Rajoy seran encara aquestes declaracions d’Elorriaga a la premsa britànica dient que, en efecte, a ells els beneficia l’abstenció i que els interessa és desmotivar l’electorat socialista. Per això Rajoy es refereix contínuament al problema de la immigració i del terrorisme.

És cert que Elorriaga ha desmentit aquestes declaracions, però em resulta increïble que un diari com el “Financial Times” s’inventi unes declaracions d’aquesta mena que, a més a més, són d’una lògica incontestable, ja que el PP sap que el seu sostre no es pot estirar.

De tota manera, no és només el PP, el que es dedica a fer bestieses. També Maragall continua en la seva campanya d’autodescrèdit impulsant el vot en blanc. Com també ho fa l’expresident d’Esquerra Republicana Heribert Barrera. I amb això no vull dir que no sigui molt digne votar en blanc. Segurament ho és tant com votar per un candidat. Però gent de la trajectòria d’aquests dos polítics (que tants anys van demanar els vots per a ells) no hauria de fer aquestes coses com aquesta, que l’únic que aconsegueixen és deixar-los a ells en pitjor situació. Més interessant és veure com un home com l’historiador Josep Benet (que fou el senador més votat d’Espanya el 1978) hagi donat suport en una carta personal a Duran Lleida ja que, a hores d’ara, li sembla el polític català que millor defensa el catalanisme i els interessos de Catalunya. I no crec que vagi errat.

De tota manera, tot està per fer encara, i el debat de demà pot deixar les coses més decantades o més igualades. No ho sabem. Tanmateix, del que no hi ha dubte és que, aquest cop, ben o mal plantejat, el debat ens interessa a tots.

Jo no sé si Mariano Rajoy va guanyar el debat, però del que estic segur és que no el va perdre. Rajoy té la contundència del qui afirma allò que creu i fa allò que diu (per molt que jo sovint en discrepi), mentre que Zapatero és especialista en afirmar allò que no creu i de fer el contrari del que diu. Ens ho ha demostrat manta vegades durant aquesta legislatura on hem anat d’un cap a l’altre i on gairebé mai no hem sabut on érem. I això en molts camps.

Zapatero parla bé, té una veu molt bella i és un home serè. Durant el debat va estar correcte, entre altres coses perquè l’estructura d’aquest li permetia no contestar les preguntes que li feia Rajoy i despistar l’adversari. Fos el que fos allò que Rajoy li demanava, ell parlava d’allò que li convenia i passava de llis sobre la matèria sobre la qual se l’havia interpel·lat.

Aquesta estructura tan mesurada, tan definida, tan acotada, sense que el moderador pugui conduir els temes amb una mica d’arbitrarietat, atenent al seu propi criteri, i sense possibilitat d’interrupcions i d’interpel·lacions, no condueix al diàleg sinó a una sèrie de monòlegs successius. I això és el que vam tenir l’altre vespre: dos monòlegs successius.

D’altra banda, no hi va haver cap debat sobre polítiques de futur, sinó anàlisi del passat, i, sobretot, retrets a les polítiques que s’han dut a terme. Això sense aprofundir gaire sobre les qüestions de què tractaven, que reforçaven amb dades extretes sense cap criteri objectiu, i amb l’única voluntat de reforçar les pròpies tesis.

Jo no sé si el debat tindrà conseqüències i si influirà o no sobre el resultat dels comicis, però tot i els retrets que li acabo de fer, ha estat interessant dins la dinàmica electoral, em refereixo a aquesta dels mítings, on els partits i els candidats munten la seva estratègia sense cap esperit crític, i, el que és encara més greu, sense cap pudor.

Per tant, benvingut sigui el debat, encara que s’hagi dut tal com s’ha dut a terme, i encara que no hagi estat pròpiament un diàleg, perquè ningú no es va preocupar de justificar allò que afirmava, només intentava desmentir l’altre i fer-lo ensopegar.

Ens en queda una segona part i no n’espero gaire cosa més del que ha aportat aquesta, però també la veuré amb atenció. A més, es tracta de debats entre dues polítiques que representen una mateixa concepció d’Espanya (per molt que Rajoy acusi Zapatero de voler-la liquidar). En aquest punt, penso que els dos s’assemblen com dues gotes d’aigua, tot i que Zapatero ho sàpiga dissimular més bé que Rajoy, el qual, en aquesta matèria no té engany (perquè així li ho demana el seu electorat) i confessa sense recança el seu nacionalisme espanyol, que és el que realment ven a tota Espanya. Si Zapatero ha estat més condescendent en aquest punt, no ha estat perquè tingués vel·leïtats nacionalistes, sinó perquè necessitava els vots dels nacionalistes per sobreviure. Per això li van fer tant de mal les citacions que Rajoy va fer de Guerra, de González i de Leguina. I s’oblidà de Bono! En això darrer Zapatero va tenir sort.

Quan a Santiago de Compostela joves universitaris boicotejaren la conferència de María San Gil (a la qual fins i tot li van cridar “¡Que te maten!”), els responsables foren, segons totes les informacions, “grups nacionalistes radicals”. Quan a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, joves universitaris boicotejaren la conferència de Dolors Nadal, amb insults i crits de “feixista, feixista!”, els responsables foren, segons totes les informacions, “grups nacionalistes radicals”. Però quan joves universitaris boicotejaren la conferència de Rosa Díez a la Complutense de Madrid, cridant-li també “¡fascista, fascista!”, els responsables foren, segons totes les informacions, “grups radicals”.

El matís és interessant perquè, és clar que a Madrid, els boicotejadors no podien ser “nacionalistes”, perquè allí no n’hi ha de nacionalistes, sempre que no es tracti de nacionalistes espanyols, que aquests són legió per aquelles terres. Però és clar que no eren d’aquests, els agressors, perquè Rosa Díez no es precisament nacionalista, sinó clarament i confessadament antinacionalista.

Què vol dir això? Doncs que el matís de la violència no l’hem de posar en l’adjectiu “nacionalista”, com havia insistit un important sector de la premsa i, per damunt de tot, el PP, sinó probablement en l’adjectiu “radical” (que jo substituiria per l’adjectiu “antidemòcrata”). Perquè, com podem veure, de radicals i d’antidemòcrates n’hi ha a totes les universitats.

Ara bé, dit això, ens hauria de resultar força preocupant que a les universitats espanyoles, en aquelles institucions que són (o haurien de ser) bressol de la cultura i de l’ensenyament, i per tant, bressol de la tolerància, hi trobem aquesta mena de joves que es creuen amb el dret d’impedir que d’altres persones demòcrates puguin exposar les seves idees, i fins i tot es creguin amb el dret d’amenaçar-les i (això en algun cas) de desitjar-les la mort.

Què esperen les autoritats acadèmiques per acabar amb aquesta mena de salvatges? Perquè… quina societat ens espera si un dia aquests joves universitaris arriben al poder? És que hem de retornar al pensament únic i a la dictadura dels qui es creuen posseïdors de la veritat?

D’alguna manera, el boicot a Rosa Díez m’ha alleugerit d’un pes, perquè ha demostrat que el salvatgisme no és patrimoni dels nacionalistes, sinó que es tracta d’una lacra que trobem a totes les nostres universitats i que afecta (o que pot afectar) a persones que, en principi, responen a ideologies diferents, encara que, en aquests tres casos, sembla que sigui en nom de l’esquerra (no sé de quina esquerra) que els energumens han actuat.

Tant com ha costat que ens deixessin parlar a nosaltres! Però hauríem de tenir molt clar que no hem fet tot aquest recorregut en benefici de la democràcia perquè, ara, grups incontrolats i irresponsables ens vulguin fer saltar enlaire l’edifici democràtic que amb tant d’esforç hem aixecat.

Més enllà de quina sigui la meva opinió sobre com, de lege ferenda, s’han de poder autodeterminar els pobles, recordava ahir que no crec que trobem cap tractat internacional que accepti el dret de decidir unilateralment la independència d’un territori, com ha succeït a Kosovo. Això m’ho confirmava en un correu un professor titular de Dret Públic, el qual em diu:

Acabo de llegir el seu comentari sobre la independència de Kosovo, i com estudiós del Dret internacional voldria assenyalar que aquesta declaració d’independència és totalment contrària a la legalitat internacional. En aquest cas, s’ha violat el principi del respecte a la integritat territorial d’un Estat sobirà en relació al qual no juga la lliure determinació dels pobles, tal com està configurada en Dret internacional. Espanya fa bé a dir que no reconeixerà Estats constituïts en contra del Dret internacional. Altra cosa és que amb el temps i forçat per la realitat (i fora de campanya electoral) a Espanya no li quedi altra opció que reconèixer el nou Estat. Els països que han reconegut Kosovo ho fan violant el Dret internacional (per interessos estratègics com és el cas d’Estats Units) i establint un precedent força perillós i, crec jo, irresponsable, però això forma part del joc polític.
Em permeto enviar-li un article, al meu parer brillant, que acaba de publicar el Dr. Remiro Brotóns de la UAM sobre el tema i que, potser, és del seu interès.
Rebi una cordial salutació.

Per als meus lectors que hi tinguin interès, també jo els recomano l’article del Dr. Remiro Brotóns intitulat “Kosovo, Realismo y Legimimidad”.