Contra els energúmens de la Universitat

by

Quan a Santiago de Compostela joves universitaris boicotejaren la conferència de María San Gil (a la qual fins i tot li van cridar “¡Que te maten!”), els responsables foren, segons totes les informacions, “grups nacionalistes radicals”. Quan a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, joves universitaris boicotejaren la conferència de Dolors Nadal, amb insults i crits de “feixista, feixista!”, els responsables foren, segons totes les informacions, “grups nacionalistes radicals”. Però quan joves universitaris boicotejaren la conferència de Rosa Díez a la Complutense de Madrid, cridant-li també “¡fascista, fascista!”, els responsables foren, segons totes les informacions, “grups radicals”.

El matís és interessant perquè, és clar que a Madrid, els boicotejadors no podien ser “nacionalistes”, perquè allí no n’hi ha de nacionalistes, sempre que no es tracti de nacionalistes espanyols, que aquests són legió per aquelles terres. Però és clar que no eren d’aquests, els agressors, perquè Rosa Díez no es precisament nacionalista, sinó clarament i confessadament antinacionalista.

Què vol dir això? Doncs que el matís de la violència no l’hem de posar en l’adjectiu “nacionalista”, com havia insistit un important sector de la premsa i, per damunt de tot, el PP, sinó probablement en l’adjectiu “radical” (que jo substituiria per l’adjectiu “antidemòcrata”). Perquè, com podem veure, de radicals i d’antidemòcrates n’hi ha a totes les universitats.

Ara bé, dit això, ens hauria de resultar força preocupant que a les universitats espanyoles, en aquelles institucions que són (o haurien de ser) bressol de la cultura i de l’ensenyament, i per tant, bressol de la tolerància, hi trobem aquesta mena de joves que es creuen amb el dret d’impedir que d’altres persones demòcrates puguin exposar les seves idees, i fins i tot es creguin amb el dret d’amenaçar-les i (això en algun cas) de desitjar-les la mort.

Què esperen les autoritats acadèmiques per acabar amb aquesta mena de salvatges? Perquè… quina societat ens espera si un dia aquests joves universitaris arriben al poder? És que hem de retornar al pensament únic i a la dictadura dels qui es creuen posseïdors de la veritat?

D’alguna manera, el boicot a Rosa Díez m’ha alleugerit d’un pes, perquè ha demostrat que el salvatgisme no és patrimoni dels nacionalistes, sinó que es tracta d’una lacra que trobem a totes les nostres universitats i que afecta (o que pot afectar) a persones que, en principi, responen a ideologies diferents, encara que, en aquests tres casos, sembla que sigui en nom de l’esquerra (no sé de quina esquerra) que els energumens han actuat.

Tant com ha costat que ens deixessin parlar a nosaltres! Però hauríem de tenir molt clar que no hem fet tot aquest recorregut en benefici de la democràcia perquè, ara, grups incontrolats i irresponsables ens vulguin fer saltar enlaire l’edifici democràtic que amb tant d’esforç hem aixecat.

Anuncis

%d bloggers like this: