Josep Maria Quintana

La independència de Kosovo ens ha demostrat una cosa: que la interpretació de la legalitat internacional és quelcom elàstic com un xiclet, que pot donar de si qualsevol cosa, sempre que coincideixi amb els interessos dels qui la invoca.

Per al Govern d’Espanya, amb la independència de Kosovo s’ha trencat la legalitat internacional, perquè –diu- aquesta no admet declaracions unilaterals d’independència. No ho veuen de la mateixa manera els partits catalans i bascos, per als quals, la legalitat internacional comporta el dret a decidir unilateralment.

De fet, no crec que trobem cap tractat internacional que accepti això darrer, però val a dir en benefici de bascos i catalans, que també ho han vist com ells francesos, britànics, alemanys i italians. Per tant, poca cosa cal afegir. Continua essent mal d’entendre, però és així.

De fet, la realitat és que a ningú no li importa gaire la legalitat internacional. El que de veritat preocupa a tothom és que la regulació del dret a la independència s’interpreti d’acord amb els interessos de cadascú. I en aquest cas, allò que interessa als partits d’obediència catalana i basca és que els territoris puguin assolir la independència mitjançant una decisió democràtica presa per la majoria dels ciutadans del territori que la vol obtenir (cas de Kosovo), mentre que als partits d’obediència espanyola (PSOE i PP, especialment) el que realment els interessa és que la independència només es pugui obtenir per la decisió democràtica de “tots els ciutadans de l’estat”, no només dels ciutadans del territori que es vol independitzar.

Per tant, que ningú no em vengui amb el retret de la “legalitat internacional”. Aquesta ben poc importa. L’únic que de veritat importa és la defensa de la pròpia ideologia i dels propis interessos.

I ara diré allò que crec, perquè seria molt còmode quedar-me en silenci: jo crec que la decisió d’independència d’un territori s’ha de poder prendre per decisió democràtica (tot i que amb una minoria qualificada no inferior als dos terços) des ciutadans del territori que es vol independitzar, i que el dret internacional així ho hauria de reconèixer. Ara bé, mentre això no sigui un acord internacional real, qualsevol decisió presa en aquest sentit com s’ha pres a Kosovo és extremadament perillosa, perquè pot provocar un dalt a baix de conseqüències imprevisibles. Que aquest dalt a baix no es produira a Kosovo? Doncs no ho sé. És probable que no, atenent que (digui el que digui el dret internacional) hi estan d’acord els quatre grans europeus i els Estats Units. Ara bé, dubto molt que aquesta decisió, tal com s’ha pres, no tingui cap mena de conseqüències.

I ara faré una predicció: Espanya acabarà reconeixent la independència unilateral. Ho farà, això sí, quan prendre aquesta decisió no li compliqui la situació interna. Òbviament, després de les eleccions. Abans només ho faria un suïcida.

Si el president Pujol va viure uns quants anys de les rendes de la independència d’Estònia, Letònia i Lituània, països als quals comparava (i és probable que amb coneixement de causa) a la seva estimada Catalunya, no ens hem d’estranyar que els nacionalistes bascos i els independentistes catalans celebressin ahir el pas que van a donar els kosovars. Joan Tardà assenyalava que Catalunya aspira també a la independència encara que va admetre que cada cas és distint. Des del PNB, les coses també es veien amb optimisme i es va assenyalar que, després de les eleccions, es presentarà una iniciativa en el Congrés per al reconeixement d’aquest nou país.

Les coses no es veuen així des del PSOE i, en concret, des del Govern espanyol. Encara que la independència unilateral de Kosovo sigui reconeguda per EE. UU. i pels principals països de la UE, el Govern d’Espanya justifica la seva posició contrària a la independència unilateral de Kosovo perquè, segons ell, no hi ha base legal ni precedents que una província d’un país pertanyent a l’ONU (Sèrbia) se separi sense acord, i sense que hagi obtingut primer una resolució favorable del Consell de Seguretat. A més, el Govern no vol que amb el pas del temps això es converteixi en un precedent legal.

El PP, que en això pensa exactament com el PSOE, es va sumar a aquesta postura i Gustavo de Arístegui va recordar que Kosovo no és una república de l’antiga Iugoslàvia, sinó una província Sèrbia. De tota manera, va admetre que si la majoria dels països europeus li donen suport, a la llarga s’haurà d’acceptar la nova situació.

La situació no és fàcil, i si bé ningú no preveu una resposta violenta, des de Sèrbia i des de Rússia aquesta independència pro albanesa no es pot acceptar. Cosa que també pensen els grecs (recordeu-vos de Macedònia) i tots aquells que s’ensumen situacions paral·leles a casa seva.

D’altra banda, les declaracions de Putin recordant que Kosovo pot ser demà Catalunya o el País Basc (no ho ha dit amb aquestes paraules, però certament volia dir això, encara que ell parlava més aviat en clau interna i pensava en Txetxènia) no podien sinó provocar un cert estupor en la nostra sempre “mudada” vicepresidenta De la Vega (per cert, quants diners es deu gastar aquesta dona cada dia amb vestits?), la qual, un cop ha acabat la darrera reunió del Consell de Ministres, ha dit que Espanya no és partidària de declaracions unilaterals d’independència.

Ens agradi o no, haurem d’observar molt de prop què passa durant els propers mesos a Kosovo, i com respon a aquesta declaració unilateral d’independència una Sèrbia que, sortosament per a tots els demòcrates proeuropeus, tindrà durant els propers anys un president com Boris Tadic, perquè si hagués vençut l’ultranacionalista pro rus Tomislav Nikolic, és molt probable que, avui, les campanes de Sèrbia toquessin a sometent.

La senyora Aguirre és una dona que està encantada d’haver-se conegut i que representa la cara més alegre i joiosa (la dels vencedors) del PP. Qualsevol diria que havia llegit el meu post quan abans d’ahir, en arribar a Lleida, va dir que crearia un col·legi públic a Madrid perquè els catalans que hi viuen puguin, si és que ho volen, estudiar en català.

Després de dir això, un gran aplaudiment va premiar la senyor Aguirre, val a dir que un aplaudiment de tots els qui, a Catalunya, exigeixen que els seus fills puguin estudiar en castellà. La cosa no deixa de tenir la seva gràcia.

L’argument del PP en aquesta matèria és aparentment sòlid: La Constitució diu que tots som iguals davant la llei i, per tant, els pares han de tenir dret a escollir la llengua en la qual volen que els seus fills estudiïn. I això no és possible a Catalunya on el sistema que regeix és el d’immersió. Sistema que implica que s’hagi d’estudiar íntegrament en català els primers anys, però amb el deure d’aprendre perfectament la llengua castellana.

I per què dic que l’argument és aparentment sòlid? Doncs perquè no basta dir, com escoltava avui a una diputada del PP que tots som iguals i, que, per això mateix, el dret dels pares a escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills és una conseqüència indiscutible del principi d’igualtat. Ben altrament, i abans de fer una afirmació tan contundent, cal veure com ha interpretat el Tribunal Constitucional aquest principi d’igualtat que consagra l’article 14 de la nostra Llei Fonamental. I ha dit que la igualtat exigeix de vegades tractar desigualment als qui són desiguals. I atès que la llengua catalana es troba amb molta desigualtat respecte de la castellana, el Tribunal ha considerat que la política d’immersió lingüística en català (aprenent, però, el castellà) era una manera de lluitar contra aquesta desigualtat de les llengües i no lesionava el principi d’igualtat.

Per tant, es podrà estar d’acord o no amb aquesta determinada política, però no es podrà dir en cap moment que lesiona drets individuals i tampoc el principi d’igualtat davant la llei.

Dit això, i tornant a la proposta de la senyora Aguirre, diré que lògicament no em puc oposar a la seva iniciativa (tot i que la considero improvisada i estrictament electoral), però diré tot seguit que jo crec que seria molt més important que crear una escola en llengua catalana a Madrid, que la llengua i literatura catalanes fossin presents a la Universitat espanyola, com hi és present la filologia anglesa, l’alemanya, la portuguesa o la italiana.

Hi ha, en efecte, un gran desconeixement a Espanya de la literatura (no en parlem de la llengua) catalana, una literatura que és de les poques europees que té continuïtat del segle catorze ençà i que es pot comparar en qualitat a qualsevol de les literatures europees actuals (amb més producció que la danesa o la neerlandesa, sense anar més lluny). No deixa de ser, doncs, indignant per a aquesta igualtat que tant reclamen els diputats del PP, que sigui més fàcil estudiar llengua i literatura catalanes a Alemanya, a Dinamarca o a Suècia que a Madrid, a Salamanca o a Granada. A més, jo considero que és molt millor per als catalans que es desplacen a la capital que segueixin el sistema d’immersió en castellà (que és el vigent a tota l’Espanya castellana), perquè així puguin integrar-se més fàcilment en la societat, tot i que, això sí, facilitant (que no obligant) que els estudiants espanyols de parla castellana puguin tenir coneixement de les altres llegües i de les literatures estatals diferents de la que es fa únicament i exclusiva en espanyol.

Baixar els impostos, rebaixar l’edat penal perquè els joves delinqüents puguin anar a la presó, posar traves a l’entrada d’immigrants, expulsar els immigrants que es quedin sense feina si no en troben en un temps raonable, permetre que les penes imposades per determinats delictes se sumin, imposar el castellà de manera obligatòria a tots els nivells, aconseguir que els pares puguin (com a dret inalienable) exigir que els seus fills estudiïn en castellà a Barcelona, però sense que els pares que viuen a Madrid puguin exigir que els seus fills (per la mateixa raó inalienable) estudiïn en català a la capital d’Espanya, treure dels plans d’estudi l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, derogar la llei de Memòria Històrica, treure les subvencions perquè els familiars d’assassinats pels feixistes puguin investigar on estan enterrats els seus morts, mantenir els acords amb la Santa Seu, treure el dret d’adoptar als homosexuals, fer que les unions entre homosexuals no es diguin matrimoni, treure definitivament l’impost de successions (també als rics, és clar!), rebaixar l’impost de societats, obligar a les dones musulmanes que es treguin el vel a l’escola, sense, però, exigir que se’l treguin també les monges, tancar definitivament el mapa polític i les transferències a les comunitats autònomes, mantenir el recurs contra l’Estatut de Catalunya, acabar amb els terroristes a cop de maça, i sense mantenir el més mínim diàleg amb els independentistes bascos, etc., etc. tot això són qüestions que formen part del missatge polític que, amb una claredat meridiana, ens exposa Mariano Rajoy.

He de dir que, si jo fos de dretes (i quan dic de dretes, vull dir de dretes, de les de tota la vida, d’aquelles que no admeten cap mena de confusió) penso que seria l’home més feliç del món amb aquest candidat, perquè més clar no pot ser-ho, i en aquest sentit li ho hem d’agrair. Com a mínim sabem què vol i què pensa. No es pot demanar més.

Vaig veure ahir l’espot que han preparat els socialistes per donar suport a Rodríguez Zapatero. Altra cop –sembla que no pugui ser d’altra manera- ha sortit aquest col·lectiu autoqualificat d’intel·lectuals i artistes que, sense cap recança, i fent un gest amb els dits sobre les seves celles (per imitar les de Zapatero), diuen: “yo estoy con Zapatero”, o alguna cosa així.

Potser pot semblar pretenciós per part meva, però, ni que sigui com a exercici intel·lectual, avui m’he demanat què hauria respost jo si el cap de campanya del PSOE m’hagués demanat que fes aquest gest i digués davant les càmeres: “¡estoy con Zapatero!” És evident que jo hauria dit que no. I això no vol dir que jo estigui amb Rajoy, perquè tal com van les coses, em sembla que estic molt més lluny del meu company de carrera del que ho estic de Zapatero.

Encara us ho diré més clar: no votaré Rajoy, però… em fa il·lusió votar Zapatero? I la resposta sincera és que no me’n fa, perquè el trobo frívol, volàtil, acrític i poc consistent.

He dit, en efecte, que em trobava lluny de Rajoy i he afegit que estic més a prop del que pugui representar el Partit Socialista que del que representa el Partit Popular, però, tot i això, considero que Rajoy és molt més consistent que Zapatero, encara que aquest sigui capaç d’encantar (i d’agradar) molt més a la gent que el candidat del Partit Popular.

Per poc, però, que us fixeu en la precampanya, veureu que és Rajoy qui du la iniciativa. L’agenda, en efecte, la marca Rajoy. Em direu que amb matèries que no són del vostre gust, o amb les quals no hi esteu d’acord. Doncs sí! És probable que tingueu raó, però la campanya la marca Rajoy.

Mentre aquests dies Zapatero espremia el comunicat de la Conferència Episcopal com si fos una taronja (quin “chollo” ha estat aquest comunicat pels interessos de Zapatero!), Rajoy treia (i ho feia en petites dosis) el tema dels immigrants com a eix de la campanya. I he de reconèixer que això ha estat un gran encert, de cara a la seva estratègia política. I no ho dic perquè jo hi estigui d’acord, perquè no ho estic, i en aquest punt ja us vaig dir fa un parell de dies allò que en pensava, sinó perquè amb aquesta matèria –us agradi o no- Rajoy “pone el dedo en la llaga que más duele en la izquierda: el malestar latente en todos los antiguos barrios obreros del país por la llegada masiva de trabajadores extranjeros, con permiso y sin permiso” (Enric Juliana a La Vanguardia).

Sortosament per a l’esquerra, des de la dreta ha sortit el carcamal d’Arias Cañete, amb ínfules de “señorito andaluz”, encara que sigui madrileny, que ha donat una mica d’alè al PSOE amb el seu discurs netament xenòfob (com ho és, en general, el de la dreta) sobre el cost de les mamografies a l’Equador, que segons ell ens diu, costen a les dones d’aquell país el sou de nou mesos, mentre que aquí, en quinze minuts, les tenen gratis. Això com dient que aquestes immigrants equatorianes l’únic que fan és xuclar-nos la sang.

Gràcies a això, dic, Zapatero ha fet un alè, però Rajoy continua amb allò que en futbol en diuen avui un “pressing”, que Zapatero suporta amb dificultat, entre altres coses perquè Rajoy és molt més sòlid intel·lectualment que Zapatero, encara que sigui molt més antipàtic a la gent.

És clar, però, que la dreta sempre s’acaba traint a ella mateixa (això per sort de l’esquerra). Ja he dit el que pensava d’Arias Cañete en aquest punt. Ara m’he de referir, ni que sigui molt breument, a la nova estrella que han fitxat, el senyor Pizarro, el qual ens recordava l’altre dia que “¡tenia ganas de pisar un mercado!”. Als cinquanta-set anys, ja era hora, Déu meu, de trepitjar un mercat! No em sorprèn que en tingués ganes! Encara que, com em recordava avui una amiga, l’home no sabia després com desfer-se’n d’un pinyol de cirera que havia gosat posar-se a la boca….

Parlar dels immigrants i dels problema que genera la seva integració (o potser hauríem de dir assimilació?) és una cosa que no es pot fer en un comentari curt, perquè la qüestió té tants caires que, segur que si n’abordes un, en deixaràs cinquanta.

Jo penso que en un país seriós, on els polítics pretenen ser seriosos i volen resoldre els problemes de la gent, la política respecte de la immigració hauria d’estar sempre fora del debat electoral. Com també hi hauria d’estar la política antiterrorista.

El terrorisme i la immigració haurien de ser matèries de consens, i, tant en un cas com en l’altre, govern i oposició, haurien de saber asseure’s junts entorn d’una taula, sense periodistes i sense eleccions a la vista, per estudiar, debatre i decidir una política conjunta sobre els immigrants. A més, és molt probable que, si ho fessin així, arribessin a conclusions semblants i seria més fàcil posar-les després en solfa.

Però matèries com aquesta de la immigració (i el mateix val per a la política antiterrorista) són tan delicades, afecten tan directament als drets de les persones que demanen per venir, i també a les sensibilitats i a les pors dels qui les hem de rebre, que són alhora les més indicades per fer amb elles una demagògia fàcil a l’hora de cercar vots.

Jo no estic d’acord amb la proposta de Rajoy, però no estic tampoc en contra de tot el que ha dit. Ara bé, tots sabem que, digués ara el que digués Rajoy en una matèria tan vidriosa com aquesta, era claríssim que tots els partits que donen suport al Govern dirien d’immediat que les idees del PP en aquesta matèria són partidistes, xenòfobes i equivocades.

Per tant, és perdre el temps actuar així. No condueix enlloc. I tanmateix serà necessari estudiar a fons com hem d’abordar el problema dels immigrants, que, en efecte, són persones que arribaran aquí amb llengües, costums, creences i maneres de viure que no sempre ens agradaran i que, en algun cas, hauran de sacrificar perquè no s’ajusten al nostre marc constitucional. I les lleis, en el nostre país, s’han de respectar i s’han de fer complir. I sigui amb contracte (com diu Rajoy) o sense contracte (com opina el PSOE), el Govern haurà de dur a terme polítiques que els ajudin en la seva integració entre nosaltres, i això és molt més efectiu si ho fem de comú acord que si convertim aquesta matèria en un trágala dels uns contra els altres. Però per arribar a acords ens cal el diàleg i no la confrontació.

El meu fill, en Pere, m’envia un correu des de Toulouse per recomanar-me la lectura d’un post que li ha semblat molt interessant. Ho és, en efecte, perquè em sembla d’una gran perspicàcia i d’una fredor glacial. A l’articulista, com també a mi, la situació política del país ens sembla tan líquida, que permet de veure el que passarà avui i potser també el que passarà demà.

En llegir-lo comprovareu que no es tracta d’un comentari partidista, sinó analític, un comentari que, com tots, pot estar equivocat. Però val la pena que el llegiu atentament. Comparat amb el que trobem als diaris (gairebé tots partidistes i polititzats), em sembla un text superior.

Quan les postures es radicalitzen, el debat hi perd, i també la veritat, perquè és molt difícil aproximar-s’hi sense un mínim de voluntat per escoltar l’altre.

Penso que això és el que està passant aquests dies en la confrontació que s’està produint entre els bisbes i el govern de Zapatero. Els primers s’han atrinxerat en una actitud fonamentalista que desconeixíem des de l’inici de la democràcia. I el govern, que ha vist la possibilitat d’assimilar davant l’opinió pública bisbes i populars, s’ha adonat que aquest era un filó que no podia deixar perdre per incitar la gent progressista a anar a votar i a fer-ho a favor de l’esquerra.

Els bisbes no han fet cap favor a Mariano Rajoy amb la seva nota de premsa, ans han tret del marasme un president Zapatero que estava tocat per la crisi econòmica, per l’error hugochavià dels quatre-cents euros i per la bufetada rebuda des de Londres, on va ser deixat de banda i oblidat pels representants del G-8. El que han aconseguit, doncs, Martínez Camino, Cañizares, Rouco i companyia ha estat enfortir Zapatero i debilitar Rajoy. Així doncs, potser l’esquerra els ho haurà d’agrair, encara que a mi em sembla que quan tothom perd el seny del diàleg i es prefereix declarar la guerra, ningú no surt guanyador de la batalla. A la fi hi perdem tots.

De tota manera, i si bé a mi no m’alegra el que està succeint, ni tampoc que Zapatero recobri l’alè gràcies a la ficada de pota dels bisbes, cal ser molt hipòcrita –i ara estic parlant de l’Església- per continuar mantenint sense rectificar la declaració que condemnava qualsevol mena de diàleg amb els terroristes.

En el comentari d’abans d’ahir, jo feia referència a la nota que publicava La Vanguardia respecte dels diàlegs sostinguts amb ETA per alguns bisbes durant els anys passats. Ahir diumenge, Enric Juliana ampliava la informació. Deia:

El Vaticano (…) nunca ha utilizado la Guardia Suiza como los españoles los tercios de Flandes. Hay en el Palacio Apostólico una visión georreligiosa del mundo y sus peligros; pero hay también una tradición diplomática caracterizada por la habilidad, el matiz, la inteligencia y la sutilidad. Ello explica que la Santa Sede nunca haya emitido un mensaje contrario a la negociación del Gobierno Zapatero con ETA.

Al contrario. La secretaría de Estado vaticana aceptó de facto que el obispo de San Sebastián, Juan María Uriarte, volviese a llevar a cabo una discreta pero tenaz labor de mediación con los terroristas; labor tutelada por Ricardo Blázquez, obispo de Bilbao y presidente de la Conferencia Episcopal española desde marzo del 2005.

Blázquez y Uriarte establecieron un sistema de comunicación directa y confidencial con la Santa Sede, que obviaba la nunciatura del Vaticano en Madrid y los círculos eclesiales de la capital, controlados por el cardenal Antonio María Rouco Varela, amigo personal del Papa Benedicto XVI. Pura sofisticación vaticana.

La Santa Sede ha tenido información constante y detallada de los contactos entre el Gobierno socialista y ETA, incluido el periodo posterior al atentado en la terminal 4 de Barajas y la huelga de hambre del etarra Juan Ignacio de Juana Chaos.

Com ens hem de sentir els catòlics davant tanta impostura?

Mentre pensava les vegades que personalitats de l’Església havien tingut algun tipus d’intervenció en matèria de terrorisme, obro La Vanguardia i veig reflectida aquesta mateixa qüestió amb dades. Diu: “Personalidades y organismos vinculados con la Iglesia católica han ejercido de mediadores en conflictos políticos violentos. El País Vasco y el terrorismo de ETA no es una excepción. Así, en tiempos recientes, dos obispos han tenido algún tipo de intervención, y siempre con el objetivo de lograr la paz, como mediadores. Es el caso de los obispos de Bilbao, Ricardo Blázquez, que preside la Conferencia Episcopal, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. También la Comunidad de San Egidio, bien relacionada con el Vaticano y que estuvo presente en la concentración del 30 de diciembre en Madrid, ha estado dispuesta a mediar en el País Vasco.”

Davant això, què hem de pensar d’aquest comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola que, fent ús del seu vaticanisme més fals, ens diu metafòricament, i subreptíciament (encara que no literalment), que només podem votar el PP?

Però, com hem de votar el PP –seguin l’argumentari dels bisbes- si durant els vuit anys de govern no va derogar la llei de l’avortament, que permet avortar en molts casos? Com podem votar al PP si també Aznar va negociar amb ETA, encara que sense l’aprovació del Parlament?

Hauria de dir que estic desconcertat, però el problema és que no ho estic. El que realment estic és emprenyat amb aquests bisbes que no són capaços d’entendre que la societat civil no pot ni ha de ser necessàriament un calc de la societat cristiana, i que es mostren incapaços d’acceptar que no necessàriament ha de ser delicte tot allò que en el món religiós és pecat i que –i en això rau el quid de la qüestió – no pedonen de cap manera la pèrdua de poder i d’influència que ha significat per a ells l’emancipació democràtica.

I no sé perquè em molesto, perquè una institució de caire dictatorial i gens democràtica com és l’Església, al cap i a la fi és normal que se senti més a gust al costat d’un dictador (a Franco sempre se’l va deixar entrar sota pali a les esglésies) que al costat de demòcrates que, fills de la Il·lustració, i sense renunciar a les seves creences, accepten però conviure i respectar els qui no pensen com ells.

Jo comprenc que això de donar 400 euros al contribuent (no sabem encara exactament quin, i tampoc coneixem el com es farà aquesta donació, o si simplement serà una rebaixa que s’allargarà en el temps) jo comprenc, dic, que és una proposta molt llaminera per a un polític que reclama el vot dels electors. Però ¿té sentit retornar aquesta milers de milions d’euros trets, diuen, del superàvit, quan al país hi ha serveis públics tan deficients com el de la sanitat (amb llargues llistes d’espera), quan hi ha pensions mínimes que no poden cobrir les necessitats bàsiques del pensionista pobre, quan l’aplicació de la Llei de Dependència, tan progressista i bona per ella mateixa, no es pot posar completament en marxa per manca de diners i quan el país encara arrossega un deute públic molt gran?

Em diran que Bush també ho ha fet, això, i que és una disposició de xoc en favor de l’economia. No ho he de discutir perquè en aquest camp sóc un ignorant, però hi ha alguna cosa que falla en aquest argument, i ho dic només aplicant la lògica per la qual intento que es regeixi la meva vida i d’acord amb la qual analitzo els problemes del món. En efecte, no sabria explicar molt bé per què desconfio de la bondat de la mesura, però temo molt que el que es persegueix amb aquesta no és exactament aconseguir allò que el PSOE diu que vol aconseguir, sinó fer-se un lloc a la campanya i (costi el que costi) situar-se en un lloc de privilegi des del punt de vista electoral.