El debat

by

Jo no sé si Mariano Rajoy va guanyar el debat, però del que estic segur és que no el va perdre. Rajoy té la contundència del qui afirma allò que creu i fa allò que diu (per molt que jo sovint en discrepi), mentre que Zapatero és especialista en afirmar allò que no creu i de fer el contrari del que diu. Ens ho ha demostrat manta vegades durant aquesta legislatura on hem anat d’un cap a l’altre i on gairebé mai no hem sabut on érem. I això en molts camps.

Zapatero parla bé, té una veu molt bella i és un home serè. Durant el debat va estar correcte, entre altres coses perquè l’estructura d’aquest li permetia no contestar les preguntes que li feia Rajoy i despistar l’adversari. Fos el que fos allò que Rajoy li demanava, ell parlava d’allò que li convenia i passava de llis sobre la matèria sobre la qual se l’havia interpel·lat.

Aquesta estructura tan mesurada, tan definida, tan acotada, sense que el moderador pugui conduir els temes amb una mica d’arbitrarietat, atenent al seu propi criteri, i sense possibilitat d’interrupcions i d’interpel·lacions, no condueix al diàleg sinó a una sèrie de monòlegs successius. I això és el que vam tenir l’altre vespre: dos monòlegs successius.

D’altra banda, no hi va haver cap debat sobre polítiques de futur, sinó anàlisi del passat, i, sobretot, retrets a les polítiques que s’han dut a terme. Això sense aprofundir gaire sobre les qüestions de què tractaven, que reforçaven amb dades extretes sense cap criteri objectiu, i amb l’única voluntat de reforçar les pròpies tesis.

Jo no sé si el debat tindrà conseqüències i si influirà o no sobre el resultat dels comicis, però tot i els retrets que li acabo de fer, ha estat interessant dins la dinàmica electoral, em refereixo a aquesta dels mítings, on els partits i els candidats munten la seva estratègia sense cap esperit crític, i, el que és encara més greu, sense cap pudor.

Per tant, benvingut sigui el debat, encara que s’hagi dut tal com s’ha dut a terme, i encara que no hagi estat pròpiament un diàleg, perquè ningú no es va preocupar de justificar allò que afirmava, només intentava desmentir l’altre i fer-lo ensopegar.

Ens en queda una segona part i no n’espero gaire cosa més del que ha aportat aquesta, però també la veuré amb atenció. A més, es tracta de debats entre dues polítiques que representen una mateixa concepció d’Espanya (per molt que Rajoy acusi Zapatero de voler-la liquidar). En aquest punt, penso que els dos s’assemblen com dues gotes d’aigua, tot i que Zapatero ho sàpiga dissimular més bé que Rajoy, el qual, en aquesta matèria no té engany (perquè així li ho demana el seu electorat) i confessa sense recança el seu nacionalisme espanyol, que és el que realment ven a tota Espanya. Si Zapatero ha estat més condescendent en aquest punt, no ha estat perquè tingués vel·leïtats nacionalistes, sinó perquè necessitava els vots dels nacionalistes per sobreviure. Per això li van fer tant de mal les citacions que Rajoy va fer de Guerra, de González i de Leguina. I s’oblidà de Bono! En això darrer Zapatero va tenir sort.

Advertisements

%d bloggers like this: