Per què els diputats sempre aplaudeixen?

by

De vegades em demano què faria jo si fos diputat (de fet, de jove ho vaig voler ser, però mai no vaig saber situar-me en el lloc oportú en el moment adequat). Vull dir què faria jo si, assegut en el meu escó de parlamentari, escoltés un debat entre Zapatero i Rajoy, posem per cas. ¿Participaria en la claca que, a cada discurs, inevitablement s’organitza? ¿Em riuria de Zapatero (o de Rajoy) des del meu escó quan el president dels meus adversaris ataqués el meu president des de la tribuna? ¿Em mostraria –com es mostren el noranta-nou per cent dels diputats- absolutament acrític amb el meu cap de files i agudament crític amb el cap de files dels meus adversaris?

Posem un exemple: ¿Què hauria fet jo ahir (si hagués estat diputat socialista) quan un Zapatero contra les cordes per les paraules de Rajoy, no va saber sinó recórrer a la guerra de l’Iraq com a tot argument de tesi? ¿L’aplaudiria com van fer pràcticament tots els seus diputats? És evident que no l’hauria aplaudit, perquè em sembla patètic retreure aquest gran error d’Aznar quan no ve a tomb, simplement per rebatre l’adversari. ¿I què hauria fet jo (si hagués estat diputat conservador) quan un Rajoy sense arguments per defensar la posició del seu partit davant la batalla campal que Aguirre i Gallardón duen a terme per dominar Caja Madrid, va sortir d’estudi i retragué a Zapatero els problemes de la Caja de Castilla-La Mancha? ¿L’hauria aplaudit com van ver gairebé tots els diputats conservadors? No, no ho hauria pogut fer. Simplement per pudor o per vergonya aliena.

¿Com he d’interpretar, doncs, que gairebé tots els diputats –els d’un color i els de l’altre- sempre aplaudeixin el seu cap de files quan aquest diu coses fora de lloc, quan utilitza arguments sense cap pes o que simplement insulten la intel·ligència? L’única resposta sensata que trobo a aquesta pregunta és que els diputats, a diferència de jo (i suposo que de la gran majoria de ciutadans), deuen ser uns éssers perfectes. Tots sembla que estiguin fets en un mateix motlle (perquè de fet sempre actuen igual). Fets en un motlle que els assegura que sempre sabran situar-se en el lloc oportú en el moment adequat, i que sempre faran allò que han de fer.

Advertisements

%d bloggers like this: