Demà dissabte, 21 de març de 2009, serà consagrat bisbe Sebastià Taltavull, amic des de gairebé la infància, persona intel·ligent, amb una sòlida preparació intel·lectual i moral, i amb grans dots humanes. És una persona que sempre he estimat i amb la qual vaig mantenir una conversa telefònica uns dies després que coneguéssim el seu nomenament.
Jo no seré a Barcelona per a la cerimònia, però m’hi trobaré a prop espiritualment, i no cal dir que li desitjo tota mena de ventures en aquesta experiència vital i religiosa que l’Església li demana, experiència que farà com a bisbe auxiliar del cardenal Martínez Sistach.
Dit això, voldria recordar-li, però, com n’estic de decebut amb aquesta Església que, tot i això, mai no he abandonat, i amb aquest pastor, Benet XVI, del qual, els que en són aduladors, en proclamen una intel·ligència preclara que tanmateix no puc constatar, per molt que m’hi esforci. Perquè la intel·ligència d’un home no es demostra només amb un discurs culte, com el que féu a París en presència de Sarkozy, ja fa mesos, ni tampoc escrivint encícliques plenes de teologia moral, sinó evitant de dir bestieses tan grans com les que acaba de dir a l’Àfrica sobre els preservatius.
I parlo dels preservatius, que no de l’avortament, que és una altra qüestió, malgrat que també mereixeria unes paraules la propaganda que ha muntat aquest personatge tan fals i tan distant dels homes i dels seus problemes, que es diu Martínez Camino, secretari de la Conferència episcopal.
No crec que hi hagi cap metge, ni tampoc cap polític dels qui s’ocupen de veritat dels problemes del món, que cregui que els preservatius són una solució en la lluita contra la sida. Si al primer món els joves no fan cas a les autoritats sanitàries i s’obliden molts cops de posar-se el preservatiu, tot i que aquest és gratuït (o gairebé) i estat sotmesos a una contínua campanya de propaganda des dels centres de salut, com se l’han de posar tot aquest immens allau d’africans que no saben llegir ni escriure, que en molts casos formen part d’una cultura on, no sols no s’entén què vol dir això de la fidelitat conjugal, on la poligàmia és un fet establert i on, entre els seus hàbits culturals, no és tan sols imaginable això que, en l’argot catòlic, se’n diu l’abstinència?
Tot i així, ningú no nega que la utilització del preservatiu, si bé no és –ni pot ésser- una panacea en la resolució dels problemes, si que és un mètode senzill i barat que pot ajudar –i molt!- en la lluita contra la sida i contra d’altres malalties sexuals.
De fet, segons dades de l’OMS, no es coneix cap altre mètode tan efectiu per a impedir la transmissió directa de la malaltia. Així doncs, el preservatiu és a l’Àfrica una necessitat, ja que, en aquest continent espoliat pel primer món, quan parlem de la sida no estem parlant d’una malaltia crònica i controlada -com ho és a Europa i als EE. UU.-, sinó d’una pandèmia que cada any mata a milions de persones i deixa a milions de nens malalts i orfes.
Dir que li preservatiu agreuja el problema de la sida –com ha dit Benet XVI- no sols és fals, és també hipòcrita i és, per damunt de tot, immoral. I creure-ho –perquè hem de pressuposar que el papa creu el que diu- encara em sembla pitjor, perquè és el símptoma més clar d’una ceguesa que està renyida amb la ciència, amb la intel·ligència i amb la raó.
Comprendreu, doncs, per què, alhora que desitjo que Déu il·lumini el meu estimat amic Sebastià Taltavull en la seva nova tasca pastoral a Barcelona, li demani també que sigui conscient de com ens és de difícil, a molts cristians, de continuar fidels a una Església amb la qual cada dia que passa ens costa més de mantenir-nos-hi en comunió.
Josep Maria Quintana 