Més enllà d’aquesta crisi que fa exclamar a la vicepresidenta “no sou conscients de quin és el seu abast”, em preocupa allò que se’ns ve a sobre degut al canvi de rumb que sembla que pren cos al País Basc.
D’una banda, el PNB ens amenaça de retornar a les cavernes amb unes expressions –les d’Urkullu i d’Ibarretxe- que voregen la demència, i que provenen segurament d’aquest anatema d’arrel catòlica que predica que “extra Ecclessia nulla salus”, o el que és el mateix, que fora de l’església no hi ha salvació possible. De l’altra, aquest inevitable acord entre PSOE-PP que, per bé que ho volen dissimular els socialistes, implica un nou frentisme, aquest cop antinacionalista, que no augura res de bo.
I de retop, com si això no fos ja suficient per sentir-nos preocupats, ens trobarem amb una –penso que també inevitable- debilitat del govern de l’Estat, perdut en el desert sorrenc d’una àrida minoria, que li farà molt difícil manejar el timó del vaixell en aquest temps de revoltada tempesta.
Al País Basc, la primera que rebrà serà la llengua pròpia d’aquella comunitat, amb l’aplaudiment orgiàstic de les hosts neo-ultra-espanyoles de Rosa Díez. També tot allò que faci olor a esukaldun. És clar que això es produirà amb la corresponent radicalització dels foragitats nacionalistes, que trobaran en “allò que és inevitablement basc i diferenciat” el seu aliment de cada dia.
Enlloc d’intentar construir una Espanya plural, on hi càpiga tothom, anirem aprofundint cada cop més en les diferències que ens separen, que enaltirem simplement per això: perquè ens fan diferents els uns dels altres, per bé que som força més semblants del que tots ens pensem. Només falta que ens hi fixem una mica per veure com, davant les mateixes circumstàncies adverses, actuem de manera força semblant, encara que en un sentit invers.
El que més ens importa és aprofundir en la diferència, enlloc de maldar per comprendre i acceptar que, bé que diferents, podríem (amb una mica d’esforç) viure plegats.
Josep Maria Quintana 