Archive for Agost de 2008

L'home de l'Arxipèlag Gulag

5 Agost 2008

A Finals de la setmana passada va morir Alexander Soljeitsyne, un personatge que vam descobrir a principis dels anys setantes i que no vam rebre molt bé els joves aprenents d’intel·lectual, que militàvem contra el franquisme però que encara no vèiem prou clarament el desastre que era l’estructura política de l’URSS.

Per aquells dies, un grup de joves universitaris escrivíem des de Barcelona la “Tribuna Universitària”, que ocupava tota una pàgina del diari Menorca cada dijous del curs. Recordo que vam enviar un article molt dur contra Alexander Soljeitsyne, article que el director del diari es va negar a incloure a la pàgina. Allò ens va indignar molt, i ens va semblar una censura innecessària, però el director ens va dir que a l’article hi havia judicis d’intenció no provats que implicaven un desprestigi per a l’escriptor dissident rus que ell no podia acceptar.

Vist amb la perspectiva que ens donen els anys haurem de concloure que Mateu Seguí tenia raó, perquè si a l’URSS hi va haver una consciència dissident i responsable va se precisament Alexander Soljeitsyne.

L’escriptor desaparegut no era, però un dissident com els altres. Ell recriminava a molts altres dissidents que volguessin reformar un comunisme que ell simplement volia destruir. De tota manera, Alexander Soljeitsyne no volia ser un profeta, ni volia tampoc esdevenir un intel·lectual de cort. Girat d’esquena al comunisme, l’escriptor no volia instaurar a Rússia un capitalisme a la occidental en aquell gran país, ni tampoc la propietat privada, ni menys encara el pluralisme de la llibertat de premsa “aquest cabdal insuportable d’informacions supèrflues”, com ell l’havia qualificat. Molt altrament, ell reivindicava el “dret al silenci”, aquell silenci que havia practicat en el camp de concentració, quan vivia privat dels seus drets més elementals o durant l’exili als Estats Units.

En un article aparegut fa uns dies a Le Monde, Daniel Vernet explicava molt bé quin era el pensament polític d’ Alexander Soljeitsyne. El seu model, deia, era el “zemstvo”, és a dir, les assemblees locals i regionals de la Rússia del segle XIX, una forma de democràcia directa, propera al poble, on les decisions es prenien a mà aixecada. Una piràmide d’assemblees havia de conduir, segons ell, a un Parlament nacional que hauria de comptar també amb personalitats elegides per la seva competència i moralitat. El president seria elegit per sufragi universal directe, sense intervenció dels partits. En realitat Alexander Soljeitsyne bevia dels autors eslavòfils del segle XIX i de principis del segle XX.

Així doncs, mentre l’altre gran dissident de l’estalinisme, Andrei Sajarov, representava l’obertura als valors universals dels drets de l’home, Alexander Soljeitsyne representava la tradició russa. Això explica per què Alexander Soljeitsyne, que s’havia mostrat contrari a la primera guerra de Txetxènia, aprovés en canvi la segona incursió russa, la que va tenir lloc contra els rebels musulmans fanàtics, en els quals ell veia una amenaça per a l’ortodòxia. Soljeitsyne era partidari d’una “Unió russa” que hauria reagrupat, a més de la Mare Pàtria, Bielorússia, el nord del Kazakhstan, poblat majoritària ment per russos, i Ucraïna, a la qual va exhortar que no abandonés el si de la Santa Mare Rússia.

Així doncs, més enllà del que va significar per a tot el món l’aparició de l’Arxipèlag Gulag, redactat en clandestinitat i sense arxius (Tusquets en té una versió en castellà publicada el 1998), en la qual Soljeitsyne descriu el règim de terror que imperava en els camps d’internament i de càstig soviètics durant el passat segle XX, haurem de conclure que l’escriptor desaparegut va viure sempre incomprès: castigat primerament pel règim que criticar d’una manera tan dura la seva manera d’actuar, i finalment, perquè Rússia, tot i que ha desterrat el comunisme del seu ordre constitucional, no ha seguit aquesta tradició pròpia que ell defensava, ans molt probablement ha assumit tot el pitjor del capitalisme sense agafar-ne els aspectes més positius.

Ciutadella i la crisi del PP

2 Agost 2008

Certament no és fàcil comprendre la crisi, però ho hem d’intentar. Estic parlant de Ciutadella, del seu ajuntament, i de la crisi que s’acaba de destapar en donar-se de baixa del partit nou dels deu regidors del PP que, a més, tenen l’alcaldia i, per tant, el govern municipal.

Abans de les eleccions, el ciutadà Joan Triay es va fer un nom en lluitar des d’una associació privada contra un important grup econòmic de la ciutat. En aquell cas, l’acció era motivada per com aquest grup havia gestionat la concessió municipal del cementeri. Triay agafà força i organitzà un partit assembleari que segurament deu tenir molts objectius escrits en el seu programa oficial, però que en tenia un d’irrenunciable: de seguir lluitant contra aquell determinat grup econòmic.

Com resulta que semblava que aquell grup econòmic havia tingut tractes més que discutibles (això segons ha dit una determinada comissió municipal creada ad hoc) amb el president de la junta local del PP a Ciutadella (que havia estat l’anterior regidor d’urbanisme), era clar que el senyor Triay (que va aconseguir una plaça de regidor per al seu partit) seguiria des del seu escó municipal la lluita contra aquell grup econòmic. Ara bé, com que el PP necessitava un vot per obtenir la majoria que li donés el govern de la ciutat, no va dubtar de pactar amb el senyor Triay, del qui no es podia esperar res que no fos una lluita aferrissada contra el tantes vegades citat grup econòmic, per molt que aquesta lluita acabes perjudicant el president de la junta local del PP i, de retop, el partit de Rajoy.

Com era de tota lògica, el senyor Triay, tot i el seu pacte amb el PP, va decidir votar amb l’oposició per aconseguir que es traslladés a la fiscalia l’actuació de l’antic regidor d’urbanisme per aquesta presumpta acció que afavoria aquell determinat grup econòmic, cosa que perjudicava clarament els seus socis de partit. Però això, al senyor Triay no li importava ni gota.

Doncs bé, quan el president de la junta local del PP s’ha vist acorralat per l’acció investigadora de l’oposició i del senyor Triay, ha muntat una estratègia ben curiosa: ha aconseguit que tot l’equip municipal del PP es donés de baixa en el partit com a mesura de pressió que forcés el trencament de l’acord municipal del PP amb el partit del senyor Triay. Però curiosament, ell -vull dir el president- no l’ha abandonat, sinó que continua com militant en el PP (com també hi continua una regidora que es presenta per a un important càrrec orgànic en el congrés que es fa avui).

D’altra banda, els trànsfugues, tot i que ja no pertanyen al PP, no posen els càrrecs a disposició del partit que han abandonat per donar cara a favor del president que s’hi queda, sinó que mantenen els càrrecs en l’administració municipal.

I com que tot pastís sol tenir una guinda, resulta que un dia abans del congrés insular, el candidat alternatiu a la presidència del partit, renuncia a la seva candidatura i demana unitat al candidat continuista. I jo em demano: per què avui unitat i no ahir? Vist des de fora,  no es pot sinó interpretar aquesta renúncia com un cop de força (o de pressió) perquè se l’inclogui entre els guanyadors.

Comprenc, amic lector, que si vostè no està avesat a l’anàlisi política, ha de trobar tot això molt complicat. I li asseguro que ho és. Per això compadesc Ana Mato, González Pons, Estaràs i tutti quanti, perquè no resulta gens fàcil comprendre aquesta tragicomèdia que, a Ciutadella, ha dut a terme el PP.


<span>%d</span> bloggers like this: