Després d’uns dies de celebracions familiars que han estat molt belles, que hem compartit amb la família i amb els amics (i fins aquí la referència familiar, perquè, com saben els meus lectors, en el blog no m’agrada entrar en aquesta mena de matèries), la meva dona em diu que, si ahir hagués estat a Barcelona, també hauria anat al Palau a escoltar Joan Baez.
Cinquanta anys enrere nosaltres dos érem uns fiets, Joan Baez una jove que debutava als escenaris, i només uns anys després, nosaltres érem uns joves compromesos políticament, que no combregàvem amb el franquisme i que cantàvem de gust el “We Shall Overcome”, un crit de protesta que era present a totes les manifestacions contra el règim. Com ho era també el “No serem moguts” de Raimon.
Han passat cinquanta anys i Joan Baez presentava ahir un nou disc al Palau, “Day after tomorrow,”, disc que no conec i que probablement no coneixeré. El temple laic de la música barceloní va omplir-se de persones que tenien majoritàriament entre cinquanta i setanta anys, tots nostàlgics d’un temps que ens va fer sentir alguna cosa, que ens obligà a prendre partit i que ens va revelar la creença que un dia, no molt llunyà, nosaltres seríem els protagonistes de la història inacabable d’aquest món.
Ho hem estat? D’alguna manera sí, com també ho són i ho seran les generacions que segueixen a la nostra. Per bé que molts de nosaltres som ben conscients de les revolucions perdudes que conformen el nostre bagatge vital.
M’han fet gràcia els comentaris que avui han penjat a La Vanguardia algunes persones que ahir anaren al Palau. Un diu que “ha sido realmemte emocionante. Estar en primera fila escuchando cantar a esta mujer con esta gran voz que todavía conserva”. Un altre, encara més nostàlgic afirma que “he estado ahí, y ha sido mágico. Pocas veces me he emocionado tanto en un concierto. Cantamos ‘Blowing in the Wind’ e ‘Imagine’, e hicimos que Joan saliera cuando todas las luces estaban encendidas cantando ‘We Shall Overcome’. Ella cantó sin micrófono, acompañándonos. Inolvidable.” Un de més curiós i interessant deixa escrita aquesta ironia: “ …habrá sido entrañable tambien ver al Conseller Huguet i companyia cantando el “No serem moguts….”, tot i que Baez no cantava “No serem moguts” sinó “We Shall Overcome” (Vencerem). I un darrer, força més conscient de la seva pròpia realitat, escrivia: “No serem moguts, pero me voy a la Cerdanya con mi Audi. Hay gente que vive en una realidad paralela.” I tenia raó, perquè creure que, a la nostra edat, We Shall Overcome, és ja el màxim que es pot demanar a la ironia.
Com deia al principi, som aprenents de vell. I no sempre és fàcil l’aprenentatge. Encara que, com al Bogart i a la Bergman, també a nosaltres ens quedarà sempre París, o el que és el mateix, ens quedarà la possibilitat de viure somiejant (i potser també somicant) la nostàlgia…
Josep Maria Quintana 