Isidre Molas

by

La notícia que Isidre Molas ha assolit la presidència del PSC m’ha satisfet, perquè jo considero el professor Molas com un amic, com una persona que ha influït molt en la meva formació universitària i com un referent en la història del socialisme democràtic català.

Format en el FOC, com el personatge central de la meva darrera novel·la “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008), Molas va ser un dels fundadors de Convergència Socialista de Catalunya, moviment que, amb l’acord posterior amb el PSOE, va ser la base del PSC actual.

Molas va ser vicepresident del Parlament de Catalunya durant una legislatura i avui és senador per Barcelona. Però la meva relació amb el professor Molas (que era company de curs del meu germà Antoni) va tenir lloc quan jo estudiava dret. Ell era ajudant a la càtedra de Jiménez de Parga i va ser professor meu de l’assignatura de Dret Polític, a segon de carrera.

Jo compaginava aquesta carrera amb la de Filosofia i Lletres, ambdues a la Universitat de Barcelona. Reconec que vaig tenir la sort de fer aquesta darrera seguint quan regia el “Pla Maluquer”, que et permetia fer una carrera una mica a la carta, cosa que, per a un tastaolletes com jo, va ser fantàstic. Em va permetre cursar assignatures troncals de filologia, sota la direcció dels professors Comas, Solà i Veny, i també d’història contemporània, sota la direcció del professor Emili Giralt. A mi m’apassionava la història i el dret polític (molt més que la filologia), i això va fer que comencés a treballar en una matèria (la Monarquia del primer terç del segle XX i la Segona República) sota la direcció del professor Molas, que m’apadrinà la sol·licitud d’una beca de l’Institut d’Estudis Catalans, que, una vegada acabada la carrera, em va permetre escriure una tesina de llicenciatura que va ser després publicada com a llibre per l’Editorial Moll (1976): “Menorca segle XX. De la Monarquia a la República”, llibre que té un pròleg signat per Isidre Molas, que n’havia estat el director.

Aquella tesina ho va ser de Filosofia i Lletres, i no hi havia dubte que era ben especial, ja que teòricament es presentava en una Secció de Filologia Romànica. Per això es va constituir un tribunal ad hoc presidit pel doctor Coll i Alentorn, historiador, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya i que, posteriorment, va ser president del Parlament de Catalunya; l’acompanyaven el doctor Giralt, catedràtic d’història, i el doctor Comas, catedràtic de literatura. Els vaig apreciar molt, tots tres. Avui, malauradament ja no són entre nosaltres.

Semblava que amb aquest llibre i amb el següent, publicat un any més tard (“Els menorquins i l’autonomia” Moll, 1977) jo anava embalat cap a una càtedra d’història o de dret polític, que és cap on m’empenyia el doctor Molas, però la vida dóna unes voltes molt estranyes i, per causes que he explicat en un altre lloc, em vaig decantar per l’estudi del dret privat, que havia deixat sempre de banda durant la carrera, i en el qual em vaig haver d’immergir per opositar a registres el 1980.

Curiosament, quan vint anys més tard jo presentava la meva tesis per obtenir el grau de doctor en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (2000), ho feia amb un estudi sobre Nicolau M. Rubió i Tudurí. En aquella ocasió, en el tribunal hi havia historiadors, filòlegs i professors de literatura, i va ser presidit, precisament, pel doctor Isidre Molas, que era (i és encara) catedràtic de Dret Constitucional a l’Autònoma.

És cert que, com diem a Menorca, tots els pops van a morir a la Colàrsega, i que, amb els anys, he anat abandonant lentament el dret per retornar a la història i, sobretot, al pensament i a la literatura, que és el que avui més omple la meva passió intel·lectual. I vist ara amb molta perspectiva, he de reconèixer que el professor Isidre Molas va tenir molt a veure amb la meva formació. Per això li envio des de Menorca una forta abraçada, alhora que li vull transmetre tot el meu agraïment.

Anuncis

%d bloggers like this: