Treure les tropes de l’Iraq i posar com a ministra de defensa una dona embarassada van ser dues mesures intel·ligents per fer-se amb la ciutadania. Potser també ho siguin revisar la llei que regula l’avortament per evitar el frau que es dóna ara, i reforçar la laïcitat de l’estat, però temo molt que amb aquestes propostes de caràcter ideològic, amb aquest gir a l’esquerra –com Zapatero les defineix-, n’hi hagi prou conjurar els núvols econòmics que ens envolten, i estic gairebé bé segur que no justifiquen l’esperit d’eufòria que ha emanat del congrés socialista.
No m’agrada el to de Rajoy quan diu allò de “al ciudadano de a pie no le importa la laicidad, ni el aborto, ni si votarán los extranjeros”, perquè a mi si que m’importen aquestes coses, però té raó quan diu que Zapatero sembla que visqui en un altre món, si ens atenem al seu discurs polític.
Aquest cop, Zapatero ha reforçat molt la seva posició respecte del PSC amb el suport que ha fet a la defensa de la diversitat lingüística i a la política de la Generalitat en aquest sentit, tan vilipendiada des del famós “manifiesto”. I això també m’importa, i el felicito, perquè la mesura em sembla justa i encertada, però també perquè probablement li ajudarà a sortir de la soledat en què es troba i des de la qual li seria impossible continuar governant.
Això traurà alguna de les barreres que li dificultaven el diàleg amb CIU, indispensable per a tenir un futur consolidat, però CIU no es conformarà amb un suport clar a la seva política lingüística. El seu electorat reclamarà solucions econòmiques vàlides, que només es poden intentar si prèviament s’ha reconegut el problema. No hi ha redempció sense contrició, i vista de lluny –que és des d’on jo contemplo la política- em sembla que Solbes es troba en una clara situació de ser amortitzat. I això no es pot resoldre amb “miembros o miembras” que facin de florero. Es necessita alguna cosa més.
Josep Maria Quintana 