Jordi Baulies i el 9 de juliol

by

Ahir vaig assistir a l’acte commemoratiu del 450 aniversari de l’assalt dels turcs a Ciutadella de Menorca, succeït un 9 de juliol del 1558. L’acte no va ser diferent del que se celebra cada any en aquest dia, només que tenia l’afegit especial de la data rodona, de la presència com a conferenciat de Jordi Baulies, que havia estat present, com a secretari de la corporació municipal de Ciutadella, en els actes commemoratius del 400 aniversari, el 1958, i, pel que fa a mi, perquè en aquest cas havia de rebre el premi de narrativa curta que s’havia convocat per celebrar l’efemèride.

El parlament de Baulies va ser molt interessant perquè ens va explicar tota la lletra menuda de la festa de 1958, amb les dificultats per organitzar un acte reivindicatiu d’uns fet, d’una gent, i també d’una cultura que s’havia de forjar en llengua catalana, cosa que era molt difícil en aquell temps. Les referències a mossèn Josep Salord, que va fer el discurs oficial del dia (publicat posteriorment a les Monografies menorquines d’El Iris), i a Francesc de B. Moll, que va ser el mantenidor dels Jocs Florals, em van fer recordar dos dels prohoms que han estat bàsics en el redreçament cultural de la nostra generació. Tots dos van dur a terme una tasca prudent, enorme i sòlida des del punt de vista científic i intel·lectual, que ha fet possible que noves generacions de lingüistes, d’escriptors i de poetes hagin sorgit entre nosaltres. I no només això, perquè també ha fet possible que la llengua de cultura predominant a Menorca hagi acabat essent el català.

En el discurs d’ahir van sortir noms de persones que han tingut també un paper rellevant en el manteniment de la torxa cultural entre nosaltres: Frederic Erdozaín, Antoni Moll Camps, Fernando Martí Camps, Fernando Jansá i Josep A. Pons Roca, tots ells persones cultes i compromeses que, fa cinquanta anys, eren ja al capdavant de la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, i que escrivien i creaven en català, encara que les bases dels premis convocats per al 1958 parlessin encara de “menorquín literario”. Quin eufemisme, Déu meu, per evitar la censura franquista!

Moll, Salord, Erdozaín, Jansá, Martí i d’altres que a la sessió d’ahir no es van esmentar, no són ja entre nosaltres, però a ells hem de mostrar el nostre reconeixement. Perquè les coses han canviat per a bé, en allò que fa referència a la nostra cultura, encara que, dia rere dia, hem de fer front a embats dels qui ens voldrien a tots castellanitzats. Aquests, que en la seva gran majoria guardaven silenci durant la repressió, ara es diuen defensors de les llibertats, i en nom d’aquestes llibertats ens titllen de lliberticides. És el món a l’inrevés. Sortosament, estem blindats contra aquestes falòrnies que no tenen, però, res d’innocents.

—-

P.S. Encara que no sembli bonic, voldria que els meus lectors llegissin el darrer article que el meu fill Pere Quintana (que no és, però, el notari de l’Acta de Constantinoble), llegeixen l’article Una nova impostura intel·lectual que ha publicat en el seu blog.

Advertisements

%d bloggers like this: