L’home ha comparegut ben vestit, amb la barba tonsurada i els cabells blancs pentinats. “Em dic Rodovan Karadzic i vaig néixer el 19 de juny del 1945 a Montenegro”. Suposo que també devia dir, o pensar, que Montenegro era Sèrbia, com creuen els seus seguidors i la minoria de serbis que viuen en aquest nou estat que posa les dents llargues a tots els nacionalistes catalans, especialment als d’Esquerra Republicana.
L’estratègia de l’home dels cabells blancs serà la mateixa del seu antecessor en el banquet del Tribunal Penal Internacional, Slobodan Milosevic: la d’assumir la pròpia defensa, d’ajornar en tot allò que és possible el procés, d’al·legar irregularitats i causes d’una possible il·legalitat en el tribunal, etc. Ha dit fins i tot que ha estat “raptat” (kidnappé) per la policia i ha evocat un “acord” amb el negociador americà Richard Holbrooke, després de la signatura dels acords de Dayton (1995) que posaren fi a la guerra de Bòsnia. Segons ha dit també la família del polític detingut, i ara processat a La Haya, el negociador nord-americà havia promès que mai no lliurarien Karadzic al TPI si es mantenia separat de la vida política.
És difícil de saber si es va dir o no això, però no importa pas gaire, perquè aquestes promeses (de naturalesa il·legal) sempre se les endú el vent i mai no les reconeix el qui les va fer, si és que va fer-les.
El que avui importa és que la guerra de Bòsnia (1992-1995) va provocar 100.000 morts i 2,2 milions de desplaçats. I que va ser un gran desastre humà i una gran vergonya per a tots els europeus de l’oest, en definitiva per a la Unió Europea, que va preferir de mirar cap a una altra costat.
Josep Maria Quintana 