Archive for Mai de 2007

Rajoy no és Sarkozy. El PP no és tampoc l’UMP

11 Mai 2007

Mariano Rajoy es felicitava per la victòria de Sarkozy, i ho feia a partir de la idea que ell i el seu partit ocupaven el mateix espai ideològic. Vaja, que el PP i l’UMP eren bessons!

Dubto molt que el nostre líder conservador estigui encertat. En primer lloc, perquè els partits francesos situats en el centre-dreta no responen –ni de prop!- al monolitisme ideològic dels espanyols, i tampoc no s’ajusten a esquemes tan estrictament jerarquitzats. Afavoreix això, entre altres raons culturals, el sistema majoritari en petits districtes, i la permeabilitat entre els corrents que es van formant entorn de líders que controlen sectors d’aquests mateixos partits.

La dreta francesa és dinàmica i mai no ha estat un magma únic, sòlid i monolític com el PP i, a més, a diferència del PP, manté fora de la seva estructura l’extrema dreta lepenista (sector que ara ha tingut un 10 per cert, però que ha arribat a gairebé un 20 per cent dels vots), amb la qual, per cert, mai no ha pactat (una altra cosa és que els militants ultres, pel seu compte, a la segona volta d’unes eleccions lliures, hagin decidit votar el candidat de la dreta més ben col·locat).

Rajoy, en canvi, té l’extrema dreta dins de casa. A més, contemplant l’entorn de Rajoy, no sabria de cap manera assimilar personatges com Zaplana o Acebes a cap polític de l’entorn de Sarkozy.

El problema de la dreta espanyola és precisament el seu monolitisme, el no haver-se sabut treure de damunt les restes del franquisme sociològic, la seva manca de permeabilitat. Aquesta dreta amb tant de llast ultra difícilment pot conquerir, doncs, sectors liberals de centre. Mai –a tall d’exemple- s’hauria pogut entendre amb persones com Balladur o com Raymond Barre (per cert a les portes de la mort) o amb Giscard , o amb Simone Veil, polítics, aquests darrers, que –tot i ser de l’UDF- han donat suport a Sarkozy (i no a Bayrou).

Si a Espanya no surt un partit (o un corrent) liberal, laic, avançat socialment, si no surt un Bayrou que se sap treure de damunt aquesta dreta recalcitrant, cridanera i acrítica, serà molt difícil construir majories que siguin capaces de resoldre alguns dels problemes capitals que té el país. Perquè només gent generosa, que sigui capaç de dialogar i, si cal, de cedir, els podrà resoldre.

Després de la victòria de Sarkozy

10 Mai 2007

Estimat director: Desconec si, a més de llegir aquesta carta setmanal, segueixes els comentaris que cada dia publico en el meu bloc d’Internet. Si ho fas, no t’estranyarà si et dic que la victòria de Sarkozy em semblava inevitable, per molt que jo hauria preferit que el vencedor hagués estat François Bayrou, l’únic candidat que, en un segon torn, el podia batre i iniciar alhora el canvi que la política francesa reclama. Però és evident que aquest canvi no podia capitalitzar-lo Ségolène Royal, perquè la candidata socialista era part del sistema bipartidista que presideix la política francesa des de fa molts anys, i en cap moment va demostrar que podria fer sortir el socialisme francès de l’impasse ideològic en què es troba.

Recordo molt bé com, després de dècades de monopoli gaullista, François Mitterrand va trencar un esquema polític que semblava inalterable. De Gaulle s’havia fet un vestit a mida amb la constitució francesa de 1958 que va fer néixer la V República, una república que no semblava que mai pogués donar pas a un govern d’esquerres. De Gaulle primer, Pompidou i Giscard després, havien monopolitzat el poder fins que un combatiu François Mitterrand (un polític resistent i, això no obstant, condecorat per Pétain, molts cops ministre de la IV República, amic de Mendès-France, d’Edgar Faure i de l’excol·laboracionaista Bousquet), finalment va aconseguir de vèncer Giscard la nit del 10 de maig de 1981, amb uns aires de canvi radical, gairebé revolucionari.

Aquella mateixa tarda (avui fa 26 anys), cap a les vuit, l’enyorat Avenir Mercadal em telefonava per dir-me amb llàgrimes als ulls que Mitterrand havia guanyat, i no hi havia dubte que la seva victòria, obtinguda amb un 51,7% sobre Giscard, implicava el que els francesos en diuen un bouleversement (commoció, canvi, alteració) de la República. I de fet, el canvi es va produir, encara que una reflexió profunda sobre el llarg mandat de Mitterrand (catorze anys) probablement ens conduiria a una conclusió plena d’ombres, encara que també de llums, això sense negar que ens trobàvem davant un home d’un saber enciclopèdic, d’un escriptor de geni, i d’un polític amb una fortalesa vital, maquiavèlica i contradictòria, que no era aliena a l’espiritualitat i que –com ha dit Jaime Arias- en molts casos es mostrava envoltada de misteri.

Ségolène Royal, en canvi –i per grans que siguin les seves virtuts (que la gran majoria desconeix, per molt que vagi ser ministra de Jospin i que governi avui la regió de Poitou-Charentes)- no encarnava un canvi com el de Mitterrand, ans, de guanyar, només hauria aconseguit un canvi de govern en un mateix sistema, quan és avui aquest sistema el que reclama imperiosament de ser modificat.

I això no deixa de ser curiós perquè era Royal la qui anunciava la necessitat de superar els esquemes de la V República, mentre que Sarkozy defensava la plena efectivitat d’aquesta. Només aquest fet, doncs, sembla que hauria d’haver donat ales a Royal sobre Sarkozy, però la realitat és força més complexa. Jean-Marie Colombani, director de Le Monde, un diari sempre inclinat al pensament d’esquerra, l’endemà del debat que els dos candidats van sostenir davant la televisió (un cara a cara intens i vivíssim, de dues hores i trenta-vuit minuts), observava ja que Sarkozy sortiria vencedor per diverses raons que apuntava: en primer lloc, perquè havia aconseguit el suport dels votants de Le Pen (tot i la consigna d’abstenció promoguda per aquest); en segon terme perquè havia sabut mobilitzar la gent entorn d’un programa degut a la seva capacitat de proposar i de comprometre’s a fer vastes reformes; i en tercer lloc perquè havia aconseguit d’alguna manera refundar la dreta des que havia assumit el lideratge de l’UMP. “El seu projecte podia ser discutible –apuntava Colombani-, però era coherent i hàbil. Aquesta era la seva força i el seu poder de convicció.”

Inversament, a la casa socialista no s’havia pogut aconseguit cap mena de refundació comparable a la protagonitzada per Sarkozy –definitiu enterramorts del gaullisme i únic patró de la dreta-. En canvi, els debats interns –que tant de protagonisme donaren a la senyora Royal- no la van, però, convertir en una líder indiscutible del partit, i –encara menys- van possibilitar una reforma en profunditat dels esquemes en què es mou el socialisme francès. Ella va tenir la intuïció de canviar l’ordre socialista, però no ho va poder fer sinó d’una manera parcial, experimental i força improvisada. Va vèncer els elefants del partit (que la menyspreaven), però no va poder vèncer la inèrcia d’un esquema polític que es resisteix a canviar, com ho demostra el fet que Strauss-Kahn, a les deu de la dit del 6 de maig, ja qüestionés la política de la candidata que acabava de perdre.

No basta, en efecte, dir que es vol canviar el sistema de la V República per transformar la mentalitat d’un partit que, posem per cas –i aquest és només un exemple- continua encara veient la globalització com una amenaça, i que la diabolitza com si fos necessàriament un mal i la causa de gairebé tots els desastres, negant-se a veure-hi l’aspecte positiu –positiu i d’altra banda inevitable-, que per això mateix s’ha d’encarar. Com no basta tampoc declarar-se europeista i reclamar un nou referèndum –aquesta era la posició de Royal- per fer oblidar als europeistes de veritat que foren els socialistes francesos (Laurent Fabius al seu davant) els qui provocaren amb la seva política el “no” en el passat referèndum i l’enterrament definitiu del projecte de constitució europea preparada per Giscard.

Dies anteriors a l’elecció presidencial, la revista Newsweek (Nova York) editorialitzava en aquests termes: “L’hiperactiu Nicolas Sarkozy és l’únic candidat dotat d’un programa comprensible per fer sortir França de l’ensopiment”. Al Financial Times (Londres) podíem també llegir el següent: “Nicolas Sarkozy ha de fer encara molts esforços per guanyar la presidencial, però ja ha obtingut el suport tàctic de Berlín, de Brussel·les i de Londres. I si bé és cert que els principals centres de poder europeus contemplen Sarkozy com un gaullista rigorós, també ho és que el veuen com l’home millor col·locat per fer retornar una França reformada a l’escena política”. A The Observer (Londres), el laborista Denis McShane, exministre d’Afers europeus de Tony Blair, escrivia que només l’elecció de Nicolas Sarkozy té avantatges. “És probable que el temps ens dugui a veure el naixement d’una nova parella –assegurava-: la que unirà un primer ministre de centre-esquerra, Gordon Brown, i el líder emergent de la dreta europea, Nicolas Sarkozy”. Això mentre a Le Temps (Ginebra), l’especialista en relacions franco-alemanyes, Martin Koopmann, declarava: “És evident que a l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemay) el satisfaria l’elecció d’una socialista, però les preferències del costat alemany són per Nicolas Sarkozy.”

Ha succeït, doncs, el que era previsible, el que havíem predit la majoria d’analistes de política internacional, i el que d’alguna manera sabien també els observadors francesos. “Ségolène Royal –deia Colombani- havia dibuixat un désir de changement, havia traçat una perspectiva”, però el projecte capaç d’aglutinar els francesos (un cop Bayrou fou vençut a la primera volta) era indiscutiblement el de Sarkozy.

I no seria estrany, amic director, que el Partit Socialista intentés ara un suïcida arranjament de comptes que, si és que es dóna, comportarà un retorn als arcaismes i a totes les utopies negatives tan inherents en aquest partit. Aleshores, la modernització del PS només podrà venir del centre. Perquè –com em deia el meu fill, en Pere, des de Toulouse, “una cosa és segura: la tercera via acabarà arribant un dia a França. I si el Partit Demòcrata que crearà Bayrou funciona, la divisió del PS serà inevitable. Els dogmàtics aniran al cementiri amb el PS i els més raonables s’uniran a Bayrou”.

Morir matant

9 Mai 2007

És una dita que només en l’adversitat és mostra l’alçada moral dels homes, i si la dita és certa, que ho és, haurem de concloure que l’actuació de Manuel Conthe en el seu final com a president de CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) no ha estat a l’alçada que d’ell es podia d’esperar.

De fet ja s’intuïa que l’home moriria matant per les actuacions que s’han produït al llarg d’aquests darrers mesos, però la darrera declaració que ha fet, en presència del ministre Solbes, a la presa de possessió del seu successor, Julio Segura, ha estat certament d’una gran baixesa moral.

Conthe ha dit que tenia “evidència directa” que el vice-president de la CNMV, el seu “enemic” Carlos Arenillas, havia rebut influències de l’executiu (l’acusació tirava amb bala contra Miguel Sebastián –candidat socialista a l’alcaldia de Madrid- i, indirectament, contra Rodríguez Zapatero) en relació a l’expedient “FG valores”, dirigit sembla contra la persona de Francisco González, actual president del BBVA (Banco de Bilbao, Vizcaya, Argentaria).

L’acusació és important i compromet seriosament la neutralitat de la CNMV i també la del govern de l’Estat que no pot n’hi ha d’intervenir (entengui’s “fer pressió) en la tasca diària d’aquest important organisme.

Però allí on fallen les declaracions de Conthe –i revelen que estem més aviat davant una vendetta, que no pas davant una actuació responsable- és en el moment on ell ens diu que aquests fets van succeir l’any 2005.

Si l’any 2005, com assegura Conthe, ell (com a president i màxim responsable de la CNMV) va saber que Arenillas jugava brut en connivència amb el govern de Rodríguez Zapatero, era aleshores que havia d’haver denunciat els fets. O dimitir, si ningú no li feia cas. Ell, però, va guardar silenci, i és ara, quan ha perdut la confiança del ministre d’Economia i es veu forçat a presentar la dimissió, que denuncia els fets.

Mala cosa aquesta de callar quan el poder ens aguanta i parlar quan el poder ens ha abandonat i ens deixa tirats a la via pública.

La complexitat de la qüestió turca

8 Mai 2007

Jo no sé si Turquia és Europa (com van entendre les autoritats europees que iniciaren les negociacions per a la integració d’aquest estat a l’UE) o si és l’Àsia Menor (com assegura Sarkozy), però el cert és que aquest gran estat, de més de 70 milions d’habitants (el 99 per cent dels quals són musulmans), es troba davant una situació ben complexa.

El pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk, fou l’artífex de la seva occidentalització. No sols va utilitzar l’alfabet llatí per escriure la seva llengua, sinó que convertí Turquia en un estat laic. I d’aquesta laïcitat en féu garant l’exèrcit.

Això condueix a situacions vertaderament paradoxals, com la que estem veient aquestes darreres setmanes amb l’anul·lació per part de la Cort Constitucional – la primera en vuitanta anys- de l’elecció presidencial.

Turquia avui es debat entre uns islamistes – política i democràticament progressistes- i un sector laïcista que defensa la separació de l’Estat i l’islam però és enemic de la modernització. La Unió Europea i Estats Units van advertir contra la intervenció dels generals en política, defensant de fet els islamistes. Les eleccions legislatives del proper 22 de juliol diran si un islamisme moderat però europeista és el que volen els ciutadans turcs. En realitat, aquestes eleccions intenten fer sortir el país de la crisi que ha provocat l’elecció presidencial de la setmana passada (anul·lada pel Tribunal Constitucional) entre el govern sortit del moviment islàmic i el camp laic.

El que jo no m’atreveixo a dir és com es prendrà Turquia el ja més que probable veto de Sarkozy a la seva integració a Europa. De tota manera, qualsevol que sigui el criteri que ens mereix aquesta posició del futur president de França, del que no podem dubtar és que aquest ha estat clar i sincer, mentre que d’altres tiren la pedra i amaguen la mà, i segurament es feliciten perquè sigui Sarkozy i no ells el qui ha dit clarament no a la integració de Turquia a Europa.

Sarkozy président !

7 Mai 2007

Els sondeigs no han mentit, com opinava Ségolène Royal, i Nicolas Sarkozy ha estat elegit president de la República Francesa. Era el més natural vist com han anat les coses. En el moment de tancar aquest comentari d’urgència –són les 10 de la nit del diumenge 6 de maig-, amb una participació del 86 per cent, els vots escrutats donen un avantatge de 6 punts al guanyador.

Dijous vinent, d’una manera més tranquil·la i reposada, dedicaré la meva lletra de batalla a aquesta elecció i intentaré raonar per què Sarkozy havia forçosament de guanyar la batalla de França davant una candidata que ha sabut lluitar però que no té –no ha tingut en cap moment- l’altura política que ha demostrat posseir el seu adversari; una candidata a qui d’altra banda no ha afavorit tampoc gens la realitat d’un partit, el socialista, força malmès per baralles internes, aferrat a esquemes avui ja superats i que necessàriament haurà de provocar una catarsi si no vol perdre definitivament el tren de la història.

Sarkozy, en canvi, tot i que pertany al mateix partit que Chirac, l’UMP, ha sabut presentar-se com una gran alternativa al seu antecessor, que no ha tingut coratge d’intentar de presentar-se ell un altre cop (constitucionalment podia fer-ho) ni tampoc de donar suport a algun polític fidel (per exemple Villepin), com probablement li hauria agradat.

En aquest precís moment històric, Chirac representava, però, tots els mals del passat, mentre que Sarkozy (amb els seus defectes inclosos) encarnava l’esperança d’un futur per a França, aquest gran país que viu, però, una de seves hores més baixes, encara que ningú no dubta que és indispensable per a aquesta construcció d’Europa que boicotejà precisament el PS amb una gran divisió interna que va ser la causant del “no” a la Constitució Europea i, doncs, de la crisi de tot un procés històric que costarà de reprendre. I que, un cop s’hagi reprès, és segur que serà força menys ambiciós que l’anterior.

Voldria dir –o simplement recordar- que jo era partidari aquest cop d’una tercera via, la de Bayrou, convençut des del primer moment que només des d’una nova perspectiva (no des del socialisme clàssic, que encarna el PSF) es podia vèncer la dreta tradicional que encarnaven l’UMP i el seu líder, Sarkozy. A la primera volta, Bayrou va treure un resultat magnífic (que ningú no hauria predit a l’inici de la campanya), però insuficient. Al cap i a la fi era comprensible que els socialistes preferissin donar suport a Royal, la seva candidata directa. En fer-ho, segurament satisfeien les seves aspiracions més íntimes, però, atès el sistema electoral francès, tot indicava que apostaven per una victòria final de Sarkozy.

Així i tot, el cara a cara que van sostenir els dos candidats finalistes el passat dia 2 va fer renéixer l’esperança entre alguns partidaris de Royal. Però s’enganyaven. És cert que a tots ens va sorprendre la capacitat de dir i de repetir, d’insistir i fins d’atacar que va demostrar Royal aquella nit, però Sarkozy va estar molt més precís i segur que no pas ella. Molt més calmat. Molt més “presidenciable”, si és que m’accepteu el mot. A més, l’arrogància final d’una Ségolène Royal “mise en colère”, que no va accedir a fer cap elogi del seu contrincant després que ell l’hagués elogiat molt generosament, no fou una mostra de la seva fortalesa de caràcter, ni ho fou tampoc de coherència personal. Era una mostra clara de debilitat. Royal es va fer la forta perquè se sentia més feble. Sarkozy, en canvi, es va mostrar generós perquè se sabia més fort.

Sarkozy, doncs, ha guanyat. Segur que l’espera una dura tasca. Però més enllà de les nostres preferències polítiques i personals (que de tot hi ha en una elecció tan directa com aquesta), del que no podem dubtar és que França n’ha sortit guanyadora.

Quina enveja de poder viure a casa nostra una experiència semblant!

Els laments i les idees de Pasqual Maragall

6 Mai 2007

És molt probable que Maragall tingui raó quan diu que “no és que hàgim fracassat [amb l’Estatut] però el cost que hem patit ha estat altíssim i, a més, encara no sabem el resultat”, com també en té quan augura que “pensàrem potser ingènuament que sí que era possible convèncer la majoria d’espanyols que Espanya era un país plural (…) i que la solució era el federalisme”. El problema és esbrinar si ell té autoritat moral perquè ara li fem cas ja que, precisament ell, va ser un dels principals protagonistes de l’aventura estatutària, empès per la necessitat peremptòria d’un tripartit (fonamentalment Esquerra Republicana) que exigia anar molt més enllà de l’estatut anterior.

D’altra banda és difícil que no ens demanem si, cas de seguir en el poder (del que fou separat per una decisió de Rodríguez Zapatero i del PSC), Maragall diria el que diu ara o seguiria afirmant –com va afirmar aleshores- que Catalunya era gairebé un estat.

Dit això, noblesse oblige a reconèixer que en Maragalla hi ha un punt de genialitat del qual n’està mancat el seu successor Montilla, que, un dia rere l’altre, ens recorda que els ciutadans no volen lideratges messiànics.

Doncs bé, davant aquesta afirmació jo em demano:

a) Què sap Montilla què volem els ciutadans? Per ventura ell es pot arrogar de parlar en nom nostre?

b) No serà que ell, conscient de la seva incapacitat de generar cap fervor, s’apunta a l’única alternativa que pot encarnar –la del polític funcionari mediocre, amb pocs estudis, però que se sap moure i escalar dins del partit?

Però tornem a Maragall perquè, si més no, el seu punt d’inconformisme (sigui o no del tot coherent) és sempre fèrtil i creador (a diferència de la llangorosa mediocritat de Montilla). D’ací que m’hagi agradat la seva idea favorable a un Partit Demòcrata Europeu, com també la relativització que ha fet del problema de Catalunya: “Europa existeix –ha dit- i es convertirà en el marc de referència principal, un marc on les nostres històries particulars comptaran molt menys.”

Així doncs, Prodi, Rutelli, Maragall…, tal vegada Bayrou…, i potser fins i tot Imaz… Entre tanta infertilitat ideològica, la proposta no és certament menypreable.

Escoltar Aznar em fa ganes de vomitar

5 Mai 2007

És probable que alguns dels meus lectors recordin el comentari que vaig fer sobre la decisió de l’executiu espanyol de retirar la polèmica llei del vi davant la imminència de les eleccions autonòmiques. Em va semblar que era una concessió inadequada a la galeria, perquè si un govern creu que ha de promulgar una determinada llei, ho ha de fer sense mirar les conseqüències electorals que pugui comportar-li.

Ara bé, si retirar un projecte de llei per raons electoralistes no em sembla correcte, fer electoralisme populista com el que ha fet José María Aznar rient-se de la campanya de la Direcció General de Tràfic per incitar els conductors que condueixin sobris em sembla una immoralitat.

Cada dia que passa, l’expresident del govern mostra el seu costat més fosc a la ciutadania. “¿Y quien le ha dicho a Vd. que yo quiero que conduzcan por mí?”, es demanà en un to xulesc propi d’un macarra irresponsable. Després afegí que el govern no era ningú per dir-li si ell podia o no podia beure un, dos o més gots de vi abans de posar-se al volant d’un cotxe. I la gent de la Rioja que l’escoltava el va aplaudir. L’acudit, però, era miserable.

De veritat que escoltar aquest personatge em fa basques. Aznar és escòria, és gentalla, és púrria, és un ésser que, cada dia que passa es mostra més altiu, més arrogant, més repugnant.

El que no puc entendre és que la gent de dreta sensata, honesta i educada no el repudiï, perquè és increïble que aquesta gent es pugui sentir a gust escoltant-lo. Ja sé que no sóc ningú per donar consells i, menys encara, lliçons a la gent que se sent de dretes, però jo penso que Espanya es mereix alguna cosa millor que aquest líder desgastat i fet malbé. Per què Rajoy no se’l treu ja de damunt? Per què no pega d’una vegada un cop de puny sobre la taula?

Sarkolène

4 Mai 2007

Dimarts vespre vaig veure íntegre el debat entre Royal i Sarkozy (Dues hores i trenta-vuit minuts). TV5 el donava i va ser magnífic poder contemplar i escoltar en directe aquest debat “musclé” entre una candidata radiant, dura i incisiva i un candidat que es mostrava concentrat, segur i més a la defensiva del que en un principi era previsible.

D’alguna manera el debat ens va sorprendre a tots, perquè el mal caràcter de Sarkozy no va aparèixer en cap moment, mentre que sí que va emergir en el discurs de Royal una duresa que no coneixíem.

Sarkozy va ser molt elegant i educat; Royal, en canvi, es va mostrar molt més inclement i ni tan sols va saber correspondre (més aviat hauríem de dir que no va voler correspondre) als elogis que, ja al final, li va dedicar el candidat conservador.

De tota manera, els qui creien que Sarkozy capolaria Royal van haver de desenganyar-se, perquè la candidata socialista, no sols no es va deixar trepitjar, ans contínuament va interrompre el seu oponent i li va fer un marcatge cos a cos que en alguns moments fins i tot irritava l’espectador.

Qui va guanyar? La resposta no és fàcil. Le Parisien deia ahir que era molt difícil predir qui n’havia sortit guanyador. Laurent Joffrin escrivia a Liberation que la candidata socialista ha pres avantatge: “Nicolas Sarkozy no ha perdut –deia-, però Ségolène Royal ha guanyat”. L’Humanité opinava que Royal havia acorralat el seu adversari, mentre que Le Figaro, després de demanar-se qui havia guanyat, responia: “Des del punt de vista de l’estatura presidencial, l’avantatge és incontestable a favor de Sarkozy”.

Jo he de reconèixer que Royal em va sorprendre per la seva força i fins diria que per la seva agressivitat. No sols no es va arrufar en cap moment, sinó que es va mostrar sempre ferma i incisiva. Com també em va sorprendre Sarkozy que, en cap moment –fins i tot quan Royal l’atacava durament- no va perdre els nervis, alhora que li recordava que un president de la República havia de saber comportar-se, i que no era de rebut que respongués sempre a l’adversari amb ironia o menyspreu.

Val a dir, però, que les idees van ser presents des del principi fins al final, i que dues concepcions de França s’enfrontaven. Royal volia més estat; Sarkozy en volia menys. Royal proclamava la necessitat d’entrar en la Sisena República i de modificar les institucions. Sarkozy defensava el contrari. Tanmateix, els dos cercaven desesperadament el centre, si exceptuem en matèria d’ampliació de la Unió Europea, ja que en aquest cas, Sarkozy fou molt clar: “No a Turquia”, mentre que Royal es negava a afirmar això sense, però, donar un sí clar a l’ingrés dels turcs a l’UE.

Royal em va semblar més dispersa, Sarkozy força més precís. Tots dos, però, es trobaven a l’alçada d’un debat que em va fer enveja, perquè no crec que un fet semblant es pugui donar entre nosaltres.

Tinc la impressió que França, qualsevulla que sigui la crisi per la qual està passant, és un estat força més consistent que el nostre, i que els seus polítics són també molt més sòlids que els de casa, tot i que –per a sorpresa meva- Zapatero va ser citat pels dos contrincants, i sempre com un bon exemple a seguir.

La música i el III Reich

3 Mai 2007

Estimat director: És evident que la Gran Guerra (1914-1918) es va tancar en fals. En la divisió del món que aleshores es va fer, França havia de dominar el continent europeu, mentre que l’Imperi britànic assumia el paper de guardià marítim intercontinental (secundat per la potència colonial francesa), alhora que un dels estats clau dins d’Europa, Alemanya, en quedava al marge. La “seguretat col·lectiva” imaginada pels francesos partia del somni d’una Alemanya que romandria políticament dèbil i dividida, sota l’hegemonia francesa, mentre que la seva indústria finançaria el desenvolupament econòmic europeu, que havia de ser igualment liderat per França.

Però la debilitat institucional, les pèrdues territorials, la revolució social i el cost de les reparacions que resultava de la pressió francesa sobre Alemanya acabaren per estimular l’ultranacionalisme germànic, amb conseqüències destructives a la llarga per a tota Europa.

La victòria de Hitler el 1933 al sí d’una república –la de Weimar- on la debilitat del govern, la devaluació de la moneda, el desordre obrer i les ganes de treure’s l’espina de l’anterior derrota eren moneda corrent de canvi, van provocar un dalt a baix en les estructures polítiques de l’estat i, juntament amb l’abolició del sistema democràtic, va néixer un imperi que, destinat a viure mil anys, havia de conquerir el món. (more…)

València i TV3

2 Mai 2007

L’endemà de la reunió d’escriptors a Barcelona, vaig partir amb l’Euromed cap a València on, des que hi tinc un nét, hi vaig contínuament. D’altra banda he de reconèixer que València ha estat per mi una descoberta d’ençà que la visito amb regularitat. És una de les ciutats espanyoles que més s’ha transformat en els darrers anys i on –això sens dubte- dirigeixen els millors directors d’orquestra i on canten els millors cantants que avui omplen els teatres d’òpera del món. Dit això, necessiteu cap altra raó per visitar-la?

És cert que, en algun moment, aquest creixement desbocat em fa una mica de recança, i que aquest esperit de “hem de ser els millors i els més grans en tot” que sovint escoltes als seus polítics –Rita Barberà inclosa, és clar!- fa una mica de por, però el color de la mediterrània és allí tan viu, tan nostre, que hom se sent a casa, com si hi hagués viscut tota la vida. A més, reconec que el meu contacte habitual amb Ciutadella em facilita les coses, i no només perquè a la nostra ciutat episcopal i a València (que n’és la metròpolis eclesiàstica) governi la dreta pepera (que hi governa), sinó perquè, tan en un lloc com en l’altre, les coses que es fan sempre són i han de ser –com diuen els ciutadellencs- “de dalt de tot”.

Curiosament, però –torno ara a València- una de les coses que molesta als qui la governen la comunitat és TV3. Que els valencians puguin veure TV3 sembla que els posi frenètics, i això ha provocat una lluita carnissada per clausurar els centres receptors d’aquest canal català.

Em demano, però, per què els molesta tant. A mi, la COPE no m’agrada gens, però no em molesta, perquè mai no l’escolto; com tampoc no em molesta “libertat digital”, perquè mai no m’hi connecto, i és com si no existís. És tan senzill això de connectar-te o desconnectar-te a plaer! Sense que ningú no t’obligui a fer-ho!

Per què, doncs, en un règim de llibertats no deixem que cadascú pugui dir el que vulgui i que tothom pugui accedir-hi, si és que així ho vol fer? Per què no donem barra lliure a la tècnica i deixem que siguin els ciutadans i, en última instància, el Codi Penal, els únics que dirimeixin el bé i el mal, l’èxit o el fracàs dels mitjans de comunicació?


%d bloggers like this: