Archive for Mai de 2007

El sondeig electoral del diari Menorca

21 Mai 2007

El diari Menorca va publicar el passat dissabte (ahir diumenge continuà donant-ne informació) un sondeig electoral signat per l’Institut OPINA, limitat a l’illa de Menorca, i concretament a les eleccions que tindran lloc diumenge, dia 27, pel que fa al Parlament de les Illes Balears, al Consell de Menorca i als ajuntaments de Maó i de Ciutadella.

Les variacions respecte de la realitat actual no són substancials. Si es compleixen els resultats predits pel sondeig, Menorca aportarà al Parlament 6 conservadors, 6 socialistes i 1 nacionalista d’esquerres (no hi ha canvi respecte de les passades eleccions, encara que sembla que el PP té alguna possibilitat d’arravatar un candidat del PSOE –en aquest cas els primers n’aportarien 7 i els segons 5-). Al Consell es produirà també el mateix resultat anterior (6 socialistes, 6 conservadors, 1 nacionalista d’esquerra), ço vol dir que continuarà governant la socialista Joana Barceló. A l’Ajuntament de Maó els conservadors avancen en detriment dels socialistes (els primers pugen de 8 a 9 i els segons baixen de 10 a 9), però els nacionalistes d’esquerra mantenen els 2 escons que tenien, i també Esquerra Unida manté el seu, la qual cosa indica que el socialista Arturo Bagur continuarà governant el municipi. A Ciutadella, el PP sembla que absorbirà els vots del PMQ (partit d’un independent a l’estil de Gil), també els d’una nova formació de dretes que volia treure el cap, i fins i tot el regidor que tenia la centrista UCM. Això, si acaba succeint, implicarà una majoria absoluta del PP amb 11 regidors, seguit d’un PSOE amb 6, dels Nacionalistes d’Esquerra amb 3 i d’Esquerra Unida amb 1. Llorenç Brondo governarà, doncs, sense cap problema i sense necessitat de pactar amb ningú.

Tot serà, doncs, gairebé com abans, però amb una clara tendència a favor del PP que veu reforçada la seva presència a Maó (on supera en vots al PSOE –cosa que mai no havia succeït-) i també a Ciutadella, on el PP es converteix en el gran i absolut guanyador.

Penso que una anàlisi ràpida d’aquesta prospecció electoral ens du a les conclusions següents:

1. Joana Barceló manté el timó de la nau menorquina sense que Pepe Segui hagi avançat un àpex. I això, probablement perquè la seva presència al Senat ha estat per a ell més important que liderar l’oposició al Consell, fet que li resta credibilitat entre els electors.

2. Jaume Matas és, sembla, el vertader motor de l’auge de l’augment en la intenció de vot de la candidatura al Parlament. El president de la Comunitat Autònoma, no només per raons de poder real i efectiu –que el té-, ans també per raó de personalitat, és molt més conegut i avaluat a Menorca que Francesc Antich. I això reforça molt els populars.

3. El PP, gràcies a la força que experimenta en aquests comicis, aconsegueix treure’s de damunt totes les noses que li disputaven l’espai de la dreta. A Espanya, doncs –i també a Menorca- avui, de dreta només n’hi ha una: el PP.

4. A Maó, la candidatura del PSOE apareix davant l’opinió pública com esgotada i mancada de recursos. No s’ha cercat el recanvi que s’havia promès i que el socialisme segurament necessitava, i això es notarà en el resultats. A més, si les dades es confirmen, sembla que, contràriament al que jo intuïa, i d’acord amb el que asseguraven els promotors de la nova candidatura de Ciudadanos, aquests, si bé no aconseguiran entrar a l’Ajuntament, faran més mal al PSOE que al PP, cosa per mi difícil d’entendre però que –si les coses són com prediu el sondeig- hauré d’acceptar.

La politització extrema dels diaris

20 Mai 2007

En el diàleg que va seguir a la conferència del periodista i professor jubilat (exdirector del diari Menorca entre 1955 i 1966) Roberto Coll-Vinent, va sortir a col·lació un tema que a mi em preocupa i que malauradament penso que no té tornada enrere: la gran politització dels diaris (sobretot -i per damunt de tot- dels de Madrid) que retornen el periodisme del segle XXI al periodisme de partit del segle XIX.

No cal que us digui que els capitostos d’aquesta tendència són El País, per un costat, i La Razón i El Mundo per l’altra. Fins i tot penso que aquests tres són un exemple del que dic encara més gran que l’ABC.

Això es pot veure avui amb el tractament que fan del “cas Sebastián” (amb qui jo vaig ser tan dur ahir) un diari com El País (del tot polititzat al servei del PSOE) i La Vanguardia (un diari penso que força més equànime).

El País només veu en la intervenció del candidat socialista un interès per destapar la corrupció marbellí, en la qual Ruíz Gallardón pot estar involucrat a través de l’advocadessa Montserrat Corulla.

La Vanguardia, a través d’un article, “Apoptosis Sebastián”, d’Enric Juliana (una de les plomes més brillants, al meu entendre, del periodisme espanyol avui) destaca una altra intenció, molt més en la línia que jo apuntava ahir. I, com ell, penso que són molts els diaris que ho veuen d’aquesta manera. Us remeto a aquest article perquè val la pena que el llegiu.

LA CRÓNICA

Apoptosis Sebastián

La jugarreta contra Gallardón pone el estilo Zapatero a prueba: ¿talante amargo?

ENRIC JULIANA – Zaragoza – El titular es gentileza de don Guillermo Fatás, director del Heraldo de Aragón, uno de los mejores diarios regionales españoles. Además de periodista, el señor Fatás es catedrático de Historia Antigua y archivo viviente. Un pozo de ciencia. Ayer por la mañana, visitando el magnífico claustro renacentista – el Patio de la Infanta- que Ibercaja conserva en su sede central de Zaragoza, al salir a colación la jugarreta de Miguel Sebastián a Alberto Ruiz-Gallardón, el periodista Fatás se transmutó en el profesor Tornasol, el sabio de Tintín. Y exclamó: ¡Apoptosis!

La apoptosis es la muerte programada de una célula. Cuando el mecanismo suicida no funciona y la célula empieza a ambicionar la vida eterna, el cáncer pasa a ser algo más que un riesgo estadístico. Miguel Sebastián, ex director de la Oficina Económica de la Presidencia del Gobierno y candidato socialista a la alcaldía de Madrid, también tenía grandes ambiciones antes de poner en marcha, el miércoles por la noche, la posible autoliquidación de su prometedora carrera política.

Los diarios están de acuerdo. La prensa logró coincidir ayer en una cosa, en una sola cosa, circunstancia que no se daba desde el ingreso de España en la Comunidad Económica Europea. Los principales medios de comunicación han emitido una severa crítica a Sebastián por haber traspasado la única línea que es roja y católica a la vez: la línea que separa sexo y política. Como buen país latino, España sólo es verdaderamente liberal de cintura para abajo. He ahí una de las virtudes del sacramento de la confesión: la vida va, con sus pasiones, rarezas y avatares, que la Iglesia – o la propia conciencia, en estos tiempos laicos- se encarga de suavizar y absolver. Todo lo contrario de lo que ocurre en el ámbito anglosajón, donde imperan Lutero, Calvino y su doctrina de la justificación; donde la gracia divina no es canjeable; donde sólo cabe la fe. El protestante vive en danza perpetua con el pecado, ya que no se admiten bonificaciones. Dios dirá. De esta severidad surgió la escisión puritana, que todavía hoy fulmina al político pillado in fraganti. Quien engaña a su mujer puede engañar a la Nación.

De haber fracasado la Contrarreforma – o sea, el concilio de Trento y el fenomenal empuje de la Compañía de Jesús-, Alberto Ruiz-Gallardón estaría hoy en un serio aprieto político, ya que en el tormentoso debate de TVE1 únicamente rechazó haber mantenido relaciones de carácter “profesional” con la abogada Montserrat Corulla, imputada en el denominado caso Malaya. El alcalde debe de estar pasando un mal trago personal, pero Madrid, en fiebres castizas de San Isidro, no parece que le vaya a penalizar en exceso. El pueblo ama los sabores picantes, porque hablan de la vida misma. Ha sido un candidato socialista el primer político español de cierto rango en utilizar la vida privada del adversario como arma de combate. Sebastián, oficial del zapaterismo, del talante y de la legalización de los matrimonios homosexuales, ha sido el primero en cruzar la línea roja y católica. El día 27 se verá con qué resultados. El fuero interno socialista está que bulle – especialmente en la Federación Socialista Madrileña (FSM), donde ya se oye el silbante pedernal afilando los cuchillos, la gran especialidad de la casa-, pero la Moncloa ha decidido arropar a Sebastián. Una sola palabra de censura desde lo alto bastaría para empujarle al vacío. Y su humillación el día 27 sería una derrota personal de José Luis Rodríguez Zapatero, que fue quien le nombró candidato. Sebastián es su apuesta. Ello explica los capotes que ayer le echó la vicepresidenta De la Vega tras el Consejo de Ministros. El PP, con Mariano Rajoy al frente, ha hecho piña con el alcalde ofendido, aunque se observan miradas de recelo en el flanco goyesco de Esperanza Aguirre, no vaya a ser que Gallardón acabe saliendo a hombros de la plaza de Las Ventas.

Dos son las líneas de defensa socialista. La primera insiste en señalar que Sebastián sólo pidió explicaciones sobre presuntos tratos de favor en materia urbanística, táctica que no explica la vehemencia, propia de un mormón norteamericano, con la que exhibió el retrato de la mujer ante las cámaras. La segunda señala que Sebastián está siendo duramente acosado por el Partido Popular tras la reciente implosión de la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV). Efectivamente, el martillo neumático de la derecha está en marcha e intenta machacar al ex jefe de la Oficina Económica monclovita. Se quiere presentar a Sebastián como el capitán de una nueva y ávida beautiful people socialista, que estaría conspirando para echar a los grandes patrones de las empresas privatizadas. A los boyardos que, a dedo, designó José María Aznar.

He ahí el fondo de la cuestión: el surco aznariano (ETA como eje obsesivo de todo el cuadro político, más la fortificación oligárquica del Gran Madrid). Los socialistas quisieran modificarlo, pero, por el momento, carecen de la fuerza titánica que ello requiere. Es una empresa que se va a cobrar bastantes vidas políticas. La de Pasqual Maragall fue una de las primeras. Y ahora parece llegado el turno de Sebastián, el apóstata (del talante).

El crèdit de Miguel Sebastián s’esgota

19 Mai 2007

Si res no he de desdir respecte de les critiques que he fet darrerament als excessos verbals de la dreta en aquesta campanya electoral i en allò que fa referència a la monopolització del tema basc –la il·legalització dels succedanis de Batasuna- com a matèria gairebé única de debat, he de dir que contemplar la sortida de to del candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, que va treure una revista amb la fotografia d’una dona (crec que era una advocadessa) per demanar immediatament a Ruíz Gallardón si ell hi tenia res a veure, em va deixar perplex.

És cert que Miguel Sebastián (candidat que va imposar a dit Rodríguez Zapatero després d’un rocambolesc estira i arronsa amb José Bono) va “vestir” l’atac tot relacionant la senyora en qüestió amb el cas “Malaya”. Però no era aquest el missatge subliminal que oferia la seva desgraciada intervenció. Miguel Sebastián insinuava una altra cosa: una relació d’una altra mena entre Ruíz Gallardón (un home casat, catòlic i de dretes –què no donaria jo perquè tota la dreta fos com ell!) i la senyora de la revista. En definitiva, el candidat socialista va fer una baixesa moral.

Cada dia que passa, la figura de Miguel Sebastián es degrada més. Ell nega que el BBVA el vagi fer fora i nega també que, des de l’Oficina econòmica de la presidència del govern, inferís en les decisions de la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) a través del senyor Arenillas. Òbviament jo me’l creia, però després de veure el cop baix de què va ser capaç en el debat de Madrid, Miguel Sebastián ha deixat de tenir crèdit en el meu compte particular.

Si jo fos madrileny i tingués vot a les municipals, us asseguro que no el votaria.

Els atacs contra Rodríguez Zapatero

18 Mai 2007

El dirigent de la il·legalitzada Batasuna Joseba Alvarez va dir el passat dimecres que el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha decidit donar una “puntada de peu al procés [de pau]”, fet que, al seu entendre, condueix a una “situació especialment greu”. Álvarez, acompanyat per la dirigent de la seva formació Marije Fullaondo, va oferir una roda de premsa a Sant Sebastià en la qual es va referir a la decisió del Tribunal Suprem sobre la il·legalització del partit ASB (decisió ja adoptada). Va opinar que els últims esdeveniments relacionats per exemple amb l’anul·lació de candidatures evidencien que l’executiu “diu no a l’avanç en la resolució del conflicte”, situació que, en la seva opinió, només pot mantenir amb el “suport inestimable” del PNB.

Aquestes afirmacions tan dures contra el president del govern (i de passada contra Imaz) contrasten, com podeu veure, amb les del líder de l’oposició i del PP, Mariano Rajoy, que a la sessió de control del govern, el passat dimecres, també va tornar a acusar José Luis Rodríguez Zapatero d’oferir una “mentida al conjunt dels espanyols “ en intentar convènce’ls que Batasuna no es presenta als comicis del 27 de maig. Va afirmar això abans d’afegir que “si ell [el president] creu que Batasuna ha de presentar-se, que tingui la gallardia, el coratge i la valentia de defensar les seves posicions”, i va agregar que l’organització il·legalitzada serà present als comicis del 27 de maig perquè “ho ha decidit” el president del Govern “i això és una reculada de moltíssims anys en la lluita contra el terrorisme”. Finalment acabà fent la típica “machada del español rancio” que ell és amb aquesta afirmació rotunda: “Amb mi una organització terrorista mai no es presentarà a les eleccions”.

És evident que les dues afirmacions –la de Joseba Álvarez i la de Mariano Rajoy- no poden ser veritats alhora. Si l’una ho és, l’altra ha de ser falsa, tot i que el més probable és que ho siguin les dues, perquè en aquests moments d’enfrontament dialèctic i electoral, ni l’un ni l’altre –ni Álvarez ni Rajoy- persegueixen la veritat, ans l’únic que pretenen –i ho pretenen per damunt de tot- és destrossar l’adversari.

És probable que un cop hagin aconseguit destrossar la figura de Rodríguez Zapatero tots els ajuntament d’Espanya funcionaran a la perfecció.

Vers una democràcia participativa i no només representativa

17 Mai 2007

Estimat director: Tot i que els recents resultats de les eleccions franceses, amb una participació electoral superior al 85 per cent, semblen desmentir la crisi del sistema representatiu, no hi ha dubte que aquest presenta molts problemes a gairebé tot l’occident, doncs cada dia són menys les persones que hi participen i que s’hi senten a gust. De fet, els electors s’allunyen de les urnes i dels partits, i això succeeix no només a Espanya, amb unes votacions amb molta abstenció, ans també a d’altres estats tan inequívocament democràtics com al Regne Unit on, a les eleccions generals de 2001, votà només un 59,4 per cent, la xifra més baixa des de 1918.

Pasqual Maragall, apuntava fa poc la necessitat de modificar el sistema de partits. “¿En EE. UU. quién elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen listas cerradas? No. En cambio, aquí el aparato del partido decide que el número 1 es fulano y el número 2, mengano y si tú te portas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo que dices o verás… Es un sistema cerrado y burocrático. Los demócratas norteamericanos pueden elegir entre el candidato Obama y la candidata Clinton. La relación entre representantes políticos y ciudadanos no es tan indirecta, hay más libertad.”

En relació al problema del deseiximent dels ciutadans en la democràcia participativa, el març de 2006 es van fer públics els resultats d’un estudi que sota el nom de Power inquiry, va elaborar la fundació britànica Joseph Rowntree, amb la voluntat de fer “acréixer i aprofundir la participació i el compromís polític”. Composta de vuit personalitats representatives del món polític i de la societat civil, la comissió encarregada de dur a terme l’estudi, acaba fent trenta proposicions entre les quals cal destacar la necessitat de reequilibrar el poder entre el govern i el parlament, així com també entre l’Estat i les col·lectivitats locals. I per apropar l’Estat als ciutadans, la comissió proposa especialment un canvi en el sistema d’escrutini, el dret de vot als 16 anys, un dret d’iniciativa parlamentaria dels ciutadans, i d’altres mesures tendents a donar més representativitat a les minories.

Uns mesos més tard (desembre de 2006) Paul Skidmore, prestigiós investigador de l’Institut Woodrow Wilson d’afers polítics i internacionals de la universitat de Princeton, als Estats Units, publicava a la revista Prospect un interessant article on reflexionava sobre la mateixa qüestió i ho feia a partir del Power inquiry a que acabo de fer referència. L’anàlisi de Skidmore, Disengaged democracy, parteix, però, d’una idea oposada a la de l’estudi britànic: que si acceptem que la manca de participació ciutadana i de compromís polític és una realitat que afecta a sistemes diversos (per exemple al d’Espanya –proporcional i de grans districtes- i al del Regne Unit –majoritari i de districtes petits), això hauria d’incitar-nos a desconfiar dels remeis que siguin purament institucionals (els que proposa l’informe Power).

A criteri de Skidmore, aquest informe té dos defectes principals: el primer és que no aconsegueix d’explicar per què les reformes institucionals que proposa aconseguirien comprometre els ciutadans. El segon radica en el fet que no aborda la relació entre el sistema representatiu i les formes de democràcia més participativa. La qüestió, però, –segons opina Skidmore- no és d’escollir entre democràcia representativa i democràcia participativa, sinó de veure com les dues es poden articular, cosa que no explica l’informe Power.

Tot cercant la resposta a aquest enigma, Skidmore es trobà amb un llibre que intentava resoldre’l: The Politics of Everyday Life, un assaig on Paul Ginsborg, professor de la Universitat de Yale, també es planteja la crisi participativa dels ciutadans a les democràcies dels països rics, i en el qual estima que correspon als ciutadans de proposar alternatives.

Davant això, Skidmore ens diu que el llibre de Ginsborg cau en el defecte invers de l’informe Power, ja que compta amb les elits representatives per reformar la democràcia, però no diu com la participació ciutadana por contribuir a desplegar el procés.

Tenim, doncs, que, si bé és relativament fàcil detectar el problema –una disminució del compromís i de la participació en la vida política-, trobar-hi solucions resulta, en canvi, més costós. No seré jo, doncs, qui resoldrà l’enigma. Ara bé, això no ens ha d’impedir de veure alguns dels problemes que han conduït a la realitat actual. Un d’aquests prové sens dubte dels partits, perquè, per poc a fons que analitzem les seves estructures i la seva manera de funcionar, aviat veurem que es troben molt mal equipats per fer participar directament els ciutadans en la vida pública. Avui és pràcticament impossible que un ciutadà que no milita en cap partit, pugui ser escoltat o consultat per aquests i, en definitiva, influir en les seves decisions. Encara més, jo penso que ni els mateixos militats influeixen gaire en les decisions que prenen les cúpules de poder dels partits, més hàbils a l’hora de fer neteja (de llevar noses) que de cercar la participació de tots.

Contemplant la realitat política que ens envolta, l’observador atent s’adona que el “rol participatiu” tradicional ha desaparegut, però també el de les forces polítiques que hi eren a l’origen, d’ací que el desafiament a què ens hem d’enfrontar si no volem convertir la vida política en una tasca exclusiva de professionals que no responen dels seus actes sinó davant ells mateixos, és de cercar models de ciutadania política que s’adaptin a les necessitats de la nostra època i que creïn sistemes i institucions que ens permetin participar.

A tall d’exemple, apuntaré algunes propostes, tant de caràcter participatiu com representatiu, que, segons crec, podrien contribuir a fer que la democràcia no acabi esdevenint una caricatura;

1. S’hauria d’anar a unes eleccions més directes que indirectes (avui totes són indirectes), amb un sistema presidit per l’equilibri de poders entre el qui governa (l’alcalde, el president del Consell, de la Comunitat Autònoma o del govern de l’Estat) i els parlaments o les corporacions que el controlen.

2. S’hauria de treure força als partits i a les seves cúpules, permetent les llistes obertes i fins la possibilitat que l’elector mescli persones de diverses llistes. Això reforçaria la personalitat dels polítics davant l’aristocràcia (sovint mediocre) dels dirigents.

3. S’haurien d’afavorir els petits districtes (cas del senat a Menorca), que permeten conèixer millor i d’una manera més directa els candidats.

4. Convindria establir eleccions a doble volta. Només els candidats amb majoria absoluta sortirien elegits a la primera. Això implicaria que a la segona fossin els electors els qui escollissin la resta, amb la qual cosa s’evitarien els pactes postelectorals, fets sovint per satisfer interessos personals dels candidats (o dels partits).

5. S’haurien de possibilitar mecanismes d’intervenció de la ciutadania en el camp municipal i autonòmic a través del dret de presentar mocions que (sempre que compleixin els mínims que fixés la llei –actualment això la llei no ho contempla-) forçosament haurien de ser preses en consideració. I fins s’haurien de poder forçar consultes populars (sempre que ho sol·liciti un mínim de persones que ha de fixar la llei –per exemple un 10 per cent dels electors censats-, el resultat de les quals hauria de ser vinculant per a la corporació sempre que acudís a votar un mínim d’electors, que també hauria de fixar la llei –per exemple un 50 per cent dels censats en el municipi, l’illa, o bé la comunitat).

Potser així, combinant reformes en el camp de la representació i de la participació la democràcia milloraria.

L’islamisme fanàtic de Farfour

16 Mai 2007

Mentre comissions deontològiques a casa nostra es preocupen per denunciar jocs que emparin o incitin a la violència –i és bo que sigui així-, mentre nosaltres, amb totes les contradiccions que vulgueu –que en tenim, i no poques-, intentem construir un pensament polític fonamentat en el respecte als drets humans, a la no ingerència en els afers interns dels altres estats, en el respecte a la diversitat i a la convivència, el pensament dominant en el món islàmic parteix d’unes coordenades com les que presidien l’actuació dels regnes cristians durant la reconquesta i, també, durant les creuades vers l’Orient.

Per justificar aquesta afirmació basta que us fixeu en un programa dedicat als fiets que emet la cadena televisiva Al-Aqsa, controlada pel “Moviment de la resistència islàmica, Hamas”. Aquest programa s’intitula “Els pioners de demà” en el qual apareix un ninot, de nom Farfour (“papallona” en àrab), que s’assembla al Mickey Mouse, el qual dialoga sovint amb una fieta de nom Saraa (el rol masclista és, doncs, evident: el nen alliçona la nena), i li diu coses com aquesta: “Tu no has d’oblidar les teves pregàries i anar a la mesquita cinc vegades al dia. I tu t’has de posar en primera línia fins que nosaltres governem el món.”

Aquesta cadena es poc captar des d’Europa per via satèl·lit, fins i tot des de València, i això sense que el senyor Camps i la senyora Barberà hagin mogut un dit perquè els jutges impedeixin que es pugui veure a la seva comunitat (cosa d’altra banda impossible). Segurament, escoltar els discursos (podria qualificar-los de nazis?) de Farfour és, per a aquests personatges de la política valenciana menys terrible que poder escoltar i veure la perillosa, contraproduent i –el que és encara pitjor- catalanista TV3.

Unes dades sobre immigració a Espanya

15 Mai 2007

Le Monde es demanava ahir: són les mares magrebines el futur de la Unió Europea? No us estranyeu de la pregunta perquè el 42% dels espanyols creuen que la immigració ajuda al seu país (és a dir al nostre país), contra el 19% dels britànics i també dels francesos, segons apunta Der Spiegel. Espanya ha legalitzat més d’un milió d’immigrants des de 2000 (l’11% de la població actual espanyola és estrangera), ha creat la meitat de tots els llocs de treball de la zona euro des de 2002. Avui, molts espanyols donen treball gustosament a immigrants, preferentment a mares de família. L’objectiu és d’evitar que esdevinguin sense-papers i hagin de tornar a casa. A més, aquestes dones “no fumen, no beuen i no van a la discoteca”, i són bones treballadores –assegura Le Monde.

Aquesta transferència de capital humà, aquest transvasament d’homes i de dones d’altres continents, i en molts casos, d’altres religions i de cultures molt diverses, és probablement una de les realitats que més influirà en la transformació del panorama sociològic dels pobles i dels estats a Europa. I això no es farà sense problemes, perquè s’aniran esborrant signes d’identitat molt estimats i que ens semblaven inamovibles, els quals de sobte cruixiran sota la pressió social i humana d’aquests nous ciutadans. La convivència no sempre serà fàcil i els governs s’hauran de plantejar molt seriosament com s’afavoreix. En aquest camp, però, no hi ha fórmules màgiques: ni la integració ni l’absorció ho són. I tanmateix és indispensable que es duguin a terme polítiques en els dos sentits, perquè només la plena assumpció dels drets humans (i, a la llarga, també dels drets polítics), així com un progrés econòmic dels immigrants que els permeti aconseguir un nivell de vida digne pot evitar l’aïllament, el ghetto i el conflicte social.

Blair anuncia l'adéu

14 Mai 2007

El primer ministre laborista, Tony Blair, que el passat 2 de maig va celebrar el seu desè aniversari al front del govern britànic, va anunciar fa pocs dies que abandonaria Downing Street el proper 27 de juny. D’aquesta manera, el polític laborista que un dia va ser el més popular de la història de la Gran Bretanya, es retirarà amb un balanç important, però amb força crítica popular, fins al punt que, un diari com Le Monde, en principi favorable al pensament d’esquerra, intitulava un editorial sobre Blair amb aquestes paraules: “Le bilan gàché de Tony Blair” (El balanç fent malbé de Tony Blair). Però no només ha estat aquest diari francès. Vegeu com parlen d’ell altres periòdics de referència.

“Ambició altiva, dures realitats i error catastròfic” titula The Independent, que resumeix molt bé l’estat d’esperit de la majoria dels editorialistes britànics. El país és d’ara en endavant més confiat, pròsper i modern, més liberal i inigualitari, i Tony Blair ha perdut la confiança dels britànics,

Per al Guardian, que titula “Celebrat com el gos d’atac preferit d’una gossera imperial”. Tony Blair ha estat d’entrada i en tot moment lleial a la Casa Blanca, i ell restarà en els annals pel seu suport a la guerra de l’Iraq, no pas per haver estat el que ha aconseguit de dur la pau a Irlanda del Nord,

Per al Times, en un editorial que titula “Tony Blair, èxit o fracàs?”, Tony Blair és “en el millor dels casos un innocent (…), en el pitjor, un criminal de guerra”. Certament que ell ha estat gentil amb els homosexuals i amb els negres, però els britànics, si hem de creure els sondeigs d’opinió, el faran responsable de l’estat desastrós del sistema escolar, dels hospitals i dels transports públics, sense oblidar el fet que “a la nit, els carrers són plens de joves mal educats, que criden i mengen porqueries amb les seves companyes obeses.”

Com veieu, caldrà fer una anàlisi més profunda de Tony Blair (a qui sovint jo he lloat des d’aquest bloc, encara que li he criticat fortament el suport incondicional que donà a Bush en la decisió d’envair l’Iraq), però aquests comentaris apareguts a la premsa britànica són, com a mínim, significatius del descontent que deixa.

Bayrou anuncia la creació del Moviment Democràtic

13 Mai 2007

Fidel a la seva promesa, François Bayrou acaba d’anunciar la creació del Moviment Democràtic. Ho ha fet on tocava, a la seu del consell nacional de l’UDF (partit al qual pertany) i ha afirmat que ell desitjava la “constitució d’una força política nova, independent i oberta”. Ha precisat també que, entre el 10 i el 17 de juny, aquest nou moviment presentarà els seus candidats a les eleccions legislatives, els quals hi concorreran ja amb la nova etiqueta. Si la idea prospera i es consolida, el nou partit es crearà cap al mes d’octubre vinent.

Com era previsible, la decisió dins l’UDF no ha estat unànime, ni tampoc majoritària. El president del grup de l’UDF a l’Asssemblea Nacional (Parlament), molt més proper i favorable a Sarkozy, és el qui ha encapçalat l’oposició.

Sabent-se perdedor dins el nucli estricte del partit, però guanyador en el camp de la vida real, i encara que sap que aquesta és una aventura que podria fracassar, Bayrou ha fet un discurs que em sembla modèlic, dels que normalment no s’escolten pels nostres verals. Va dir:

“Jo no tindré cap mot de condemna o d’acusació contra els qui han escollit d’una altra manera. Vull dir-los només això: a la vida, quan és l’essencial allò que es troba en joc i quan sofrim pressions, la qüestió és en el fons molt simple. Cal que escollim entre dues actituds: cedir o resistir. La meva convicció profunda és que resulta més fàcil cedir, però aquesta és una opció sense futur. El més just, el més lleial, el més prometedor, el més important és resistir. Nosaltres, doncs, tenim el deure de resistir. França té necessitat de resistència.”

Després d’afirmar tot això, ha desmentit que tingui cap acord amb el Partit socialista, a les envistes de les eleccions legislatives. “Jo no mantinc cap conversació, cap encontre, cap intercanvi, ni telefònic ni per escrit, amb els dirigents del Partit socialista que deixi entendre que podríem perfilar una aliança a les eleccions legislatives. Jo no he abandonat la meva fidelitat a un costat per lliurar-la a un altre.

No sabem, evidentment, què en sortirà, d’aquesta elecció. Val a dir, però, que és audaç i encoratjadora. D’altra banda, demostra un cop més la superioritat del sistema francès sobre el nostre, com assegura en Pere Quintana en un comentari força aclaridor.

La senyora Magdalena Alvarez

12 Mai 2007

Ha començat la campanya electoral i els diaris van plens d’informació que més aviat és deformació de les coses, d’opinions esbiaixades, d’escrits de persones que no han escrit mai etc.. Fins i tot una candidata del PP al Parlament de les Balears publica una mena de diari, com si fos el diari d’una adolescent.

Les campanyes generen, en efecte, una gran quantitat de lletra escrita, de discursos que fan de mal escoltar, de propaganda visual amb polítics que posen cara de circumstàncies i solen tenir un riure forçat, però que ens asseguren que el futur que ens espera si els votem serà esplendorós. Això encara que sapiguem del cert que alguns d’ells, que coneixem, són més aviat inútils.

A les campanyes no cal esperar diàleg (i menys encara si no n’hi ha hagut durant el temps normal de legislatura) sinó teatre, i sovint del flac, amb sortides fora de to, amb gent que estira més el braç que la màniga, amb candidats que treuen el peu de la galleda i coses per l’estil.

De les coses terribles que he sentit (i això que amb prou feines comencem), la pitjor per ara l’he escoltada a la ministra de Foment, la senyora Magdalena Álvarez, que, en referir-se a les relacions autopropagandístiques de la presidenta de la Comunitat de Madrid (i candidata a la reelecció) en la inauguració d’unes obres relacionades amb la T-4, la terminal aeroportuària madrilenya, va dir en el Congrés dels Diputats aquestes paraules: “En el único sitio de la estación de la T-4 en el que podía haber estado [ La señora Aguirre] porque es de la Comunidad de Madrid es o tumbada en la vía o colgada de la catenaria”.

Tinc la impressió que val més sentir demagògia, promeses de ponts sobre rius que no existeixen, brindis al sol i d’altres alegries etèries, que no pas afirmacions com aquesta que, no sols són de mal gust, sinó clarament inacceptables.

Si Rodríguez Zapatero fos tan diligent com ho ha estat José Montilla amb el cas de Martínez Fraile, la senyora Álvarez avui ja hauria agafar la maleta i l’AVE cap a Sevilla per cercar feina de cara al futur, i molt probablement la democràcia s’hauria dignificat una mica.


%d bloggers like this: