Vers una democràcia participativa i no només representativa

by

Estimat director: Tot i que els recents resultats de les eleccions franceses, amb una participació electoral superior al 85 per cent, semblen desmentir la crisi del sistema representatiu, no hi ha dubte que aquest presenta molts problemes a gairebé tot l’occident, doncs cada dia són menys les persones que hi participen i que s’hi senten a gust. De fet, els electors s’allunyen de les urnes i dels partits, i això succeeix no només a Espanya, amb unes votacions amb molta abstenció, ans també a d’altres estats tan inequívocament democràtics com al Regne Unit on, a les eleccions generals de 2001, votà només un 59,4 per cent, la xifra més baixa des de 1918.

Pasqual Maragall, apuntava fa poc la necessitat de modificar el sistema de partits. “¿En EE. UU. quién elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen listas cerradas? No. En cambio, aquí el aparato del partido decide que el número 1 es fulano y el número 2, mengano y si tú te portas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo que dices o verás… Es un sistema cerrado y burocrático. Los demócratas norteamericanos pueden elegir entre el candidato Obama y la candidata Clinton. La relación entre representantes políticos y ciudadanos no es tan indirecta, hay más libertad.”

En relació al problema del deseiximent dels ciutadans en la democràcia participativa, el març de 2006 es van fer públics els resultats d’un estudi que sota el nom de Power inquiry, va elaborar la fundació britànica Joseph Rowntree, amb la voluntat de fer “acréixer i aprofundir la participació i el compromís polític”. Composta de vuit personalitats representatives del món polític i de la societat civil, la comissió encarregada de dur a terme l’estudi, acaba fent trenta proposicions entre les quals cal destacar la necessitat de reequilibrar el poder entre el govern i el parlament, així com també entre l’Estat i les col·lectivitats locals. I per apropar l’Estat als ciutadans, la comissió proposa especialment un canvi en el sistema d’escrutini, el dret de vot als 16 anys, un dret d’iniciativa parlamentaria dels ciutadans, i d’altres mesures tendents a donar més representativitat a les minories.

Uns mesos més tard (desembre de 2006) Paul Skidmore, prestigiós investigador de l’Institut Woodrow Wilson d’afers polítics i internacionals de la universitat de Princeton, als Estats Units, publicava a la revista Prospect un interessant article on reflexionava sobre la mateixa qüestió i ho feia a partir del Power inquiry a que acabo de fer referència. L’anàlisi de Skidmore, Disengaged democracy, parteix, però, d’una idea oposada a la de l’estudi britànic: que si acceptem que la manca de participació ciutadana i de compromís polític és una realitat que afecta a sistemes diversos (per exemple al d’Espanya –proporcional i de grans districtes- i al del Regne Unit –majoritari i de districtes petits), això hauria d’incitar-nos a desconfiar dels remeis que siguin purament institucionals (els que proposa l’informe Power).

A criteri de Skidmore, aquest informe té dos defectes principals: el primer és que no aconsegueix d’explicar per què les reformes institucionals que proposa aconseguirien comprometre els ciutadans. El segon radica en el fet que no aborda la relació entre el sistema representatiu i les formes de democràcia més participativa. La qüestió, però, –segons opina Skidmore- no és d’escollir entre democràcia representativa i democràcia participativa, sinó de veure com les dues es poden articular, cosa que no explica l’informe Power.

Tot cercant la resposta a aquest enigma, Skidmore es trobà amb un llibre que intentava resoldre’l: The Politics of Everyday Life, un assaig on Paul Ginsborg, professor de la Universitat de Yale, també es planteja la crisi participativa dels ciutadans a les democràcies dels països rics, i en el qual estima que correspon als ciutadans de proposar alternatives.

Davant això, Skidmore ens diu que el llibre de Ginsborg cau en el defecte invers de l’informe Power, ja que compta amb les elits representatives per reformar la democràcia, però no diu com la participació ciutadana por contribuir a desplegar el procés.

Tenim, doncs, que, si bé és relativament fàcil detectar el problema –una disminució del compromís i de la participació en la vida política-, trobar-hi solucions resulta, en canvi, més costós. No seré jo, doncs, qui resoldrà l’enigma. Ara bé, això no ens ha d’impedir de veure alguns dels problemes que han conduït a la realitat actual. Un d’aquests prové sens dubte dels partits, perquè, per poc a fons que analitzem les seves estructures i la seva manera de funcionar, aviat veurem que es troben molt mal equipats per fer participar directament els ciutadans en la vida pública. Avui és pràcticament impossible que un ciutadà que no milita en cap partit, pugui ser escoltat o consultat per aquests i, en definitiva, influir en les seves decisions. Encara més, jo penso que ni els mateixos militats influeixen gaire en les decisions que prenen les cúpules de poder dels partits, més hàbils a l’hora de fer neteja (de llevar noses) que de cercar la participació de tots.

Contemplant la realitat política que ens envolta, l’observador atent s’adona que el “rol participatiu” tradicional ha desaparegut, però també el de les forces polítiques que hi eren a l’origen, d’ací que el desafiament a què ens hem d’enfrontar si no volem convertir la vida política en una tasca exclusiva de professionals que no responen dels seus actes sinó davant ells mateixos, és de cercar models de ciutadania política que s’adaptin a les necessitats de la nostra època i que creïn sistemes i institucions que ens permetin participar.

A tall d’exemple, apuntaré algunes propostes, tant de caràcter participatiu com representatiu, que, segons crec, podrien contribuir a fer que la democràcia no acabi esdevenint una caricatura;

1. S’hauria d’anar a unes eleccions més directes que indirectes (avui totes són indirectes), amb un sistema presidit per l’equilibri de poders entre el qui governa (l’alcalde, el president del Consell, de la Comunitat Autònoma o del govern de l’Estat) i els parlaments o les corporacions que el controlen.

2. S’hauria de treure força als partits i a les seves cúpules, permetent les llistes obertes i fins la possibilitat que l’elector mescli persones de diverses llistes. Això reforçaria la personalitat dels polítics davant l’aristocràcia (sovint mediocre) dels dirigents.

3. S’haurien d’afavorir els petits districtes (cas del senat a Menorca), que permeten conèixer millor i d’una manera més directa els candidats.

4. Convindria establir eleccions a doble volta. Només els candidats amb majoria absoluta sortirien elegits a la primera. Això implicaria que a la segona fossin els electors els qui escollissin la resta, amb la qual cosa s’evitarien els pactes postelectorals, fets sovint per satisfer interessos personals dels candidats (o dels partits).

5. S’haurien de possibilitar mecanismes d’intervenció de la ciutadania en el camp municipal i autonòmic a través del dret de presentar mocions que (sempre que compleixin els mínims que fixés la llei –actualment això la llei no ho contempla-) forçosament haurien de ser preses en consideració. I fins s’haurien de poder forçar consultes populars (sempre que ho sol·liciti un mínim de persones que ha de fixar la llei –per exemple un 10 per cent dels electors censats-, el resultat de les quals hauria de ser vinculant per a la corporació sempre que acudís a votar un mínim d’electors, que també hauria de fixar la llei –per exemple un 50 per cent dels censats en el municipi, l’illa, o bé la comunitat).

Potser així, combinant reformes en el camp de la representació i de la participació la democràcia milloraria.

Anuncis

%d bloggers like this: