Archive for Abril de 2006

Novament l’Iran

20 Abril 2006

Estimat director: No voldria fer-me pesat però molt em temo que una anàlisi de la realitat política mundial no pot passar com de puntetes sobre el que està succeint a l’Iran d’ençà la victòria inesperada d’Ahmadinejad. No és, en efecte, la primera vegada que m’hi refereixo des d’aquestes pàgines, però per a qui li interessi la política internacional penso que tornar-hi un cop més és indispensable degut a com es desenvolupen els fets. En un mateix dia –el passat 13 d’abril- el diari francès Le Figaro dedicava a aquesta mateixa qüestió un comentari editorial i dos articles on penso que es destaquen els tres aspectes bàsics que avui configuren la realitat iraniana. Aquests tres aspectes són els següents: a) El suport que la política intransigent d’Ahmadinejad obté entre els iranians; b) La idea cada cop més generalitzada en els països occidentals que l’Iran es mofa d’Occident; i c) L’avaluació que fan els Estats Units d’una opció militar. Vegem-los separadament: (more…)

La neutralitat del Fiscal

19 Abril 2006

La pressió que està exercint el PP sobre el Fiscal General de l’Estat és similar a la que feien els socialistes a l’època en què Cardenal exercia el càrrec. D’ací que no sé si seria just criticar-la, encara que a mi em sembla que el treball de Conde Pumpido és força diferent el que feia (i, sobretot, de com el feia) Cardenal.

Acceptant, doncs, com a possible que la subjectivitat de criteri em jugui una mala passada, penso que caldria tenir en compte les paraules de Conde Pumpido en una entrevista publicada ahir a La Vanguardia.

A la pregunta de si creu que el PP hauria de moderar el llenguatge en aquesta etapa tan delicada, respon el Fiscal:

“Llevo más de treinta años ejerciendo como magistrado, cinco de ellos en el País Vasco cuando se producían más 80 atentados mortales al año, en los que sufríamos bombas, en los que vi caer a muchos amigos y compañeros de la justicia. He dictado un centenar de sentencias en el Supremo condenando a terroristas. He estado en la Sala Segunda del Tribunal Supremo cuando se llevó el proceso contra la mesa nacional de Herri Batasuna, cuando se ingresó en prisión a todos sus miembros, y cuando fue asesinado alguno de mis compañeros, como Rafael Martínez Emperador. Y ahora como fiscal, en los dos años que llevo de gestión, la Fiscalía ha obtenido más de 300 sentencias condenatorias de terroristas. Creo que la labor que está realizando el fiscal contra el terrorismo merece cierto respeto. Y no debe ser tratada por un político local para obtener un minuto de gloria.”

Cal reconèixer, però, que la tendència a creure polititzada la justícia i, en particular, la fiscalia, atès el criteri de nomenament del fiscal pel govern de torn, serà sempre una temptació de l’oposició, a la qual se li farà difícil d’acceptar la neutralitat de la persona que exerceixi aquest càrrec.

Les dones a l’Església

18 Abril 2006

El dia de Pasqua vaig anar a missa a Bolvir, en una església romànica restaurada on un mossèn força major va començar el sermó fent un gran elogi de la dona: Les dones –deia- foren les darreres a abandonar el Calvari i també foren les primeres a visitar el sepulcre, que trobaren buit i on un jove els va dir que Jesús havia ressuscitat.

És ben curiosa aquesta visió tan corrent dins l’església d’exalçar la dona i de situar-la en un lloc de privilegi, com la més fidel, com la més estimada de Déu. Això no obstant, la dona no és admesa al sacerdoci i se l’accepta només per a funcions secundàries dins l’Església, un paper que no està gens d’acord amb el rol que, segons el mossèn de Bolvir, té en l’escala de preferències de Déu.

Alguna cosa, però, no quadra en aquesta visió. Val a dir, però, que, tot i que l’església estava plena de dones, cap no es va alçar per a reivindicar els seus drets. Potser, doncs, la protesta hauria de començar per aquí. De fet, si les dones col•laboradores en les tasques eclesiàstiques fessin una vaga de braços caiguts, talvegada la cosa canviaria.

L’ oportunitat històrica de Jaume Matas

17 Abril 2006

Quan agafo La Vanguardia aquest matí (escric el comentari el dia de Pasqua contemplant la Serra del Cadí, a la Cerdanya) em trobo amb un llarg reportatge sobre el discurs de Rajoy als seus correligionaris demanant-los (això per coherència, evidentment) que no s’apuntin a les reivindicacions estatutàries dels catalans i que no demanin les reformes dels estatuts de les seves respectives comunitats autònomes. I si les demanen, que, a tot estirar, aquestes es moguin dins els paràmetres de l’estatut de Catalunya de 1979.

Rajoy necessita i reclama coherència. Això ho comprenem, però em temo molt que avui el país reclama una reforma en profunditat que vagi molt més enllà dels paràmetres màxims que fixa la direcció del PP. L’avenç de Catalunya (un avenç sense tornada enrere) i la indispensable obertura de criteris que ha d’afrontar el país per a integrar dins un projecte comú les reividicacions possibles del País Basc, exigeixen un pas força més llarg del que pretén Mariano Rajoy. I això ho sap evidentment Jaume Matas, que aviat es trobarà en un destret, perquè el president balear és conscient que es troba en un moment òptim que li permetria liderar una reforma estatutària en profunditat, i a més pot fer-ho sense gaire entrebancs, atesa la debilitat d’una oposició el líder de la qual (Francesc Antich) no és tan sols parlamentari autonòmic.

L’avantatge que tenim les persones independents que, a més, vivim fora del mercat polític, és que podem dir el que pensem d’una manera diàfana, sense arriscar-hi res, i jo sempre he pensat que Jaume Matas és, no sols el més intel•ligent dels polítics que ens envolten (estic parlant de les Illes Balears, òbviament) sinó una de les poques persones dins el PP (i ara em refereixo al partit en l’àmbit nacional) que és capaç de fer-lo evolucionar cap a posicions, no diré més centrades, que no és això, sinó cap a posicions més modernes que permetin a aquesta dreta espanyola, majoritàriament tancada i carpetovetònica, evolucionar vers posicions més “laiques i republicanes”, i dic aquests mots amb l’esperança que els meus lectors les sàpiguen interpretar.

Amb això no demano que Jaume Matas trenqui amb el PP. Fer-ho seria un error. Li demano que no es deixi intimidar per aquest partit de la por que conformen Mariano Rajoy, Acebes i Zaplana, per aquest partit que, incapaç d’acceptar la realitat, malda per enganyar-se dia rere dia dient-se i convencent-se que són a l’oposició per una mala jugada dels seus adversaris i pensant que seria un acte de justícia el fet de recobrar el poder.

El poder el recobraran quan ho vulguin els votats espanyols, als quals no els agrada que els conceptuïn com a menors d’edat, com a persones a les quals un Rubalcaba qualsevol pot enganyar i fer canviar el sentit del vot un dissabte la tarda. No, les coses no són així de senzilles i els ciutadans són força més lliures i intel•ligents del que es pensen Acebes, Zaplana i Rajoy, i es neguen a tornar a les catacumbes o a combregar amb rodes de molí. No fou Rubalcaba qui foragità del poder el PP; fou la guerra de l’Iraq, fou la supèrbia d’Aznar; fou la manca d’una informació transparent, neutral i veraç l’11 de març; foren les mentides d’Acebes i la frivolitat xulesca de Zaplana; i fou també la progressiva incapacitat del partit per adaptar-se a la canviant realitat espanyola. Fou, doncs, aquest conjunt de coses allò que llençà el PP a l’oposició.

Espanya no necessita, però, un partit que es replegui damunt ell mateix, que negui la possibilitat de qualsevol canvi, que s’aïlli de l’adversari fins al punt que, només si ell sol obté el cinquanta-u per cent dels diputats, podrà governar. No, a la dreta de l’espectre polític ens cal una força que sigui més dinàmica, més oberta, més tolerant, més autocrítica, una força, en definitiva, que no es replegui entorn de la por. D’ací que pensi en Jaume Matas per a liderar aquesta reforma necessària, per a fer veure a Mariano Rajoy que cal prendre decisions radicals, que cal sortir del clot en què l’estan enfonsant homes amortitzats com Acebes i Zaplana. I també com Aznar.

L’Estatut de les Illes Balears necessita reformes, i reformes d’aquelles que val la pena d’escometre en profunditat. I això ara és possible si Jaume Matas s’ho proposa, perquè Espanya (si exceptuem el PP) hi sembla ben disposta i perquè, a la nostra comunitat, els partits que avui són a l’oposició no podran (ni penso que voldran) votar-hi en contra. I les reformen hauran d’abraçar el finançament dels serveis i de les competències, així com la definitiva reestructuració interna de la comunitat amb uns consells insulars que, de comú acord, es transformin en estructures reals de poder i facin inútils aquesta mena de personatges –autèntiques ombres xinesques de la política- que avui en diem coordinadors o delegats. Però deixem-ho aquí, perquè avui no es tracta de parlar del com sinó del què. I el què, a les Illes Balears, passa avui, i passa bàsicament, per una política de fermesa del president Jaume Matas.

“Regina coeli letare, Al•leluia”

16 Abril 2006

Cada any, el dia de la Pasqua (parlo de quan era infant), el primer que feia el meu pare en aixecar-se era pujar a la sala de dalt, asseure’s al piano i tocar el “Regina coeli” del mestre Benet Andreu, un notable compositor maonès i organista de Santa Maria de Maó dins el segle XIX.

El meu pare ha desaparegut ja fa molts anys d’aquest món, i també la mare que, precisament, se n’anà un dia de Pascua, i jo mai més no he escoltat aquell “Regina coeli letare, Al•leluia”, encara que penso que podria cantar-lo sencer.

Aquesta mateixa composició musical era el que es cantava durant la dita processó de “l’encontre”, al bell mig de la plaça d’Alaior, que és el poble dels meus pares i també el que jo vaig néixer, tot i que fa molts anys que ja no hi visc. El sant sepulcre havia quedat a la petita església de Gràcia el divendres sant, i era precisament d’allí on sortia el Crist ressuscitat el matí de Pasqua i feia immediatament l’encontre amb la seva mare Maria, que havia sortit de l’església parroquial de Santa Eulàlia. La trobada enmig de la plaça mentre els cors cantaven l’al•leluia era un dels moments més emotius (pel que fa a sensibilitat popular) de la setmana santa d’Alaior. I fet l’encontre, tothom pujava després en processó fins la parròquia on se celebrava la missa solemne de Pasqua.

Les emotivitats no acabaven, però, a la plaça, perquè aquell dia predicava el millor orador que hi hagués a la casa, ja fos el rector o el predicador foraster que havia predicat la Quaresma. I s’establia una connivència entre aquest predicador i el cor que, dalt l’orgue, estava preparat per tornar a l’al•leluia al final del sermó. Prèviament, el rector havia convingut una paraula clau per a indicar que el sermó acabava i, en pronunciar-la, l’orgue entonava vibrant la partitura i el cor iniciava amb passió el cant del “Regina coeli”, mentre el pare predicador acabava el seu discurs a viva veu utilitzant tots els recursos possibles de l’oratòria clàssica. Així, entre els crits finals del predicador, els sons de l’orgue i l’al•leluia vibrant del cor es formava un clima indescriptible on l’emoció dels fidels podia tallar-se amb un ganivet, i no era gens estrany que les llàgrimes solquessin per les galtes de la majoria de creients que emplenaven l’església de gom a gom i pensaven que no hi podia haver cosa més sublim a la terra que aquella litúrgia pasqual.

Avui tot és diferent i res no s’assembla al conjunt d’emocions que omplien la setmana santa, un temps que, en la meva joventut (òbviament en ple franquisme) vivíem en clau exclusivament religiosa. Val a dir, però, que, tot i aquesta mena de crònica sentimental que acabo d’escriure, res no enyoro dels temps passats. Només el meu pare i aquell “Regina coeli” que, al piano de casa, tocava cada matí de Pasqua, any rere any.

El Rèquiem

15 Abril 2006

Tinc la impressió que el moment més sublim que viuré aquesta setmana santa pel que fa al goig espiritual serà el moment del “lacrimosa” del Rèquiem de Mozart que s’interpretà el passat dimecres nit al Teatre Principal de Maó. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, el cor Càrmina i la Capella Davídica de la Catedral de Menorca i els quatres solistes, tots dirigits per Philippe Bender, ens van oferir una versió suficientment bona per a interioritzar tota la càrrega de bellesa i d’espiritualitat que comporta aquesta darrera composició del músic de Salzburg. Penso que, juntament amb la Passió segons Sant Mateu, de Bach, el Rèquiem de Mozart significa el punt àlgid de l’espiritualitat en la música. Mai no puc deixar d’escoltar-los sense sentir una emoció profunda, sense penetrar en el secret d’allò que no entenem però que intuïm.

El teatre era ple, com a les grans festes, com a l’òpera, però era un altre l’ambient que s’hi respirava. D’altra banda, penso que els Amics de s’Òpera, amb la programació d’aquest Rèquiem, hem rendit homenatge a aquest músic excepcional i irrepetible que, incomprensiblement, la societat menorquina –si més no en el camp de l’òpera, havia bandejat sistemàticament. Amb més de tres mil representacions sobre aquell vell escenari, mai no s’hi havia representat una òpera de Mozart fins el desembre de 2005, quan nosaltres férem Don Giovanni. Hi tornarem el juny de 2007 amb Le Nozze di Figaro i, entremig, en aquest any Mozart, haurem programat el Rèquiem. Certament mai no ens rescabalarem del gran oblit, però amb aquest joc de programacions col•laborarem d’alguna manera a mitigar-lo.

Les dificultats de Prodi

14 Abril 2006

Un cop hem pogut assimilar els resultats de les eleccions italianes, el primer que cal dir és que no ho tindrà fàcil Romano Prodi per governar. Només dos escons de majoria al senat i només 25.000 vots més que els perdedors en l’escrutini per al Congrés (encara que aquí la majoria serà més gran per mor del sistema electoral que premia el guanyador) comporta un molt petit avantatge, i més si tenim en compte que “La Unió” no és un partit compacte sinó una amalgama de partits de molt diversa ideologia que els ha unit la contra a Berlusconi.

D’altra banda, si el que estava en joc era la figura de Il Cavaliere, temo molt que les eleccions no l’hagin destruït, perquè una victòria tan minsa no sembla suficient per a treure’l del mig, i més si tenim en comte que la coalició de dretes ha guanyat a tota la Itàlia rica i pròspera.

Jo comprenc que, com diu Prodi, “qui vince, vince” i que és a ell que li toca governar, però em sembla que la tasca futura d’Il professore no serà fàcil. Per ventura ha oblidat que foren els comunistes (avui coaligats dins L’Unió) els qui el feren caure l’any 1998?

La realitat, doncs, és que Prodi i la coalició de centre-esquerra ha guanyat, però penso que no ha reeixit en el seu propòsit bàsic de convertir els comicis en un plebiscit anti-Berlusconi. Al cap i a la fi, aquest té exactament mitja Itàlia darrere seu. I si a l’estret marge de vots que els ha donat la victòria hi afegim el fet indiscutible de la diversitat de criteris que aviat sorgiran dins la coalició guanyadora, penso que no és agosarat de concloure que el futur del nou govern Prodi no presenta un horitzó gaire clar.

Als 75 anys de la Segona República

13 Abril 2006

Estimat director: Quan anava a escriure aquesta carta vaig recordar que, trenta anys enrere (aleshores jo era un jove que havia acabat les llicenciatures en lletres i en dret i que estava a punt de publicar el meu primer llibre, Menorca segle XX. De la Monarquia a la República, Ed. Moll 1976), a instància del director del diari Menorca, vaig escriure un article intitulat “Menorca, a 45 años de aquel 14 de abril”, que sortí publicat el 14 d’abril de 1976. Trenta anys són tants anys que m’ha semblat que valia la pena recuperar aquell article per veure com analitzava jo aleshores la realitat política espanyola a partir d’un passat inamovible, però que havia de servir-nos de referent, i que maldava per donar forma a un futur més aviat incert, però també carregat d’esperances. (more…)

Tanti coglioni!

12 Abril 2006

Quan escric aquest comentari no sabem encara exactament els resultats de les eleccions italianes. Com gairebé sempre en aquell país, podríem dir que “el més clar és l’embull”, perquè es fa difícil saber –si es confirmen les previsions actuals amb una lleugeríssima majoria de Prodi al Congrés i una altra més petita encara al Senat- com es governarà un país en el qual el perdedor i actual primer ministre no accepta de moment els resultats.

És clar que els italians es mouen com ningú en aquestes situacions complicades. En realitat, fins l’arribada d’Il Cavaliere, els governs italians tenien una durada mitjana de sis mesos (i això durant més de quaranta anys!). L’estabilitat dels darrers temps la donà el canvi de sistema electoral i la victòria folgada de Berlusconi. Tot i el canvi de sistema, sembla però que avui tornem a enfrontar-nos a una situació que mostra una difícil sortida. No sols perquè l’empat tècnic fa molt difícil governar (a Itàlia el Senat té força més importància que a Espanya, i intervé decididament en l’aprovació de les lleis) sinó perquè, amb un joc de majories tan esquifit, en cadascuna de les coalicions (que engloben alhora molts diversos partits) és fàcil que sorgeixin les diferències, la qual cosa complica encara més la situació.

De tota manera, sembla que Il Cavaliere ha sortit ferit de la batalla. Els coglioni han estat molts, més dels que es pensava Berlusconi. El que no sé és si han estat prou per acabar amb aquest prestidigitador que té subjugada mitja Itàlia, la qual cosa és francament difícil d’entendre per una ment que s’apreciï de ser mínimament racional.

Pérez Rubalcaba o la pedra a la sabata del PP

11 Abril 2006

És ben curiosa la reacció visceral que, en el PP, ha causat el nomenament d’Alfredo Pérez Rubalcaba com a ministre de l’interior. Rubalcaba, al qual jo vaig qualificar com el “Fouché” espanyol (i no sabria dir si això és exactament un elogi), fou la pedra que s’interposà en la sabata de Rajoy el 13 de març de 2004. A mi –ja vaig dir-ho llavors i penso que ho he repetit alguna vegada- no em va agradar la sortida de Rubalcaba per les pantalles del Canal +, com tampoc m’havia agradat la intervenció de Rajoy a la TV1 criticant (el dia de reflexió!) el que, segons ell, era una actuació inacceptable del PSOE en la campanya, quan el que es va produir fou simplement un esclat espontani d’una ciutadania que veia com, des del govern, se li estava furtant la veritat.

De tota manera, i siguin con vulguin les coses, resulta ben galdosa la manifestació de Rajoy d’acord amb la qual “Pérez Rubalcaba no és un buen interlocutor para el PP”. Ai, caratsus, Mariano! I ja has pensat tu si Acebes i Zaplana són els millors interlocutors per al PSOE? Des de quan el president del govern ha de nomenar els seus ministres amb la mirada fixa als bancs de l’oposició?


A %d bloguers els agrada això: