Josep Maria Quintana

Parlar de manera original sobre les causes de la dimissió de Bono tres dies després de provocada aquesta no és fàcil. Tanmateix diré alguna cosa perquè penso que és, si més no, significativa del canvi que ha operat Rodríguez Zapatero en el govern de l’Estat.

Si és que no teníem les claus de la dimissió (les familiars apart) ens les donà l’elogi que de l’exministre en féu Rajoy des del País Basc. Bono era, en efecte, el representant més genuí d’una idea Espanya que Rajoy i el PP comparteixen plenament i que no és la que va camí de configurar-se a partir de la decisió d’ETA d’abandonar les armes i també a partir de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya.

La idea que tenen Bono i Rajoy d’Espanya, una idea del tot respectable, evidentment, no és, però, la que s’està configurant a mesura que els nacionalismes perifèrics participen, des de dins, en la configuració de l’Estat. Aquest llenguatge engolat i barroc farcit de declaracions d’amor a Espanya, aquesta continu martelleig amb el “me siento español hasta los tuétanos” que no difereix, poc ni gens, del sentit que sempre ha donat al concepte d’Espanya la dreta més jacobina, és difícil de compaginar amb una sèrie de decisions polítiques que el govern haurà de prendre a l’hora de negociar amb els bascs per a veure si, no sols ETA abandona les armes definitivament, sinó també si és possible integrar Euskadi en el futur d’Espanya, entesa aquesta com una monarquia parlamentària que es mostra capaç de conjugar en la vida quotidiana els sentiments d’espanyolitat única amb els d’espanyolitat diversa sense que aquesta discrepància faci impossible un projecte en comú.

Bono, que era un home aïllat dins el govern de Rodríguez Zapaterio –tot i ser, probablement, el ministre amb una personalitat pròpia més definida- havia dit i repetit (i sempre en un to de predicador quaresmal que no admet rèplica) que la paraula nació no constaria a l’Estatut de Catalunya, ni en el preàmbul ni a l’articulat. No ha estat així i la desautorització, doncs, és clara. Per tant, no us estranyeu que se sentís incòmode en un govern que no sols dóna llum verda a aquest estatut sinó que també haurà de fer cessions als bascs que seran del tot incompatibles amb la concepció carpetovetònica que d’Espanya tenen Bono, Rajoy i (en això hem de ser conscients) moltíssima altra gent del nostre país, no necessàriament del PP. Tanmateix val la pena de continuar en aquest camí, perquè és, al meu entendre, l’única esperança (no exempta de dificultats) d’acabar integrant tothom en un projecte comú.

L’any 1995, el Consell de Govern de la Comunitat Valenciana publicà un decret mitjançant el qual suprimia la convalidació dels certificats de coneixement de “valencià” que atrogava la Junta Qualificadora d’aquesta Comunitat amb els certificats de coneixement del “català” emesos pels organismes competents de la Generalitat de Catalunya i de la Comunitat Autònoma Illes Balears.

L’argument del Consell de Govern valencià (que fou, en un principi, confirmat pel Tribunal Superior de Justícia de València) es basava en aquesta idea sempre latent en alguns sectors valencians i, per desgràcia, també de casa nostra, que entenen que el valencià, el mallorquí, el menorquí i el català són llengües diferents.

Els recurrents (l’Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País València-Intersindical Valenciana) al·legaren la falsedat i l’acientifisme d’aquesta afirmació i justificaren les seves pretensions amb arguments acadèmics. Doncs bé, el Tribunal Suprem, en una sentència memorable de 5 d’abril de 2006, acaba d’anular l’ordre de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana de 1995 tot donant la raó als recurrents.

Aquesta sentència, de la qual n’ha estat ponent el magistrat Nicolás Maurandi Guillen, afirma que la Generalitat Valenciana no ha justificat per què ha establert titulacions diferents, no equiparables ni convalidables, per a unes varietats (català, valencià i balear) que formen part –diu- “d’un mateix sistema lingüístic”. “La justificació no s’ha aportat –afegeix- i, a més, aquesta supressió (la no convalidació establerta per la Generalitat Valenciana) resulta contradictòria amb les solucions presents a la normativa d’educació de l’Estat. D’aquesta manera, la titulació acadèmica de major rang, la de llicenciat en Filologia Catalana, atorga equivalència pel fet de la seva obtenció als estudis que s’hagin cursat tant sobre català com sobre valencià”. I en aquest sentit afegeix que la normativa estatal “evidencia que les titulacions acadèmiques sobre matèria lingüístic estan configurades sobre sistemes lingüístics i no sobre varietats pertinents a un mateix sistema.”

La resolució –que no té pèrdua des del meu punt de vista- assenyala que per a resoldre si el valencià i el català són una mateixa llengua cal acudir al que “hagi prevalgut en la doctrina científica”, i configura aquest debat “com un problema aliè al Dret”.

La sentència és, doncs, contundent i determina que la llengua “pròpia i històrica dels valencians” és la que, des del punt de vista de la filologia, comparteixen també les comunitats de Catalunya i Balears, i Andorra. “Les diferents parles de tots aquests territoris constitueixen una llengua, un mateix sistema lingüístic” declara el Tribunal Suprem.

Ves, doncs, si no ho seria d’interessant que llegissin aquestes conclusions els membres de la recentment creada “acadèmica en defensa de l’hac perduda” del senyor Fornals (un personatge que, parlant i escrivint sempre en castellà, s’esmerça, dia rere dia, a dir-nos com hem d’escriure nosaltres la llengua catalana.

Per cert, respecte a aquesta darrera qüestió, penso que faríeu bé de llegir el comentari que ha fet Josep Mir sobre Antoni Febrer i Cardona al seu bloc.

Parlar de Maragall és sempre difícil perquè, tot i la seva aparent falta de lògica, sol tenir un punt de genialitat que el fa imprevisible. Tanmateix no deixa de ser controvertida la decisió que ha pres de decidir per votació en el si del Consell de Govern de la Generalitat els assumptes sobre els quals no hi hagi acord.

Això, és clar, implica una victòria del PSC en cada votació (si no hi ha defeccions) per simple còmput matemàtic, però atempta contra la naturalesa mateixa del govern. En efecte, un govern no és un òrgan representatiu (com el parlament) sinó un òrgan burocràtic. El govern podrà ser monocolor o tricolor (com succeeix a Catalunya) però és (hauria de ser) un òrgan coherent en el qual no té cap sentit votar, per molt que es confrontin en el seu si opinions diverses sobre la qüestió debatuda.

En l’avaluació d’aquesta decisió de Maragall, penso que ha estat Jordi Pujol el més encertat: “Votar –ha dit l’expresident- no forma part de la naturalesa d’un govern i no hi ha cap govern en el món en què la gent voti (…) [Nosaltres] vam tenir debats molt acalorats, sobretot en matèria pressupostària, però al final si no hi havia acord, calia prendre una decisió i era jo qui la prenia.”

Així hauria de ser. Però torno a dir que opinar de Maragall és una tasca plena de riscs.

El teatre és per a mi l’art de la paraula. També del gest, evidentment, però no basta el gest ni el que diem interpretació (bona interpretació) per a salvar un text de teatre si aquest no es fonamenta en la rotunditat de la paraula. El teatre és, doncs, paraula i diàleg, xoc d’intel·ligències que s’enfronten i es confronten amb tota la força dels mots.

No només d’òpera viu l’home, també de teatre, i és així que vaig aprofitar per anar al teatre en aquest darrer viatge a Madrid. I la visita al Bellas Artes (cada cop més tronat, el teatre) va ser profitosa, perquè l’obra de Jeff Baron, “Visitando al Sr. Green” va respondre a les expectatives. Encara diré més: va superar les expectatives que jo li augurava.

Només dos homes sobre l’escenari: Un vell jueu que havia estat tintorer i un jove empleat d’American Express, confronten les seves vides: El primer, per al qual no hi ha cap altra interpretació de la vida que aquella que prové de la seva tradició jueva, es troba cada cop més sobtat per l’evolució que provoca en ell el jove empleat, gay per a més senyes, que porta damunt seu (i ho porta amb dolor) la intolerància paterna.

El diàleg és intel·ligent, és brillant. I entre els dos personatges sorgeix quelcom de profund que els transforma, sobretot al vell Sr. Green, que acabarà veient el món (un món que inclou una filla proscrita per haver-se casat amb un gentil) des d’una nova perspectiva humana, força més toerant.

Dirigits per Juan Echanove, Juan José Otegui (Sr. Green) i Pere Ponce (Ross Gardiner) ens ofereixen una molt bona versió de l’obra de Baron. La de diumenge, doncs, fou una molt bella vetllada.

A Madrid vaig veure La Bohème al Real. No hi hagué sorpreses en l’escenografia perquè era la producció de Giancarlo del Monaco que s’estrenà el 1998 i que els afeccionats tinguérem l’oportunitat de veure fa uns anys a Barcelona.

A mi, però, em feia gràcia trobar-me amb vells amics, perquè tant el director musical (David Giménez), com Mimi (Inva Mula), com Rodolfo (Aquiles Machado) són cantants que hem pogut escoltar a Maó (i aquest darrer en el mateix rol). I ho dic amb un cert orgull, si més no perquè el lector sigui conscient del nivell dels cantants que intervenen a l’òpera de Maó. Em refereixo, és clar, a l’organitzada pels Amics de s’Òpera.

A la mise en scène, Del Monaco hi va introduir, però, un element que no em va convèncer. Al final, que, com tothom sap, transcorre a les golfes d’una casa de París, Mimi i Rodolfo van quedant, pels efectes de la llum, com l’únic element damunt l’escenari. Tot s’enfosqueix menys els dos personatges que canten el duo final en una escena força efectista des del punt de vista estètic. Però, mentre això succeeix, i sense que l’espectador se n’adoni, l’escenari posterior es transforma i, en el moment de la mort, un cop Rodolfo ha fet el patètic i sempre impressionant crit de “Mimi!”, apareix com a refefons el cafè Momus i, en definitiva, l’escenari del segon acte. Aleshores Rodolfo deixa la Mimi morta sobre el carrer i s’escapa desesperat cap al fons de l’escena.

De veritat que això no em va convèncer. Al final, tant Giménez, com Mula, com Machado em van donar molts records per als “amics de Maó”. I com que jo sé que n’hi ha més d’un que llegirà aquestes ratlles, doncs li ho transmeto directament.

En aquest nou renaixement del dogma, quan els joves teòlegs tornen a ser feliços perquè creuen que han retrobat la manera de preservar la veritat, de protegir-la d’embolcallar-la, i de salvar-la definitivament, ni que sigui a costa de la perdició d’algun perdulari i estrafolari seguidor de doctrines perverses, les derivades del darrer concili Vaticà, que va buidar les esglésies i deixà les sagristies sense atendre (perquè, entre altres coses, en deixar-hi entrar les dones, enlloc de quedar-s’hi aquestes, el que feren en realitat va ser endur-se el rector barbut i formar amb ell una família), a tots aquests estimats amics que, quan es dirigeixen a nosaltres –els antics- solen tractar-nos, en el millor dels casos, com a “gent passada de moda”, si és que no ens tracten com a “fraternals enemics”, a tots aquests m’agradaria explicar-los breument la llegenda de Tannhäuser (no la de Wagner), sinó la de l’edat mitjana, l’autèntica, aquella que -tornem a Chesterton com ahir- l’escriptor anglès exposa simplement amb aquestes paraules. Diu:

Aquesta gran llegenda de l’Edat Mitjana, narrada bé i de manera senzilla, és una de les fites més tremendes en la història de la literatura. Tannhäuser, un gran cavaller, comet un pecat terrible i transcendental que l’aparta dels altres pecadors. És amant de la irrepetible Venus, ni més ni menys que l’encarnació de la sensualitat pagana. Aleshores Tannhäuser surt d’aquelles malèfiques cavernes a la llum del dia, acut a Roma i li demana al Papa si algú com ell podrà penedir-se i salvar-se. El Papa li contesta en essència que tot té un límit. Que un home separat així de la humanitat es penedeixi (li diu el Papa) és tan impossible com que el seu bàcul, tallat de la branca d’un arbre, torni a treure fulles. Aleshores Tannhäuser se’n va desesperat i torna a enfonsar-se a les cavernes de la mort eterna. Però, poc després de la seva partida, el Papa mira el seu bàcul un matí i veu que d’aquell secall n’estan brotant fulles…

Per a Chesterton, aquest conte revela un xoc terrible entre l’agnosticisme i el catolicisme. Per a mi, però, revela el xoc (igualment terrible) entre el dogmatisme i la tolerància, entre el tancament absolut i la permeabilitat.

M’agradaria demanar al director del meu diari (i potser també a d’altres directors de diaris locals) si saben per què hi ha tantes persones que no són poetes que tracten, però, d’escriure poesia. Llegiu bé la pregunta. No demano per què, sovint, hi ha poetes que fracassen en escriure poesia, sinó perquè hi ha no-poetes que se senten atrets a fer poesia i, el que és encara pitjor, a publicar llavors el producte del seu art amb la connivència del director del diari local.

Sembla que la resposta és difícil perquè –deu ser això!- la poesia atrau tan poderosament que captiva fins i tot als no-poetes, els quals com que la confecció d’un poema no exigeix d’esborronar dues-centes pàgines (“potser en deu o dotze versos ho aclarirem”, deuen pensar) s’hi llencen de cap com qui es llenci a una piscina, oblidant que aquesta pot trobar-se sense aigua. I així els va.

Chesterton ens recorda un proverbi xinès que afirma que els ocellets que saben cantar i no volen fer-ho és necessari que els ho obliguem a fer (encara que ell no sap com), però és evident –diu- que ningú mai no ha tingut la valentia de suggerir el que s’hauria de fer amb els ocellets que no saben cantar i, tot i això, ho fan. I té raó perquè sol ésser com un martiri llegir els pretesos versos d’alguns no-poetes, rapsodes de repèl, que tanmateix no se’n poden estar de ser-ho (o d’intentar-ho, ni que sigui ben inútilment).

I si algú vol comprovar el que dic, que agafi un diari qualsevol i cerqui amb una mica d’interès: a les cartes al director, en un epitafi, en un anunci casual, en una notificació d’aniversari o d’un casament… Són centenars les oportunitats que tindrà el lector de llegir els no-poetes amb afany de ser-ho, amb els quals no-poemes jo recomanaria als directors de diaris locals que, cada tant de temps, fessin una “antologia de l’ham poètic frustrat”.

Vaig començar el meu comentari d’ahir dient que sovint no semblava que visquéssim en un estat aconfessional, com proclama la Constitució. Algú potser es demani per què feia aquesta afirmació tan clara. I penso que la resposta podria ser tan llarga com contundent. Però he de dir que, quan ahir la feia, l’únic que tenia en ment eren les imatges de la televisió espanyola mostrant-nos el sopar de gala, brindis inclòs, que oferí el govern espanyol a monsenyor Cañizares, tot ell vestit de porpra, penso que a l’ambaixada espanyola a Roma.

Ho veieu normal això? Sí, ja sabem que l’Església té els seus protocols, entre els quals hi ha aquest “club més selecte del món” (les paraules eren del locutor de TVE, no meves) que està format pels dits “prínceps de l’Església”, que són uns senyors que van vestits amb sotana vermella, solideu i bonet també vermells, que porten, a més de l’anell de bisbe (normalment són bisbes, encara que necessàriament haurien de ser-ho), l’anell de cardenal, i solen dur uns magnífics botons d’or (o daurats) per a tancar els punys dobles de les impol•lutes camises blanques que els surten per la bocamàniga.

Aquests senyors són els elegits directament pel papa per a designar el seu successor. I són, a més, uns senyors als quals el papa convoca de tant en tant per a demanar-los consell sobre el govern de l’Església. El cardenalat no és, doncs, un ordre (com l’episcopat), sinó una dignitat eclesial. No és quelcom instituït per Crist a l’Evangeli, sinó que estem davant d’una construcció purament eclesiàstica. Ara bé, que els cardenals són importants dins l’Església, d’això no hi ha dubte!

Però tornem a la pregunta inicial: penseu que és normal que, en un estat aconfessional (per molt que ha de mantenir bones relacions amb l’Església catòlica com a majoritària del país), s’ha d’organitzar un sopar oficial en honor d’un nou membre del “club més selecte del món” al qual hi va, no només el ministre Bono (un fix dels sopars amb bisbes), sinó també la vice-presidenta del govern?

A mi –i ho dic amb tots els respectes per a tots (encara que els meus crítics de sempre no s’ho creguin)- em sembla una cosa fora de lloc, i -què voleu que us digui?- també fora del temps.

És possible que visquem en un estat aconfessional (cosa que sovint cal posar en dubte), però el que és segur és que la Conferència espiscopal no és apartidista.

No sé si, un cop sabuda la notícia de la treva, vau escoltar el portaveu dels bisbes. Si ho vau fer penso que em donareu la raó si us dic que el comentari del pare Martínez Camino era calcat al de Rajoy. És a dir, contenia tots els “ets i uts” possibles a la decisió d’ETA.

Curiosament, hem sabut després que aquell comentari es va fer en absència del president de la Conferència episcopal, monsenyor Blázquez, el qual, uns dies més tard, va emetre unes declaracions personals amb una música que sonava molt diferent. Sonava com la que escoltàrem als bisbes bascos (no debades Blázquez és bisbe de Bilbao). Això vol dir que, d’una manera clara i llampant, l’executiva de la Conferència ponteja el president de manera sistemàtica.

Si jo ara fos (posem per cas) un membre del govern i digués això que acabo d’escriure en públic, immediatament em desmentiria el pare Martínez Camino que tindria una coartada perfecta per a explicar per què el president no va intervenir en la nota primera. I a més diria que no hi ha cap mena de discrepància en l’actuació dels bisbes. I fins callaria monsenyor Blázquez perquè l’Església, si d’una cosa és mestra, és de saber mentir per a deixar bé els seus. Sempre ha posat la imatge d’unitat i de comunió per damunt de qualsevol altra cosa, encara que tots sabem que això no respon, ni de bon tros, a la veritat.

De tota manera, de què us estranyeu que pontegin monsenyor Blázquez? Aquest va vèncer el cardenal Rouco (el candidat de Roma), i ara, no sé si per acabar de fastiguejar-lo, el papa nomena cardenal al seu nombre dos i adversari, monsenyor Cañizares. És una manera ben poc discreta de deixar-lo fora de joc.