El Rèquiem

by

Tinc la impressió que el moment més sublim que viuré aquesta setmana santa pel que fa al goig espiritual serà el moment del “lacrimosa” del Rèquiem de Mozart que s’interpretà el passat dimecres nit al Teatre Principal de Maó. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, el cor Càrmina i la Capella Davídica de la Catedral de Menorca i els quatres solistes, tots dirigits per Philippe Bender, ens van oferir una versió suficientment bona per a interioritzar tota la càrrega de bellesa i d’espiritualitat que comporta aquesta darrera composició del músic de Salzburg. Penso que, juntament amb la Passió segons Sant Mateu, de Bach, el Rèquiem de Mozart significa el punt àlgid de l’espiritualitat en la música. Mai no puc deixar d’escoltar-los sense sentir una emoció profunda, sense penetrar en el secret d’allò que no entenem però que intuïm.

El teatre era ple, com a les grans festes, com a l’òpera, però era un altre l’ambient que s’hi respirava. D’altra banda, penso que els Amics de s’Òpera, amb la programació d’aquest Rèquiem, hem rendit homenatge a aquest músic excepcional i irrepetible que, incomprensiblement, la societat menorquina –si més no en el camp de l’òpera, havia bandejat sistemàticament. Amb més de tres mil representacions sobre aquell vell escenari, mai no s’hi havia representat una òpera de Mozart fins el desembre de 2005, quan nosaltres férem Don Giovanni. Hi tornarem el juny de 2007 amb Le Nozze di Figaro i, entremig, en aquest any Mozart, haurem programat el Rèquiem. Certament mai no ens rescabalarem del gran oblit, però amb aquest joc de programacions col•laborarem d’alguna manera a mitigar-lo.


A %d bloguers els agrada això: