Als 75 anys de la Segona República

by

Estimat director: Quan anava a escriure aquesta carta vaig recordar que, trenta anys enrere (aleshores jo era un jove que havia acabat les llicenciatures en lletres i en dret i que estava a punt de publicar el meu primer llibre, Menorca segle XX. De la Monarquia a la República, Ed. Moll 1976), a instància del director del diari Menorca, vaig escriure un article intitulat “Menorca, a 45 años de aquel 14 de abril”, que sortí publicat el 14 d’abril de 1976. Trenta anys són tants anys que m’ha semblat que valia la pena recuperar aquell article per veure com analitzava jo aleshores la realitat política espanyola a partir d’un passat inamovible, però que havia de servir-nos de referent, i que maldava per donar forma a un futur més aviat incert, però també carregat d’esperances.

En un primer apartat de l’article em referia a la crisi de la monarquia restaurada per Cánovas que, víctima de la seva falsificació pels cacics i també per uns partits polítics que no eren realment demòcrates, havia donat pas a una dictadura (la de Primo de Rivera) que va comprometre el rei el qual, guanyades les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 per les forces antimonàrquiques, va dimitir i marxà cap a l’exili.

En un segon aparat explicava el resultat d’aquelles eleccions municipals a Menorca, amb victòria antimonàrquica a tots els pobles menys a Ferreries i Alaior, circumstància que propicià una rebuda joiosa de la república dos dies més tard.

Potser, però, l’apartat més interessant del meu article (vist, si més no des de la nostra perspectiva actual) és el tercer, en el qual jo encarava el futur d’Espanya. “Las libertades democráticas han de conseguirse –escrivia jo aquell abril de 1976-, y el Rey lo sabe, y sabe además que si no logra dar una salida viable al proceso de democratización, no tendrá más remedio que apoyarse en el bunker ideológico, con el riesgo de desplazar en un futuro próximo las actuales posturas políticas hacia una dialéctica, mucho más peligrosa para él, centrada en los términos de república o monarquía.”

En aquells dies de 1976, recentment estrenada una monarquia que es basava exclusivament en la legislació franquista (una monarquia, per tant, que no tenia cap mena de legitimitat per als demòcrates), els qui defensàvem un canvi radical de les nostres estructures polítiques per tal que aquestes responguessin, no només a principis netament democràtics, sinó també descentralitzadors (“llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” era el nostre lema), debatíem si era possible aconseguir aquest objectiu a partir d’una reforma en profunditat del règim o bé calia rompre definitivament amb el passat: “Reforma o ruptura?”, aquest era el nostre dilema. Tot i que, a partir d’una anàlisi intel·lectualment rigorosa, la ruptura semblava l’única fórmula que assegurava la discontinuïtat amb un règim que s’havia construït sobre els cadàvers del demòcrates perdedors de la Guerra Civil espanyola, també érem conscients que, atesa la diversitat de criteris i la força que encara tenien els partidaris del règim franquista, una ruptura absoluta amb el sistema, que impliqués la renúncia del rei i la instauració d’un règim de llibertats de nou encuny, tenia grans riscs: els mateixos, si més no, que va haver d’afrontar la Segona República, la qual, i qualssevulla que fossin els arguments que ens empenyien a defensar-la, tots sabíem que havia acabat amb una guerra entre germans que va provocar l’holocaust d’un milió de morts.

Per aquells dies de primavera ningú no sabia clarament què faria el rei. En desconfiàvem perquè era producte directe del franquisme, però alhora intuíem que només ell, des de la seva posició de privilegi (el rei era capità general efectiu d’unes Forces Armades construïdes a imatge i semblança del dictador desaparegut) podia pilotar, si és que es decidia a fer-ho, una reforma que difícilment podia “rompre” amb el règim anterior però que sí podia “reformar-lo”.

Llegint el meu article de 1976 veig que, si bé jo estava al costat dels qui demanaven la “ruptura” amb el règim franquista (un règim que de cap punt de vista nosaltres podíem respectar) insinuava ja la possibilitat que el jove monarca liderés una reforma en profunditat del sistema.
D’ací que, amb aquella mena de coratge tan irresponsable com sincer propi dels joves, m’atrevís a dir que “el Rey tiene en su mano el que las próximas elecciones no se conviertan en un nuevo 12 de abril.” I afegia: “Si no se han conseguido anteriormente [a les eleccions municipals que per aquells dies s’insinuaven] las libertades democráticas, si el Rey no ha propiciado una monarquía constitucional y democrática, la oposición intentará ocupar los Ayuntamientos con el objeto único de potenciar desde allí la ruptura democrática, ruptura que abrirá un inmenso interrogante sobre el futuro de la Corona.”

“En política juegan pocas cartas. El jugador debe decidirse por alguna de ellas. En 1923, Alfonso XIII decidió apoyar a Primo de Rivera y sostener la Dictadura. Con ello su suerte estaba echada: o bien la Dictadura lograba afianzarse o bien un día u otro sería derrocada. En uno y otro caso, don Alfonso XIII debería seguir los destinos del régimen de Primo de Rivera. Y un 14 de abril, hoy hace cuarenta y cinco años, la historia se encargó de confirmar estas previsiones.”

Avui han passat trenta anys d’aquells dies de 1976 en què nosaltres debatíem (amb il·lusió i esperança) el futur de la democràcia espanyola, i n’han passat setanta-cinc d’aquells altres en què els nostres pares visqueren també l’esclat d’un sistema democràtic un cop fou desballestada la dictadura que culminà la farsa democràtica dels partits de la Restauració.

Ombres n’hi ha hagut en els dos processos democràtics, però tinc la impressió que nosaltres hem sabut fer-ho més bé que els nostres pares. Potser la pèrdua de l’opció rupturista en favor de la reformadora impedí de transformar algunes estructures de poder que encara mostren certa resistència a la seva absoluta democratització, però, tot i les ombres, dic, penso que hem sabut fornir un sistema democràtic no sols formal, sinó real, que ha de poder afrontar en el futur reptes de gran transcendència. El primer, i possiblement el més important de tots, és el d’acabar definitivament amb el terrorisme d’ETA, un terrorisme que, ara com mai, sembla que hagi entrat en una via de possible solució. Després caldrà també resoldre el de la sempre difícil estructura territorial de l’Estat, una estructura que la Constitució de 1978 transformà radicalment però que, com és normal, no satisfà tothom: i això perquè el concepte d’Espanya no és el mateix, posem per cas, en boca de José Bono o de Mariano Rajoy, que en boca de Pasqual Maragall o del lendakari Ibarretxe. I tanmateix tots hem de conviure, i hem de saber resoldre les nostres divergències respectant un sistema –l’únic per a debatre democràticament aquestes qüestions- que tingui com a nord el respecte dels uns als altres en un marc de llibertat.

Així doncs, i a pesar de les ombres a què faig referència, jo em sento optimista, estimat director, i penso que, si l’any 1976 vam saber encarar el futur amb confiança (i això que els dubtes eren fonamentats, perquè els ultres burxaven amb força i l’ETA matava despietadament) ara hem de saber trobar la manera d’entendre’ns i aconseguir que el sistema democràtic que encetàrem amb la Constitució de 1978 no sigui, com ho fou la Segona República, un parèntesi democràtic condemnat al fracàs. Així ho espero i tinc la convicció que aquest cop no he d’equivocar-me.


A %d bloguers els agrada això: