Archive for febrer de 2006

Els grups ultracatòlics i l’homosexualitat

18 febrer 2006

He conegut una pàgina a Internet d’un grup catòlic que es defineix així:

El Grupo “Juan Pablo II” somos un grupo de personas, hombres y mujeres, jóvenes y adultos, sacerdotes y laicos, de todo Iberoamérica que, desde su FE CATÓLICA, queremos ofrecer nuestra COLABORACIÓN SOLIDARIA con todos los hombres y mujeres de buena voluntad que quieran COLABORAR EN LOS DISTINTOS OBJETIVOS QUE OFRECE ESTA PÁGINA:

1. DESENMASCARAR y DENUNCIAR LA MENTIRA Y LA MANIPULACIÓN DEL MENSAJE DEL LOBBY GAY.

2. DESENMASCARAR y DENUNCIAR LA MENTIRA Y LA MANIPULACIÓN DE LA INDUSTRIA DEL SEXO.

3. OFRECER UNA CAMINO DE TERAPIA REPARATIVA A TODAS LAS PERSONAS QUE QUIERAN SANAR LAS HERIDAS Y CUBRIR LAS NECESIDADES INSATISFECHAS QUE DIERON LUGAR A LA TENDENCIA HOMOSEXUAL.

4. OFRECER UN ÁMBITO DE APOYO, DE AMISTAD, DE COMUNIÓN Y SOLIDARIDAD A TODAS LAS PERSONAS QUE QUIERAN SALIR DE LA HOMOSEXUALIDAD.

5. OFRECER UNA REFLEXIÓN EN TORNO A LO QUE DEBIERA SER UN PROCESO DE MADURACIÓN PSICO-AFECTIVO-SEXUAL QUE TENGA COMO PRINCIPIO Y FIN EL AMOR DE COMUNIÓN Y DE SOLIDARIDAD.

Autodefinits, a la primera pàgina de la web exposen els seus propòsits immeditats:

Amigo y amiga:

Es posible salir de la homosexualidad.

Es posible sanar todas las heridas emocionales que produjeron la tendencia homosexual, madurar y cambiar.

Es posible salir del sufrimiento, de la esclavitud y de la mentira de la vida gay y hacer un camino de libertad y verdad.

Te ofrecemos en estas páginas unas pistas para andar el camino de la terapia reparativa y un grupo de amigos y amigas con los que caminar.

Si estás dispuesto/a a entregarte a fondo en este camino y dar lo mejor de ti, te esperamos en la sección.

Partint de la idea que l’homosexualitat no té res a veure amb el sexe sinó que és una distorsió de caràcter emocional, tots els articles tracten aquesta materia com a una malaltia, com a una situació errònia que es pot corregir.

D’altra banda, les denúncies contra la que ells denominen “la inquisició gai”, o contra la “manipulació la mentida i l’expansionisme del poder gai” o bé contra el “totalitarisme ideològic del Parlament Europeu” són alguns dels articles que s’hi adjunten.

Jo no sé si els responsables d’aquesta pàgina, com també el catedràtic de teologia jubilat de València, pensen que són les dones les que donen peu als atacs masculins en contra seu i assumeixen la filosofia d’aquella dita xinesa que diu: “quan arribis a casa, el primer que has de fer és bastonejar la dona. Potser que tu no sabràs per què ho fas, però sí que ho sabrà ella.”

Difícilment es pot afrontar amb respecte el tracte als homosexuals si creiem que els gais són malalts que necessiten guarició. I això si no creiem, com el bisbe aquest de no sé quina província espanyola, que Rodríguez Zapatero és el Calígula dels nostres dies per propagar a Espanya l’homosexualitat.

Imatges de barbàrie

17 febrer 2006

News of the world ha difós un film a través del qual hem pogut comprovar com militars britànics colpejaven salvatgement joves iraquians sense defensa, en un episodi més d’aquesta guerra que, mentida sobre mentida, va construir George Bush amb l’ajut inestimable de Tony Blair i el suport (tan absurd com ridícul) de José María Aznar.

Fins ara eren els nord-americans els qui havien propiciat les pellisses i els tractaments degradants als presos, però ara, si es confirmen aquestes imatges, seran també els soldats britànics els torturadors.

Torturar és l’acció més vil de l’home, l’acció que més el degrada i el situa en el lloc més baix. És fer mal pel gust de fer-ne, és gaudir degradant l’altre pel gust morbós i envilit de destruir-lo fent-lo sofrir sense possibilitats de defensa.

I per si això fos poc, val a dir que no sols hi ha en aquest video imatges vils de tortura, hi ha fins i tot tracte degradant –si és que això es pot dir d’aquesta manera- al cos ja mort un iraquià.

Pot creure algú que d’aquesta manera s’afavoria la transformació democràtica de l’Iraq? Quanta mentida i quanta hipocresia hem hagut de suportar en aquesta bruta, trista i injustificable guerra!

Polònia: novament la creu i l’espasa

16 febrer 2006

Estimat director: Polònia va ser, no cal que t’ho digui, un dels països més assotats pel règim comunista un cop els grans vencedors de la guerra es repartiren Europa. Però curiosament, Polònia fou també el primer país de la dita “Europa de l’Est” on poguérem comprovar que la nostra teoria (i no només nostra, perquè també François Revel ho creia així) que assegurava la no tornada enrere dels règims comunistes, no sols era falsa sinó que estava fent aigua per tots costats. La història és coneguda, i pel que fa al paper decisiu del papa Joan Pau II en l’èxit de Solidarnosk, primer, i en la caiguda del règim comunista, en segon i darrer terme, no cal que hi insisteixi, ja que fou objecte d’una lletra de batalla i penso que tot va quedar prou clar.

Tanmateix, de Lech Walesa fins avui, el sistema democràtic polonès ha donat alguns tombs, el darrer dels quals s’inicià el 24 de setembre de 2005 (data en què van tenir lloc les darreres eleccions legislatives) i que ha culminat amb el pacte de govern que signaren el passat 2 de febrer de 2006, “Dret i Justícia” (partit que obtingué el 27 % dels vots), els populistes d’“Autodefensa” (11 %) i els ultracatòlics de la “Lliga de les famílies poloneses” (8%), els quals conformen avui la nova majoria de diputats al Parlament de Varsòvia.

Aquest acord d’estabilitat que permetrà al nou president del govern, Kazimierz Marcinkiewicz, governar sense problemes a partir de l’elaboració de 144 lleis acordades entre aquests tres partits, sembla que obre el pas a un nou ordre polític que vol fonamentar-se en un Estat fort que sigui bàsicament respectuós amb els valors tradicionals; nou ordre, aquest, en el qual l’Església polonesa sembla que hi tindrà un paper decisiu.

La realitat és que aquests tres partits que conformen la nova majoria i donen suport al govern sembla que, molt influïts per l’Església catòlica, avancen de manera decidida vers la confessionalitat de l’Estat, ja que el pacte de govern es fonamenta en els següents punts: la presa d’una sèrie de mesures contra la corrupció (que havia afectat seriosament els anteriors governs d’esquerra); la creació d’un institut d’educació nacional (amb l’objecte de “formar els ensenyants en un esperit patriòtic”); i la constitució d’una Comissió denominada de “veritat i justícia”, erigida fonamentalment “per a fer llum sobre l’anterior època comunista”.

És evident, doncs, que sota el guiatge del principal partit de dreta (“Dret i Justícia”), que dirigeixen els dels germans Kaczynski (Jaroslaw n’és l’ideòleg i Lech ha assumit el càrrec de President de la República), i amb el suport dels partits populista i del clerical, la nova coalició ha decidit de reforçar el control de l’Estat en els sectors vitals de la manera més enèrgica possible, i tot sota la tutela de l’Església catòlica i, més especialment, del pare Tadeus Rydzyk, el director de Radio Maryja, que ha esdevingut, sens cap mena de dubte, l’home més influent en aquesta nova etapa que Polònia ha encetat.

Jaroslaw Kaczynski ha deixat molt clar que l’Estat ha de ser una mena de guia de la nació. “A Occident –diu-, la influència de l’Església i de la religió es troba en caiguda lliure, i això tan en el pla individual, com en el familiar, com en el públic. No és això el que nosaltres desitgem per a Polónia.” Kaczynski no vol que cap tipus d’iniciativa cívica, ni tan sols de caràcter associatiu, s’escapi del control de l’Estat. I afegeix: “Nosaltres desconfiem de totes aquelles iniciatives que no siguin una emanació autèntica dels moviments socials” (suposo que vol dir dels moviments socials que ells controlen o poden controlar des del poder, evidentment) i, contràriament a aquell principi de subsidiarietat que està (o ha estat) tan en boga entre nosaltres, Kaczynski pensa que “allò que l’Estat pot fer, no cal que ho faci la societat”.

No t’estranyi, doncs, que entre les nombroses tradicions poloneses que es promouen des del poder hi trobem l’irredentisme, aquesta filosofia política que a Polónia s’ha forjat a l’empara dels grans moviments d’alliberament nacional (tant en la lluita contra els russos com també contra els alemanys), filosofia que veu en l’Estat nacional el valor suprem. Arribats aquí, no cal que et digui, estimat director, que mots com “dignitat”, “patriotisme” o bé “honor” són els que més s’escolten en els recents discursos polítics dels qui ostenten el poder.

Però el que resulta més interessant a destacar de la nova realitat política polonesa és el poder preeminent que, dins el que genèricament exerceix l’Església catòlica, han assumit Radio Maryja i el seu director, el pare Rydzyk, fins al punt que, segons ens conta Courrier Internacional (París), el setmanari no governamental polonès Wprost assegurava que “el veritable primat de Polònia és el pare Rydzyk”. Aquest sacerdot és, en efecte, el cap visible d’un vertader imperi mediàtic que va iniciar-se amb la creació, l’any 1991, de Radio Maryja –que (en això com la COPE) té una difusió en tot el territori nacional-, i que seguí posteriorment amb l’obertura d’un diari (Nasz Dziennik, “El nostre diari”) i, finalment, d’una cadena de televisió (Trwam, “Jo perduro”).

Sembla ser, doncs, que aquests òrgans de premsa han jugat un rol clau a les darreres eleccions i, un cop s’ha produït el pacte de govern a què he fet referència, han aconseguit un increïble privilegi que comportaria sens dubte un escàndol en qualsevol democràcia occidental, ja que el govern de Marcinkiewicz ha donat a aquesta cadena mediàtica catòlica l’exclusiva dels anuncis oficials i de totes les notícies que emanin del poder. És, per entendre’ns, com si a Espanya Rodríguez Zapatero hagués acordat de donar l’exclusiva de totes les notícies que emanin del seu govern a l’empresa PRISA, la qual les divulgaria després a través d’El País, de la Cadena Ser i de Canal +.

D’altra banda, i com a mostra il·lustrativa del tomb polític que Polònia a dat, Courier International reproduïa alguns dels titulars emesos per Nasz Dziennik en els darrers temps. A propòsit del tsunami que va ferir el sud-est asiàtic, el diari catòlic es preguntava: “No és prou explícit que això [el tsunami] s’hagi produït el dia de la Sagrada Família?” I respecte del terrorisme internacional, el diari del pare Rydzyk afirmava: “Des d’un punt de vista polític, Israel, que ha destruït tots els seus enemics utilitzant la mà americana, n’és el principal beneficiari.”

No hi ha dubte, estimat director, que la nova situació, a què s’ha arribat es troba emparada per la legitimitat democràtica, però no deixa de plantejar certs interrogants sobre el futur immediat de Polònia i, sobretot, en allò que fa referència al paper de l’Església catòlica i a la seva decidida imbricació en els afers polítics de l’estat.

Crítica a l’actitud d’Occident

15 febrer 2006

En un editorial de dilluns passat que val la pena de llegir, deia el diari Le Monde:

La immunitat dels diplomàtics i l’extraterritorialitat de les ambaixades i dels consolats són principis inscrits en el dret internacional des de les convencions de Viena de 1961 i de 1963. Aquest principis constrenyen els Estats a prendre “totes les mesures apropiades” per a impedir que els edificis diplomàtics “siguin envaïts o atacats”, que la seva “pau sigui alterada” i fins i tot que la seva “dignitat sigui disminuïda”. És clar que aquest cop els estats signants no han seguit aquests principis. Ans al contrari, la reacció europea a aquesta mena d’accions s’ha limitat a condemnes verbals i a comunicats que denunciaven “atacs deplorables” que “sobrepassen els límits de la protesta”. No hi ha hagut, però, cap crida d’ambaixador, cap demanda d’excuses, cap amenaça d’interposar un recurs jurídic, cap debat respecte de possibles sancions.

L’any 1979, un cop els iranians s’havien acollit a l’ambaixada americana de Teheran, s’interposà una demanda davant el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, i l’Iran fou condemnat. L’any 1998, quan cinc ambaixadors europeus havien estat llençats de les seves residències a Bielorússia perquè el president Loukachenko volia utilitzar al seu gust els terrenys, la reacció fou també resolta i la Unió Europea carregà de sancions als dignataris de Minsk.

En l’afer de les caricatures de Mahoma, el desconcert està servit. Mentre que Dinamarca i Noruega, principals països objecte dels atacs dels manifestants, s’han hagut de sentir sols. A França, el president Jacques Chirac ha criticat el caràcter feridor de les caricatures però no ha condemnat l’atac a l’ambaixada de França a Teheran.

La inacció, un cop s’ha calat foc a algunes ambaixades, no augura res de bo (…) perquè més enllà del debat sobre la llibertat de premsa i el respecte a les sensibilitats religioses, cal fixar determinades exigències. Dons bé, Europa, dubtant contínuament respecte de quina ha de ser la seva política davant el repunt de l’islamisme radical, dóna la sensació de quedar desemparada i intimidada. I això no pot sinó encoratjar els règims com el de Síria o de l’Iran a continuar manipulant aquest afer amb finalitats polítiques.

Hi estic d’acord.

Quin futur, el nostre!

14 febrer 2006

El que vaig escriure ahir era producte d’una llarga constatació de realitats, però també venia motivat per la lectura que he fet aquests darrers dies a la premsa local de les declaracions d’una jove dirigent de la diguem-ne “secció juvenil” d’un dels dos grans polítics que tenim a Espanya.

Per les fotografies publicades, el lector podia copsar la seva joventut (cosa, en aquest cas, tan bella com inevitable), la seva gallardia i manca absoluta de por a l’hora de dir les paraules més dures (cosa que en una jove és igualment comprensible), però també –i a això vaig- la seva més absoluta incapacitat per a dir res de nou, o el que és el mateix, per a dir res que no sigui una pura repetició del que diuen avui els líders absoluts del seu partit.

El més normal era que en les organitzacions juvenils dels partits, els joves dirigents encarnessin el que podríem dir la radicalització de les idees dels seus majors. A ningú no havia d’estranyar, doncs, que entre els joves d’un partit socialdemòcrata hi trobéssim defensors de les idees marxistes i d’extrema esquerra; o que entre els joves de partits nacionalistes o autonomistes n’hi hagués que adoptessin posicions clarament independentistes o separatistes que anessin mol més enllà de la posició oficial del seu partit. Això era el més natural. És clar, però, que si els majors del partit es troben ja en el pol extrem de la radicalització política, si es mostren incapaços d’arribar a acords amb algú, si cada matí quan s’aixequen ens profetitzen la inevitable catàstrofe que s’acosta, si cada cop que parlen ho fan per dir que l’adversari és un “bobo” solemne o bé per a ferir sentiments, si cada acció que duen a terme no té altre objectiu que d’atiar l’odi entre els ciutadans… Aleshores digueu-me: què podem esperar dels joves que els segueixen? És que aquests joves poden anar encara més enllà? Difícilment, d’ací que no els quedin ja alternatives i s’hagin de limitar a seguir-los, a fer-los d’altaveu, a imitar-los en tots els seus actes, a transformar-se en propagandistes vociferants de les seves exageracions.

Déu meu quin futur, el d’aquests joves aprenents de polític! Déu meu quin futur, el nostre, quan aquests joves ens hagin de governar!

La crisi del sistema

13 febrer 2006

L’escola on es formen els joves polítics que aspiren a continuar exercint aquesta bella funció quan siguin grans té ja tots els defectes que ornen la classe política espanyola. Entre nosaltres, el sistema de partits que va sorgir en els dies de la transició ha marcat d’una manera decisiva la classe política, i no podem dir que l’hagi marcada d’una manera plausible, ni molt menys.

Els quaranta anys de dictadura i el fet que els partits haguessin estat proscrits durant tot aquest temps va aconsellar un sistema que potenciés els grans partits amb un sistema electoral de grans districtes (provincials, ordinàriament) i amb llistes tancades que dóna als quadres dirigents una primacia absoluta. A Espanya, fora dels partits no hi ha salvació possible. I això implica (ens agradi o no) la professionalització i la jerarquització de la política, la qual cosa es tradueix en un sistema gregari de polítics ordinàriament mediocres que estan sempre disposats a dir el que vol la cúpula dirigent, perquè saben que, entre altres coses, en ser foragitats de les llistes, cauran en el no-res més absolut de l’oblit i de la indiferència.

I d’acord amb això, els dirigents no cerquen persones que siguin “algú” dins la societat perquè aportin a la política la seva experiència o el seu saber, ans prefereixen de trobar un “no-ningú” per a forjar-lo al seu gust i evitar així problemes domèstics. I això acaba en una degradació constant i progressiva del sistema.

No, no he estat massa dur

12 febrer 2006

Un lector em demana si no he estat massa dur amb la meva crida en favor de la defensa dels valors bàsics i consolidats de les nostres democràcies, d’aquests valors que no poden admetre cap de les violentes reaccions que s’han produït en els cercles musulmans més exaltats contra les caricatures irrespectuoses de Mahoma.

I la resposta és no, no he estat massa dur. Mil vegades no. Perquè la confusió on ens pot conduir una diguem-ne actitud comprensiva dels fets em sembla extremadament perillosa. En efecte, quan jo he vist aquests dies una manifestació a Londres amb una pancarta que deia: “Europa, el teu 11 de Setembre arribarà”, o bé una altra a Brussel·les que afirmava: “Massacreu els qui insulten l’Islam”, o bé he escoltat com exaltats iraquians reclamaven una “fatwa” (pronunciament legal) per a assassinar els caricaturistes danesos de Mahoma, jo no puc restar indiferent i he de prendre posicions d’una manera tan inconfusible com clara.

A més, us demanaria: Heu vist o escoltat en algun moment que els islamistes moderats (del nostre país o d’altres països, que n’hi ha) condemnessin les manifestacions a què acabo de referir-me? Jo no. He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals. I això és intolerable. No és possible romandre impassible davant una pancarta que digui “Europa, el teu 11 de Setembre arribarà”, o davant una altra que inciti a assassinar els qui insulten l’Islam. Hi ha massa intolerància darrera d’aquestes manifestacions que no són altra cosa que una vertadera i inequívoca incitació a l’assassinat per motius religiosos o ideològics. I això –que tants sengles de guerres i d’intolerància ens ha costat als occidentals, fins que ho hem arribat a superar- no és, ni pot tractar-se, com una simple anècdota. És quelcom de molt greu que afecta els valors bàsics de la nostra convivència com a demòcrates i com a ciutadans.

Governar és escollir

11 febrer 2006

Parlava no fa gaires dies del programa polític de Bush i de les seves idees-força per als propers temps. Aquestes ara es concreten en el pressupost que es prepara per a l’any fiscal que va d’octubre 2006 a setembre 2007.

“L’essencial dels crèdits suplementaris –ha dit un portaveu de la Casa Blanca- es dedicarà a la guerra contra el terrorisme”, i això implica retalls forts en els programes socials. No podia ser d’altra manera. Sense anar més lluny us diré que les despeses relatives a educació i vivenda es redueixen un 28 i un 30 per cent. També la sanitat es redueix en aquest darrer percentatge.

Per contra, els parlamentaris nord-americans hauran de votar l’augment del 8 per cent dels crèdits per a la seguretat interior, i del 7 per cent en allò que fa referència al manteniment del Pentàgon.

El pressupost de la defensa assolirà el nivell sense precedents de 430.000 milions de dòlars, xifra que és un 50 per cent superior a la de 2001 (quan Bush assolí el poder). I això sense tenir en compte les despeses de guerra de l’Irak i de l’Afganistan, per a subvenir les quals Bush ha demanat 120.000 milions de dòlars.

De coherència no n’hi falta, a Mr George Bush!

No podem renunciar a la llibertat d’expressió

10 febrer 2006

És difícil dir alguna cosa original sobre l’afer de les caricatures que ha fet esclatar l’odi de musulmans de mig món que han cremat banderes i han intentant de cremar ambaixades. Però no es tracta de dir coses originals sinó d’afirmar creences. I jo, lluny de creure que estem davant una anècdota, penso que ens enfrontem a un gran desafiament al qual les democràcies han de fer front sense fer concessions de cap casta.

A mi em sembla, no sols imprudent, sinó indecent ferir la sensibilitat de les persones fent befa d’elements que, per aquestes persones, són sagrats. Com també em sembla indecent que, per exemple, des d’una emissora de l’Església, es propaguin falsedats sobre els partits i les persones i s’inciti a la violència. Però no ens hem de confondre. Contra aquest tipus d’accions emparades en la llibertat d’expressió només hi cap el menyspreu i, si s’escau, l’acció penal davant els Tribunals de Justícia. Res més.

D’ací que subscrigui la tesi de Carlos Nadal quan diu que “quelcom de substancial està en joc” i que cregui, amb Francesc Marc-Alvaro, que el dilema és saber si Europa pot seguir essent una societat oberta o si anem a retrocedir en les nostres llibertats per a calmar els ànims d’un implacable totalitarisme que manipula el legítim sentiment religiós dels musulmans. Europa és, en efecte, un espai obert on el dret a comunicar lliurement opinions està molt per damunt de les esglésies, dels governs i de les mateixes institucions de l’estat.

Per tant, renunciar a això és renunciar al més essencial de nosaltres mateixos. Jo no estic disposat a fer-ho. I penso que cap demòcrata no ho hauria de fer.

La victòria de Hamas

9 febrer 2006

Estimat director: Fa exactament dues setmanes, quan s’estaven celebrant les eleccions a Palestina però no teníem encara resultats, vaig parlar-te de les conseqüències que, al meu entendre, comportava la desaparició de Sharon. Avui et voldria dir algunes coses sobre la gran victòria obtinguda per Hamas, que s’ha convertit en el principal partit de la regió, molt per damunt d’Al Fatah, el partit en el qual havia militat Arafat i que, fins avui, tenia la preeminència política a Palestina.
(more…)


%d bloggers like this: