A Agoravox (una vertadera revista francesa que pot consultar-se lliurement a les pàgines d’internet, Jean-Michel Aphatie escriu un llarg article a partir d’una afirmació cabal: “Dir coses que hom no podrà fer contribueix en política al triomf dels demagogs.”
Parla després de dues qüestions que il·lustren aquesta afirmació inicial. Jo em referiré només a una. Aprofitant una entrevista que el diari Le Monde feia a Nicolas Sarkozy, aquest es mostrava favorable, a títol personal, a concedir el vot en les eleccions locals als emigrants que duguessin deu anys a França de manera regular.
El ministre de l’interior –escriu Aphatie- formula aquesta proposició sabent molt bé que, si accedeix a la presidència de la República l’any 2007, la majoria que el sostingui mai no acceptarà de votar aquesta reforma. L’anunci es fa, doncs, en va i respon a un intent de posar dificultats a l’esquerra i de modificar la seva imatge, alimentada possiblement per una sinceritat personal, però absolutament al marge de l’acció política.
Hi ha quelcom d’irreductiblement infantil en el debat públic francès –continua dient Aphatie-. Distingir en aquest sentit la proclamació de possibilitats de la seva possible realització no aconsegueix sinó alimentar les frustracions i les incomprensions. Si és correcte que un infant es formi i que descobreixi entre les dificultats de la vida el camp d’allò que és possible, un cop accedeix a l’edat adulta es troba aleshores que, en el camp de la política, tot és diferent.
Els qui diuen allò que després no fan es desacrediten. Perden la credibilitat d’un nombre de ciutadans cada cop més alt, que es tornen llavors més il·lusos i continuen creient, com en un somni màgic, les promeses de la política. ¿Som conscients que es construeixen així els resultats?. Jean-Michel Aphatie s’acaba demanant.
Josep Maria Quintana 